10 d’abr. 2018

Celeriana, suposada santa vigatana


Un bon grup de sants amb devoció a Catalunya, sants presumptament catalans, van sorgir dels anomenats falsos cronicons. Aquestes obres, com els va definir Miquel Coll i Alentorn a la Gran Enciclopèdia Catalana, són “un conjunt de texts castellans d’estructura annalística i de caràcter apòcrif dels s. XVI i XVII. De vegades els texts inventats són atribuïts a autèntics historiadors les obres dels quals serien perdudes i hom en fingeix el retrobament; unes altres vegades els suposats autors són personatges històrics, però hom no sap que hagin escrit texts historiogràfics; i unes altres, en fi, són personatges totalment imaginats”.(1) En el moment de plenitud de la religiositat barroca, generada especialment per les directrius sorgides del concili de Trento (1545-1563) i la seva aplicació. La promoció de la figura dels sants va fer molt cobejada la seva “propietat” de part de les viles i ciutats i poder-ne comptar amb un com a fill de la població. Qualsevol excusa era bona i, l’esment en qualsevol text que en feia referència, amb aparença d’autenticitat, ja servia per generar afirmacions rotundes a paternitat celestial.

Un dels falsos cronicons que va fer més fortuna, i que va generar més embolics és l’anomenat Cronicó d’Haubert (2). De la mà del religiós eivissenc, però originari del Roselló, Antoni Nobis (que es va canviar el nom per Antonio de Lupian Zapata), va aparèixer aquesta obra el 1667. L’autor, la va atribuir a una suposat mossàrab de Sevilla i origen alemany, Haubert, que hauria viscut a finals del segle IX (3).

D’aquesta obra, en va recollir el vigatà Joaquim Salarich, a mitjan segle XIX, el nom de santa Celeriana, verge, amb la referència de “Ann. Domini 718 Ausonae, Sancta Celeriana Virgo fortíssima pro confressione fidei patitur”; és a dir: “L’any del Senyor 718, a Ausona, va partir [martiri] a causa de la seva gran fe”.(4) Ho va fer en el seu llistat de “sants, venerables i bisbes” de la ciutat.

Com ja feia constar el mateix Salarich, d’altres autors de renom a la seva època van traslladar les mateixes paraules del fals cronicó a les seves obres. És el cas de Fra Gregori d’Argaiz a Población Eclesíastica de España (5) o a La perla de Cataluña on, en tractava de la invasió sarraïna iniciada l’any 711 quw, en destacar que els pactes de no agressió, aquests no van ser prou respectats pels invasors “porque el año setecientos y diez y ocho, pone solamente solamente Hauberto en su Cronicón, que fue muerta en Vique Celeriana Doncella”. I afirma que no s’hi recull cap altre màrtir a la ciutat ni jurisdicció a l’època (6) .

Igualment ho havia fet Narcís Feliu de la Penya als seus Anales de Cataluña (7) esmentat que “según Auberto [cronó d’Haubert] fue el mismo año 718, en que refiere haver padecido martirio en Vique Santa Celeriana, gloria de su Patria en fortaleza y valor constante en defensa de la Santa Fe”.

Les dades sobre aquesta suposada santa vigatana no van més enllà i, amb tota raó, no ha transcendit la seva veneració. Malgrat que l’any indicat del presumpte martiri, el 718, coincideix realment en el moment en què els exèrcits sarraïns devien arribar a la comarca, Eduard Junyent situa el fet l’any 717 (8). Ramon Ordeig, basant-se en la documentació de finals del segle VIII que esmenten que la ciutat d’Ausona fou destruïda i el territori proper restaven deserts, diu que “és lògic de pensar que l’origen i el motiu de l’abandó i el despoblament d’Osona foren l’ocupació islàmica del 717-718...”(9).

Allò, per tant, que hauria donat una mínima versemblança a l’existència de la suposada santa vigatana hauria estat aquesta situació bèl·lica i violenta, històrica i real, al voltant de l’any que esmenten els "falsos cronicons" i els seus seguidors. No hi ha res, però, que confirmi l'existència real d'un màrtir cristiana.

