8 de març 2018

Gran honor a Guisla, primera senyora de Manlleu


Avui, Dia de les Dones, aprofito per recuperar un apunt publicat fa un parell d’ants a Elter.net dedicat a una dona valenta, una de les primeres manlleuenques de qui en sabem el nom: Guisla.

Gran honor a Guisla, primera senyora de Manlleu

Si mai s’ha de fer una llista de manlleuenques destacades en la història local i universal no cal oblidar el nom de Guisla de Queralt (? – 1098). De ben segur que ocuparia un nom dels capdavanters, almenys cronològicament parlant. Esposa de Pere Amat d’Orís, de Voltregà i de Manlleu (1058-1088), que era fill d’Amat Elderic, primer senescal dels comtes de Barcelona, va ser una dona valenta i decidida que es va enfrontar, ni més ni menys, a l’excomunió i, especialment en la concepció d’aquells temps, a la pena eterna.
El Dr. Antoni Pladevall (1), en el seu llibre La canònica de Santa Maria de Manlleu relata els fets que van dur a aquest delicat final: “A principis del 1084 el bisbe de Vic, Berenguer Seniofred de Lluçà, va cedir als esposos Pere Amat i Guisla de Queralt, els delmes i les primícies de la parròquia de Santa Maria de Manlleu, en compensació de la potestat del castell de Voltregà, que els esmentats esposos varen cedir al bisbe de Vic”. El mateix Pladevall suposa que va ser aquesta parella qui va promocionar la reforma i ampliació de l’església de Santa Maria respecte a la consagrada l’any 906. La nova església, segurament amb la intenció de convertir-la en un centre monàstic –com de fet va acabar sent, dedicat a la regla de sant Agustí, durant més de cinc-cents anys-, es va consagrar de nou el 23 d’octubre del 1086.
La mort de Pere Amat l’any 1088 va canviar les circumstàncies i com diu el mateix autor, el bisbe Seniofred va considerar acabat el pacte de 1084 i va cedir els castells de Voltregà, entre d’altres com el d’Orís i de Manlleu, a nous senyors. En aquesta nova situació, també va considerar retornat al domini episcopal de l’església de Santa Maria de Manlleu amb tot el seu terme parroquial. En aquest punt, diu el mateix autor, “La vídua Guisla de Queralt no es va avenir a l’espoliació o privació que li feien de l’església de Manlleu i cedí els seus suposats drets al seu germà Bernat Guillem de Queralt, senyor del terme de Gurb”.
Mentre això passava, el bisbe vigatà havia assumit, interpretat com un ascens, el càrrec d’arquebisbe de Tarragona, i celebrant un sínode a Vic l’any 1095, “[...] va fer procedir penes canòniques contra el senyor de Gurb, Bernat Guillem, perquè usurpava a la canònica de Vic els delmes, primícies i alous que formaven la dotació de l’església de Manlleu”.
En el context, la figura de Guisla quedava ben malparada. Diu Pladevall: “Les tibantors entre el bisbe de Vic i la senyora de Manlleu van durar fins al 1098 i, per aquesta causa, fou excomunicada la vídua Guisla de Queralt”.
Cal imaginar-se la pena, en la psicologia medieval, que suposava veure en rotund entredit el futur de l’esperit de Guisla. En una època en què els senyors feudals promovien la construcció de cenobis que allotgessin comunitats de monjos que preguessin per la salvació de la seva ànima, o en un moment en el qual els propietaris de minses terres les donaven a l’església suplicant perdó pels seus pecats, el dolor de Guisla devia ser terrible. I aquesta pena encara devia ser més profunda quan devia creure que actuava en legítima defensa dels seus drets que, suposadament, haurien exhaurit per la mort del seu marit.
Tres intensos anys va durar aquesta amargor. Guisla, en veure propera la seva mort, va cedir al retorn de l’església de Manlleu i els seus béns a la canònica de Vic el 26 de juliol de 1098. A finals d’aquell mateix any, pocs mesos després, moria amb l’esperança de recuperar la confiança divina. Fins i tot, com esmenta Esteve Gaja, “Guisla [...] dóna a la canònica vigatana un alou que el seu marit posseïa a la parròquia de la Seu de Vic, dient que ho feia per encàrrec del seu marit difunt i perquè es celebrés cada any un aniversari per repòs de la seva ànima”. (2) Tant era el seu temor que, amb aquest darrer gest desesperat, encara intentava assolir la clemència i misericòrdia de Déu.
Guisla va demostrar ser una dona de principis, defensora dels drets que considerava legítims i, especialment, gelosa i amant de Manlleu. No seria qui, entre d’altres manlleuenques, es mereixeria establir un record perdurable.No caldria recuperar el nom d’una dona valenta que va ser protagonista de la nostra història local?
I al costat d’aquesta proclama em ve de gust comparar la imaginària i irreal Donya Blanca (fruit de la imaginació del notari Domènec Torrent i Garriga) que, des de 1959, gaudeix del privilegi d’anomenar una via principal del nord de la ciutat amb la gesta personal de Guisla i la seva posició gairebé revolucionària davant les autoritats implacables de l’església medieval.

Notes:
1 Pladevall, Antoni. La canònica de Santa Maria de Manlleu. Manlleu : Fundació Caixa Manlleu : Parròquia de Santa Maria : Ajuntament de Manlleu, 2008, p. 11-13
2 Gaja, Esteve. Història de Manlleu. [Manlleu: Jaimes], 1976, p. 89