31 de març 2018

La invenció de les relíquies de sant Llucià i sant Marcià de Vic

El relat llegendari [1] que explica com van ser localitzades aquestes restes situa com a protagonista a un tal Ramon Ferrer “qui era domer en la seu de Vich”. La història, a grans trets, és com segueix: «Una nit, com solia fer sovint, va acudir a l’església de Sant Sadurní per pregar i allà va tenir una visió que li va encomanar buscar un tresor sota les lloses de davant l’altar on del dessota sorgia una llum resplendent. Com que es feia de dia, va retornar a la seu i allà va explicar el fet a un company seu anomenat, també, Ramon. La nit següent, havent retornat a Sant Sadurní, van excavar en el punt indicat i van trobar-hi unes parets antigues i una cova plena de llum.
Després de tres mesos, durant unes feines de col·locació d’una campana nova per Sant Sadurní, els present es van adonar que hi havia lloses remogudes i , van suposar, que ho devien ser a causa dels domers de la catedral que solien anar-hi de nits per cercar algun bé preuat “e fet açò vench en hoide del senyor de la ciutat de Vich, qui fort indignat contra els dit domers.... pero poch a poch passa la fellonia al dit senyor...”.
Passat un any, Ramon Ferrer va tornar a reviure les visions i aquestes el van animar a prosseguir la recerca iniciada anteriorment i “en lo XXè any del rey enrich lo digous apres les octaues de pasqua, quant lo senyor comte de barchinona e an Guillem bisbe de Vich fossen venguts de Roma en lo mes dabril...”, per la nit, va tornar a Sant Sadurní on, després de reprendre les excavacions va descobrir una porta d’una cova, tancada i segellada, amb una llàntia i una candela enceses al davant.
En la diada de la festa de Sant Dionís, els dos domers, van retornar a la capella on, després de cavar més a fons van descobrir una cova “hont era situat  un altar fort petit cubert de draps, e avia aqui candeles ancesas vers la part de mitj jorn, on avia III olles dins fetas aixi com  a gerras, qui avien lonch coll, e de part dessus eran ben tencades e sagellades, e estave la una prop de la altre hordonadament, e quescuna avia dues ançes e eran amples al mitj loch an forma de ampolla”. Així, els dos domers van descobrir les relíquies dels dos Sants Màrtirs “sent lucia e sen marcia, e trobaren hi per escrit les saguents paraules: Marcià martir de Jchrist en foch es estat cremat, e jau en aquest loch soterrat E sent lucia hi es axi mateix cremat, qui de prop ell es estat soterrat”.
Acaba la llegenda fent esment que Llucià i Marcià havien estat martiritzats en època de l’emperador Deci i del seu lloctinent Sabí».
Segons les referències que proporciona el mateix relat, la troballa va tenir lloc el 9 d’octubre de l’any 1051.
La Colección de santos mártires, confesores, y varones venerables del clero secular, en forma de diccionario [2] de Fernando Ramírez de Luque, editada l’any 1807, -aspecte recollit, igualment a la Biografía eclesiàstica completa [3], compilada i editada el 1864-, estableix que el prevere Ramon Ferrer apareix en una altra llegenda osonenca relacionada amb la troballa de la Mare de Déu de Puiglagulla  a Vilalleons i els assigna una mateixa identitat. Eduard Junyent, en comentar la llegenda dels Sants Màrtirs vigatans, ja s’adona de la coincidència del nom del protagonista amb el de la llegenda de la troballa de la imatge mariana de Puig-l’agulla [4], i creu que aquest nom es devia afegir quan la devoció a les relíquies dels Santa Màrtirs ja havia adquirit certa importància; igualment, s’adona de certs anacronismes com la participació de dos frares menors en una època en què la seva orde encara no havia estat fundada per sant Francesc d’Assís el qual encara no hauria ni nascut [5].
Ramon Ordeig, per la seva banda, en comentar la mateixa llegenda, afirma que aquesta no és constatable fins al segle XIV i que, almenys en les parts essencials, no es va formar fins al principi d’aquest segle esmentat. Així mateix, en recollir el protagonisme dels domers de la catedral, esmenta que “fa pensar que la llegenda de la troballa fou escrita per algun clergue de la seu de Vic [6]”.

Les esglésies de Sant Sadurní i la Pietat
La suposada localització de les relíquies dels màrtirs Llucià i Marcià,  a mitjan segle XI, es va fer a l’església de Sant Sadurní. Aquesta edifici estava  situat a la part alta de la ciutat i darrere del castell anomenat Torre comtal; per tant, i com es va descobrir el 1882, just al costat del que havia estat el temple romà, centre de l’antiga Ausa.
Aquesta situació va promoure la creença que Sant Sadurní podia ser l’església successora de l’antiga catedral de Vic d’època visigòtica. La llegenda de la troballa de les relíquies dels Sants Màrtirs conjuntament amb d’altres elements toponímics van empènyer a alguns autors locals a concebre aquesta possibilitat. La placeta anomenada Paradís, situada a uns metres del temple, va permetre l’historiador vigatà Lluís Bertran Nadal (Vic, 1857 - Barcelona, 1913) suposar que seria la identificació nominal del lloc cementirial relacionat amb la catedral visigòtica [7]. Aquesta possibilitat no ha estat confirmada arqueològicament, malgrat la possibilitat de l’existència d’una àrea sepulcral altmedieval a la zona. Antoni Pladevall i Albert Benet conclouen que “únicament és versemblant que es tractés d’una capella fundada durant la primera ocupació del territori, entre el 798 i el 826 [8].
La primera referència documental d’aquesta església és del 29 de juny de l’any 961, quan, en el seu altar, es jura un testament sagramental del levita Otger [9].
La construcció romànica, segons Eduard Junyent, cal atribuir-la “cap a la meitat del segle XI i estaria en relació amb la data del 1051 de la troballa de les relíquies [dels Sants Màrtirs] amb motiu de la nova església que aleshores s’edificaria en substitució de la primitiva [10]”. De fet, la Llegenda àuria en la qual es relacionen els fets de la troballa de les restes, esmenta la col·locació d’una campana nova [11] que podria tenir a veure amb la finalització de les obres d’edificació. Aquest edifici, mentre Vic va estar dividida en dues jurisdiccions, era l’espai de reunió del consell del sector civil de la ciutat. D’aquest fet es desprèn la identificació entre el sector civil i les relíquies que s’hi veneraven
El cicle de terratrèmols del segon quart del segle XV va afectar l’estructura de la construcció i van ser necessàries diverses reformes que van derivar, a partir de 1454 en l’inici de la que havia de ser una nova església dedicada a la Mare de Déu en la seva advocació de la Pietat. Primerament, va ser una ampliació annexa a la capella de sant Sadurní i comunicades per una gran arcada. Constava de tres capelles per banda dedicades a la Verge de la Pietat, santa Bàrbara, santa Anna, el sant Sepulcre, la santa Creu i una dedicada als Sants Màrtirs Llucià i Marcià; en aquest darrera s’hi va situar l’altar de l’antiga església de sant Sadurní amb el reliquiari de les cendres venerades.
L’increment de la devoció als Sants Màrtirs va aconsellar una reforma global de l’edifici eclesiàstic. [12]. L’interior va ser embellit amb retaules, com el de l’altar major, que va ser destruït per un incendi el 1734. Quaranta anys després, es feia un nou retaule on se situaven les imatges de sant Bernat Calvó, sant Tomàs d’Aquino, sant Just i santa Escolàstica. Aleshores, també, es va resoldre el templel amb una capella amb cúpular, que encara es conserva, on rebrien veneració les relíquies dels patrons LLucià i Marcià. Ramon Ordeig explica que a finals del segle XVIII encara no era enllestida:
L’any 1630 es va iniciar la construcció que va prosseguir lentament pel fet que se sugrafava amb deixes i aportacions econòmiques de la població. L’altar major no es va consagrar fins al 1664 quan s’hi van traslladar les relíquies de sant Llucià i sant Marcià. No seria fins als primers anys de la dècada de 1680 que  es va enllestir la façana barroca on, en una fornícula es van col·locar les figures dels dos màrtirs amb la imatge mariana de la Pietat al mig
“Al mig s’hi aixecà un templet, obra de carles Morató, que cobria unes imatges dels Sants Llucià i Marcià de tamany natural,  sota de les quals s’exposava l’urna de les relíquies. El vigatà Marià Colomer hi pintà uns quadres, conservats fins avui, amb representacions relatives als sants Màrtirs, en els plafons principals, i als dotze apòstols i als qautre evangelistes, en altres indrets [13]”.
El 1782 s’hi va dedicar un altar al vigatà Miquel dels Sants, que recentment havia estat declarat beat.