Bibliografia:

1 Coll, Miquel. “Cronicó” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona; Gran Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 359
2 Godoy, José. Historia crítica de los falsos cronicones. Madrid: Imprenta y etereotipia de M. Rivadeneyra, 1868, p. 265-273
3 Simon, Anton. “La historiografia del segle del barroc (de Jeroni Pujades a Narcís Feliu de la Penya)” dins Història de la historiografia catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2004, p. 105 (nota al marge número 41)
4 Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y glorias. Vic : Imp. De Soler Hermanos, 1854, p. 174
5 Argaiz, Gregorio. Población eclesiàstica de España y noticia de sus primeras honras continuada en los escritos y chronicón de Hauberto, monge de San Benito. Madrid: Imprenta Real, 1668, p. 58 [Disponible a: http://books.google.es/books?id=7ndurz-zEuMC&pg=PA516&lpg=PA516&dq=poblaci%C3%B3n+eclesi%C3%A0stica+celeriana&source=bl&ots=6wMofgtzeP&sig=1TEC1B07mk8wq--kDNOmlxZN1Gw&hl=ca&sa=X&ei=KfVDU5_sKqKM0wX58YHwBA&ved=0CC8Q6AEwAA#v=onepage&q=celeriana&f=false]
6 Argaiz, Gregorio. La perla de Cataluña: historia de nuestra señora de Monserrate. Madrid: Imprenta de Andrés García de la Iglesia, 1677, p. 16 [Disponible a:http://books.google.es/books?id=jRZ5fqNq1WkC&pg=RA1-PT8&lpg=RA1-PT8&dq=la+perla+celeriana&source=bl&ots=9wGsRY_wIr&sig=wFkn2HVIwOoBRMvYCdDFLQdM0Ac&hl=ca&sa=X&ei=WPlDU4CiFoja0QXz1oFQ&ved=0CD8Q6AEwAA#v=onepage&q=celeriana&f=false]
7 Feliu de la Penya, Narcís. Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709. Barcelona: Joseph Llopis Impressor, vol. 1, 1709, p. 207 [Disponible a: http://books.google.es/books?id=1rpfv81tipgC&printsec=frontcover&hl=ca#v=onepage&q=celeriana&f=false]
8 Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona: Curial, 1976, p. 34
9 Ordeig, Ramon. Els orígens històrics de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1981, p. 16

9 d’abr. 2018

Magnífica notícia: "Catalunya Cristiana" es renova


Us passo el text de la nota de premsa d'aquesta magnífica notícia: "Catalunya Cristiana" es renova.

"En el marc de les celebracions del número 2.000 i en l’esguard del 40è aniversari del naixement de la publicació (1979-2019), el setmanari Catalunya Cristiana es renova. A partir del número 2.012, que surt amb data 15 d’abril, tercer diumenge de Pasqua, el setmanari té format de revista. Entre els continguts, cal destacar l’entrevista a la periodista i activista a favor dels drets humans Helena Maleno.

La redacció, treballant amb un equip de joves dissenyadors, llança una proposta atractiva i més còmodament llegívola que el format diari. Tota ella s’esponja, l’extensió dels textos es redueix i les imatges i les il·lustracions hi tenen més protagonisme.

La reforma però, no és sols d’aparença sinó també de contingut. L’únic setmanari religiós de Catalunya —mantenint tothora la seva fidelitat a l’Església i al país— es planteja també com un nou servei a les famílies. Amb motiu de la Trobada Mundial de les Famílies (Dublín, Irlanda, del 21 al 26 d’agost) inclourà articles formatius pensats per a cadascun dels membres de la família: ancians, adults, joves i petits. També està previst publicar mensualment les versions catalana i castellana del suplement Donne, Chiesa, Mondo que, des del 2010, llança L’Osservatore Romano, i s’està estudiant de publicar uns monogràfics anuals sobre grans temes d’actualitat, des d’una perspectiva cristiana.
«En l’actual context polític i social, i coincidint amb el desè aniversari de la mort del bisbe Joan Carrera i Planas, que tanta importància ha tingut en la història del nostre setmanari, creiem que ha arribat l’hora de fer un pas endavant», afirma Jaume Aymar, director de Catalunya Cristiana."

