23 de març 2018

Tot recordant el ‘Divendres dels Dolors’ i les Dolors que mantenen la seva festa en aquest dia


El divendres abans de Rams, o sigui de la Setmana Santa, era conegut popularment –i encara així es recorda- com el Divendres dels Dolors. En aquesta diada, diu Joan Galtés (1), “es recordava l’advocació mariana que commemora els sofriments de Maria” i especifica que és coneguda com “la Dolorosa” que se sol representar amb el cor traspassat per set espases. Joan Soler, per la seva banda, diu que “prové de la figura de la Mare de Jesús dreta al peu de la creu, després amb el cadàver del Fill a la falda, participant íntimament en la passió (2)”.

Segons el web festes.org “a Catalunya, el culte a la Mare de Déu dels Dolors s’inicia a les acaballes del segle XI, tot i que el seu màxim esplendor l’assoleix amb l’expansió de les predicacions dels frares franciscans al segle XV (3)”. Al Tradicionari, en canvi especifiquen que aquesta devoció va ser promoguda per l’orde dels servites o servents de Maria, creat per Filippo Benizi a Florència, entre els segles XIII i XIV i que aquests la van estendre arreu (4).

La festa litúrgica però, segons Joan Galtés, va ser instituïda al segle XV a Alemanya i Pius VII (1740 – 1823) la va estendre a tota l’Església catòlica però Pius X (1835 – 1914) la va traslladar al 15 de setembre (5).

La celebració del Divendres dels Dolors, però, és ben arrelada a moltes poblacions catalanes. Al Tradicionari també es recorda que “tot i que al llarg del segle XIX es van suprimir a Espanya molts ordes religiosos, entre els quals els servites, les congregacions dels Dolors van mantenir-ne el culte fins a l’actualitat (6)”. Les primeres provenen del segle XVII. La primera Congregació de Nostra Senyora dels Dolors del nostre país va ser la de Besalú, fundada el 1699. A Manlleu, la Germandat de Nostra Senyora dels Dolors es va fundar el 22 de març de 1846 i tenia com a finalitat l’ajuda dels malalts associats i no va canviar els estatuts fins al 1927. Àlex Roca esmenta que “des de la seva fundació, la Germandat es va posar sota la invocació i patronatge de la Verge Dolorosa i participava en l’organització de la processó del Dijous Sant, a la qual assistien els germans amb el seu valuós penó, que duia l’emblema del cor traspassat per les set espases, per una banda, i en l’altre, la faç pintada sobre tela i aquesta cosida al domàs (7)”. Aquesta entitat es va dissoldre per la guerra civil espanyola de 1936 – 1939.

Per la devoció continuada i sentida a Catalunya és que se celebren moltes processons del Dolors a diverses poblacions catalanes.


Creences del dia de la Mare de Déu dels Dolors

Hi ha una creença tradicional sobre aquest dia que, segons el web de Festes.org diu que “hom creu que aquest dia, abans o després de la Processó dels Dolors, plou o ha de ploure, doncs s’associa aquesta aigua caiguda a les llàgrimes de la Mare de Déu (8)”

Joan Amades apuntava: “[...] les dones que estan gràvides dediquen unes oracions especials a la Mare de Déu dels Dolors durant set divendres seguits per tal que els doni un part ben feliç i una hora ben petita” i afegeix que “s’hi encomanen amb preferència les embarassades que estan avançades (9)”.

Aquesta devoció particular era seguida, per exemple, per les parteres manlleuenques que, a quan s’apropava el moment del part i enmig dels seus dolors, oferien els seus vots i promeses a la Verge Dolorosa, escoltant la ‘missa de partera' a l’altar de Nostra Senyora dels Dolors de l’església de Santa Maria de Manlleu (10).

Bibliografia:

1 Galtés, J. “Dolors, els”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 9, p. 233
2 “Mare de Déu. Mare de Déu dels Dolors””. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 423
3 “Festes de la Mare de Déu dels Dolors “[en línia] Festes.org. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 2 d’abril 2009] Disponible a: http://www.festes.org/directori.php?id=123
4 Autors diversos. “De Quaresma a Pasqua”. Dins: Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, v. 5, p. 182
5 Galtés, J. “Dolors, els”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 9, p. 233
6 Autors diversos. “De Quaresma a Pasqua”. Dins Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, v. 5, p. 182
7 Roca, Àlex. “La Germandat de Nostra Senyora dels Dolors”. Dins: Manlleu: episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 64
8 “Festes de la Mare de Déu dels Dolors “[en línia] Festes.org. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 2 d’abril 2009] Disponible a: http://www.festes.org/directori.php?id=123
9 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 2, p. 681
10 Pujol, Francesc. Revista El Record. Manlleu: Confraria de la Puríssima Sang, 1948


