10 d’abr. 2018

Celeriana, suposada santa vigatana


Un bon grup de sants amb devoció a Catalunya, sants presumptament catalans, van sorgir dels anomenats falsos cronicons. Aquestes obres, com els va definir Miquel Coll i Alentorn a la Gran Enciclopèdia Catalana, són “un conjunt de texts castellans d’estructura annalística i de caràcter apòcrif dels s. XVI i XVII. De vegades els texts inventats són atribuïts a autèntics historiadors les obres dels quals serien perdudes i hom en fingeix el retrobament; unes altres vegades els suposats autors són personatges històrics, però hom no sap que hagin escrit texts historiogràfics; i unes altres, en fi, són personatges totalment imaginats”.(1) En el moment de plenitud de la religiositat barroca, generada especialment per les directrius sorgides del concili de Trento (1545-1563) i la seva aplicació. La promoció de la figura dels sants va fer molt cobejada la seva “propietat” de part de les viles i ciutats i poder-ne comptar amb un com a fill de la població. Qualsevol excusa era bona i, l’esment en qualsevol text que en feia referència, amb aparença d’autenticitat, ja servia per generar afirmacions rotundes a paternitat celestial.

Un dels falsos cronicons que va fer més fortuna, i que va generar més embolics és l’anomenat Cronicó d’Haubert (2). De la mà del religiós eivissenc, però originari del Roselló, Antoni Nobis (que es va canviar el nom per Antonio de Lupian Zapata), va aparèixer aquesta obra el 1667. L’autor, la va atribuir a una suposat mossàrab de Sevilla i origen alemany, Haubert, que hauria viscut a finals del segle IX (3).

D’aquesta obra, en va recollir el vigatà Joaquim Salarich, a mitjan segle XIX, el nom de santa Celeriana, verge, amb la referència de “Ann. Domini 718 Ausonae, Sancta Celeriana Virgo fortíssima pro confressione fidei patitur”; és a dir: “L’any del Senyor 718, a Ausona, va partir [martiri] a causa de la seva gran fe”.(4) Ho va fer en el seu llistat de “sants, venerables i bisbes” de la ciutat.

Com ja feia constar el mateix Salarich, d’altres autors de renom a la seva època van traslladar les mateixes paraules del fals cronicó a les seves obres. És el cas de Fra Gregori d’Argaiz a Población Eclesíastica de España (5) o a La perla de Cataluña on, en tractava de la invasió sarraïna iniciada l’any 711 quw, en destacar que els pactes de no agressió, aquests no van ser prou respectats pels invasors “porque el año setecientos y diez y ocho, pone solamente solamente Hauberto en su Cronicón, que fue muerta en Vique Celeriana Doncella”. I afirma que no s’hi recull cap altre màrtir a la ciutat ni jurisdicció a l’època (6) .

Igualment ho havia fet Narcís Feliu de la Penya als seus Anales de Cataluña (7) esmentat que “según Auberto [cronó d’Haubert] fue el mismo año 718, en que refiere haver padecido martirio en Vique Santa Celeriana, gloria de su Patria en fortaleza y valor constante en defensa de la Santa Fe”.

Les dades sobre aquesta suposada santa vigatana no van més enllà i, amb tota raó, no ha transcendit la seva veneració. Malgrat que l’any indicat del presumpte martiri, el 718, coincideix realment en el moment en què els exèrcits sarraïns devien arribar a la comarca, Eduard Junyent situa el fet l’any 717 (8). Ramon Ordeig, basant-se en la documentació de finals del segle VIII que esmenten que la ciutat d’Ausona fou destruïda i el territori proper restaven deserts, diu que “és lògic de pensar que l’origen i el motiu de l’abandó i el despoblament d’Osona foren l’ocupació islàmica del 717-718...”(9).

Allò, per tant, que hauria donat una mínima versemblança a l’existència de la suposada santa vigatana hauria estat aquesta situació bèl·lica i violenta, històrica i real, al voltant de l’any que esmenten els "falsos cronicons" i els seus seguidors. No hi ha res, però, que confirmi l'existència real d'un màrtir cristiana.