4 d’abr. 2018

Quan sant Vicent Ferrer va promoure la pau a la ciutat de Vic


L’any 1409, el carismàtic Vicent Ferrer, futur sant, va fer estada a Vic (Osona). El moment més assenyalat d'aquest fet és el sermó que va donar a la plaça Major o del Mercadal i que va provocar uns efectes balsàmics entre les diferents bandositats que tenien dividida la ciutat: són les anomenades, en paraules d’Eduard Junyent, paus de sant Vicent Ferrer.

El segle XV, segons Antoni Pladevall, és un moment d’estancament i decadència, especialment, en l’àmbit de la religiositat popular. Afirma que:  “Catalunya entra en una fase de replegament en què sorgeixen arreu bandositats entre els ciutadans, i entre la gent del camp i els seus senyors” i explica com “les bandositats ciutadanes són ben conegudes a Barcelona i també en altres ciutats menors com Vic, on va venir a pacificar-les personalment el carismàtic sant Vicent Ferrer pel maig de 1409 (1)”.

La figura de sant Vicent Ferrer és, a Catalunya, força controvertida; al País Valencià el tenen per patró. La seva participació en el Compromís de Casp ha estat discutida durant molt de temps i considerada com un dels factors que van ajudar a imposar Ferran d’Antequera al tron de la corona catalano-aragonesa (2). No és, però, la nostra intenció de tractar aquest tema tan discutit i, fins i tot, polèmic que deixem en mans dels historiadors.

Vic, una ciutat dividida
Sant Vicent Ferrer va ser, sens dubte, una personalitat de primera magnitud en la baixa edat mitjana del territori de parla catalana. Martí de Riquer, dins la Història de la literatura Catalana que va compartir amb Antoni Comas, en fa la següent definició: “Savi mestre en Teologia, escoltat per tot Europa quan es debatia el greu problema del Cisma d’Occident, en alguns episodis del qual fou decisiva la seva actuació, argüidor impecable en les deliberacions del Compromís de Casp, eficaç apaivagador de bandositats i lluites, conseller de reis i de papes, reformador dels costums i convertidor dels pecadors i de jueus, home d’humilitat exemplar i d’una santedat de la qual ningú dels qui el sentiren i conegueren no dubtà mentre vivia i que ben aviat el portà a la canonització, voltat d’una fama sorprenent de miracles i prodigis de tota mena, que han perdurat en la tradició popular i piadosa... (3)”. En el camp literari són coneguts els seus sermons que recullen la seva acció predicadora. Alier destaca, de sant Vicent Ferrer, que “la seva tasca missionera i predicadora s’intensificà a partir del 1399, i continuà fins a la seva mort” i comenta que “travessà diverses vegades els Països Catalans, en molts llocs dels quals encara és viva la tradició del seu pas (4)”. És així com en un d’aquests viatges va passar per Vic que es trobava en una situació social ben especial.
La ciutat de Vic restava dividia entre dues jurisdiccions des del segle XII. Per una banda, la partida del Bisbat, que posteriorment va passar a formar part de la jurisdicció reia,; per altra banda, la partida que havia estat de la família Montcada i que va anar a parar sota el domini dels Foix. La situació, després d’un breu període d’unificació, es va accentuar a principi del segle XV. Dos bàndols directament enfrontats, formats per diversos senyors amb possessions a la comarca, provocaven aldarulls i lluites. Eduard Junyent explica la situació esmentant que gran part dels habitants d’Osona estava implicat en un o altre bàndol i d’alguna manera se sentien afectats per la situació: “foren anyades tèrboles durant les quals sovintejaven els homicidis, les destruccions de collites i d’hisendes, en un estat permanent d’hostilitats, alimentades per les represàlies i les venjances (5)”.

