10 d’abr. 2018

Celeriana, suposada santa vigatana


Un bon grup de sants amb devoció a Catalunya, sants presumptament catalans, van sorgir dels anomenats falsos cronicons. Aquestes obres, com els va definir Miquel Coll i Alentorn a la Gran Enciclopèdia Catalana, són “un conjunt de texts castellans d’estructura annalística i de caràcter apòcrif dels s. XVI i XVII. De vegades els texts inventats són atribuïts a autèntics historiadors les obres dels quals serien perdudes i hom en fingeix el retrobament; unes altres vegades els suposats autors són personatges històrics, però hom no sap que hagin escrit texts historiogràfics; i unes altres, en fi, són personatges totalment imaginats”.(1) En el moment de plenitud de la religiositat barroca, generada especialment per les directrius sorgides del concili de Trento (1545-1563) i la seva aplicació. La promoció de la figura dels sants va fer molt cobejada la seva “propietat” de part de les viles i ciutats i poder-ne comptar amb un com a fill de la població. Qualsevol excusa era bona i, l’esment en qualsevol text que en feia referència, amb aparença d’autenticitat, ja servia per generar afirmacions rotundes a paternitat celestial.

Un dels falsos cronicons que va fer més fortuna, i que va generar més embolics és l’anomenat Cronicó d’Haubert (2). De la mà del religiós eivissenc, però originari del Roselló, Antoni Nobis (que es va canviar el nom per Antonio de Lupian Zapata), va aparèixer aquesta obra el 1667. L’autor, la va atribuir a una suposat mossàrab de Sevilla i origen alemany, Haubert, que hauria viscut a finals del segle IX (3).

D’aquesta obra, en va recollir el vigatà Joaquim Salarich, a mitjan segle XIX, el nom de santa Celeriana, verge, amb la referència de “Ann. Domini 718 Ausonae, Sancta Celeriana Virgo fortíssima pro confressione fidei patitur”; és a dir: “L’any del Senyor 718, a Ausona, va partir [martiri] a causa de la seva gran fe”.(4) Ho va fer en el seu llistat de “sants, venerables i bisbes” de la ciutat.

Com ja feia constar el mateix Salarich, d’altres autors de renom a la seva època van traslladar les mateixes paraules del fals cronicó a les seves obres. És el cas de Fra Gregori d’Argaiz a Población Eclesíastica de España (5) o a La perla de Cataluña on, en tractava de la invasió sarraïna iniciada l’any 711 quw, en destacar que els pactes de no agressió, aquests no van ser prou respectats pels invasors “porque el año setecientos y diez y ocho, pone solamente solamente Hauberto en su Cronicón, que fue muerta en Vique Celeriana Doncella”. I afirma que no s’hi recull cap altre màrtir a la ciutat ni jurisdicció a l’època (6) .

Igualment ho havia fet Narcís Feliu de la Penya als seus Anales de Cataluña (7) esmentat que “según Auberto [cronó d’Haubert] fue el mismo año 718, en que refiere haver padecido martirio en Vique Santa Celeriana, gloria de su Patria en fortaleza y valor constante en defensa de la Santa Fe”.

Les dades sobre aquesta suposada santa vigatana no van més enllà i, amb tota raó, no ha transcendit la seva veneració. Malgrat que l’any indicat del presumpte martiri, el 718, coincideix realment en el moment en què els exèrcits sarraïns devien arribar a la comarca, Eduard Junyent situa el fet l’any 717 (8). Ramon Ordeig, basant-se en la documentació de finals del segle VIII que esmenten que la ciutat d’Ausona fou destruïda i el territori proper restaven deserts, diu que “és lògic de pensar que l’origen i el motiu de l’abandó i el despoblament d’Osona foren l’ocupació islàmica del 717-718...”(9).

Allò, per tant, que hauria donat una mínima versemblança a l’existència de la suposada santa vigatana hauria estat aquesta situació bèl·lica i violenta, històrica i real, al voltant de l’any que esmenten els "falsos cronicons" i els seus seguidors. No hi ha res, però, que confirmi l'existència real d'un màrtir cristiana.