La comunitat de beneficiats de la Pietat
L’herència simbòlica que assumia l’església de la pietat com a seu del consell de la Ciutat li proporcionava una certa independència respecte la Seu vigatana i la seva comunitat eclesiàstica.
Els beneficiats de la Pietat eren un grup de clergues dedicats a servir aquesta església. Segons Jordi Vilamala [14], el naixement d’aquesta comunitat a la trajectòria dels beneficiats de la catedral de Vic, a l’època de construcció de l’edific barroc a la Pietat i a un moment de prosperitat a la ciutat. L’autor explica la situació d’aquests eclesiàstics:
“De fet, l’església de la Pietat fa d’aixopluc a un originari grup de preveres que, com a beneficiats de la capella de la Pietat establerts ala seu de Vic, topen, d’una banda amb el Capítol de canonges, i de l’altra, amb la comunitat de beneficiats del capbreu de la catedral de Vic. Val a dir que des de ben antic a la capella de Sant Sadurní, i després a l’església de la Pietat, s’hi celebrava el culte als sants màrtirs, patrons de Vic. Aquest culte té com a administradors, almenys des del segle XIV, els canonges tresorers de la catedral de Vic”.
Aquests canonges tresorers designaven als beneficiats que, com segueix dient Vilamala:
“La mala cohabitació entre els que seran beneficiats de la Pietat i els de la catedral és la que farà que ubn grup de preveres se separi físicament de la comunitat original per anar-se a establir fora de la seu vigatana. Per fer-ho, demanen els permisos per instalar-se a l’església de la Pietat, que està sota el Patronat del Consell vigatà, de manera que, a més de la separació física de la resta de beneficiats, tenen l’ampara del consell vigatà”.
Aquesta situació duraria fins a finals dle segle XIX, quan després de resultar afectada per la desamortització, la comunitat de la Pietat és absorvida pel capbreu de la Seu. Aquesta situació es dóna a partir del moment en què la Pietat esdevé parròquia, el 1878; el trasllat no es fa realment efectiu fins al 1913 en temps del bisbe Josep Torras i Bages [15].
S’ha d’entendre en aquest marc de certa independència, per tant, que la Pietat conservés elements que li eren propis, com és el cas de les pellofes amb l’escut de la ciutat i les dues palmes del martiri dels dos sants que hi eren venerats (vegeu el punt 4.1.2.4.3. Els Sants Màrtirs, símbols ciutadans)