Sant Josep Oriol: per sobre les lleis de la física


Durant el segle XX, aquells personatges que podien superar les lleis de la física eren els superherois o les superheoïnes; generalment venien d’un altre planeta o havien estat víctimes d’algun experiment radioactiu. En les centúries anteriors però, els superherois eren aquelles o aquells que, havent nascut a la Terra, aspiraven arribar a l’altre món; aquells que, inspirats per la divina providència, tenien facultats que superaven tota llei de la física; eren aquelles o aquells sobre qui, a falta de còmics que il·lustressin les seves atzaroses vides, les proeses eren cantades als goigs i il·lustrades en fulls solts plens de gravats. Les seves capacitats no només estaven per sobre de tot allò vist sinó que s’anomenaven ‘miracles’.

Sant Josep Oriol va ser allò que, avui en dia, en diríem un ‘superman’. Nascut a Barcelona, molt aviat va resoldre seguir una vida religiosa.



“No poguent pagar a l’hostal,
per ser pobre, les despeses,
de la creu fent senyal,
d’un rave, a talls feu monedes.
L’hostaler, qui és creditor,
La moneda pren per bona.
Dels electes Senyor
assoliu-nos la corona”.



“De nou á Italia passant,
caygut malalt en Marsella,
vos curá la Verge bella,
y per son orde tornant,
sobre lo barco volant,
calmàreu la tempestat,
Siáunos, Joseph Oriol,
llum, guia y ferm, advocat”.

En uns altres goigs, amb lletra de mossèn Josep Cardona, el fet es relata sense la capacitat ingràvida:

“Quan torneu en nau velera
gran tempesta al mar s’ha alçat
i el patró salvació espera
Per la vostra pietat.
El vent minva pel prec vostre
I el mar para son braol.
Protegiu a qui us invoca
o Sant Josep Oriol”.

De manera semblant es descriu als goigs escrits per Josep Massons:

“El llamp ratlla el firmament,
i es congria la tempesta;
al ferotge impuls del vent
el vaixell en perill resta.
A la instància dedl patró,
fent la creu amansiu l’ona.
Dels electes Senyor
assoliu-nos la corona”.

Una altra facultat de sant Josep Oriol va ser, segons algunes versions, la bilocació. La Gran Enciclopèdia Catalana defineix quest terme com la “presència simultània d’una persona en més d’un lloc” i afegeix que “hom l’atribueix, com a fet miraculós, a alguns sants... (5)” la Viquipèdia esmenta que “al cristianisme, es diu que succeeix a través d'un acte de Déu amb la intenció de portar a terme alguna acció piadosa com curar a algú o predicar (6)” i s’atribueix a diferents santes i sants com Pius de Pietrelcina, Maria Jesús d’Ágreda, Martí de Porres i Joan Bosco, entre d’altres. El folklorista Joan Amades narra un episodi amb les següents paraules: “Una vegada, en passar per la plaça de Santa Anna, trobà la carrossa del marquès de Barbarà, que anava a sortir cap a Mataró. En saludar al marquès i dir-li que ell també anava cap aquella ciutat, el marquès va convidar-lo amb molta insistència perquè no anés pau i se’ls agregués, a ell i un seu company, en la carrossa. El sant va refusar la invitació” i acaba la història dient que “de molt tros abans d’arribar a Mataró ja van veure’l que estava llegint i resant assegut al peu d’una creu que hi havia, vora del portal, abans d’entrar en aquella ciutat” i resol que “el sant anant a peu hi havia arribat molt més de pressa que el marquès amb la carrossa i un bon tronc de cavalls al trot (7)”. El mateix Amades afegeix un altre relat, en el mateix sentit: “Sant Josep Oriol anava molt a fer oració al convent dels pares carmelites dels afores de Gràcia,
o sia on avui en diem els ‘Josepets’. Sempre hi anava a peu, i mai no estava ni un segon pel camí, car just a la mateixa hora que sortia de Barcelona arribava als Josepets, i viceversa” i conclou que “moltes vegades, diverses persones havien fet la prova rellotge en mà (8)”. D’aquesta facultat se’n fan ressò diferents autors: Fernando Sánchez Dragó en diu que “se’l veia en diferents llocs a la mateixa hora (9)” ; Josep Guijarro descriu que “tot i que va mantenir vida d’asceta, Sant Josep Oriol mai va tenir una percepció des d’una ubicació diferent a la del seu cos físic. La seva etiologia coincideix amb el fenomen de les bilocacions” i acaba dient que “segons la parapsicologia la ment posseeix la capacitat de crear una forma material de si mateixa durant l’experiència (10)”. El mateix autor, però recull com “el testimoni de mossèn Pere Llagostera afirma que el va veure sortir caminant del convent de Gràcia amb destí a l’església del Pi a tres quart de 12 i a les 12 ja havia fet els 8 quilòmetres del trajecte (11)”.