Davant la situació, que no semblava tenir fi, va sorgir la idea de cercar l’ajuda de Vicent Ferrer que ja havia actuat en casos semblants i amb gran èxit. A l’inici de l’any 1409, Vicent Ferrer es trobava a Perpinyà. Allà, va ser reclamat a Barcelona, pel bisbe de la diòcesi o pel comte-rei Martí l’Humà, i va fer camí cap a la ciutat. El seu itinerari va passar per Elna i Girona i, aleshores, deixant el camí natural que el podia conduir pel Vallès o per la costa a la ciutat comtal, va travessar les Guilleries per fer-se present a la ciutat osonenca. Honorio Garcia diu que “potser no ens equivocaríem afirmant que la iniciativa va sorgir del sagristà Bernat de Despujol, canonge de gran prestigi a la ciutat, ja que el veiem jugar un paper decisiu en tot el procediment seguit fins arribar a l’acceptació de la concòrdia (6)”. Algú devia anar a cercar el futur sant per fer-lo intervenir.

Vicent Ferrer va posar pau
Eduard Junyent relata els esdeveniments que van tenir lloc en aquells dies: “El sant arribà a Vic el 24 o 25 de maig de 1409 i tot seguit començà les seves predicacions, que culminaren en el sermó predicat a la plaça del Mercadal, el divendres 31 de maig” i detalla que al recinte “s’hi havia congregat una multitud de nou o deu mil persones de tota la comarca i calgué enderrocar diverses taules del Mercadal per tal d’encabir-la-hi”. L’historiador constata com les paraules de Vicent devien tenir el seu poder teúrgic: “La unció evangèlica del sant missioner, en excitar al perdó i a la concòrdia, féu esclatar allà mateix el reconeixement de les culpes i la manifestació explícita, per part de la gent ofesa, del perdó als seus enemics pels greuges rebuts en els homicidis dels seus familiars” i resol que “en total es perdonaren més de vint-i-cinc homicidis, comesos darrerament a la comarca (7)”.

El resultat immediat d’aquesta transformació va ser la signatura d’una concòrdia l’endemà dissabte. Inspirada pel sant i redactada pels seus acompanyants, diu Junyent, el canonge Bernat de Despujol i el noble Ponç de Gurb, es va redactar el document que, en els dies següents, va ser subscrit per ambdós bàndols i ratificada amb una amnistia pel rei Martí (8).

Vicent Ferrer va marxar de Vic en una data desconeguda per refer la seva ruta inicial, vers Granollers i Barcelona. Els resultats de la seva pacificació, fora algun episodi esporàdic, van perdurar a la ciutat i comarca. El 1450, el rei Alfons IV va expedir un privilegi pel qual es constituïa el règim municipal de Vic, restant ja per sempre més, una ciutat unificada i representada per un consell.

D’aquella visita en resta el record en forma de capelleta, amb una imatge del sant, situada a la balconada des d’on es va dirigir a la multitud; l’acompanya una làpida, col·locada molt probablement al segle XVII –com la imatge- que diu:

TIMETE DEUM
DIVENDRES TRENTA HU MAIG
ANY MILQUATRECENTS Y NOU
AQUEST MERCADAL CONCLOU
QUE EN EL PREDICÁ AB DESPAIG
SANT VICENS FERRER QUE MOU

DIAG. C. XVII IN VITA S.


Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. Història de l’església a Catalunya. Barcelona : Ed. Claret, 2007, p. 129
2 Roger Alier, a la Gran Enciclopèdia Catalana, esmenta que Vicent Ferrer “influït pel papa i per la cort de Castella, contribuí a imposar, amb el seu prestigi i la seva oratòria, el candidat Ferran d’Antequera al Compromís de Casp, on fou un dels compromissaris, en detriment del candidat català, Jaume d’Urgell”. Alier, Roger. “Vicent Ferrer”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 24, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 81
3 Riquer, Martí de. “Sant Vicent Ferrer”. Dins: Història de la literatura Catalana. Barcelona: Ariel, 1964, v- 2, p. 197
4 Alier, Íbid.
5 Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona Curial 1976, p. 138
6 García García, Honorio. San Vicente Ferrer en Vich. Castellón de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura, 1951, p. 13
7 Junyent, Íbid,.p . 140
8 Junyent, Íbid.