L’origen vigatà llegendari
L’explicació fabulosa de la localització de les relíquies dels Sants Màrtirs de Vic se sustentava en la narració que atribuïa l’origen local a Llucià i Marcià. Aquesta llegenda relatava com dos nois joves de la ciutat romana d’Ausa, pagans i ensinistrats en la nigromància, s’haurien convertit al cristianisme en veure com una bonica noia de la mateixa ciutat, de qui s’havien enamorat, havia compromès la seva virginitat al Déu dels cristians. Un cop convertits a la nova fe i després d’un temps de reflexió i apartada penitència haurien estat identificats com a convertits i cremats a la mateixa ciutat d’Ausa en data del 26 d’octubre de l’any 255 essent emperador Deci i Sabí el seu lloctinent. (B15).
La presumpta afiliació vigatana de Llucià i Marcià es troba ja al el 1326 quan, en document del bisbe Berenguer de Saguàrdia, esmenta “nec non sanctorum martirum Luciani et Marciani, qui in civitate praedicta fuerunt palma martirii coronati(B16)”; és a dir, que havien assolit la palma del martiri a Vic. En temps posteriors, s’estableix aquesta idea especialment a partir del 1602 i de la difusió de l’obra d’Antoni Vicenç Domènec, Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña, que en un capítol titulat “Luciano y Marciano, naturales de la ciudad de Vique, martyres, cuyos sagrados cuerpos tiene la iglesia de San Saturnino de la mesma ciudad” recull les llegendes de la vida i martiri, la de la troballa, a l’església de Sant Sadurní, de les relíquies dels dos màrtirs i alguns episodis històrics dels canvis de continent de les restes esmentades (B17). Poc després, Joan Garpar Roig i Jalpí al seu Libre dels feyts d’armes de Catalunya de 1673 – 1675 (que s’atribuiria a Bernat Boades i a una antiguitat superior en dos segles), escriu que en època de l’emperador Deci “foren feyts martyrs los benauenturats sanct Lucia e sanct Marcia frares nadiu de la ciutat de Vich, que lauors sapellaua Ausona (B18)”. El crèdit donat aquestes dues obres consolidaria la pàtria vigatana dels dos sants, especialment a la seva suposada ciutat d’origen que els va acabar declarant patrons.
El religiós agustí Enrique Flórez de Setién y Huidobro (1702 – 1773) és el primer autor en proposar que els sants vigatans són un doblament de dos altres màrtirs. Així, en dedicar un volum de la España Sagrada a la diòcesi de Vic esmenta els sants antics de la demarcació. Entre aquests estudia la figura de sant Llucià i de sant Marcià recollint els relats sobre la seva vida. No es limita, però, a transcriure la narració sinó que analitza la seva versemblança a partir de documentació que ell mateix va poder examinar. En referència a l’origen dels màrtirs, després d’establir que en la mateixa data de la festa conmemorativa del martiri que suposadament va passar a Vich i ha la coincidencia amb dos sants homònims, conclou que “no podemos autorizar sobre el dia 26 de octubre a más santos, llamados Luciano i Marciano, que los de Nicomedia, pues sólo éstos vienen perpetuados en los documentos antigues [16]”. Així mateix, en fer-se ressò de la llegenda de la invenció de les seves relíquies a l’església de Sant Sadurní planteja  la possibilitat que aquestes hi fossin dutes en data i des de lloc desconegut i que “si vinieron trasladados a Vique, debe recurrirse a los mártires Luciano y Marciano de Nicomedia [17]” i atribueix a aquest trasllat a un moment anterior a la invasió sarraïna del segle VIII. Malgrat les seves afirmacions, obre la porta a les versions que recolzen que Vic hauria pogut estar la terra natalícia dels Sants Màrtirs.
En el mateix sentit, però amb major contundència en la negació de l’afiliació vigatana dels dos sants, hi ha la versió de Jaume Villanueva i Astengo (1763 – 1824) en el Viage literario a las Iglesias de España sorgida de la seva visita a Vic el 1806. Sense tractar els relats referents a Llucià i Marcià esmenta que les seves relíquies es troben a l’ésglésia “llamada antes S. Saturnino, y ahora de la Piedad” i, directament, entra a discutir l’autenticitat de l’origen vigatà, després d’esmentar alguna documentació, fins a afirmar que “de modo que antes del siglo XII, no solo no se supo acá que nacieron y murieron dichos santos en esta ciudad, sino que ni aun tenia fiesta particular dedicada á u nombre” i acaba dient que “no quiero detenerme más en este negocio, mayormente siéndoles tan difícil á los hijos de esta ciudad probar que dichos santos mártires sean sus paisanos [18]”.
La defensa del vigatanisme de sant Llucià i Marcià, davant els primers dubtes plantejats per Flórez, ja va ser argument de fra Antoni de Sant Jeroni, Antoni Alabau i Quingles (Vic, 1730 – Barcelona, 1802) el 1786. Aquest autor, que es declara seguidor Antooni Vicent Domènec, diu: “no puede negarse que algunos escritores, ò de muy embidiosos, ò de poco instruidos han querido disputarle à nuestra Ciudad la referida gloria pero es constante tambien que han sido sus esfuezos muy debiles para contrastar una Tradición que sobre la antiquisima procesion que ha gozado en el asenso y veneracion de todos los Ausetanos, se halla authorizada de otros muchos celebres Escritores, asi de dentro como de fuera de Cathaluña [19]”.
L’any 1828, el canonge Jaume Ripoll i Vilamajor (Preixana, 1775 – Santa Eugènia de Berga, 1843) va dedicar un dels seus opuscles a constatar l’origen local dels dos màrtirs amb un títol prou explícti: Los martirologios escritos para uso de la Santa Iglesia de Vich antes del siglo trece no ponen martirizados en Nicomedia ni en Africa ós los santos mártires Luciano y Marciano. Demuéstralo D.J.R.V. [20]. Ripoll contestava d’aquesta manera els dubtes plantejats per Jaume Villanueva.
A mitjan segle XIX, dos autors vigatans més també clamaven contra les veus contràries a l’orígen vigatà dels dos sants màrtirs. El 1849, Manuel Galadies (Ripoll, 1807- Vic, 1884), a Nuevo almacen de frutos literarios, fa un aferrisada defensa de l’origen vigatà dels màrtirs Llucià i Marcià. Comença la seva extensa argumentació després de transcriure una làpida romana descoberta entre Centelles i Aiguafreda el 1842 a la qual fa esment el canonge Ripoll [21] en la quals fa dedicatòria a l’emperador en el nom del qual apareix el de Deci. Aquest nom romà coincideix amb el de l’emperador sota el qual van ser martiritzats, suposadament a Vic, els sants Llucià i Marcià. Després de fer referencia a les suposades actes del martiri dels dos sants, l’autor no pot deixar de preguntar-se: “¿Y cual fue la patria, cual el lugar del martirio de los SS. Luciano y Marciano? Las actas no lo dicen, y si algún ejemplar se ha publicado en latín ó en castellano, que haga mención del lugar, es porque este ha sido añadido según la opinión del editor. No refiriendo pues las acta del paraje del martirio, han venido los historiadores, dando cada cual sus pruebas, á inferir que sucedió  en este ó aquel otro punto [22]”. A partir d’aquí, enumera i reprodueix les diferents interpretacions que, sobre el tema, havien donat diversos autors. D’entrada, argumenta, amb el fonament manllevat d’altres autors, que les actes vigatanes són autentiques. Galadies conclou que “de todos modos las Actas de nuestros Mártires son de las verdaderas, puras, fidedignas, autógrafas y corroboradas con autoridad; y ha sido un prodigio de Dios que no se perdiesen, como tantas otras, cuando la persecucion de Diocleciano y otros emperadores que tenían declarada guerra á los libros sagrados, haciéndolos entregar á las llamas, ó bien en aquella edad aciaga en que las mas bellas iglesias de la cristiandad con el diluvio de tiranos, bárbaros y herejes fueron casi totalmente abolidas y sepultades [23]”.
Un cop reafirmada la pàtria vigatana dels dos sants, Galadies analitzava la tradició de la troballa de les seves relíquies. Fent esment dels text d’Enrique Flórez a España Sagrada, recull que l’any 1058 existia a la seu vigatana un prevere anomenat Ramon del qual se’n coneix el testament, del 18 de gener d’aquell any, en el qual reparteix els seus béns entre els canonges, bisbe i altres religiosos de l’esmentada seu[ 24] i un altre del mateix nom havia mort el mes de març del mateix any i del qual en van fer testament els seus marmessors el 20 de juny[ 25]. Aquest fet li permet afirmar que “aunque no nos atrevemos á afirmar que fuesen los mismos, con todo esa notable coincidencia nos alienta…” i acaba dient que  “acaba de tranquilizarnos aquella coincidència [26]”.
La possible localització de les relíquies de sant Llucià i sant Marcià tindrien, però, una altra explicació. Fra Antoni de Sant Jeroni, el 1786, ja s’havia fet ressò de la relació que, d’altres autors, havien fet de les relíquies vigatanes amb les d’altres sants. Aquests relacionaven sant Llucià amb el bisbe company de sant Dionís les relíquies del qual hauria dut a Vic Belovaco o de sant Leucià que havia estat martiritzat amb santa Quitèria [27]. Curiosament, la catedral vigatana que va ser reformada a finals del segle XVIII, tenia un altar dedicat a santa Llúcia (potser sant Leucià) i santa Quitèria [28].
Segons Galadies, que recull la mateixa versió que Antoni de Sant Geroni i l’utilitza al seu favor, afirma que “esa tradicion, por lo tocante al tiempo precedente al hallazgo, se confirma con otro aserto, que sin embargo ha sido alegado en contra de la identidad de los SS.; y es el que expone Florez [29] así: «El autor del Cronicon de Luitprando dice, que desde Belovaco (de Francia) vinieron á Vique los huesos de S. Luciano, pontífice y mártir, compañero de S. Dionisio; pero otros, dice, creen que el trasladado fué el Leuciano, régulo de los Carpetanos, traido á Vique con el cuerpo de S. Marciano.(año de 902.)». I, per consol i de la seva argumentació afegeix: “Y luego el mismo Padre lo refuta diciendo: «Pero las actas de S. Luciano y Marciano conservadas en Vique no reconocen á S. Luciano como obispo, ni como Régulo de España, sino determinadamente cual le proponen las actas de Mombrit, que no convienen á ninguno de los referidos» [30].
Aquestes nous i possibles punts de partida de les relíquies dels suposats màrtirs vigatans li permet a Ramon Ordeig manifestar: “és curiós, d’altra banda, que la troballa es fixi en la diada de sant Dionís perquè en un cronicó atribuït a Liutpand, sostdiaca de Toledo, per bé que es tracta d’una falsificació del segle XVI, es diu que els ossos de sant Llucià, bisbe i mártir, company de sant Dionís Areopagita, foren traslladats de Beauvais a Vic l’any 902 [31].
Cinc anys després de Galadies, Joaquim Salarich (Vic, 1816 - Caldes d'Estrac, 1884), encara es mostrava convençut, en fer referència a uns documents de l’Arxiu Capitular que afirmava haver vist i que eren “prueba hasta la evidencia ser Vic la cuna de nuestros Santos [32]” i en nota marginal clamava contra aquells que gosaven posar en dubte aquest fet: “Vich disfrutaba tranquila de la honra de haber visto nacer en su recinto á los valerosos mártires Luciano y Marciano, cuando á principios de este siglo, un célebre literato, y desgraciadamente para nosotros, concienzudo crítico, el P. Villanueva, despues de analizar nuestras razones esclama…”. Conclou dient: “Sentimos en el alma, que el P. Villanueva no se hubiese detenido mas en el exámen de nuestras pruebas, y de los martirologios escritos para uso de nuestra Iglesia; pues que entonces hubiera visto que no les ponen martirizados en Nicomedia, ni en Africa, como tan terminante lo asegura dicho Padre, ni todos ellos añaden al márgen lo que él afirma; pues solo uno del siglo XI, y en letra mucho mas reciente, tiene añadidas estas palabras: Quorum corpora jacent in villa Vid in capella Saturnini in caxia quae est retro altare”. L’enuig és tal que Salarich en certificar que els martirologis vigatans no diuen que els Sants Màrtirs fossin vigatans es pregunta: “Pero ¿quién nos trajo sus cenizas? ¿Porqué las trajo? ¿En qué tiempo se hizo su translación? [33]”.
És especialment interessant com, tot i l’essència fantàstica de la vida vigatana de Llucià i Marcià, el relat va cristal·litzar en l’imaginari col·lectiu que, fins i tot, va identificar les localitzacions dels principals fets que s’hi esmenten. Així, la casa on suposadament devia viure la jove cristiana que hauria ajudat a convertir als dos sants –espai ocupat ara per la Casa de la Ciutat-, el lloc del martiri –on ara hi ha la vigatana plaça dels màrtirs- són testimonis reals d’una història imaginada [34] (B29). La cova on se suposa que van reflexionar durant un temps es va convertir en una capella troglodítica. Aquesta, situada en finca del mas Quintanes del terme de Sant Hipòlit de Voltregà, és un altre testimoni de la credulitat vers la llegenda. En aquest punt, en forma de balma arrecerada al cingle de Sants Llúcia, s’interpreta que és el desert on es van retirar els dos màrtirs i que esmenta la Llegenda àuria. De fet, just al costat del mas Quintanes es troba una capella construïda el 1776 [35]; representa la única capella dedicada als sants que existeix actualment [36].
Actualment ningú discuteix que l’atribució de la ciutat de Vic com a lloc de naixement dels dos sants és una adopció de la figura dels màrtirs del mateix nom martiritzats a Nicomèdia en època de l’emperador Deci i per ordre del prefecte Sabí segons encara consta alMartirologi romà en la festa del 26 d’octubre [37]. Així ho creu Ramon Ordeig quan, després de constatar el fet i de donar referències de la controvèrsia, afirma que “la presència a Vic d’unes relíquies dels dos sants féu deduir que també hi havia estat martiritzats [38]”. Ordeig, però, no respon a les preguntes que a mitjan segle XIX es formulava Joaquim Salarich en referència a qui, perquè i quan hauries estat portades les relíquies fins a la ciutat osonenca. Tot i que no hi ha dades concretes que en puguin donar resposta, sí que es poden fer algunes lectures que permeten dirigir més o menys encertadament les elucubracions.