Bibliografia:

1 Coll, Miquel. “Cronicó” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona; Gran Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 359
2 Godoy, José. Historia crítica de los falsos cronicones. Madrid: Imprenta y etereotipia de M. Rivadeneyra, 1868, p. 265-273
3 Simon, Anton. “La historiografia del segle del barroc (de Jeroni Pujades a Narcís Feliu de la Penya)” dins Història de la historiografia catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2004, p. 105 (nota al marge número 41)
4 Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y glorias. Vic : Imp. De Soler Hermanos, 1854, p. 174
5 Argaiz, Gregorio. Población eclesiàstica de España y noticia de sus primeras honras continuada en los escritos y chronicón de Hauberto, monge de San Benito. Madrid: Imprenta Real, 1668, p. 58 [Disponible a: http://books.google.es/books?id=7ndurz-zEuMC&pg=PA516&lpg=PA516&dq=poblaci%C3%B3n+eclesi%C3%A0stica+celeriana&source=bl&ots=6wMofgtzeP&sig=1TEC1B07mk8wq--kDNOmlxZN1Gw&hl=ca&sa=X&ei=KfVDU5_sKqKM0wX58YHwBA&ved=0CC8Q6AEwAA#v=onepage&q=celeriana&f=false]
6 Argaiz, Gregorio. La perla de Cataluña: historia de nuestra señora de Monserrate. Madrid: Imprenta de Andrés García de la Iglesia, 1677, p. 16 [Disponible a:http://books.google.es/books?id=jRZ5fqNq1WkC&pg=RA1-PT8&lpg=RA1-PT8&dq=la+perla+celeriana&source=bl&ots=9wGsRY_wIr&sig=wFkn2HVIwOoBRMvYCdDFLQdM0Ac&hl=ca&sa=X&ei=WPlDU4CiFoja0QXz1oFQ&ved=0CD8Q6AEwAA#v=onepage&q=celeriana&f=false]
7 Feliu de la Penya, Narcís. Anales de Cataluña y epílogo breve de los progresos, y famosos hechos de la nación catalana, de sus santos, reliquias, conventos y singulares grandezas; y de los más señalados y eminentes varones, que en santidad, armas y letras han florecido desde la primera población de España año del mundo 1788, antes del nacimiento de Cristo 2174, y del Diluvio 143 hasta el presente de 1709. Barcelona: Joseph Llopis Impressor, vol. 1, 1709, p. 207 [Disponible a: http://books.google.es/books?id=1rpfv81tipgC&printsec=frontcover&hl=ca#v=onepage&q=celeriana&f=false]
8 Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona: Curial, 1976, p. 34
9 Ordeig, Ramon. Els orígens històrics de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1981, p. 16

9 d’abr. 2018

Magnífica notícia: "Catalunya Cristiana" es renova


Us passo el text de la nota de premsa d'aquesta magnífica notícia: "Catalunya Cristiana" es renova.

"En el marc de les celebracions del número 2.000 i en l’esguard del 40è aniversari del naixement de la publicació (1979-2019), el setmanari Catalunya Cristiana es renova. A partir del número 2.012, que surt amb data 15 d’abril, tercer diumenge de Pasqua, el setmanari té format de revista. Entre els continguts, cal destacar l’entrevista a la periodista i activista a favor dels drets humans Helena Maleno.

La redacció, treballant amb un equip de joves dissenyadors, llança una proposta atractiva i més còmodament llegívola que el format diari. Tota ella s’esponja, l’extensió dels textos es redueix i les imatges i les il·lustracions hi tenen més protagonisme.

La reforma però, no és sols d’aparença sinó també de contingut. L’únic setmanari religiós de Catalunya —mantenint tothora la seva fidelitat a l’Església i al país— es planteja també com un nou servei a les famílies. Amb motiu de la Trobada Mundial de les Famílies (Dublín, Irlanda, del 21 al 26 d’agost) inclourà articles formatius pensats per a cadascun dels membres de la família: ancians, adults, joves i petits. També està previst publicar mensualment les versions catalana i castellana del suplement Donne, Chiesa, Mondo que, des del 2010, llança L’Osservatore Romano, i s’està estudiant de publicar uns monogràfics anuals sobre grans temes d’actualitat, des d’una perspectiva cristiana.
«En l’actual context polític i social, i coincidint amb el desè aniversari de la mort del bisbe Joan Carrera i Planas, que tanta importància ha tingut en la història del nostre setmanari, creiem que ha arribat l’hora de fer un pas endavant», afirma Jaume Aymar, director de Catalunya Cristiana."

