1 de març 2018

La dinastia catalanoaragonesa, família reial medieval sense sants

Fins a la baixa Edat mitjana, les canonitzacions eren per aclamació popular. A partir del segle XI, la facultat per declarar sants va passar a ser atribut exclusiu dels papes de Roma. Les grans famílies i col·lectius religiosos, van procurar que un dels seus membres fos nomenat sant o santa. Això refermava la seva autoritat. Ho van fer els grans monestirs, els ordes religiosos, les grans ciutats, amb els seus fundadors, i evidentment, les dinasties regents. Malgrat aquesta afirmació, la corona catalanoaragonesa v ser de les poques famílies en ocupar tron a l’Europa medieval que no van comptar amb una persona canonitzada –ni tampoc cap beatificat o beatificada.
Un precedent de monarques o familiars propers al territori català, si es vol considerar d’aquesta manera, es troba en la figura de sant Ermenegild o Hermenegild (564 – 585). Fill del rei Leovigild i germà del, també, rei Recared. Després de convertir-se al catolicisme, es va rebel·lar  al sud de la Península ibèrica contra el seu pare, que mantenia religió arriana. La Gran Enciclopèdia Catalana explica que va ser vençut i fet presoner:  “[...] davant la seva negativa a abjurar la nova religió , fou exiliat a València i poc després tancat a la presó de Tarragona, on fou decapitat”. I conclou que: “[...] a part la rebel·lió , censurada pels contemporanis, el papa Gregori el Gran , el considerà màrtir del catolicisme (1)”. El Martirologi romà indica la seva festa el 13 d’abril (2).
De segles posteriors ja hi ha més casos de reis sants, en aquest cas com a confessors. En plena edat mitjana, per esmentar-ne alguns de monarquies geogràficament properes, es pot esmentar a Eduard d’Anglaterra (~1003 – 1066), canonitzat el 1161, a Lluís IX de França (1214 – 1270), canonitzat el 1297, i a Ferran III de Castella-Lleó (1199 – 1252), canonitzat el 1671.

Reis, beats i sants, sense reconeixement oficial
D’entre els comte-reis de la corona catalanoaragonesa només dos han obtingut una consideració pròxima a la beatificació o canonització: Ramon Berenguer IV el Sant i Jaume I el Conqueridor.
El comte Ramon Berenguer IV (1113 – 1162) es va merèixer el títol oficiós de ‘sant’; aquest adjectiu, comes va fer amb molts d’altres dels comtes i comte-reis catalans, definia en certa mesura el seu caràcter i el record que va deixar de la seva del seu exercici però en cap cas va representar un títol oficial. Així ho afirmava l’hagiògraf Llorenç Riber: “Ramon Berenguer IV deixà, darrera seu, bona memòria, monjoiada de bèl·lics esplets i d’obres pies, Si per aquells fou digne successor dels patriarques savis, per aquesta meresqué el cognom de ‘El Sant’ (3)”. Miquel Coll i Alentorn, a la Gran Enciclopèdia Catalana, constatava els posteriors a la seva mort al lloc piemontès de Borgo San Dalmazzo: “[...] durant el trasllat hom cregué que s’havien produït fet miraculosos (4)”.
La figura de Jaume I el Conqueridor (1208 – 1276) ha estat considerat, en algun moment, com a beat (segurament en el seva accepció que significa ‘molt religiós i pietós’), i en especial per la seva intervenció en la fundació de l’orde de la Mercè. Jaume, el 1218 i juntament a dos sants oficials, sant Pere Nolasc i sant Ramon de Penyafort, va fundar l’orde mercedari dedicat a la redempció de captius a la zona sarraïna i a les víctimes de la pirateria. Aquesta decisiva intervenció en el naixement de l’orde havien merescut que Jaume I hagués estat considerat ‘fundador’ i, com a tal, mereixedor d’un reconeixement especial. No consta, però, en cap santoral de l’orde a excepció d’un que es va elaborar a inicis del segle XX, pel P. Amerio Sancho, mercedari de Castilla. En el segle XVII es van fer diverses gestions per canonitzar-lo però alguns aspectes de la seva biografia ho van desaconsellar. Malgrat aquest fet, la imatge del comte-rei és present en diverses representacions artístiques  de diferents edificis religiosos en relació a la fundació de l’orde.
Els motius d’aquesta mancança de sants, nomenats oficialment, molt probablement es troba en els enfrontaments directes entre la dinastia catalanoaragonesa i els pontífexs romans; aquests darrers, en el seu paper monarques dels Estats Pontificis, van jugar amb una doble estratègia, política i espiritual, que no va afavorir els interessos catalans. Hi ha dos exemples ben evidents. Pere I (1117 – 1213), anomenat curiosament el ‘Catòlic’, es va veure implicat en la lluita contra la croada albigesa promoguda pel papa Innocenci III i portada a terme per tropes franceses per eliminar els adeptes al catarisme; el comte català, amb l’objectiu de preservar les possessions occitanes, va acollir en vassallatge els senyors de les terres nordpirinenques i els va defensar militarment fins a perdre al vida a la batalla de Muret. Més contundent va ser el protagonisme de Pere II el Gran (1240 – 1285) que, en l’ocupació de Sicília i d’altres terres del sud d’Itàlia, es va enfrontar al papa Martí IV i al seu aliat el príncep francès Carles d’Anjou. El pontífex va excomunicar Pere II que, en vida, no va ser readmès entre els fidels catòlics.