L’origen probable: pelegrinatges vigatans a Terra Santa
Com ja va apuntar Flórez en el seu moment, el veritable punt de sortida de les esmentades relíquies caldria cercar-lo a l’antiga ciutat de Nicomèdia, a la regió romana de la Bitínia al nord-est de l’Àsia Menor; és una zona de forta cristianització en els primers segles de l’expansió d’aquesta religió i on es va celebrar els dos concilis de Nicea, els anys 325 i 787, respectivament. La situació de Nicomèdia, a un centenar de quilòmetres de l’antiga Constantinoble, devia afavorir el contacte amb la resta de l’espai cristianitzat; és molt possible que les relíquies dels dos màrtirs fossin traslladades fins a Vic en un moment desconegut, possiblement en època de les croades. La llegenda que pretén ubicar la vida de Llucià i Marcià a Osona seria, per tant, una còpia de les actes dels màrtirs de Nicomèdia [39] i la narració de la suposada troballa de les seves restes, com ja va dir Ordeig, un intent d’explicar-ne l’existència a la ciutat osonenca. Aquest autor afirma que “el nucli de la llegenda, doncs, sembla que estava format a la primeria del segle XIV. Els detalls, en canvi, no apareixen ben desenvolupats fins al segle XV en la Llegenda àuria de la catedral vigatana [40]”.
La veritable translació de restes de sant Llucià i sant Marcià cal cercar-la, amb tota probabilitat, en algun dels diferents pelegrinatges a Terra Santa que van fer destacats vigatans en els primers segles de l’edat mitjana.

Bibliografia:
[1] El relat és reproduït a diverses obres, entre les quals: Nota 1 a peu de pàgina a: Salarich, Joaquim. Vich: su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich: Imp. de Soler Hermanos, 1854, p.129 – 131. També és reproduïda a: Junyent, Eduard. “La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs”, Ausa, v. 2 Núm. 15. Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, 1956, p. 208-212. S’ha utilitzat la transcripció Nolasc Rebull a: Voràgine, Jaume de. Llegenda àuria (a cura de Nolasc Rebull) Olot, 1976, p. 786-795
[2] Ramírez, Fernando. Colección de santos mártires, confesores, y varones venerables del clero secular, en form de diccionario, que para honor del mismo clero, estímulo de sus individuos á la virtud y edificación del pueblo. Madrid: Imprenta de Villalpando, 1807, p. 287-289
[3] Sebastián, Basilio (dir.). Biografía eclesiàstica completa. Madrid: Imprenta de D. Alejandro Gomez Fuentenebro, 1864, p. 591
[4] Vegeu: Camós, Narcís. Jardín de María plantado en el Principado de Catalunya. Barcelona: Orbis, 1949, p. 352 – 358
[5] Junyent, Eduard. “La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs”, Ausa, vol. 2 Núm. 15. Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, 1956, p. 212
[6] Ordeig i Mata, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic: EH, 1987, p. 42
[7] Ordeig, Ramon. Els orígens històrics de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1981, p. 46
[8] Pladevall, A.; Benet; A. “Sant Sadurní” dins Catalunya románica. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 796
[9] Junyent, Eduard. Diplomatari de la catedral de Vic: segles IX i X. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1980-1996, vol. 3, p. 283-285 (doc. 338)
[10] Junyent, Eduard. “L’església de St. Sadurní”, Ausa, 1974 Vol. 7,  Núm. 79, p. 316
[11] ABEV, Llegenda àuria  f. 501
[12] Junyent, Eduard. La ciutat de… [op. cit], p. 239-243
[13] Ordeig, Ramon. L’església de la pietat de Vic: commemoració del centenari de la parroquia. Vic: 1978, p. 17
[14] Vilamala, Jordi. “Consueta y nota…” [op. cit.], p. 275
[15] Ordeig, Ramon. L’església de la… [op. cit.], p. 21-22
[16] Florez, Enrique. España sagrada [op. cit.], p. 216
[17] Florez, Enrique. España sagrada [op. cit.], p. 226
[18] Villanueva, Jaime. Viage literario a…  [op. cit.], p. 115
[19] Geronimo, Antonio de S. Miscelanea de varias observaciones sobre las más notables antigüedades de la Ciudad de Vich, Madre de los Inclitos Martires San Luciano y San Marciano. Vic: Juan Dorda, 1786.
[20] Ripoll, Jaume. Los martirologios escritos para uso de la Santa Iglesia de Vich antes del siglo trece no ponen martirizados en Nicomedia ni en Africa ós los santos mártires Luciano y Marciano. Demuéstralo D.J.R.V. Vic: Ignacio Valls, 1828, 4 p.
[21] Ripoll, Jaume. Inscripción romanoimperial, recién descubierta en el Congost, y copiada por dos curiosos investigadores de antiguallas. Ofrece un ensayo de su interpretación sujetándole á la censura de los mismos copiantes y demás inteligentes Diego Lorpli. Vic: José Trullás, 1843, f. 1
[22] Galadies, Manuel. Nuevo almacen de frutos literarios : recuerdo histórico de la carretera de Barcelona á Vich, ó sea privilegio del Rey de Aragon D. Jaime I sobre esta línea de comunicación. Vich : Valls, 1849, p. 66
[23] Galadies, Manuel. Nuevo almacén de… [op. cit.]
[24] Ordeig, Ramon. Diplomatari de la catedral de Vic: segle XI. Vic: Patronat d’estudis Osonencs; ABEV, vol. 3, doc. 1163, p.471
[25] Ordeig, Ramon. Diplomatari de la… [op. cit.], doc. 1169, p. 478
[26] Galadies, Manuel. Nuevo almacén de… [op. cit.], p. 93
[27]Geronimo, Antonio de S. Miscelanea de varias observaciones sobre las mas notables antigüedades de la Ciudad de Vich, madre de los dos Inclitos Martires San Luciano, y San Marciano. Vich: Juan Dorca, 1786, p. 45
[28] ABEV 2045
[29] Galadies fa referencia a Florec, Enrique. España sagrada.  [op. cit.], p. 226
[30] Galadies, Manuel. Nuevo almacén de… [op. cit.], p. 93
[31] Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic : EH, 1987 , p. 42
[32] Salarich, Joaquim. Vich, su historia…. [op. cit.] p.129, nota 1
[33] Salarich, Joaquin. Vich, su historia…. [op. cit.] p. 176-178, nota 1
[34] Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. [op. cit. ] p. 27
[35] Pladevall, Antoni. “El mas Quintanes i la llegenda dels Sants Màrtirs”, Revista Vic, 1977
[36] Relacionades amb aquest lloc hi ha altres llegendes. Vegeu: Roviró, Xavier. 100 llegendes de la Plana de Vic. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2000, p. 103, llegenda núm. 94.
[37] Martirologio romano. Basauri: Coeditores Litúrgicos, 2007, p. 633
[38] Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes [op. cit.] p. 29
[39] Ruiz, Daniel. “Martirio de los Santos Luciano y Marciano, bajo Decio” dins Actas de los mártires. Madrid : Biblioteca de Autores Cristianos, 2003, p. 655 – 661
[40] Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes [op. cit.], p. 42


30 de març 2018

Sobre l’anomenat ‘ofici de tenebres’ o ‘fasos’


Els dies de Setmana Santa, fins a les reformes litúrgiques sorgides del concili Vaticà II, estaven plens de formes d’actuar i d’accions amb una clara missió pedagògica. Les mateixes processons que recorrien, i recorren, els carrers d’algunes poblacions eren, i són, representacions plàstiques i reproducció de les escenes relacionades amb la Passió de Jesucrist. Dins dels temples també hi havia d’altres activitats que pretenien reforçar els missatges ‘passioners’. Era així en el ‘despullament dels altars’ i en l'ofici de Tenebres o fasos.

En els que es consideren els tres darrers dies de Setmana Santa, Dimecres, Dijous i Divendres Sant, fins fa mig segle solien donar-se uns esdeveniments singulars: els anomenats ‘oficis de Tenebres’ o ‘fasos’. La Gran Enciclopèdia Catalana els situa abans de la reforma litúrgica de 1956 (1) i constata com són aquests dos noms, ‘Tenebres’ i ‘fasos’, amb els quals són coneguts i recordats. Se celebraven per les matines dels tres dies indicats però també en laudes.