4 d’abr. 2018

Quan sant Vicent Ferrer va promoure la pau a la ciutat de Vic


L’any 1409, el carismàtic Vicent Ferrer, futur sant, va fer estada a Vic (Osona). El moment més assenyalat d'aquest fet és el sermó que va donar a la plaça Major o del Mercadal i que va provocar uns efectes balsàmics entre les diferents bandositats que tenien dividida la ciutat: són les anomenades, en paraules d’Eduard Junyent, paus de sant Vicent Ferrer.

El segle XV, segons Antoni Pladevall, és un moment d’estancament i decadència, especialment, en l’àmbit de la religiositat popular. Afirma que:  “Catalunya entra en una fase de replegament en què sorgeixen arreu bandositats entre els ciutadans, i entre la gent del camp i els seus senyors” i explica com “les bandositats ciutadanes són ben conegudes a Barcelona i també en altres ciutats menors com Vic, on va venir a pacificar-les personalment el carismàtic sant Vicent Ferrer pel maig de 1409 (1)”.

La figura de sant Vicent Ferrer és, a Catalunya, força controvertida; al País Valencià el tenen per patró. La seva participació en el Compromís de Casp ha estat discutida durant molt de temps i considerada com un dels factors que van ajudar a imposar Ferran d’Antequera al tron de la corona catalano-aragonesa (2). No és, però, la nostra intenció de tractar aquest tema tan discutit i, fins i tot, polèmic que deixem en mans dels historiadors.

Vic, una ciutat dividida
Sant Vicent Ferrer va ser, sens dubte, una personalitat de primera magnitud en la baixa edat mitjana del territori de parla catalana. Martí de Riquer, dins la Història de la literatura Catalana que va compartir amb Antoni Comas, en fa la següent definició: “Savi mestre en Teologia, escoltat per tot Europa quan es debatia el greu problema del Cisma d’Occident, en alguns episodis del qual fou decisiva la seva actuació, argüidor impecable en les deliberacions del Compromís de Casp, eficaç apaivagador de bandositats i lluites, conseller de reis i de papes, reformador dels costums i convertidor dels pecadors i de jueus, home d’humilitat exemplar i d’una santedat de la qual ningú dels qui el sentiren i conegueren no dubtà mentre vivia i que ben aviat el portà a la canonització, voltat d’una fama sorprenent de miracles i prodigis de tota mena, que han perdurat en la tradició popular i piadosa... (3)”. En el camp literari són coneguts els seus sermons que recullen la seva acció predicadora. Alier destaca, de sant Vicent Ferrer, que “la seva tasca missionera i predicadora s’intensificà a partir del 1399, i continuà fins a la seva mort” i comenta que “travessà diverses vegades els Països Catalans, en molts llocs dels quals encara és viva la tradició del seu pas (4)”. És així com en un d’aquests viatges va passar per Vic que es trobava en una situació social ben especial.
La ciutat de Vic restava dividia entre dues jurisdiccions des del segle XII. Per una banda, la partida del Bisbat, que posteriorment va passar a formar part de la jurisdicció reia,; per altra banda, la partida que havia estat de la família Montcada i que va anar a parar sota el domini dels Foix. La situació, després d’un breu període d’unificació, es va accentuar a principi del segle XV. Dos bàndols directament enfrontats, formats per diversos senyors amb possessions a la comarca, provocaven aldarulls i lluites. Eduard Junyent explica la situació esmentant que gran part dels habitants d’Osona estava implicat en un o altre bàndol i d’alguna manera se sentien afectats per la situació: “foren anyades tèrboles durant les quals sovintejaven els homicidis, les destruccions de collites i d’hisendes, en un estat permanent d’hostilitats, alimentades per les represàlies i les venjances (5)”.