Bibliografia:

1 Coll, Miquel. “Cronicó” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona; Gran Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 359
2 Godoy, José. Historia crítica de los falsos cronicones. Madrid: Imprenta y etereotipia de M. Rivadeneyra, 1868, p. 265-273
3 Simon, Anton. “La historiografia del segle del barroc (de Jeroni Pujades a Narcís Feliu de la Penya)” dins Història de la historiografia catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2004, p. 105 (nota al marge número 41)
4 Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y glorias. Vic : Imp. De Soler Hermanos, 1854, p. 174
5 Argaiz, Gregorio. Población eclesiàstica de España y noticia de sus primeras honras continuada en los escritos y chronicón de Hauberto, monge de San Benito. Madrid: Imprenta Real, 1668, p. 58 [Disponible a: http://books.google.es/books?id=7ndurz-zEuMC&pg=PA516&lpg=PA516&dq=poblaci%C3%B3n+eclesi%C3%A0stica+celeriana&source=bl&ots=6wMofgtzeP&sig=1TEC1B07mk8wq--kDNOmlxZN1Gw&hl=ca&sa=X&ei=KfVDU5_sKqKM0wX58YHwBA&ved=0CC8Q6AEwAA#v=onepage&q=celeriana&f=false]
6 Argaiz, Gregorio. La perla de Cataluña: historia de nuestra señora de Monserrate. Madrid: Imprenta de Andrés García de la Iglesia, 1677, p. 16 [Disponible a:http://books.google.es/books?id=jRZ5fqNq1WkC&pg=RA1-PT8&lpg=RA1-PT8&dq=la+perla+celeriana&source=bl&ots=9wGsRY_wIr&sig=wFkn2HVIwOoBRMvYCdDFLQdM0Ac&hl=ca&sa=X&ei=WPlDU4CiFoja0QXz1oFQ&ved=0CD8Q6AEwAA#v=onepage&q=celeriana&f=false]
7 Feliu de la Penya, Narcís. Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709. Barcelona: Joseph Llopis Impressor, vol. 1, 1709, p. 207 [Disponible a: http://books.google.es/books?id=1rpfv81tipgC&printsec=frontcover&hl=ca#v=onepage&q=celeriana&f=false]
8 Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona: Curial, 1976, p. 34
9 Ordeig, Ramon. Els orígens històrics de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1981, p. 16

9 d’abr. 2018

Magnífica notícia: "Catalunya Cristiana" es renova


Us passo el text de la nota de premsa d'aquesta magnífica notícia: "Catalunya Cristiana" es renova.

"En el marc de les celebracions del número 2.000 i en l’esguard del 40è aniversari del naixement de la publicació (1979-2019), el setmanari Catalunya Cristiana es renova. A partir del número 2.012, que surt amb data 15 d’abril, tercer diumenge de Pasqua, el setmanari té format de revista. Entre els continguts, cal destacar l’entrevista a la periodista i activista a favor dels drets humans Helena Maleno.

La redacció, treballant amb un equip de joves dissenyadors, llança una proposta atractiva i més còmodament llegívola que el format diari. Tota ella s’esponja, l’extensió dels textos es redueix i les imatges i les il·lustracions hi tenen més protagonisme.

La reforma però, no és sols d’aparença sinó també de contingut. L’únic setmanari religiós de Catalunya —mantenint tothora la seva fidelitat a l’Església i al país— es planteja també com un nou servei a les famílies. Amb motiu de la Trobada Mundial de les Famílies (Dublín, Irlanda, del 21 al 26 d’agost) inclourà articles formatius pensats per a cadascun dels membres de la família: ancians, adults, joves i petits. També està previst publicar mensualment les versions catalana i castellana del suplement Donne, Chiesa, Mondo que, des del 2010, llança L’Osservatore Romano, i s’està estudiant de publicar uns monogràfics anuals sobre grans temes d’actualitat, des d’una perspectiva cristiana.
«En l’actual context polític i social, i coincidint amb el desè aniversari de la mort del bisbe Joan Carrera i Planas, que tanta importància ha tingut en la història del nostre setmanari, creiem que ha arribat l’hora de fer un pas endavant», afirma Jaume Aymar, director de Catalunya Cristiana."