Aquesta cerimònia prové, segons paraules de mossèn Jaume Corbatera, almenys del segle IX i afirma que “el ritu amb què la litúrgia celebra aquesta funció s’influencia intensament d’un to de severitat gran i es desplaça dintre una actuació tota trista i malenconiosa que contrasta totalment amb l’esplendor i solemnitat amb que celebra l’Església algunes diades de l’any eclesiàstic (2)”.
Eren dos els rituals que caracteritzaven aquests oficis i cadascun els ha aportat el seu nom. Per una banda, el de “tenebres”, era associat al caràcter propi de la funció, celebrada antigament a punt d’albada, i a un canelobre especial de quinze braços, anomenat ‘tenebrari’, que s’anava apagant; d’aquesta manera anava deixant el temple ,precisament, “en tenebres”. Per altra banda, el de ‘fasos’, relacionat amb les branques de palmera utilitzats, quan s’apagaven els ciris del canelobre esmentat, figurant la molt políticament incorrecte acció de ‘matar jueus’.

Joan Amades (3) explicava la cerimònia dient: “[...] a l’altar major es col·loca un canelobre amb quinze ciris, catorze de grocs i un de blanc. Figuren els dotze apòstols i les tres Maries. Hom diu quinze salms. Per cada un s’apaga un dels ciris”. El missatge d’aquesta forma de procedir, segons el folklorista, era que “l’apagament dels dotze ciris que representen els Apòstols vol significar que es va anar apagant, un darrere l’altre, en el cor dels dotze deixebles la fe en la paraula divina del Mestre, i també, un darrere l’altre, el van anar abandonant”. Quan només resta el ciri blanc, que representa la Mare de Déu, després d’apagar els dos de les altres Maries, diu Amades, “s’amaga sota l’ara”. Llavors, “l’església queda a les fosques perquè representa les tenebres en què va restar sumit el món després de la mort de Jesús”.

Aureli Capmany, constatava aquest fet de la següent manera: “En finalitzar cada salm, s’apaguen els sis de la credença de l’altar i resta solament encès el de la cúspide del Tenebrari, que s’amaga darrera l’Altar i reapareix en repetir-se l’Antífona ‘Traditor autem’. Aquesta cerimònia representa la traïció de Judes, l’extinció dels altres ciris la dispersió dels Apòstols i de les Maries en fer presoner a Jesús, per por que els jueus els detinguessin com a seguidors del Diví Mestre. El darrer ciri que resta encès recorda la Mare de Déu i tot el poble l’anomena la “Maria sola” (4)”.

Just en el moment de fer desaparèixer visualment aquest ciri blanc i en dir el quinzè salm, segueix recordant Joan Amades, “la mainada ‘feia els fasos’, els quals consistien a repicar amb tota la fúria els bancs, els confessionaris i tot allò que podia produir un bon terrabastall en ésser copejat amb les maces de fusta, que durant tota la setmana els nois duien al damunt per picar portes. Les nenes i la mainada petita que encara no podia prendre part en l’esbojarrament dels fasos feien tanta remor com podien amb xerracs (5)”. Aquests xerracs són, en definició de la Gran Enciclopèdia Catalana, un “estri de fusta amb una llamineta o llengüeta flexible quer, en fer giravoltar la peça on va fixada, bat successivament les dents d’una roda dentada fixada a un eix que serveix també de mànec i produeix un seguit de sons secs i estridents (6)”. En alguns indrets es deien "matraques" o "carraques".

Aquest fet, segons Capmany, tindria un origen històric en el temps que els cristians barcelonins haurien atacat el call jueu de la ciutat en moment de gran fervor i n record de la mort de Jesús (7). El simbolisme, però, és molt més ric en matisos. Amades en diu que simulava el desordre i confusió que es van apoderar del món després de la mort de Nostre Senyor però també diu que “el terrabastall produït per la mainada amb els fasos vol significar el gran aldarull i rebombori a què el poble jueu de Jerusalem, quan fou pres Jesús, va lliurar-se per tal d’exterioritzar la seva joia i alegria”. I, finalment, també “es creu que amb aquest terrabastall hom vol confondre els mals esperits i fúries que intenten apoderar-se del món aprofitant-se del moment de no poder-ne tenir cura Jesús per estar enterrat (8)”.
Després del repicar i del soroll emès pels estris utilitzats per la mainada es resol el darrer dels gestos simbòlics. Com diu Capmany, recordant la profunda plasticitat i significat dels objectes, “el ciri del cim del Tenebrari és Jesús Llum del món, i l’amagar-lo sota l’altar és en senyal de la mort del Redemptor; quan piquen els fasos, la remor es fa en record del terratrèmol que commogué el mont en morir Jesucrist, i la reaparició del ciri amagat és l’anunci de la seva resurrecció. Tot és adient a aquest simbolisme: l’abandó dels deixebles deixant sol a Jesús, la tenebra del Temple, la sepultura del Senyor, representacions solemnes de la vida dolorosa de Jesucrist des que fou pres a Getsemaní fins a la seva sepultura (9)”.

El nom de fasos
D’entre els aspectes simbòlics de l’Ofici de Tenebres cal fer un incís en la seva segons denominació: ‘fasos’. Aquesta paraula, associada directament amb el moment de fer soroll dins l’església, s’associa directament amb la branca de palmera, especialment,m en la part més gruixuda, que els infants deien servir per picar el terra del temple així com al mateix acte de picar. Etimològicament, elDiccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll (10) destria de diverses interpretacions com la que relacionava el mot amb uns cants que serien interpretats per matines dels oficis de Setmana Santa o aquell que, segons Joan Soler, s’associa amb el terme phase, provinent de l’hebreu pesah, Pasqua (11). Finalment, diuen Alcover i Moll, “creiem més probable que fas vingui del llatí face ‘antorxa’, i per tant, fasos o fassos vindria de faces ‘antorxes’ o ‘ ciris’, i s’explicaria el nom per la circumstància de cantar-se els fassos davant el triangle de ciris que es van apagant a cada versicle; així doncs, el significat primitiu de fassos seria ‘cant o matines de les antorxes’.

Bibliografia:
1 “Tenebra”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol 22, p. 241
2 Corbatera, Jaume. “Ofici de Tenebres”. Dins: El Record. Manlleu: Tip. Manlleuense, 1936 [s.p.]
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 749 – 750
4 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes:febrer-març-abril-maig. Barcelona: Laia, 1982, vol. 3, p. 72
5 Amades, Íbid, p. 750-751
6 “Xerrac”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol. 24, p. 372
7 Capmany, íbid, p. 94
8 Amades, Íbid, p. 751
9 Campany, Íbid, p. 96
10 Vegeu: “Fas”Dins: . Alcover, A. M.; Moll, F. de B. Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: [s.e.], 1979, vol. 5, p. 755 - 756.
11 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 278


25 de març 2018

La Creu dels Improperis: compendi de la Passió de Crist


A les processons de Setmana Santa que encara se celebren, en el dia que assenyala la tradició de la població organitzadora, no hi pot mancar la “creu dels improperis”. Aquesta creu, símbol de símbols, esdevé en si mateixa un resum i una narració dels principals episodis de la Passió de Crist.

El significat del mot improperi és el següent: “Insult, retret que hom fa a algú (1)”. En el context del ritual cristià, concretament vinculat a la Setmana Santa i més específicament a la Passió de Crist, té diverses interpretacions. Per una banda, com diu Salvador Alsius, són uns “textos que formen part de la litúrgia de l’ofici del divendres sant i que són queixes que Jesucrist dirigeix al seu poble al qual havia omplert de beneficis (2)”. En el mateix sentit, Joan Soler explica que són “uns retrets de Déu al seu poble: ‘Poble meu, què t’he fet?. En què t’he contristat?. Respon-me!’ (3)”. Per altra banda, i simbòlicament, com afirma el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, són “cadascuna de les figures que representen objectes de la passió de Jesucrist i que solen posar-se en alguns crucifixos i en banderes de les processons de Setmana Santa (4). El manlleuenc Esteve Gaja, en tractar d’un dels ‘improperis’ de la seva ciutat, afirmava que “considerats en general els improperis, no deuen tenir altre origen que la mateixa devoció popular. És a dir: que el desig d’excitar piadosament la imaginació popular dels fidels per a recordar els sofriments de Crist va fer-los aparèixer en la processó de Setmana Santa (5)”.