Davant la situació, que no semblava tenir fi, va sorgir la idea de cercar l’ajuda de Vicent Ferrer que ja havia actuat en casos semblants i amb gran èxit. A l’inici de l’any 1409, Vicent Ferrer es trobava a Perpinyà. Allà, va ser reclamat a Barcelona, pel bisbe de la diòcesi o pel comte-rei Martí l’Humà, i va fer camí cap a la ciutat. El seu itinerari va passar per Elna i Girona i, aleshores, deixant el camí natural que el podia conduir pel Vallès o per la costa a la ciutat comtal, va travessar les Guilleries per fer-se present a la ciutat osonenca. Honorio Garcia diu que “potser no ens equivocaríem afirmant que la iniciativa va sorgir del sagristà Bernat de Despujol, canonge de gran prestigi a la ciutat, ja que el veiem jugar un paper decisiu en tot el procediment seguit fins arribar a l’acceptació de la concòrdia (6)”. Algú devia anar a cercar el futur sant per fer-lo intervenir.

Vicent Ferrer va posar pau
Eduard Junyent relata els esdeveniments que van tenir lloc en aquells dies: “El sant arribà a Vic el 24 o 25 de maig de 1409 i tot seguit començà les seves predicacions, que culminaren en el sermó predicat a la plaça del Mercadal, el divendres 31 de maig” i detalla que al recinte “s’hi havia congregat una multitud de nou o deu mil persones de tota la comarca i calgué enderrocar diverses taules del Mercadal per tal d’encabir-la-hi”. L’historiador constata com les paraules de Vicent devien tenir el seu poder teúrgic: “La unció evangèlica del sant missioner, en excitar al perdó i a la concòrdia, féu esclatar allà mateix el reconeixement de les culpes i la manifestació explícita, per part de la gent ofesa, del perdó als seus enemics pels greuges rebuts en els homicidis dels seus familiars” i resol que “en total es perdonaren més de vint-i-cinc homicidis, comesos darrerament a la comarca (7)”.

El resultat immediat d’aquesta transformació va ser la signatura d’una concòrdia l’endemà dissabte. Inspirada pel sant i redactada pels seus acompanyants, diu Junyent, el canonge Bernat de Despujol i el noble Ponç de Gurb, es va redactar el document que, en els dies següents, va ser subscrit per ambdós bàndols i ratificada amb una amnistia pel rei Martí (8).

Vicent Ferrer va marxar de Vic en una data desconeguda per refer la seva ruta inicial, vers Granollers i Barcelona. Els resultats de la seva pacificació, fora algun episodi esporàdic, van perdurar a la ciutat i comarca. El 1450, el rei Alfons IV va expedir un privilegi pel qual es constituïa el règim municipal de Vic, restant ja per sempre més, una ciutat unificada i representada per un consell.

D’aquella visita en resta el record en forma de capelleta, amb una imatge del sant, situada a la balconada des d’on es va dirigir a la multitud; l’acompanya una làpida, col·locada molt probablement al segle XVII –com la imatge- que diu:

TIMETE DEUM
DIVENDRES TRENTA HU MAIG
ANY MILQUATRECENTS Y NOU
AQUEST MERCADAL CONCLOU
QUE EN EL PREDICÁ AB DESPAIG
SANT VICENS FERRER QUE MOU

DIAG. C. XVII IN VITA S.


Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. Història de l’església a Catalunya. Barcelona : Ed. Claret, 2007, p. 129
2 Roger Alier, a la Gran Enciclopèdia Catalana, esmenta que Vicent Ferrer “influït pel papa i per la cort de Castella, contribuí a imposar, amb el seu prestigi i la seva oratòria, el candidat Ferran d’Antequera al Compromís de Casp, on fou un dels compromissaris, en detriment del candidat català, Jaume d’Urgell”. Alier, Roger. “Vicent Ferrer”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 24, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 81
3 Riquer, Martí de. “Sant Vicent Ferrer”. Dins: Història de la literatura Catalana. Barcelona: Ariel, 1964, v- 2, p. 197
4 Alier, Íbid.
5 Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona Curial 1976, p. 138
6 García García, Honorio. San Vicente Ferrer en Vich. Castellón de la Plana: Sociedad Castellonense de Cultura, 1951, p. 13
7 Junyent, Íbid,.p . 140
8 Junyent, Íbid.