Santes i beates oficials relacionades amb la dinastia
Els únics casos de familiars de la dinastia catalanoaragonesa que han estat canonitzats o beatificats són del gènere femení. És especialment destacable la branca vinculada amb la nissaga regnant a Portugal. Ben prolífica en beates va ser la unió de Dolça de Barcelona, filla de Ramon Berenguer IV amb el rei Sanç I de Portugal. D’aquest matrimoni en va néixer tres religioses que van ser declarades beates: Sança (1180 – 1229) [festa: 11 d’abril], Teresa (1181 – 1250) [festa: 17 de juny] i Mafalda (~1190 - ~1256) [festa: 1 de maig] que va arribar a ser reina de Castella. Les dues primeres van ser beatificades per Climent XI, el 13 de desembre de 1705, i la tercera per Pius VI, el 27 de juny de 1793. Teresa consta com a santa en la versió actual del Martirologi romà (8).
De la branca provençal, però amb regnat a Anglaterra per casament amb Enric III, en destaca Elionor de Provença (1223 - 1272) [festa: 22 de febrer] que havia estat besnéta d’Alfons I. Va ser canonitzada per Bonifaci VIII el 1297.

Bibliografia:
1 “Ermenegild” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 10, p. 78
Martirologio romano. Basauri: Coeditores Litúrgicos, 2007p. 253
3 Riber, Llorenç. Els sants de Catalunya: cicle comtal IV. Barcelona : Editorial Catalana, 1922, p. 45
4 Coll, Miquel; “Ramon Berenguer IV de Barcelona” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol 19, p. 101
5 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 387
6 Ribe, , Llorenç. Els sants de Catalunya... [op. cit.], p. 46- 47. Fa referència l’obra Los Condes de Barcelona de Pròsper de Bofarull, vol. 2, p. 105.
7 Riber, Llorenç. Els sants de Catalunya... [op. cit.] p. 54
8 Martirologio romano [op. cit.] p. 369
9 “Elisabet d’Aragó” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 9, p. 422
10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1953, v. 4, p. 471 - 472

El concepte de santedat


El Cristianisme, i més especialment l’Església Catòlica, ha contemplat l’existència d’un selecte grup dels seus fidels difunts: les santes i els sants. Són, en veu d’Antoni Pladevall, “[...] persones que han excel·lit per les seves virtuts i assimilació a Crist. Això els ha merescut l’honor d’ésser considerats com a gaudidores del premi de la salvació prop de Déu, i el d’ésser proposats com a exemple i model dels qui encara ens trobem en aquest món”. I afegeix que: “[...] són, per tant, exemples de virtuts i a la vegada un estímul  i uns intercessors per als creients” (1). Mònica Miró explica tot parlant de “déus humanitzats i homes divinitzats” que aquesta paradoxa es verifica quan en un individu es barregen la idea de profà i sagrat, i quan es mostra dotat de capacitats que poden influir al seu voltant com si es tractés d’una divinitat (2).
La santedat, però, a més de paradoxal no deixa de ser un concepte ambivalent que provoca, per una banda, reconeixement i devoció i, per altra banda, respecte, recel i prevenció. L’antropòleg James G. Frazer, analitzava aquest fet a partir de l’estudi dels estadis primitius de la religió en dir que: “La  persona divina és tan una font de perills com de benediccions; no només ha de ser guardada, sinó també cal protegir-se’n”(3).
En aquest sentit, el cristianisme va beure de la idea de santedat del judaisme, en què la divinitat assumia un poder omnipotent però temut. Déu no es mostrava mai si no era de forma indirecta i que sovint demanava sacrificis. El Levític, tercer llibre de la Bíblia, recull diverses mostres de la santedat de Déu i de la santedat del poble d’Israel pel fet de ser el poble elegit: “Perquè jo, el Senyor, sóc el vostre Déu. Manteniu-vos sants i sereu sants, perquè jo sóc sant...”(4). En aquesta línia els cristians van continuar qualificant-se de sants, per la triple via de ser fidels a Déu, a Jesucrist i a l’Esperit Sant. Els apòstols, també sovint, es van referir al “poble sant” quan es esmentaven la comunitat seguidora de Crist. Però ara no es tractarà, com en la religió jueva, d’una pertinença per naixement, sinó que serà una participació voluntària o desitjada mitjançant el sagrament del baptisme.
I és que l’Església s’ha seguit definint com a “comunió dels sants” en dos sentits: unió de coses santes i unió de persones santes. De fet, la fe catòlica recull, en la seva darrera edició del Catecisme (5) i en la seva interpretació “del Nou Testament i de la Tradició”, com Adam i Eva van ser creats en estat de “santedat” pel fet de ser fruit directe de Déu. Aquesta santedat la van perdre arran del pecat original. La pèrdua, però, no va ser absoluta i “la naturalesa humana no va resultar corrompuda totalment”.
La redempció prové del baptisme, segons l’obra esmentada, que “esborra el pecat original i torna a decantar l’home cap a Déu” però “les conseqüències per a la naturalesa humana, afeblida i inclinada al mal, persisteixen en l’home i el criden a una lluita espiritual”. És per això que s’interpreta que “damunt la terra, l’església està dotada d’una santedat autèntica, però imperfecta. Els cristians, com a membres de l’església que són, la santedat perfecta encara han d’adquirir-la. Precisament la victòria assolida per part dels sants en aquesta lluita, és allò que els permet recuperar la completa santedat.