Aquests elements poden tenir una doble representació dins la processó. És habitual el fet de trobar-los reunits en una sola representació i formant part d’una creu: és l’anomenada, precisament, ‘Creu dels improperis’. Joan Soler vincula aquesta creu amb els trofeus dels antics romans i diu que “era un signe de victòria erigit pels vencedors: penjaven d’un arbre les despulles de l’enemic vençut (casc, cuirassa, escut, llança, espasa, túnica, calçat… fins i tot la testa” i conclou que “l’arbre trofeu era dut victoriosament en processons en honor dels vencedors (6)”. La creu, per tant, com diu el mateix autor, “mostra els ‘trofeus’ de la Passió: l’escala, la llança, el drap de la Verònica, la canya amb l’esponja xopa de fel i vinagre, el Sol i la Lluna, els assots, la túnica, els daus amb què se la jugaren , l’orella –que sant Pere tallà al soldat Malcus-, el gall que cantà tres vegades, el calze de la Passió, els tres Claus, la corona d’espines, el Martell i les tenalles, el llençol amb què fou embolicat el cos…(7)”.

Manuel Sanromà, en relatar la Setmana Santa de Tarragona, l’esmenta com a “creu dels penitents” i explica que “és el principal dels símbols dels penitents (8)” i que va acompanyada dels improperis duts individualment pels penitents que , d’aquesta manera, fan acció de gràcies o petició de favor. D’aquests, afirma, n’hi ha un total de 214. A la ciutat tarragonina, la seva presencia és comptada en la processó de Divendres Sant. A Manlleu, en canvi, encapçalava el Viacrucis de Diumenge de Rams; els ‘improperis’ duts particularment pels participants eren presents a la processó de Dijous (posteriorment Divendres) Sant . A Vic, encara ara, tenen un lloc preeminent a la Processó dels Dolors, el mateix dia de Rams.

Bibliografia:
1 “Improperi”. Dins: Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. 942
2 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 133
3 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 360
4 Alcover, Antoni M; Moll, Francesc de B. “Improperi”. Dins Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: [s.e.], 1979, vol. 6, p. 609.
5 Gaja, Esteve. “Història d’un Improperi”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1943, [s.p.]
6 Soler. Ídem
7 Soler. Ídem
8 “La Setmana Santa de Tarragona. Vocabulari de la Setmana Santa”. [en línia] Web personal de Manuel Sanromà. Manuel Sanromà [Consulta: 27 de febrer de 2010] Disponible a: http://www.tinet.cat/~msanroma/SetmanaSanta/vovabulari.html

23 de març 2018

Tot recordant el ‘Divendres dels Dolors’ i les Dolors que mantenen la seva festa en aquest dia


El divendres abans de Rams, o sigui de la Setmana Santa, era conegut popularment –i encara així es recorda- com el Divendres dels Dolors. En aquesta diada, diu Joan Galtés (1), “es recordava l’advocació mariana que commemora els sofriments de Maria” i especifica que és coneguda com “la Dolorosa” que se sol representar amb el cor traspassat per set espases. Joan Soler, per la seva banda, diu que “prové de la figura de la Mare de Jesús dreta al peu de la creu, després amb el cadàver del Fill a la falda, participant íntimament en la passió (2)”.

Segons el web festes.org “a Catalunya, el culte a la Mare de Déu dels Dolors s’inicia a les acaballes del segle XI, tot i que el seu màxim esplendor l’assoleix amb l’expansió de les predicacions dels frares franciscans al segle XV (3)”. Al Tradicionari, en canvi especifiquen que aquesta devoció va ser promoguda per l’orde dels servites o servents de Maria, creat per Filippo Benizi a Florència, entre els segles XIII i XIV i que aquests la van estendre arreu (4).

La festa litúrgica però, segons Joan Galtés, va ser instituïda al segle XV a Alemanya i Pius VII (1740 – 1823) la va estendre a tota l’Església catòlica però Pius X (1835 – 1914) la va traslladar al 15 de setembre (5).

La celebració del Divendres dels Dolors, però, és ben arrelada a moltes poblacions catalanes. Al Tradicionari també es recorda que “tot i que al llarg del segle XIX es van suprimir a Espanya molts ordes religiosos, entre els quals els servites, les congregacions dels Dolors van mantenir-ne el culte fins a l’actualitat (6)”. Les primeres provenen del segle XVII. La primera Congregació de Nostra Senyora dels Dolors del nostre país va ser la de Besalú, fundada el 1699. A Manlleu, la Germandat de Nostra Senyora dels Dolors es va fundar el 22 de març de 1846 i tenia com a finalitat l’ajuda dels malalts associats i no va canviar els estatuts fins al 1927. Àlex Roca esmenta que “des de la seva fundació, la Germandat es va posar sota la invocació i patronatge de la Verge Dolorosa i participava en l’organització de la processó del Dijous Sant, a la qual assistien els germans amb el seu valuós penó, que duia l’emblema del cor traspassat per les set espases, per una banda, i en l’altre, la faç pintada sobre tela i aquesta cosida al domàs (7)”. Aquesta entitat es va dissoldre per la guerra civil espanyola de 1936 – 1939.

Per la devoció continuada i sentida a Catalunya és que se celebren moltes processons del Dolors a diverses poblacions catalanes.


Creences del dia de la Mare de Déu dels Dolors

Hi ha una creença tradicional sobre aquest dia que, segons el web de Festes.org diu que “hom creu que aquest dia, abans o després de la Processó dels Dolors, plou o ha de ploure, doncs s’associa aquesta aigua caiguda a les llàgrimes de la Mare de Déu (8)”

Joan Amades apuntava: “[...] les dones que estan gràvides dediquen unes oracions especials a la Mare de Déu dels Dolors durant set divendres seguits per tal que els doni un part ben feliç i una hora ben petita” i afegeix que “s’hi encomanen amb preferència les embarassades que estan avançades (9)”.

Aquesta devoció particular era seguida, per exemple, per les parteres manlleuenques que, a quan s’apropava el moment del part i enmig dels seus dolors, oferien els seus vots i promeses a la Verge Dolorosa, escoltant la ‘missa de partera' a l’altar de Nostra Senyora dels Dolors de l’església de Santa Maria de Manlleu (10).

Bibliografia:

1 Galtés, J. “Dolors, els”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 9, p. 233
2 “Mare de Déu. Mare de Déu dels Dolors””. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 423
3 “Festes de la Mare de Déu dels Dolors “[en línia] Festes.org. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 2 d’abril 2009] Disponible a: http://www.festes.org/directori.php?id=123
4 Autors diversos. “De Quaresma a Pasqua”. Dins: Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, v. 5, p. 182
5 Galtés, J. “Dolors, els”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 9, p. 233
6 Autors diversos. “De Quaresma a Pasqua”. Dins Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, v. 5, p. 182
7 Roca, Àlex. “La Germandat de Nostra Senyora dels Dolors”. Dins: Manlleu: episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 64
8 “Festes de la Mare de Déu dels Dolors “[en línia] Festes.org. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 2 d’abril 2009] Disponible a: http://www.festes.org/directori.php?id=123
9 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 2, p. 681
10 Pujol, Francesc. Revista El Record. Manlleu: Confraria de la Puríssima Sang, 1948


Sant Josep Oriol: per sobre les lleis de la física


Durant el segle XX, aquells personatges que podien superar les lleis de la física eren els superherois o les superheoïnes; generalment venien d’un altre planeta o havien estat víctimes d’algun experiment radioactiu. En les centúries anteriors però, els superherois eren aquelles o aquells que, havent nascut a la Terra, aspiraven arribar a l’altre món; aquells que, inspirats per la divina providència, tenien facultats que superaven tota llei de la física; eren aquelles o aquells sobre qui, a falta de còmics que il·lustressin les seves atzaroses vides, les proeses eren cantades als goigs i il·lustrades en fulls solts plens de gravats. Les seves capacitats no només estaven per sobre de tot allò vist sinó que s’anomenaven ‘miracles’.

Sant Josep Oriol va ser allò que, avui en dia, en diríem un ‘superman’. Nascut a Barcelona, molt aviat va resoldre seguir una vida religiosa.



“No poguent pagar a l’hostal,
per ser pobre, les despeses,
de la creu fent senyal,
d’un rave, a talls feu monedes.
L’hostaler, qui és creditor,
La moneda pren per bona.
Dels electes Senyor
assoliu-nos la corona”.



