22 de març 2018

La darrera gran rogativa per pluja


La sequera de l’hivern de 1868, fa 150 anys, va comportar manifestacions multitudinàries en petició de pluja

Les rogatives eren el recurs dels vigatans quan, fa segle i mig, no plovia amb suficiència per satisfer les necessitats agrícoles. La profunda religiositat se sumava a la poca regularitat de les precipitacions i des de la baixa edat mitjana s’implorava l’ajuda divina amb manifestacions col·lectives molt participades.

A  principis del segle XIX funcionava un protocol que determinava les accions a emprendre quan la sequera es feia més acusada. La iniciativa la prenien els administradors de la Confraria de Sant Isidre i els procuradors de la Confraria del Bonsuccés, que aplegaven terratinents i jornalers agrícoles que es posaven d’acord amb les autoritats civils i eclesiàstiques. L’esmentat protocol, que en el transcurs del segle XIX va patir lleus modificacions, començava amb la incorporació de l’oració “ad pretendam pluviam” a les misses ordinàries dels diferents temples eclesiàstics de la ciutat i una d’especial a la Seu, amb exposició del Santíssim. Si la climatologia persistia, es duien en processó les relíquies dels Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, de la Pietat a la catedral on s’exposaven a l’altar major. Si la pluja encara no es feia present, també es duien a la catedral les relíquies de sant Benet, sant Escolàstica i, cap a finals de segle XIX, les de sant Miquel dels Sants. Posteriorment, es feia processó amb la Veracreu i les altres relíquies al prat de la Riera on es beneïa el terme. Més endavant, si no s’obtenia la desitjada aigua, s’aplegaven a la catedral el Sant Crist de l’Hospital i les imatges marianes dels Dolors, del Remei i del Bonsuccés. Les darreres  mesures eren les processons amb les relíquies dels Sants Màrtirs al santuari de la Gleva i de la Mare de Déu del Bonsuccés a Torelló.

A finals d’hivern i principi de primavera de 1868 s’havien esgotat totes les mesures dins la ciutat. El 15 d’abril, es va convocar la feligresia vigatana per dur les relíquies dels Sants Màrtirs a la Gleva. A trenc d’alba es va formar la processó a la catedral amb tota la representació de grups religiosos i artesanals, amb els corresponents estendards i imatges del Sant Crist, la Veracreu,  les relíquies dels sants Llucià i Marcià, seguides de les autoritats. El camí va seguir la carretera cap a Ripoll i a la Creu de Mitjavia, terme de Gurb, es va fer parada per al rés del Rosari. Poc abans d’arribar, s’hi van sumar les processons que havien sortit d’altres parròquies veïnes. Abans del migdia va començar la missa al santuari on es van aplegar fins a catorze mil persones. A les 3 de la tarda, es va iniciar del retorn cap a Vic.

El 4 de maig es va preveure la definitiva i desesperada acció: la processó de la Mare del Bonsuccés a Torelló. Cap a les 4 del matí es formava el seguici que faria via cap a Manlleu i Torelló. Pel camí se sumaven cada vegada més participants. A l’entrada de Torelló, on es van afegir els feligresos de la parròquia, es comptaven unes dotze  mil persones. Després d’una breu estada a la casa del carrer Nou –on la tradició feia originari el promotor de la devoció mariana del Bonsuccés- es va arribar a l’església de sant Feliu on esperaven les relíquies de sant Fortià per dir missa.

A les 3 de la tarda es va emprendre la tornada. En el seu pas per Manlleu, un fort xàfec va dispersar momentàniament la desfilada. A les 10 del vespre es va arribar a Vic després que, intermitentment, l’aigua amarés els pietosos caminants. Durant els dies següents es van succeir els episodis de pluja.  

Anys posteriors es van fer altres rogatives de menor dimensió. Fins i tot, a la dècada de 1940, se’n van celebrar tot seguint el mateix protocol del segle anterior.

Article publicat a El 9 Nou el 19 de març de 2018.


Sant Pau de Narbona, antigament molt venerat a Vic


Fins a l’any 1900, Vic celebrava una processó el’11 de desembre. Es tractava de la commemoració de la intervenció llegendària de sant Pau de Narbona, conegut també de Sergi Pau,  en la salvació de la ciutat. Pau és el primer bisbe reconegut de la diòcesi de Narbona on hauria arribat, des de Roma per a la seva evangelització. La llegenda el feia viure al segle I com a deixeble de l’apòstol sant Pau a qui hauria seguit en algun dels seus viatges. Una tradició catalana creia que havia residit en una cova situada al lloc on, temps després s’edificaria el monestir de Sant Pere de Rodes (1).