31 de març 2018

La invenció de les relíquies de sant Llucià i sant Marcià de Vic

El relat llegendari [1] que explica com van ser localitzades aquestes restes situa com a protagonista a un tal Ramon Ferrer “qui era domer en la seu de Vich”. La història, a grans trets, és com segueix: «Una nit, com solia fer sovint, va acudir a l’església de Sant Sadurní per pregar i allà va tenir una visió que li va encomanar buscar un tresor sota les lloses de davant l’altar on del dessota sorgia una llum resplendent. Com que es feia de dia, va retornar a la seu i allà va explicar el fet a un company seu anomenat, també, Ramon. La nit següent, havent retornat a Sant Sadurní, van excavar en el punt indicat i van trobar-hi unes parets antigues i una cova plena de llum.
Després de tres mesos, durant unes feines de col·locació d’una campana nova per Sant Sadurní, els present es van adonar que hi havia lloses remogudes i , van suposar, que ho devien ser a causa dels domers de la catedral que solien anar-hi de nits per cercar algun bé preuat “e fet açò vench en hoide del senyor de la ciutat de Vich, qui fort indignat contra els dit domers.... pero poch a poch passa la fellonia al dit senyor...”.
Passat un any, Ramon Ferrer va tornar a reviure les visions i aquestes el van animar a prosseguir la recerca iniciada anteriorment i “en lo XXè any del rey enrich lo digous apres les octaues de pasqua, quant lo senyor comte de barchinona e an Guillem bisbe de Vich fossen venguts de Roma en lo mes dabril...”, per la nit, va tornar a Sant Sadurní on, després de reprendre les excavacions va descobrir una porta d’una cova, tancada i segellada, amb una llàntia i una candela enceses al davant.
En la diada de la festa de Sant Dionís, els dos domers, van retornar a la capella on, després de cavar més a fons van descobrir una cova “hont era situat  un altar fort petit cubert de draps, e avia aqui candeles ancesas vers la part de mitj jorn, on avia III olles dins fetas aixi com  a gerras, qui avien lonch coll, e de part dessus eran ben tencades e sagellades, e estave la una prop de la altre hordonadament, e quescuna avia dues ançes e eran amples al mitj loch an forma de ampolla”. Així, els dos domers van descobrir les relíquies dels dos Sants Màrtirs “sent lucia e sen marcia, e trobaren hi per escrit les saguents paraules: Marcià martir de Jchrist en foch es estat cremat, e jau en aquest loch soterrat E sent lucia hi es axi mateix cremat, qui de prop ell es estat soterrat”.
Acaba la llegenda fent esment que Llucià i Marcià havien estat martiritzats en època de l’emperador Deci i del seu lloctinent Sabí».
Segons les referències que proporciona el mateix relat, la troballa va tenir lloc el 9 d’octubre de l’any 1051.
La Colección de santos mártires, confesores, y varones venerables del clero secular, en forma de diccionario [2] de Fernando Ramírez de Luque, editada l’any 1807, -aspecte recollit, igualment a la Biografía eclesiàstica completa [3], compilada i editada el 1864-, estableix que el prevere Ramon Ferrer apareix en una altra llegenda osonenca relacionada amb la troballa de la Mare de Déu de Puiglagulla  a Vilalleons i els assigna una mateixa identitat. Eduard Junyent, en comentar la llegenda dels Sants Màrtirs vigatans, ja s’adona de la coincidència del nom del protagonista amb el de la llegenda de la troballa de la imatge mariana de Puig-l’agulla [4], i creu que aquest nom es devia afegir quan la devoció a les relíquies dels Santa Màrtirs ja havia adquirit certa importància; igualment, s’adona de certs anacronismes com la participació de dos frares menors en una època en què la seva orde encara no havia estat fundada per sant Francesc d’Assís el qual encara no hauria ni nascut [5].
Ramon Ordeig, per la seva banda, en comentar la mateixa llegenda, afirma que aquesta no és constatable fins al segle XIV i que, almenys en les parts essencials, no es va formar fins al principi d’aquest segle esmentat. Així mateix, en recollir el protagonisme dels domers de la catedral, esmenta que “fa pensar que la llegenda de la troballa fou escrita per algun clergue de la seu de Vic [6]”.