La proclamació de sants
Els màrtirs, cristians que havien lliurat la seva vida en defensa de la fe, van ser considerats els primers sants. Posteriorment, en acabar-se les persecucions promogudes per les autoritats romanes, van ser considerats dignes de santedat els ascetes i altres personatges de vida virtuosa, amb la denominació de ‘confessors’; les dones eren designades com a ‘verges’ o, en cas d’haver estat casades, ‘vídues’. Aquest costum arriba a l’edat mitjana moment en el qual, les diòcesis i els monestirs promouen els més destacats prelats o els seus fundadors cap a la veneració pública. Fins aleshores, era la devoció popular la que indicava qui era santa o sant per la forma com se’l tenia en compte en les oracions. A partir del segle XII, el papa de Roma va agafant protagonisme en la designació de sants i acaba, amb la seva cúria, per tenir l’exclusivitat en aquest procés. Des de la institució de la Congregació dels Ritus i de la Instrucció Causarum canonizationis, establerta el 1588 per Sixt V, fins a la definició de la normativa Divinus perfectionis Magister de 1983, per Joan Pau II i en mans de la ‘Sacra Congregació de les Causes dels Sants’ s’estipulen els procediments concrets per confirmar els processos de beatificació i canonització.
El procés ha quedat definit, a grans trets, de la manera següent: quan un membre difunt de l’església se suposava digne de ser considerat sant o santa, a instància de la diòcesi a la qual pertanyia, entra en una causa que consta de tres grans fases. El primer pas indica que la Congregació del Ritus o de les Causes dels Sants i el mateix Papa, estan segurs de la dignitat del Servent de Déu i el nomenen Venerable. L’expedient pot seguir amb el procés de beatificació pel qual cal comprovar la intercessió del servent de Déu en un miracle (que no és necessari en el cas d’haver mort en martiri), en el qual es reconeix la possibilitat de la veneració pública –circumscrita a la seva diòcesi- de la persona qui passa a ser reconeguda com beat o beata. Finalment, superades unes intenses investigacions i, generalment, molt de temps, s’arriba a la canonització per a la qual cosa es constata l’autenticitat d’un altre miracle; aleshores ja pot ser considerat sant o santa i objecte de culte universal.
El ritus de la canonització, segons el Catecisme de l’Església catòlica (5) esdevé quan es fa la proclamació solemne de la virtut “en grau heroic” i la vida fidel a la gràcia divina, i quan es reconeix la santedat que existeix en aquesta gràcia. És a dir, l’Església no fa sants sinó que reconeix aquelles persones que Déu ha triat com exemples per a la resta de fidels.
És en aquest punt que arrenca una devoció acollida pels cristians i que, ha estat transformada en el decurs dels segles. Aquest procés és definit amb precisió per Joan Soler quan aclareix que: “Es passa de pregar Déu ‘per ells’, a pregar Déu ‘a través d’ells’ i a pregar-los ‘a ells’, ja sense referència a Déu, com a éssers poderosos –bé que sovint ‘per la virtut que Déu t’ha dat’”(6).