4 d’abr. 2018

Quan sant Vicent Ferrer va promoure la pau a la ciutat de Vic


L’any 1409, el carismàtic Vicent Ferrer, futur sant, va fer estada a Vic (Osona). El moment més assenyalat d'aquest fet és el sermó que va donar a la plaça Major o del Mercadal i que va provocar uns efectes balsàmics entre les diferents bandositats que tenien dividida la ciutat: són les anomenades, en paraules d’Eduard Junyent, paus de sant Vicent Ferrer.

El segle XV, segons Antoni Pladevall, és un moment d’estancament i decadència, especialment, en l’àmbit de la religiositat popular. Afirma que:  “Catalunya entra en una fase de replegament en què sorgeixen arreu bandositats entre els ciutadans, i entre la gent del camp i els seus senyors” i explica com “les bandositats ciutadanes són ben conegudes a Barcelona i també en altres ciutats menors com Vic, on va venir a pacificar-les personalment el carismàtic sant Vicent Ferrer pel maig de 1409 (1)”.

La figura de sant Vicent Ferrer és, a Catalunya, força controvertida; al País Valencià el tenen per patró. La seva participació en el Compromís de Casp ha estat discutida durant molt de temps i considerada com un dels factors que van ajudar a imposar Ferran d’Antequera al tron de la corona catalano-aragonesa (2). No és, però, la nostra intenció de tractar aquest tema tan discutit i, fins i tot, polèmic que deixem en mans dels historiadors.

Vic, una ciutat dividida
Sant Vicent Ferrer va ser, sens dubte, una personalitat de primera magnitud en la baixa edat mitjana del territori de parla catalana. Martí de Riquer, dins la Història de la literatura Catalana que va compartir amb Antoni Comas, en fa la següent definició: “Savi mestre en Teologia, escoltat per tot Europa quan es debatia el greu problema del Cisma d’Occident, en alguns episodis del qual fou decisiva la seva actuació, argüidor impecable en les deliberacions del Compromís de Casp, eficaç apaivagador de bandositats i lluites, conseller de reis i de papes, reformador dels costums i convertidor dels pecadors i de jueus, home d’humilitat exemplar i d’una santedat de la qual ningú dels qui el sentiren i conegueren no dubtà mentre vivia i que ben aviat el portà a la canonització, voltat d’una fama sorprenent de miracles i prodigis de tota mena, que han perdurat en la tradició popular i piadosa... (3)”. En el camp literari són coneguts els seus sermons que recullen la seva acció predicadora. Alier destaca, de sant Vicent Ferrer, que “la seva tasca missionera i predicadora s’intensificà a partir del 1399, i continuà fins a la seva mort” i comenta que “travessà diverses vegades els Països Catalans, en molts llocs dels quals encara és viva la tradició del seu pas (4)”. És així com en un d’aquests viatges va passar per Vic que es trobava en una situació social ben especial.
La ciutat de Vic restava dividia entre dues jurisdiccions des del segle XII. Per una banda, la partida del Bisbat, que posteriorment va passar a formar part de la jurisdicció reia,; per altra banda, la partida que havia estat de la família Montcada i que va anar a parar sota el domini dels Foix. La situació, després d’un breu període d’unificació, es va accentuar a principi del segle XV. Dos bàndols directament enfrontats, formats per diversos senyors amb possessions a la comarca, provocaven aldarulls i lluites. Eduard Junyent explica la situació esmentant que gran part dels habitants d’Osona estava implicat en un o altre bàndol i d’alguna manera se sentien afectats per la situació: “foren anyades tèrboles durant les quals sovintejaven els homicidis, les destruccions de collites i d’hisendes, en un estat permanent d’hostilitats, alimentades per les represàlies i les venjances (5)”.