Les esglésies de Sant Sadurní i la Pietat
La suposada localització de les relíquies dels màrtirs Llucià i Marcià,  a mitjan segle XI, es va fer a l’església de Sant Sadurní. Aquesta edifici estava  situat a la part alta de la ciutat i darrere del castell anomenat Torre comtal; per tant, i com es va descobrir el 1882, just al costat del que havia estat el temple romà, centre de l’antiga Ausa.
Aquesta situació va promoure la creença que Sant Sadurní podia ser l’església successora de l’antiga catedral de Vic d’època visigòtica. La llegenda de la troballa de les relíquies dels Sants Màrtirs conjuntament amb d’altres elements toponímics van empènyer a alguns autors locals a concebre aquesta possibilitat. La placeta anomenada Paradís, situada a uns metres del temple, va permetre l’historiador vigatà Lluís Bertran Nadal (Vic, 1857 - Barcelona, 1913) suposar que seria la identificació nominal del lloc cementirial relacionat amb la catedral visigòtica [7]. Aquesta possibilitat no ha estat confirmada arqueològicament, malgrat la possibilitat de l’existència d’una àrea sepulcral altmedieval a la zona. Antoni Pladevall i Albert Benet conclouen que “únicament és versemblant que es tractés d’una capella fundada durant la primera ocupació del territori, entre el 798 i el 826 [8].
La primera referència documental d’aquesta església és del 29 de juny de l’any 961, quan, en el seu altar, es jura un testament sagramental del levita Otger [9].
La construcció romànica, segons Eduard Junyent, cal atribuir-la “cap a la meitat del segle XI i estaria en relació amb la data del 1051 de la troballa de les relíquies [dels Sants Màrtirs] amb motiu de la nova església que aleshores s’edificaria en substitució de la primitiva [10]”. De fet, la Llegenda àuria en la qual es relacionen els fets de la troballa de les restes, esmenta la col·locació d’una campana nova [11] que podria tenir a veure amb la finalització de les obres d’edificació. Aquest edifici, mentre Vic va estar dividida en dues jurisdiccions, era l’espai de reunió del consell del sector civil de la ciutat. D’aquest fet es desprèn la identificació entre el sector civil i les relíquies que s’hi veneraven
El cicle de terratrèmols del segon quart del segle XV va afectar l’estructura de la construcció i van ser necessàries diverses reformes que van derivar, a partir de 1454 en l’inici de la que havia de ser una nova església dedicada a la Mare de Déu en la seva advocació de la Pietat. Primerament, va ser una ampliació annexa a la capella de sant Sadurní i comunicades per una gran arcada. Constava de tres capelles per banda dedicades a la Verge de la Pietat, santa Bàrbara, santa Anna, el sant Sepulcre, la santa Creu i una dedicada als Sants Màrtirs Llucià i Marcià; en aquest darrera s’hi va situar l’altar de l’antiga església de sant Sadurní amb el reliquiari de les cendres venerades.
L’increment de la devoció als Sants Màrtirs va aconsellar una reforma global de l’edifici eclesiàstic. [12]. L’interior va ser embellit amb retaules, com el de l’altar major, que va ser destruït per un incendi el 1734. Quaranta anys després, es feia un nou retaule on se situaven les imatges de sant Bernat Calvó, sant Tomàs d’Aquino, sant Just i santa Escolàstica. Aleshores, també, es va resoldre el templel amb una capella amb cúpular, que encara es conserva, on rebrien veneració les relíquies dels patrons LLucià i Marcià. Ramon Ordeig explica que a finals del segle XVIII encara no era enllestida:
L’any 1630 es va iniciar la construcció que va prosseguir lentament pel fet que se sugrafava amb deixes i aportacions econòmiques de la població. L’altar major no es va consagrar fins al 1664 quan s’hi van traslladar les relíquies de sant Llucià i sant Marcià. No seria fins als primers anys de la dècada de 1680 que  es va enllestir la façana barroca on, en una fornícula es van col·locar les figures dels dos màrtirs amb la imatge mariana de la Pietat al mig
“Al mig s’hi aixecà un templet, obra de carles Morató, que cobria unes imatges dels Sants Llucià i Marcià de tamany natural,  sota de les quals s’exposava l’urna de les relíquies. El vigatà Marià Colomer hi pintà uns quadres, conservats fins avui, amb representacions relatives als sants Màrtirs, en els plafons principals, i als dotze apòstols i als qautre evangelistes, en altres indrets [13]”.
El 1782 s’hi va dedicar un altar al vigatà Miquel dels Sants, que recentment havia estat declarat beat.