2 d’abr. 2018

Les 'catorze processons' als Sants Màrtirs de Vic, el Dimarts de Pasqua de Resurrecció

Fins al 1936, el Dimarts després de Pasqua de Resurrecció, tenien lloc a Vic les anomenades “catorze processons”. Joan Amades  va recollir al seu Costumari català aquesta tradició: “[...] d’aquest nombre de pobles de la Plana feien cap a la ciutat de Vic nombrosos veïns i devots, presidits per la clerecia. Es reunien a Santa Clara i, organitzats en magna processó, sortien vers la capella de la Mare de Déu de la Pietat, on se celebrava una solemne funció religiosa”. El folklorista detallava: “Aquesta festa obeïa a un vot en ocasions de grans calamitats, pestes i fams” (1).
D’aquesta reunió de processons diverses se’n deia “processó de les cuques” o “de matar la cuca’ que, d’acord amb la versió d’Amades, podria fer referència a la plaga de la llagosta que va afectar les terres osonenques el juliol de 1687. Tot i que aquesta idea de “processons matar la cuca” es va estendre als seguicis pietosos anuals, el 25 de març per sant Marc, en aquest cas osonenc podria recordar l’atac dels insectes que va atemorir gran part de la península ibèrica. El diari de Joan Guàrdia, recollit per Antoni  Pladevall i Antoni Simon, constava aquest fet amb gran realismei estemntava, precisament als Sants Màrtirs vigatans: “Cosa miraculosa del que s’à socseït aquest any de 1867, en aquest lloch de l’Asquirol, de l’aspant que la gent an tingut de una plaga de llagostes, com dos anys se dèian que éran a l’Orgell y com dit any són vingudes en la Plana de Vich u al Llosanès y del gran aspant de donaven que así dèian que no dexàvan ni blats no cosa que elles pasasen; lo aspant que la jent tanían y las pragàrias que fèan a Vich de profasons y al Sr. Bisba digé misa al mix del camp y astant dient missa las llagostes arribaren, que dèian que quont neva molt no cau la neu tant aspesa, y los de Vich treguéran als Sants Martris a sant Llorens y allí als féran una barraca defora...”(2).
La importància que la societat d’aleshores atorgava a la intercessió dels sants, especialment quan eren presents físicament mitjançant les seves relíquies (autèntiques o no) comportava aquesta mena de formes devotes, amb la voluntat agraïda, de recordar alguna desgràcia feliçment superada. La pagesia de la Plana de Vic es devia sentir prou agraïda com per mostrar el sentiment amb un gest que aplegava nombroses persones. Aquest és un bon exemple de com la instrumentalització de les relíquies, especialment a època barroca, reforçava la centralitat del centre eclesiàstic.
La consueta de l’església parroquial de Sant Andreu de Gurb, de 1664, assenyala que “lo dimarts de Pasqua acostuma de anar la professó de la present iglésia a Nostra Senyora de la Pietat de Vich per visitar los gloriosos màrtirs” (3). De forma semblant, la consueta de Santa Maria de Folgueroles, de 1655, indica que entre les processons a les quals tenia obligació assistir el rector, fora de la parròquia només hi havia la de “lo dimars de Pasqua a la Pietat de Vich" (4) D’entre les altres parròquies que també prenien part del seguici eren : Sant Julià Sassorba, Tona, Múnter, Sentfores, Malla i la mateixa de Vic.
L’origen de la manifestació religiosa no és gens clar. La publicació El ausonense ja s’ho plantejava el 1862: “En vano hemos recurrido a nuestros archivos, á los de algunos de los pueblos del contorno, á la tradición de los ancianos y á las noticias de los anticuarios; nunca hemos podido inquirir el origen de estas procesiones que en número de catorce antiguamente y hoy día de trece, --la otra, la de Tona, viene el día de S. Marcos—acuden todos los años presididas del Lignum–crucis, llevado por el Sr. Párroco ó un coadjutor (...) Quien las atribuye á un voto emitido por los fieles á causa de una prolongada sequía, ó de una invasión  de asoladoras langostas; quién al espíritu religiosos de anteriores épocas; nosotros pensando cómo uno de nuestros co-redactores, autor de la “Historia de Vich”, opinamos que estas procesiones del martes de Pascua son una continuación de las que el Sr. Obispo D. Jorge de Ornós en 15 octubre de 1433, mandó celebrar el martes después de la Ascensión, para alcanzar, por la protección de las sagradas reliquias de los Santos Mártires Luciano y Marciano, á las que vienen a visitar dichas procesiones, el beneficio de la lluvia” (5). Com s’esmentava aleshores, aquesta referència ja l’havia apuntat Joaquim Salarich, redactor del periòdic, al seu llibre Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias publicat el 1854 (6).