“De nou á Italia passant,
caygut malalt en Marsella,
vos curá la Verge bella,
y per son orde tornant,
sobre lo barco volant,
calmàreu la tempestat,
Siáunos, Joseph Oriol,
llum, guia y ferm, advocat”.

En uns altres goigs, amb lletra de mossèn Josep Cardona, el fet es relata sense la capacitat ingràvida:

“Quan torneu en nau velera
gran tempesta al mar s’ha alçat
i el patró salvació espera
Per la vostra pietat.
El vent minva pel prec vostre
I el mar para son braol.
Protegiu a qui us invoca
o Sant Josep Oriol”.

De manera semblant es descriu als goigs escrits per Josep Massons:

“El llamp ratlla el firmament,
i es congria la tempesta;
al ferotge impuls del vent
el vaixell en perill resta.
A la instància dedl patró,
fent la creu amansiu l’ona.
Dels electes Senyor
assoliu-nos la corona”.

Una altra facultat de sant Josep Oriol va ser, segons algunes versions, la bilocació. La Gran Enciclopèdia Catalana defineix quest terme com la “presència simultània d’una persona en més d’un lloc” i afegeix que “hom l’atribueix, com a fet miraculós, a alguns sants... (5)” la Viquipèdia esmenta que “al cristianisme, es diu que succeeix a través d'un acte de Déu amb la intenció de portar a terme alguna acció piadosa com curar a algú o predicar (6)” i s’atribueix a diferents santes i sants com Pius de Pietrelcina, Maria Jesús d’Ágreda, Martí de Porres i Joan Bosco, entre d’altres. El folklorista Joan Amades narra un episodi amb les següents paraules: “Una vegada, en passar per la plaça de Santa Anna, trobà la carrossa del marquès de Barbarà, que anava a sortir cap a Mataró. En saludar al marquès i dir-li que ell també anava cap aquella ciutat, el marquès va convidar-lo amb molta insistència perquè no anés pau i se’ls agregués, a ell i un seu company, en la carrossa. El sant va refusar la invitació” i acaba la història dient que “de molt tros abans d’arribar a Mataró ja van veure’l que estava llegint i resant assegut al peu d’una creu que hi havia, vora del portal, abans d’entrar en aquella ciutat” i resol que “el sant anant a peu hi havia arribat molt més de pressa que el marquès amb la carrossa i un bon tronc de cavalls al trot (7)”. El mateix Amades afegeix un altre relat, en el mateix sentit: “Sant Josep Oriol anava molt a fer oració al convent dels pares carmelites dels afores de Gràcia,
o sia on avui en diem els ‘Josepets’. Sempre hi anava a peu, i mai no estava ni un segon pel camí, car just a la mateixa hora que sortia de Barcelona arribava als Josepets, i viceversa” i conclou que “moltes vegades, diverses persones havien fet la prova rellotge en mà (8)”. D’aquesta facultat se’n fan ressò diferents autors: Fernando Sánchez Dragó en diu que “se’l veia en diferents llocs a la mateixa hora (9)” ; Josep Guijarro descriu que “tot i que va mantenir vida d’asceta, Sant Josep Oriol mai va tenir una percepció des d’una ubicació diferent a la del seu cos físic. La seva etiologia coincideix amb el fenomen de les bilocacions” i acaba dient que “segons la parapsicologia la ment posseeix la capacitat de crear una forma material de si mateixa durant l’experiència (10)”. El mateix autor, però recull com “el testimoni de mossèn Pere Llagostera afirma que el va veure sortir caminant del convent de Gràcia amb destí a l’església del Pi a tres quart de 12 i a les 12 ja havia fet els 8 quilòmetres del trajecte (11)”.

A Marsella es va sentir malalt i una aparició de la Mare de Déu el va fer tornar a Barcelona. Durant la travessa marítima, que el va dur a la seva ciutat natalícia, va tenir lloc un dels miracles més recordats durant una forta tempesta que feia perillar el viatge; en aquella ocasió sembla que el sant ve vèncer la llei de la gravetat descrita per Newton. Amades explica com “durant el viatge, va desencadenar-se un temporal terrible, que posà en perill la nau (....) La maror no passava ni el temporal amainava, i aleshores sant Josep va conjurar els núvols i la mar, i al moment va sortir el sol i la mar es tornà plana com una bassa d’oli (4)”. Uns goigs de 1875 ho expliquen de la següent manera:
Les biografies de sant Josep Oriol que “tingué en vida gran fama de sant, de miracler i d’auster; el poble li deia doctor pa-i-aigua(1)”. Efectivament, es va doctorar en Teologia i va aconseguir l’ordenació sacerdotal, ordenat prevere el 30 de maig 1676 i cantant la Missa Nova a Canet de mar l 29 de juny de l’any següent. Josep Gros explica que “va començar la pràctica d’una abstinència tan rígida com la que en altre temps havien fets els solitaris del desert, i hi perseverà fina a la mort (2)”. El seu dejuni va ser rigorós i només el va trencar en comptades ocasions. Alguns dels seus miracles més destacats els va realitzar en el transcurs d’un viatge a Roma on anava per fer-se missioner. A l’anada, després de menjar en un hostal amb un acompanyant que no duia diners per pagar, Sant Josep Oriol va superar la seva obligada austeritat; diu Joan Amades que “el sant, sense immutar-se un moment, va agafar un rave que havia sobrat del berenar i en féu tants tallets com monedes alien per a pagar el consum efectuat, i els tallets, així que els tallava, anaven caient damunt de la taula i es tornaven monedes (3)”. En els goigs de 1955, amb lletra de Josep Massons i Andreu, es relata aquest miracle:

Més enllà de les capacitats de transport físicament inexplicables, sant Josep Oriol va ser conegut pels seus dots de curació que va exercir de forma generosa, a l’església del Pi de Barcelona. En els seus darrers anys de vida, va ser pròdig en repartir el do celestial de llevar de les malalties a tot aquell que li ho demanava i que, segons, ell ho mereixia. A ell se li apropaven tot tipus de persones amb la més diversa forma de defectes. Els goigs escrits per mossèn Cardona així ho recorden:

“Orbs, tolits, muts, sords, xacrosos,
en tan gra nombre cureu
que els metges en són gelosos
i blasmen del bé que feu,
Per guarir-se, al Pi gent que ora
s’espera de sol a sol
Protegiu a qui us invoca
o Sant Josep Oriol”.

El 23 de març de 1702 va morir, fet que ja havia profetitzat, d’una pleuresia. El 5 de setembre de 1806 va sr declarat beat per Pius VII i el 20 de maig de 1909 va ser canonitzat per Pius X.

Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. “Josep Oriol” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 13, p. 274
2 Gros, Josep. “Sant Josep Oriol”. Dins: Els sants de Barcelona: vides exemplars (trad. del castellà d’Ignasi Colomer). Barcelona : Balmes, 1970, p. 79
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 3, p. 178
4 Amades, Íbid, p. 177
5 “Bilocació”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 5, p. 58
6 “Bilocació” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 21 de març de 2009] Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Bilocaci%C3%B3
7 Amades, Íbid, p. 179
8 Amades, ïbid.
9 “Josep Oriol, San”. Sánchez Dragó, Fernando. Dins: España mágica. Madrid: Espasa, cop. 1997, p. 354 i 355
10 Guijarro, Josep. Guía de la Cataluña mágica. Barcelona: Martínez Roca, 1999, p. 117
11 Guijarro, Ibíd., p. 116

22 de març 2018

La darrera gran rogativa per pluja


La sequera de l’hivern de 1868, fa 150 anys, va comportar manifestacions multitudinàries en petició de pluja

Les rogatives eren el recurs dels vigatans quan, fa segle i mig, no plovia amb suficiència per satisfer les necessitats agrícoles. La profunda religiositat se sumava a la poca regularitat de les precipitacions i des de la baixa edat mitjana s’implorava l’ajuda divina amb manifestacions col·lectives molt participades.