La comunitat de beneficiats de la Pietat
L’herència simbòlica que assumia l’església de la pietat com a seu del consell de la Ciutat li proporcionava una certa independència respecte la Seu vigatana i la seva comunitat eclesiàstica.
Els beneficiats de la Pietat eren un grup de clergues dedicats a servir aquesta església. Segons Jordi Vilamala [14], el naixement d’aquesta comunitat a la trajectòria dels beneficiats de la catedral de Vic, a l’època de construcció de l’edific barroc a la Pietat i a un moment de prosperitat a la ciutat. L’autor explica la situació d’aquests eclesiàstics:
“De fet, l’església de la Pietat fa d’aixopluc a un originari grup de preveres que, com a beneficiats de la capella de la Pietat establerts ala seu de Vic, topen, d’una banda amb el Capítol de canonges, i de l’altra, amb la comunitat de beneficiats del capbreu de la catedral de Vic. Val a dir que des de ben antic a la capella de Sant Sadurní, i després a l’església de la Pietat, s’hi celebrava el culte als sants màrtirs, patrons de Vic. Aquest culte té com a administradors, almenys des del segle XIV, els canonges tresorers de la catedral de Vic”.
Aquests canonges tresorers designaven als beneficiats que, com segueix dient Vilamala:
“La mala cohabitació entre els que seran beneficiats de la Pietat i els de la catedral és la que farà que ubn grup de preveres se separi físicament de la comunitat original per anar-se a establir fora de la seu vigatana. Per fer-ho, demanen els permisos per instalar-se a l’església de la Pietat, que està sota el Patronat del Consell vigatà, de manera que, a més de la separació física de la resta de beneficiats, tenen l’ampara del consell vigatà”.
Aquesta situació duraria fins a finals dle segle XIX, quan després de resultar afectada per la desamortització, la comunitat de la Pietat és absorvida pel capbreu de la Seu. Aquesta situació es dóna a partir del moment en què la Pietat esdevé parròquia, el 1878; el trasllat no es fa realment efectiu fins al 1913 en temps del bisbe Josep Torras i Bages [15].
S’ha d’entendre en aquest marc de certa independència, per tant, que la Pietat conservés elements que li eren propis, com és el cas de les pellofes amb l’escut de la ciutat i les dues palmes del martiri dels dos sants que hi eren venerats (vegeu el punt 4.1.2.4.3. Els Sants Màrtirs, símbols ciutadans)