La crònica de 1863 deixava constància de l’origen desconegut, del gran seguiment i del curiós canvi d’hàbits entre els fidels participants: “Y va de procesiones. El martes vinieron à Vich las trece procesiones dé las parroquias vecinas, que según costumbre inmemorial visitan cada año en tal día algunas iglesias de esta ciudad. Es dudoso el origen de la religiosa costumbre; mas como quiera, lo cierto es que estuvieron este año, como nunca, concurridas las procesiones, hasta el punto de aparecer luego las calles y en especial la plaza Mayor inundadas de payeses. Su merienda favorita solía consistir antes en pasas, higos y piñones: hoy se han subido ya á mayores los payeses se les ha; pegado algo la columbre de comer unos despojitos de cordero pascual( (7)”
A la dècada de 1930 encara se celebrava la manifestació de religiositat i, fins i tot, mereixia una nota al diari d’abast general com La Vanguardia: “A la hora acostumbrada  llegaron el martes a esta ciudad las tradicionales profesiones votivas de los catorce pueblos  de la Plana de Vich, para la celebración del anual oficio en la parroquial de Nuestra  Señora de la Piedad, ante las cenizas  de los Patronos de Vich, los santos mártires Luciano y Marciano” (8).
Per suposat, a la premsa vigatana tenia l’adequat ressò el 1932 en una època de marcat laïcat oficial: “Amb una decisió que aplaudim, enguany no s'ha trencat la tradicional vinguda de les catorze parròquies de la Plana per cumplir un vot religiós dels avantpassats. Costava donar crèdit a les suposicions del dia d'ahir que corrien de boca en boca. Vindran! no vindran! I avui amb un dia rialler i anunciades per repicons de campanes, han entrat pels diferents portals, en la nostra Ciutat, fent via quiscuna cap a Santa Clara en quina església acostumen reunir-se totes i on la clerecia de la Pietat amb creu alçada i gonfanons, ha anat a cercar-les. Molt abans de l'hora, la parroquial dels Sants Màrtirs Llucià i Marcià, era plena dels devots peregrins, i quan hi arribà el seguici amb les Vera-Creus, es feu difícil l'entrada. Tocà el torn de cel·lebrant i ministres assistents durant l'ofici als párrocos de Múnter, Montanyola, Sta. Eulària i Malla. Acabada la funció s'organitzà novament la processó per visitar la Catedral, fent-se les rubricals commemoracions en la capella de la Rodona, Altars Major i de Sant Bernat, sortint de la Basílica, dispergint-se cap a les acostumades esglésies, on els párrocos i dipositen la Santa Relíquia, fins l'hora del retorn a llurs parròquies, que sol ésser tarda enllà i amb el mateix ordre de la vinguda. La nota d'aquest any, més que la visita al Sant Hospital, al Museu Episcopal, i els tradicionals rasclaires ha estat l'augment de la concurrència, significant-se d'una manera exemplar, la renglera d'homes que acompanyaven al conjunt de gonfanons, creus processonals i párrocos portadors del Lignum Crucis. L'ordre ha estat complet durant tots els actes, havent-se observat la presència de la guàrdia municipal, si bé no obrint i tancant les processons, (que digui lo que's vulgui és al lloc on l'immensa majoria de vigatans voldríem veure'ls), pels carrers on devia passar la comitiva, complint amb exemplaritat els seu deure. Fins a un altre any” (9).
No es van deixar de celebrar fins a la Guerra Civil. Cal remarcar que, per aquells dies, els feligresos visitants de les diferent parròquies aprofitaven, a més de la seva manifestació religiosa, per fer turisme i visitar llocs importants de la ciutat de Vic: “Avui han vingut les tradicionals catorze processons de les parròquies veïnes, algunes d'elles, exemplarment la de Gurb, acompanyades d'un bon seguici d'homes. Després de reunir-se a Santa Clara han donat juntes el volt fins a l'església de la Pietat per celebrar-hi l'ofici de costum; després han visitat la Catedral. La pagesia ha aprofitat la diada per a dur a Vich una gran gentada que, com cada any, ha visitat l'Hospital i el Museu” (10).
L’any 1934 es va celebrar amb la mateixa empenta: “Avui han vingut les catorze processons de la plana que com cada any s'han reunit a la Parroquial de la Pietat on ha tingut lloc l'ofici dc consuetud; després totes juntes  han visitat la Catedral per repartir-se més tard a les corresponents esglésies segons l'indret de procedència. S'hi observà molta afluència de devots de les cases de pagès de les respectives parròquies.” (11). De forma semblant es va fer l’any següent: “Avui han vingut les catorze processons de la plana que, com cada any, s'han reunit a la Parròquia de la Pietat on ha tingut lloc l'Ofici de conceetud; el sant temple estava pleníssin de fidels. Després totes juntes han visitat la Catedral. Els que han vingut avui a las processons han aprofitat !a seva estada per a visitar el Museu i l’Hospital Durant tot el dia hi hagut força animació en la nostra ciutat” (12). I tres mesos abans de la Guerra Civil. Malgrat els temps tumultuosos que ja s’apreciaven, se seguien portant a terme: “Dimarts passat, dia en el qual venien cada any les catorze processons de diferents pobles d'aquesta plana, enguany, per raó de les circumstàncies actuals, no vingueren, però en canvi es celebrà l'ofici a la parroquial de la Pietat, amb sermó, omplint se de gom a gom” (13).

