20 de març 2018

La infructuosa recerca del cos de sant Pere Nolasc i les seves conseqüències literàries


Sant Pere Nolasc és un sant barceloní de primera magnitud. La seva visió, en la qual va aparèixer la Mare de Déu, va propiciar que, junt a sant Ramon de Penyafort i amb la complaença del rei Jaume I, fos fundada l’orde de la Mercè. Mort el 1249 a Barcelona, no va ser canonitzat fins al segle XVII pel papa Urbà VIII.

El cos de sant Pere Nolasc, tot i la seva rellevància, no és guardat a cap capella catedralícia ni a la mateixa basílica de la Mercè; la seva ubicació és ignorada des de fa segles tot i els intents que es van fer per localitzar-la. El 1672 ja es va fer un intent de trobar-lo en el claustre de la seu barcelonina i a la capella de santa Eulàlia. Més endavant, els mercedaris van cercar-lo al subsòl del l’església del seu convent (1)”.

Aquesta ànsia per trobar les restes del sant les explica Joan Amades al seu Costumari Català, dient que va ser enterrat al convent de la Mercè però que temps després “es va perdre la noció del punt on es trobava la fossa”. Vet aquí, però que “una vegada que van fer-se unes grans obres vora el punt on es creia que estava enterrat, els mercedaris i els dominics tingueren gran interès a trobar i emportar-se’n el cos sant cap al convent respectiu”. El folklorista explica que aleshores “un estol de germans de les dues comunitats van vigilar les obres de dia i de nit a fi de no perdre ocasió d’apoderar-se del cos del sant. Un capvespre, vers el moment en què els obrers que feien les obres anaven a plegar, els mercenaris que vigilaven el lloc es van adonar que prop del punt on treien terra s’endevinava un cos que devia ésser el que cercaven. Amb llurs traces i manyes van allunyar d’allí els treballadors i distragueren els rivals de comunitat i, en un moment favorable, van descolgar el cos i se’l van emportar; un cop a llur convent, van veure que, efectivament, era un cos sant”. Malauradament, com diu el mateix Amades “com que la sostracció no va ésser vista per ningú, quan van pregonar que havien trobat el cos de sant Pere Nolasc, llurs contraris van demanar-ne proves d’autenticitat, i com sigui que no les van poder presentar, van dir que era fals”. I resol que “un excés de zel dels germans que vigilaven va desvirtuar el valor de la troballa (2)”.

Posteriorment als primers intents es va repetir la dèria de la recerca i van derivar, en l’àmbit de la literatura, en un episodi que Antoni Comas defineix com “la polèmica religiosa més sonada de totes (3)”. Els fets van esdevenir la dècada de 1780.

Per una banda, l’any 1781, el mercedari fra Ramon Soler va tenir la visió meravellosa d’on es trobava el cos de sant Pere Nolasc i, per altra banda, una carta del jesuïta Jaume Pedralbes, que ell mateix havia expressat que no fos oberta fins després de la seva mort, indicava on calia cercar les relíquies; la defunció de Pedralbes va tenir lloc el 1787 i, l’any posterior, la lectura de la missiva.
Comas explica que les recerques del 1788, com les anteriors, no van donar el resultat desitjat i van fer que “ la gent de Barcelona tingué la impressió que era objecte d’una sinistra broma sagristanesca”. D’aquesta interpretació en van sorgir una sèrie de composicions, la majoria són ‘dècimes’, que van ser recollides i que el mateix Comas detalla. No deixaven de mofar-se d’una situació que, per la proximitat i durada de les obres, a alguns veïns les molestava i es reien descaradament de les diferents persones que havien intervingut, amb les seves revelacions o en la direcció dels treballs. L’historiador de la literatura afirma que “si no un esperit específicament antireligiós, si que aquestes composicions reflecteixen un esperit almenys escèptic, tenen un to voltarià i antijesuític” i planteja que “és potser la primera vegada que ens trobem davant un tema religiós tractat amb desimboltura i sense cap mena de respecte, i sorprèn de veure la insistència amb què els autors empren els termes ‘fanatisme’ i ‘fanàtic’, tot al·ludint a la dèria dels frares d’aixecar el terra per trobar el cos (4)”.