A  principis del segle XIX funcionava un protocol que determinava les accions a emprendre quan la sequera es feia més acusada. La iniciativa la prenien els administradors de la Confraria de Sant Isidre i els procuradors de la Confraria del Bonsuccés, que aplegaven terratinents i jornalers agrícoles que es posaven d’acord amb les autoritats civils i eclesiàstiques. L’esmentat protocol, que en el transcurs del segle XIX va patir lleus modificacions, començava amb la incorporació de l’oració “ad pretendam pluviam” a les misses ordinàries dels diferents temples eclesiàstics de la ciutat i una d’especial a la Seu, amb exposició del Santíssim. Si la climatologia persistia, es duien en processó les relíquies dels Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, de la Pietat a la catedral on s’exposaven a l’altar major. Si la pluja encara no es feia present, també es duien a la catedral les relíquies de sant Benet, sant Escolàstica i, cap a finals de segle XIX, les de sant Miquel dels Sants. Posteriorment, es feia processó amb la Veracreu i les altres relíquies al prat de la Riera on es beneïa el terme. Més endavant, si no s’obtenia la desitjada aigua, s’aplegaven a la catedral el Sant Crist de l’Hospital i les imatges marianes dels Dolors, del Remei i del Bonsuccés. Les darreres  mesures eren les processons amb les relíquies dels Sants Màrtirs al santuari de la Gleva i de la Mare de Déu del Bonsuccés a Torelló.

A finals d’hivern i principi de primavera de 1868 s’havien esgotat totes les mesures dins la ciutat. El 15 d’abril, es va convocar la feligresia vigatana per dur les relíquies dels Sants Màrtirs a la Gleva. A trenc d’alba es va formar la processó a la catedral amb tota la representació de grups religiosos i artesanals, amb els corresponents estendards i imatges del Sant Crist, la Veracreu,  les relíquies dels sants Llucià i Marcià, seguides de les autoritats. El camí va seguir la carretera cap a Ripoll i a la Creu de Mitjavia, terme de Gurb, es va fer parada per al rés del Rosari. Poc abans d’arribar, s’hi van sumar les processons que havien sortit d’altres parròquies veïnes. Abans del migdia va començar la missa al santuari on es van aplegar fins a catorze mil persones. A les 3 de la tarda, es va iniciar del retorn cap a Vic.

El 4 de maig es va preveure la definitiva i desesperada acció: la processó de la Mare del Bonsuccés a Torelló. Cap a les 4 del matí es formava el seguici que faria via cap a Manlleu i Torelló. Pel camí se sumaven cada vegada més participants. A l’entrada de Torelló, on es van afegir els feligresos de la parròquia, es comptaven unes dotze  mil persones. Després d’una breu estada a la casa del carrer Nou –on la tradició feia originari el promotor de la devoció mariana del Bonsuccés- es va arribar a l’església de sant Feliu on esperaven les relíquies de sant Fortià per dir missa.

A les 3 de la tarda es va emprendre la tornada. En el seu pas per Manlleu, un fort xàfec va dispersar momentàniament la desfilada. A les 10 del vespre es va arribar a Vic després que, intermitentment, l’aigua amarés els pietosos caminants. Durant els dies següents es van succeir els episodis de pluja.  

Anys posteriors es van fer altres rogatives de menor dimensió. Fins i tot, a la dècada de 1940, se’n van celebrar tot seguint el mateix protocol del segle anterior.

Article publicat a El 9 Nou el 19 de març de 2018.


Sant Pau de Narbona, antigament molt venerat a Vic


Fins a l’any 1900, Vic celebrava una processó el’11 de desembre. Es tractava de la commemoració de la intervenció llegendària de sant Pau de Narbona, conegut també de Sergi Pau,  en la salvació de la ciutat. Pau és el primer bisbe reconegut de la diòcesi de Narbona on hauria arribat, des de Roma per a la seva evangelització. La llegenda el feia viure al segle I com a deixeble de l’apòstol sant Pau a qui hauria seguit en algun dels seus viatges. Una tradició catalana creia que havia residit en una cova situada al lloc on, temps després s’edificaria el monestir de Sant Pere de Rodes (1).

L’origen de la devoció vigatana per sant Pau es deu a la creença que va acompanyar l’apòstol Pau en el seu viatge per terres de la Tarraconense de camí, o de tornada, a les Gàl·lies; l’itinerari els hauria fet passar per l’Ausa romana (2).

Setze segles després d’aquest suposat trànsit per terres vigatanes Sergi Pau tornaria a Vic. Tot vigatà dormia tranquil sense preveure el futur sangonós que se li acostava. Enmig de la fosca, tres cops a la fusta de la porta de la casa Clariana, llar del veguer de la ciutat anomenat Miquel, van desvetllar-lo del seu son profund.

Traient el cap per la finestra, va veure com un ancià amb un vestit blanc l’avisava de de la maltempsada que els queia al damunt i que calia despertar als soldats i posar-los en guàrdia. El veguer, després d’acceptar l’avís, va demanar el nom al seu interlocutor: Sóc Sergi Pau, a qui anomenen Narbonès, que vaig passar per aquest ciutat, quan encara es deia Ausa, acompanyant el meu mestre l’apòstol Pau; aleshores, en vau acollir generosament i, en agraïment, us aviso. El relat acaba dient que els francesos, confiats, van atacar les muralles de la ciutat; els esperaven els defensors vigatans i els van fer fugir sense cap efecte sobre la ciutat (3).

La devoció vigatana per aquest sant devia ser molt més antiga que la datació de la llegenda. De fet, el bisbe Oliba, ja li va dedicar un sermó el 22 de març de 1043 llegit a Narbona mateix (4). I és que Josep Gudiol afirmava que “los quatre martirologis, que ab ses importants anotacions necrològiques, ha usat la Seu de Vich, tots diuen algom sobre Sant Pau”(5). No cal oblidar, tampoc, la dependència orgànica de la Seu vigatana respecte la de Narbona, com les altres catalanes, ens els primers segles medievals per entendre que sant Pau tingués certa protagonisme en el calendari osonenc. Ramon Ordeig, manifesta que l’origen de la llegenda esmentada, cal cercar-lo en un atac que va viure la ciutat de Vic l’11 de desembre de 1475 per part d’un escamot de cavallers. El consell de la ciutat va rebre l’advertiment d’aquest assalt i va poder-lo evitar (6).

La coincidència d’aquest fet amb la festivitat de sant Pau de Narbona, diu Eduard Junyent, “motivà que l’any següent fos instituïda la commemoració de la diada amb processó des de la catedral, processó que se celebrà fins al 1900 (7).

En el cerimonial de consellers de la ciutat de Vic, recollit pel conseller en cap Antoni Vila el 1496 i, per tant, poques dècades dels fets esmentats, ja establia el protocòl dels consellers en aquesta celebració: “E no s deuen oblidar quiscun de fer colra la festa del gloriós sanct Pau de Narbona, e lo vespra avans qui és a onza del mes de desembra per los lochs acustumats si ab veu de crida manifestant posant y de voluntat de la cort certa pena que tot homa generalment lo haja a colra e ésser a la professó qui s fa per la Ciutat e al offici a la Seu faent li gràcias de la gràcia per mitjà seu en tal jornada obtenguda per apartar la Ciutat no fis barrajada per alguns qui mà armada atemtaren rompra lo portal ab gran nombre de gent essent tots d un Rey e obediència (8)”. La processó, desapareguda a l’iniciar-se el segle XX, tenia un recorregut establert: sortia de la catedral i es dirigia cap a la Pietat fins a la casa Clariana. Allà, el portant d’una creu, donava tres cops a la porta tot recordant l’aparició de sant Pau de Narbona (9). A mitjan segle XIX s’havia incorporat un ofici solemne a l’església de la Pietat en acció de gràcies (10).

Podeu llegir-ne l’article que vaig tenir el goig de publicar a El 9 Nou el divendres 5 de desembre de 2014.

Bibliografia:
1  Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 94
2  Salarich, Joaquim. Vich : su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich : Imp. de Soler Hermanos, 1854,  p. 106-107
3  Aquesta llegenda és recollida per diverses fonts: Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus… [op. cit.], p.
107-109
4  Junyent, Eduard. Diplomatari i escrits literaris de l'Abat i Bisbe Oliba. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 361-362
5 Gudiol, Josep. Sant Pau de Narbona y lo Bisbat de Vich. Barcelona: Imprenta de la Casa Provincial de Caridad, 1905, p. 17
6  Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic : EH, 1987, p. 56
7  Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona : Curial, 1994, p. 150
8  Vila, Antoni. Cerimonial de Consellers de la ciutat de Vic : manuscrit inèdit del segle XV. Vic : Patronat d'Estudis Osonencs, 1989, f. XVIII
9 Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes [op. cit.], p. 56
10 Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus… [op. cit.], p. 110