Il·lustracions:

Superior.- “La processó de Dimarts de Pasqua”. Foto de Francesc Maresch publicada a Il·lustració catalana el 1904.

Inferior.- “La nota típica de les catorze processons en un ambient de la Plaça actualment transformat”. Foto de Marian Rocafiguera publicada a la Revista Vic 1936: publicació artística.

Bibliografia:

1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 945
2 Pladevall, Antoni; Simon, Antoni. Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII. Barcelona: Curial, 1986,p. 54
3 Vilamala, Jordi. “Consueta de la iglesia parrochial de Sant Andreu de Gurb, del bisbat de Vich, dictada per Gaspar Graell y de Boch, preveré i rector de dita iglesia. 1664”, Miscel·lània litúrgica catalana, Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, núm 11, p. 201
4 Vilamala, Jordi. “La consueta de Santa Maria de Folgueroles (Osona): El salvament de la memoria administrativa després de la Guerra dels Segadors”, Miscel·lània litúrgica catalana, Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, núm 10, p. 451
El Ausonense, 104, 24 d’abril de 1862, p. 1
6 Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vic: Imprenta de Soler Hermanos, 1854, p. 148
7 Eco de la Montaña, n. 3, 9 d’abril de 1863, p. 3
La Vanguardia,  27 d’abril de 1930, p. 36
9 “Les processons votives”, Gazeta de Vich, n. 4015, 29 de març de 1932,  p. 3
10 Gazeta de Vich, n. 4181, 18 d’abril de 1933,  p. 2
11 Gazeta de Vich, n. 4329, 3 d’abril de 1934,  p. 2
12 Gazeta de Vich, n. 4494, 23 d’abril de 1935,  p. 2
13  “Les processons del Dimarts de Pasqua”, Gazeta de Vich, n. 4645, 16 d’abril de 1936,  p. 2