L’exemple més clar d’aquestes afirmacions apareixen en el text que Comas titula ‘sèrie A la revelació de fra Soler. Dècimes’, en les quals surt força malparat fra Soler i la seva indicació fabulosa (5):

Enfadat tot Barcelona
de tan llarga excavació,
tem que esta revelació
l’haurà feta alguna mona.
Si fra Soler no pregona
lo nou secret revelat,
quan en ànec figurat
li va eixir lo Esperit Sant...

Es lo cas que, estant posat
fra Soler en oració,
li va entrar per lo balcó
un ànec d’allí al costat.
A l’instant, tot espantat,
pensant ser lo Esperit Sant,
ab humilitat molt gran,
li suplicà per lo cos
de son fundador gloriós,
i l’ànec li féu: “clan, clan”.

Quan fra Soler va sentit
la veu de l’Esperit Sant,
digué ad sentiment gran:
-Senyor, no sé llatí;
no m’entenc de resumir,
pues só un pobre frare llec;
no em parleu en llatí ni grec,
parlau-me clar i català...


D’aquestes composicions, de les quals n’existeixen diversos exemples en català, castellà i llatí “degueren tenir molta difusió”, segons Comas, i ell mateix en proporciona diversos exemples.
La incertesa del lloc on devia descansar el sant barceloní podria haver afectat a la diada de la seva festa. Tot i que va morir la nit de Nadal de mitjan segle XIII, durant molt de temps la data en què era recordat, va ser el 29 de gener; posteriorment també es va celebrar el 31. En aquesta darrera data apareix al Costumari català d’Amades. Darrerament, segons el Martirologi romà, es festeja el 6 de maig.

Bibliografia:
1 Comas, Antoni. ”Les corones religioses i els cicles religiosos festius i satírics. Les excavacions per trobar el cos de sant Pere Nolasc”. Dins: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ed. Ariel, 1964, vol. 4, p. 614 - 615
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 611 i 612
3 Comas; Íbid, p. 614
4 Comas; Íbid, p. 615 – 616
5 Comas; Íbid, p. 619

El Roc de sant Urbici a Santa Maria de Serrateix


L’atribució de senyals, petjades i clots a la roca és un fet força habitual en la geografia del territori català. Un dels casos més interessants és l’anomenat Roc de sant Urbici prop al monestir de Santa Maria de Serrateix.

Santa Maria de Serrateix (Viver i Serrateix, Berguedà) i el seu antic conjunt monàstic benedictí, malgrat les reformes que ha patit en els transcurs dels segles, conserva bona part del caràcter original. L’església, amb planta de creu llatina, estava capçada per tres absis dels qual només se’n manté un. A la banda sud, a l’entorn d’un claustre de línies neoclàssiques, hi ha les antigues dependències monàstiques. Destaca la imponent imatge de la torre campanar així com la torre de l’abat. A l’interior, és remarcable el sarcòfag del comte Oliba Cabreta.

A pocs centenars de metres, al sud-est del monestir, hi ha una gran roca isolada al mig dels camps que rep el nom de Roc de sant Urbici. Segons Eduard Riu i Barrera, hi ha dues versions que associen el sant amb la pedra: per una banda, la que hi situa el lloc on el sant fou martiritzat, vinculant uns senyals vermells amb la seva sang; per altra banda, la que atribueix l’aparició del sant en aquest lloc al trasllat d’un boig des de Bordeus.