Davant la situació, que no semblava tenir fi, va sorgir la idea de cercar l’ajuda de Vicent Ferrer que ja havia actuat en casos semblants i amb gran èxit. A l’inici de l’any 1409, Vicent Ferrer es trobava a Perpinyà. Allà, va ser reclamat a Barcelona, pel bisbe de la diòcesi o pel comte-rei Martí l’Humà, i va fer camí cap a la ciutat. El seu itinerari va passar per Elna i Girona i, aleshores, deixant el camí natural que el podia conduir pel Vallès o per la costa a la ciutat comtal, va travessar les Guilleries per fer-se present a la ciutat osonenca. Honorio Garcia diu que “potser no ens equivocaríem afirmant que la iniciativa va sorgir del sagristà Bernat de Despujol, canonge de gran prestigi a la ciutat, ja que el veiem jugar un paper decisiu en tot el procediment seguit fins arribar a l’acceptació de la concòrdia (6)”. Algú devia anar a cercar el futur sant per fer-lo intervenir.

Vicent Ferrer va posar pau
Eduard Junyent relata els esdeveniments que van tenir lloc en aquells dies: “El sant arribà a Vic el 24 o 25 de maig de 1409 i tot seguit començà les seves predicacions, que culminaren en el sermó predicat a la plaça del Mercadal, el divendres 31 de maig” i detalla que al recinte “s’hi havia congregat una multitud de nou o deu mil persones de tota la comarca i calgué enderrocar diverses taules del Mercadal per tal d’encabir-la-hi”. L’historiador constata com les paraules de Vicent devien tenir el seu poder teúrgic: “La unció evangèlica del sant missioner, en excitar al perdó i a la concòrdia, féu esclatar allà mateix el reconeixement de les culpes i la manifestació explícita, per part de la gent ofesa, del perdó als seus enemics pels greuges rebuts en els homicidis dels seus familiars” i resol que “en total es perdonaren més de vint-i-cinc homicidis, comesos darrerament a la comarca (7)”.

El resultat immediat d’aquesta transformació va ser la signatura d’una concòrdia l’endemà dissabte. Inspirada pel sant i redactada pels seus acompanyants, diu Junyent, el canonge Bernat de Despujol i el noble Ponç de Gurb, es va redactar el document que, en els dies següents, va ser subscrit per ambdós bàndols i ratificada amb una amnistia pel rei Martí (8).

Vicent Ferrer va marxar de Vic en una data desconeguda per refer la seva ruta inicial, vers Granollers i Barcelona. Els resultats de la seva pacificació, fora algun episodi esporàdic, van perdurar a la ciutat i comarca. El 1450, el rei Alfons IV va expedir un privilegi pel qual es constituïa el règim municipal de Vic, restant ja per sempre més, una ciutat unificada i representada per un consell.

D’aquella visita en resta el record en forma de capelleta, amb una imatge del sant, situada a la balconada des d’on es va dirigir a la multitud; l’acompanya una làpida, col·locada molt probablement al segle XVII –com la imatge- que diu:

TIMETE DEUM
DIVENDRES TRENTA HU MAIG
ANY MILQUATRECENTS Y NOU
AQUEST MERCADAL CONCLOU
QUE EN EL PREDICÁ AB DESPAIG
SANT VICENS FERRER QUE MOU

DIAG. C. XVII IN VITA S.


Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. Història de l’església a Catalunya. Barcelona : Ed. Claret, 2007, p. 129
2 Roger Alier, a la Gran Enciclopèdia Catalana, esmenta que Vicent Ferrer “influït pel papa i per la cort de Castella, contribuí a imposar, amb el seu prestigi i la seva oratòria, el candidat Ferran d’Antequera al Compromís de Casp, on fou un dels compromissaris, en detriment del candidat català, Jaume d’Urgell”. Alier, Roger. “Vicent Ferrer”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 24, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 81
3 Riquer, Martí de. “Sant Vicent Ferrer”. Dins: Història de la literatura Catalana. Barcelona: Ariel, 1964, v- 2, p. 197
4 Alier, Íbid.
5 Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona Curial 1976, p. 138
6 García García, Honorio. San Vicente Ferrer en Vich. Castellón de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura, 1951, p. 13
7 Junyent, Íbid,.p . 140
8 Junyent, Íbid.