L’origen de la devoció vigatana per sant Pau es deu a la creença que va acompanyar l’apòstol Pau en el seu viatge per terres de la Tarraconense de camí, o de tornada, a les Gàl·lies; l’itinerari els hauria fet passar per l’Ausa romana (2).

Setze segles després d’aquest suposat trànsit per terres vigatanes Sergi Pau tornaria a Vic. Tot vigatà dormia tranquil sense preveure el futur sangonós que se li acostava. Enmig de la fosca, tres cops a la fusta de la porta de la casa Clariana, llar del veguer de la ciutat anomenat Miquel, van desvetllar-lo del seu son profund.

Traient el cap per la finestra, va veure com un ancià amb un vestit blanc l’avisava de de la maltempsada que els queia al damunt i que calia despertar als soldats i posar-los en guàrdia. El veguer, després d’acceptar l’avís, va demanar el nom al seu interlocutor: Sóc Sergi Pau, a qui anomenen Narbonès, que vaig passar per aquest ciutat, quan encara es deia Ausa, acompanyant el meu mestre l’apòstol Pau; aleshores, en vau acollir generosament i, en agraïment, us aviso. El relat acaba dient que els francesos, confiats, van atacar les muralles de la ciutat; els esperaven els defensors vigatans i els van fer fugir sense cap efecte sobre la ciutat (3).

La devoció vigatana per aquest sant devia ser molt més antiga que la datació de la llegenda. De fet, el bisbe Oliba, ja li va dedicar un sermó el 22 de març de 1043 llegit a Narbona mateix (4). I és que Josep Gudiol afirmava que “los quatre martirologis, que ab ses importants anotacions necrològiques, ha usat la Seu de Vich, tots diuen algom sobre Sant Pau”(5). No cal oblidar, tampoc, la dependència orgànica de la Seu vigatana respecte la de Narbona, com les altres catalanes, ens els primers segles medievals per entendre que sant Pau tingués certa protagonisme en el calendari osonenc. Ramon Ordeig, manifesta que l’origen de la llegenda esmentada, cal cercar-lo en un atac que va viure la ciutat de Vic l’11 de desembre de 1475 per part d’un escamot de cavallers. El consell de la ciutat va rebre l’advertiment d’aquest assalt i va poder-lo evitar (6).

La coincidència d’aquest fet amb la festivitat de sant Pau de Narbona, diu Eduard Junyent, “motivà que l’any següent fos instituïda la commemoració de la diada amb processó des de la catedral, processó que se celebrà fins al 1900 (7).

En el cerimonial de consellers de la ciutat de Vic, recollit pel conseller en cap Antoni Vila el 1496 i, per tant, poques dècades dels fets esmentats, ja establia el protocòl dels consellers en aquesta celebració: “E no s deuen oblidar quiscun de fer colra la festa del gloriós sanct Pau de Narbona, e lo vespra avans qui és a onza del mes de desembra per los lochs acustumats si ab veu de crida manifestant posant y de voluntat de la cort certa pena que tot homa generalment lo haja a colra e ésser a la professó qui s fa per la Ciutat e al offici a la Seu faent li gràcias de la gràcia per mitjà seu en tal jornada obtenguda per apartar la Ciutat no fis barrajada per alguns qui mà armada atemtaren rompra lo portal ab gran nombre de gent essent tots d un Rey e obediència (8)”. La processó, desapareguda a l’iniciar-se el segle XX, tenia un recorregut establert: sortia de la catedral i es dirigia cap a la Pietat fins a la casa Clariana. Allà, el portant d’una creu, donava tres cops a la porta tot recordant l’aparició de sant Pau de Narbona (9). A mitjan segle XIX s’havia incorporat un ofici solemne a l’església de la Pietat en acció de gràcies (10).

Podeu llegir-ne l’article que vaig tenir el goig de publicar a El 9 Nou el divendres 5 de desembre de 2014.

Bibliografia:
1  Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 94
2  Salarich, Joaquim. Vich : su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich : Imp. de Soler Hermanos, 1854,  p. 106-107
3  Aquesta llegenda és recollida per diverses fonts: Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus… [op. cit.], p.
107-109
4  Junyent, Eduard. Diplomatari i escrits literaris de l'Abat i Bisbe Oliba. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 361-362
5 Gudiol, Josep. Sant Pau de Narbona y lo Bisbat de Vich. Barcelona: Imprenta de la Casa Provincial de Caridad, 1905, p. 17
6  Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic : EH, 1987, p. 56
7  Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona : Curial, 1994, p. 150
8  Vila, Antoni. Cerimonial de Consellers de la ciutat de Vic : manuscrit inèdit del segle XV. Vic : Patronat d'Estudis Osonencs, 1989, f. XVIII
9 Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes [op. cit.], p. 56
10 Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus… [op. cit.], p. 110