D’aquesta segona atribució, el mateix Riu explica que va ser recollida de fonts orals el 1908 i que, segons la narració, es diu que “comparegué un dia un boig per aquestes contrades procedent de Bordeus i portant el cadàver del Sant a coll, no podent resistir més la fatiga de la llarga caminada abandonà el cos sant al peu del roc tot i assabentant del fet al veïnat, que no en va fer cap cas en veure que es tractava d’un foll. L’endemà, el boig va desaparèixer, però a partir d’aquell dia, a l’hora en que el cos sant havia estat abandonat, les campanes del monestir tocaven soles; aquest fet miraculós va colpir a la gent que va preguntar-se sobre la veritat del que els hi havia fit i cercaren el cadàver del Sant que localitzaren al costat del roc; en intentar de traslladar-lo al monestir per donar-li sepultura no pogueren aixecar-lo ni moure’l, per més esforços que fessin, pel seu pes desmesurat. Davant d’això decidiren anar a cercar el boig allà on fos; el trobaren al cap de poc temps no gaire lluny d’allí, i ell tot sol i a pes de braços el portà i diposità dins del monestir, on es conservaren les seves relíquies dins d’una urna col·locada en un altar dedicat a la seva memòria” (1). També podeu llegir aquesta llegenda al dossier “Llegendes del Berguedà” de l’Erol.

La incertesa de quin és el sant venerat a Santa Maria de Serrateix, juntament amb tres sants d’origen romà, Víctor, Zenó i Felícola, ja és apuntada pel mateix autor anteriorment esmentat. Si hem de fer cas a la versió oral, que compta amb més d’un segle, es tractaria d’un bisbe màrtir nascut el 702 a Bordeus (Aquitània, França)  i mort al voltant de l’any 800 a Nocito, Osca.

Les dades que es consideren versemblants d’aquest sant situen el seu origen francès i nascut en una bona família. Urbici fou educat per la seva mare en el coneixement de les lletres clàssiques. Malauradament, el seu pare va morir en acció de guerra contra els sarraïns i mare i fill van passar a la captivitat.

Passat un cert temps, la seva mare fou deslliurada del captiveri i, després, per voluntat divina, ho fou Urbici que va retornar a la seva ciutat natal. De nou a Bordeus, va decidir dedicar-se a la vida contemplativa i es va fer monjo eremita per terres del Pirineu aragonès.

La seva diada se celebra, a Serrateix, el 6 d’agost, i el primer diumenge de maig es commemora la translació o Festa del Perdó; a Osca, el sant homònim ho fa el 15 de desembre. Se l’invocava en moments de sequera per demanar pluja abundant.

En el Sermó de les relíquies en la festa de la dedicació de la basílica del monestir de Ripoll, l’any 1032, ja apareix esmentat tot indicant que és un venerat màrtir de la nostra pàtria reforçant la tradició que el feia un personatge local martiritzat a Serrateix mateix (2); també consta en la consagració de l’altar de Sant Esteve de Banyoles el 1086 (3).

Per altra banda, establint un paral·lelisme amb sant Urbici d’Osca, Eduard Junyent afirmava la possibilitat que els primers monjos establerts al monestir català tinguessin origen aragonès i que haguessin portat relíquies del seu patró al nou emplaçament; a més, l’any 941, sant Urbici ja era titular, juntament amb santa Maria, del cenobi berguedà(4).

La tradició local ha pretès identificar-lo amb un bisbe d’Urgell que fou prelat en el traspàs dels segle VIII al IX. La identitat més versemblant de l’Urbici venerat a Serrateix seria la indicada anteriorment malgrat que l’enterrat a Osca, no sigui considerat màrtir ni mai hagués exercit de bisbe. Malgrat això, la iconografia amb vestuari i elements episcopals l’adquireix abans del segle XIV com es pot veure en les representacions artístiques.


Bibliografia:
(1) Riu, Eduard. “Rocs & sants: dades sobre la cristianització?”, Acta historica et archaeologica mediaevalia, 1981, núm. 2, p. 165-166
(2) Junyent, Eduard. Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba. Barcelona: IEC, 1992, p. 365
(3) Ordeig, Ramon. Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII). Vic: EH, vol. 2, 2a part, 1997, p. 270
(4) Junyent, Eduard. L’arquitectura religiosa en la Catalunya carolíngia. Barcelona:[s.n], 1963, p. 36