Textos sobre sants: l’hagiografia
Els martirologis, que són pròpiament llistes dels màrtirs amb les dades principals i amb utilització litúrgica, es van difondre a partir del segle IV. El primer que es coneix documentalment és el Martyrologium hieronymianum del segle següent. Més endavant, ja se’n van fer de més complerts. Al primer quart del segle VIII i, especialment durant el IX, apareixen les edicions escrites de Beda el Venerable, les de Florus de Lió i d’Adó de Vienne i les d’Usuard. Totes aquestes relacions es van aplegar en el Martyrologium romà de finals del segle XVI que, amb modificacions, ha arribat als nostre dies. Aquests martirologis recollien els fets que manifestaven les poques actes originals existents, que constataven i descrivien els fets; però també van beure de Passioners d’ús litúrgic, especialment a l’Església de tradició visigòtica, i de Llegendaris, amb caràcter més aviat fabulós i destinats a la lectura devota. Moltes vegades, l’objectiu era procurar donar carta de naturalesa a personatges imaginaris i convertir-los en sants locals prenent elements d’altres, i de major autenticitat.
La literatura pròpiament hagiogràfica referida a les biografies dels sants, va ser una de les produccions més populars en els segles passats. D’entre les primeres hagiografies de referència a l’àmbit català, caldria esmentar El llibre de les corones o Peristephanon del poeta Aureli Climent Prudenci, escrita a finals del segle IV o principi del V, que recull la devoció als principals màrtirs reconeguts a l’època, entre els quals n’esmenta del territori català. No seria però, fins que es va redactar la Llegenda Àuria de Iacopo da Varazze, a mitjan segle XIII, que les hagiografies es convertirien en textos de gran difusió. Igualment, van començar a aparèixer versions i traduccions locals entre les que cal destacar les Vides de sants rosselloneses, escrita poques dècades després, o més endavant una còpia manuscrita realitzada al segle XV, entre d’altres.
L’hagiografia, ha gaudit generalment durant totes les èpoques d’una gran creativitat. Els elements estrictament biogràfics es barregen sovint amb els fets imaginats, gairebé, fantàstics, amb la voluntat d’incrementar la fama miraculosa del personatge.
Entre la gran quantitat de monografies hagiogràfiques que han aparegut sobre les vides de sants, poques són les que ofereixen l’aplec de les diverses personalitats que han tingut un origen o, almenys, una adscripció territorial catalana. I moltes menys són les que fan indicació d’aquesta condició al seu propi títol.
Per citar-ne algunes de les referències més destacades, cal recordar un precedent de primeries del segle XVII, el manuscrit del jesuïta Pere Gil (1551-1622). Tot i figurar dins d’un volum titulat Geografia de Catalunya, inclou un apartat que va anomenar “Vidas dels sants de Catalunha que foren naturals o visqueren o moriren en ella, o las reliquias principals dels quals se troban en Cathaluña, extensament referidas”; un altre després encapçalat com a “Segona part dels homens illustres de Catalunya en sanctedat de vida y glória de myracles los quals no són sants canonitzats per la Iglesia, ni escrits en los Martyrologis, però són tinguts y reverenciats com a sants en molts llochs de Cathalunya” i, finalment, un tercer que completa els anteriors amb sants de fora del principat de Catalunya.
Una altra referència que cal recordar és la primera edició impresa, contemporània al manuscrit de Gil, del dominicà Antoni Vicent Domènec (1553-1607) que porta el nom d’Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña, on diferencia, com en el cas anterior, els sants canonitzats i d’aquells que no ho havien estat.
No serà, però, fins a l’època noucentista que el sacerdot i escriptor Llorenç Riber (1881-1958) publicarà Els sants de Catalunya, amb un enfocament tant hagiogràfic com literari. Des d’aleshores, d’altres edicions han aparegut tot combinant l’aspecte conceptual de santedat i la demarcació territorial catalana, tot aprofitant l’ocasió per incorporar també devocions i manifestacions de religiositat nascudes fora del país.

Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. Història de l’Església a Catalunya. Barcelona: Claret, 2007, p. 251
2 Miró, Mònica. “Agua: emociones, sentimentos, experiencias y procesos religiosos”, dins Antropología de la religión. Barcelona: Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2003, p.382
3 Frazer, James G. La rama dorada: magia y religión. México D.F.: Fondo de Cultura Económica, 1951, p. 245
Bíblia, la. Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya; Claret; Societats Bíbliques Unides, 2001; vegeu Lv. 11,14
Catecisme de l’Església Catòlica. Badalona: Coeditors Catalans del Catecisme, 1993; vegeu apartats núm. 375, 379, 405, 825, 828, 948
6 Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 666