1 de març 2018

La dinastia catalanoaragonesa, família reial medieval sense sants

Fins a la baixa Edat mitjana, les canonitzacions eren per aclamació popular. A partir del segle XI, la facultat per declarar sants va passar a ser atribut exclusiu dels papes de Roma. Les grans famílies i col·lectius religiosos, van procurar que un dels seus membres fos nomenat sant o santa. Això refermava la seva autoritat. Ho van fer els grans monestirs, els ordes religiosos, les grans ciutats, amb els seus fundadors, i evidentment, les dinasties regents. Malgrat aquesta afirmació, la corona catalanoaragonesa v ser de les poques famílies en ocupar tron a l’Europa medieval que no van comptar amb una persona canonitzada –ni tampoc cap beatificat o beatificada.
Un precedent de monarques o familiars propers al territori català, si es vol considerar d’aquesta manera, es troba en la figura de sant Ermenegild o Hermenegild (564 – 585). Fill del rei Leovigild i germà del, també, rei Recared. Després de convertir-se al catolicisme, es va rebel·lar  al sud de la Península ibèrica contra el seu pare, que mantenia religió arriana. La Gran Enciclopèdia Catalana explica que va ser vençut i fet presoner:  “[...] davant la seva negativa a abjurar la nova religió , fou exiliat a València i poc després tancat a la presó de Tarragona, on fou decapitat”. I conclou que: “[...] a part la rebel·lió , censurada pels contemporanis, el papa Gregori el Gran , el considerà màrtir del catolicisme (1)”. El Martirologi romà indica la seva festa el 13 d’abril (2).
De segles posteriors ja hi ha més casos de reis sants, en aquest cas com a confessors. En plena edat mitjana, per esmentar-ne alguns de monarquies geogràficament properes, es pot esmentar a Eduard d’Anglaterra (~1003 – 1066), canonitzat el 1161, a Lluís IX de França (1214 – 1270), canonitzat el 1297, i a Ferran III de Castella-Lleó (1199 – 1252), canonitzat el 1671.

Reis, beats i sants, sense reconeixement oficial
D’entre els comte-reis de la corona catalanoaragonesa només dos han obtingut una consideració pròxima a la beatificació o canonització: Ramon Berenguer IV el Sant i Jaume I el Conqueridor.
El comte Ramon Berenguer IV (1113 – 1162) es va merèixer el títol oficiós de ‘sant’; aquest adjectiu, comes va fer amb molts d’altres dels comtes i comte-reis catalans, definia en certa mesura el seu caràcter i el record que va deixar de la seva del seu exercici però en cap cas va representar un títol oficial. Així ho afirmava l’hagiògraf Llorenç Riber: “Ramon Berenguer IV deixà, darrera seu, bona memòria, monjoiada de bèl·lics esplets i d’obres pies, Si per aquells fou digne successor dels patriarques savis, per aquesta meresqué el cognom de ‘El Sant’ (3)”. Miquel Coll i Alentorn, a la Gran Enciclopèdia Catalana, constatava els posteriors a la seva mort al lloc piemontès de Borgo San Dalmazzo: “[...] durant el trasllat hom cregué que s’havien produït fet miraculosos (4)”.
La figura de Jaume I el Conqueridor (1208 – 1276) ha estat considerat, en algun moment, com a beat (segurament en el seva accepció que significa ‘molt religiós i pietós’), i en especial per la seva intervenció en la fundació de l’orde de la Mercè. Jaume, el 1218 i juntament a dos sants oficials, sant Pere Nolasc i sant Ramon de Penyafort, va fundar l’orde mercedari dedicat a la redempció de captius a la zona sarraïna i a les víctimes de la pirateria. Aquesta decisiva intervenció en el naixement de l’orde havien merescut que Jaume I hagués estat considerat ‘fundador’ i, com a tal, mereixedor d’un reconeixement especial. No consta, però, en cap santoral de l’orde a excepció d’un que es va elaborar a inicis del segle XX, pel P. Amerio Sancho, mercedari de Castilla. En el segle XVII es van fer diverses gestions per canonitzar-lo però alguns aspectes de la seva biografia ho van desaconsellar. Malgrat aquest fet, la imatge del comte-rei és present en diverses representacions artístiques  de diferents edificis religiosos en relació a la fundació de l’orde.
Els motius d’aquesta mancança de sants, nomenats oficialment, molt probablement es troba en els enfrontaments directes entre la dinastia catalanoaragonesa i els pontífexs romans; aquests darrers, en el seu paper monarques dels Estats Pontificis, van jugar amb una doble estratègia, política i espiritual, que no va afavorir els interessos catalans. Hi ha dos exemples ben evidents. Pere I (1117 – 1213), anomenat curiosament el ‘Catòlic’, es va veure implicat en la lluita contra la croada albigesa promoguda pel papa Innocenci III i portada a terme per tropes franceses per eliminar els adeptes al catarisme; el comte català, amb l’objectiu de preservar les possessions occitanes, va acollir en vassallatge els senyors de les terres nordpirinenques i els va defensar militarment fins a perdre al vida a la batalla de Muret. Més contundent va ser el protagonisme de Pere II el Gran (1240 – 1285) que, en l’ocupació de Sicília i d’altres terres del sud d’Itàlia, es va enfrontar al papa Martí IV i al seu aliat el príncep francès Carles d’Anjou. El pontífex va excomunicar Pere II que, en vida, no va ser readmès entre els fidels catòlics.


Santes i beates oficials relacionades amb la dinastia
Els únics casos de familiars de la dinastia catalanoaragonesa que han estat canonitzats o beatificats són del gènere femení. És especialment destacable la branca vinculada amb la nissaga regnant a Portugal. Ben prolífica en beates va ser la unió de Dolça de Barcelona, filla de Ramon Berenguer IV amb el rei Sanç I de Portugal. D’aquest matrimoni en va néixer tres religioses que van ser declarades beates: Sança (1180 – 1229) [festa: 11 d’abril], Teresa (1181 – 1250) [festa: 17 de juny] i Mafalda (~1190 - ~1256) [festa: 1 de maig] que va arribar a ser reina de Castella. Les dues primeres van ser beatificades per Climent XI, el 13 de desembre de 1705, i la tercera per Pius VI, el 27 de juny de 1793. Teresa consta com a santa en la versió actual del Martirologi romà (8).
De la branca provençal, però amb regnat a Anglaterra per casament amb Enric III, en destaca Elionor de Provença (1223 - 1272) [festa: 22 de febrer] que havia estat besnéta d’Alfons I. Va ser canonitzada per Bonifaci VIII el 1297.

Bibliografia:
1 “Ermenegild” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 10, p. 78
Martirologio romano. Basauri: Coeditores Litúrgicos, 2007p. 253
3 Riber, Llorenç. Els sants de Catalunya: cicle comtal IV. Barcelona : Editorial Catalana, 1922, p. 45
4 Coll, Miquel; “Ramon Berenguer IV de Barcelona” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol 19, p. 101
5 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 387
6 Ribe, , Llorenç. Els sants de Catalunya... [op. cit.], p. 46- 47. Fa referència l’obra Los Condes de Barcelona de Pròsper de Bofarull, vol. 2, p. 105.
7 Riber, Llorenç. Els sants de Catalunya... [op. cit.] p. 54
8 Martirologio romano [op. cit.] p. 369
9 “Elisabet d’Aragó” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 9, p. 422
10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1953, v. 4, p. 471 - 472