A Marsella es va sentir malalt i una aparició de la Mare de Déu el va fer tornar a Barcelona. Durant la travessa marítima, que el va dur a la seva ciutat natalícia, va tenir lloc un dels miracles més recordats durant una forta tempesta que feia perillar el viatge; en aquella ocasió sembla que el sant ve vèncer la llei de la gravetat descrita per Newton. Amades explica com “durant el viatge, va desencadenar-se un temporal terrible, que posà en perill la nau (....) La maror no passava ni el temporal amainava, i aleshores sant Josep va conjurar els núvols i la mar, i al moment va sortir el sol i la mar es tornà plana com una bassa d’oli (4)”. Uns goigs de 1875 ho expliquen de la següent manera:
Les biografies de sant Josep Oriol que “tingué en vida gran fama de sant, de miracler i d’auster; el poble li deia doctor pa-i-aigua(1)”. Efectivament, es va doctorar en Teologia i va aconseguir l’ordenació sacerdotal, ordenat prevere el 30 de maig 1676 i cantant la Missa Nova a Canet de mar l 29 de juny de l’any següent. Josep Gros explica que “va començar la pràctica d’una abstinència tan rígida com la que en altre temps havien fets els solitaris del desert, i hi perseverà fina a la mort (2)”. El seu dejuni va ser rigorós i només el va trencar en comptades ocasions. Alguns dels seus miracles més destacats els va realitzar en el transcurs d’un viatge a Roma on anava per fer-se missioner. A l’anada, després de menjar en un hostal amb un acompanyant que no duia diners per pagar, Sant Josep Oriol va superar la seva obligada austeritat; diu Joan Amades que “el sant, sense immutar-se un moment, va agafar un rave que havia sobrat del berenar i en féu tants tallets com monedes alien per a pagar el consum efectuat, i els tallets, així que els tallava, anaven caient damunt de la taula i es tornaven monedes (3)”. En els goigs de 1955, amb lletra de Josep Massons i Andreu, es relata aquest miracle:

Més enllà de les capacitats de transport físicament inexplicables, sant Josep Oriol va ser conegut pels seus dots de curació que va exercir de forma generosa, a l’església del Pi de Barcelona. En els seus darrers anys de vida, va ser pròdig en repartir el do celestial de llevar de les malalties a tot aquell que li ho demanava i que, segons, ell ho mereixia. A ell se li apropaven tot tipus de persones amb la més diversa forma de defectes. Els goigs escrits per mossèn Cardona així ho recorden:

“Orbs, tolits, muts, sords, xacrosos,
en tan gra nombre cureu
que els metges en són gelosos
i blasmen del bé que feu,
Per guarir-se, al Pi gent que ora
s’espera de sol a sol
Protegiu a qui us invoca
o Sant Josep Oriol”.

El 23 de març de 1702 va morir, fet que ja havia profetitzat, d’una pleuresia. El 5 de setembre de 1806 va sr declarat beat per Pius VII i el 20 de maig de 1909 va ser canonitzat per Pius X.

Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. “Josep Oriol” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 13, p. 274
2 Gros, Josep. “Sant Josep Oriol”. Dins: Els sants de Barcelona: vides exemplars (trad. del castellà d’Ignasi Colomer). Barcelona : Balmes, 1970, p. 79
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 3, p. 178
4 Amades, Íbid, p. 177
5 “Bilocació”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 5, p. 58
6 “Bilocació” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 21 de març de 2009] Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Bilocaci%C3%B3
7 Amades, Íbid, p. 179
8 Amades, ïbid.
9 “Josep Oriol, San”. Sánchez Dragó, Fernando. Dins: España mágica. Madrid: Espasa, cop. 1997, p. 354 i 355
10 Guijarro, Josep. Guía de la Cataluña mágica. Barcelona: Martínez Roca, 1999, p. 117
11 Guijarro, Ibíd., p. 116