L’origen vigatà llegendari
L’explicació fabulosa de la localització de les relíquies dels Sants Màrtirs de Vic se sustentava en la narració que atribuïa l’origen local a Llucià i Marcià. Aquesta llegenda relatava com dos nois joves de la ciutat romana d’Ausa, pagans i ensinistrats en la nigromància, s’haurien convertit al cristianisme en veure com una bonica noia de la mateixa ciutat, de qui s’havien enamorat, havia compromès la seva virginitat al Déu dels cristians. Un cop convertits a la nova fe i després d’un temps de reflexió i apartada penitència haurien estat identificats com a convertits i cremats a la mateixa ciutat d’Ausa en data del 26 d’octubre de l’any 255 essent emperador Deci i Sabí el seu lloctinent. (B15).
La presumpta afiliació vigatana de Llucià i Marcià es troba ja al el 1326 quan, en document del bisbe Berenguer de Saguàrdia, esmenta “nec non sanctorum martirum Luciani et Marciani, qui in civitate praedicta fuerunt palma martirii coronati(B16)”; és a dir, que havien assolit la palma del martiri a Vic. En temps posteriors, s’estableix aquesta idea especialment a partir del 1602 i de la difusió de l’obra d’Antoni Vicenç Domènec, Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña, que en un capítol titulat “Luciano y Marciano, naturales de la ciudad de Vique, martyres, cuyos sagrados cuerpos tiene la iglesia de San Saturnino de la mesma ciudad” recull les llegendes de la vida i martiri, la de la troballa, a l’església de Sant Sadurní, de les relíquies dels dos màrtirs i alguns episodis històrics dels canvis de continent de les restes esmentades (B17). Poc després, Joan Garpar Roig i Jalpí al seu Libre dels feyts d’armes de Catalunya de 1673 – 1675 (que s’atribuiria a Bernat Boades i a una antiguitat superior en dos segles), escriu que en època de l’emperador Deci “foren feyts martyrs los benauenturats sanct Lucia e sanct Marcia frares nadiu de la ciutat de Vich, que lauors sapellaua Ausona (B18)”. El crèdit donat aquestes dues obres consolidaria la pàtria vigatana dels dos sants, especialment a la seva suposada ciutat d’origen que els va acabar declarant patrons.
El religiós agustí Enrique Flórez de Setién y Huidobro (1702 – 1773) és el primer autor en proposar que els sants vigatans són un doblament de dos altres màrtirs. Així, en dedicar un volum de la España Sagrada a la diòcesi de Vic esmenta els sants antics de la demarcació. Entre aquests estudia la figura de sant Llucià i de sant Marcià recollint els relats sobre la seva vida. No es limita, però, a transcriure la narració sinó que analitza la seva versemblança a partir de documentació que ell mateix va poder examinar. En referència a l’origen dels màrtirs, després d’establir que en la mateixa data de la festa conmemorativa del martiri que suposadament va passar a Vich i ha la coincidencia amb dos sants homònims, conclou que “no podemos autorizar sobre el dia 26 de octubre a más santos, llamados Luciano i Marciano, que los de Nicomedia, pues sólo éstos vienen perpetuados en los documentos antigues [16]”. Així mateix, en fer-se ressò de la llegenda de la invenció de les seves relíquies a l’església de Sant Sadurní planteja  la possibilitat que aquestes hi fossin dutes en data i des de lloc desconegut i que “si vinieron trasladados a Vique, debe recurrirse a los mártires Luciano y Marciano de Nicomedia [17]” i atribueix a aquest trasllat a un moment anterior a la invasió sarraïna del segle VIII. Malgrat les seves afirmacions, obre la porta a les versions que recolzen que Vic hauria pogut estar la terra natalícia dels Sants Màrtirs.
En el mateix sentit, però amb major contundència en la negació de l’afiliació vigatana dels dos sants, hi ha la versió de Jaume Villanueva i Astengo (1763 – 1824) en el Viage literario a las Iglesias de España sorgida de la seva visita a Vic el 1806. Sense tractar els relats referents a Llucià i Marcià esmenta que les seves relíquies es troben a l’ésglésia “llamada antes S. Saturnino, y ahora de la Piedad” i, directament, entra a discutir l’autenticitat de l’origen vigatà, després d’esmentar alguna documentació, fins a afirmar que “de modo que antes del siglo XII, no solo no se supo acá que nacieron y murieron dichos santos en esta ciudad, sino que ni aun tenia fiesta particular dedicada á u nombre” i acaba dient que “no quiero detenerme más en este negocio, mayormente siéndoles tan difícil á los hijos de esta ciudad probar que dichos santos mártires sean sus paisanos [18]”.
La defensa del vigatanisme de sant Llucià i Marcià, davant els primers dubtes plantejats per Flórez, ja va ser argument de fra Antoni de Sant Jeroni, Antoni Alabau i Quingles (Vic, 1730 – Barcelona, 1802) el 1786. Aquest autor, que es declara seguidor Antooni Vicent Domènec, diu: “no puede negarse que algunos escritores, ò de muy embidiosos, ò de poco instruidos han querido disputarle à nuestra Ciudad la referida gloria pero es constante tambien que han sido sus esfuezos muy debiles para contrastar una Tradición que sobre la antiquisima procesion que ha gozado en el asenso y veneracion de todos los Ausetanos, se halla authorizada de otros muchos celebres Escritores, asi de dentro como de fuera de Cathaluña [19]”.
L’any 1828, el canonge Jaume Ripoll i Vilamajor (Preixana, 1775 – Santa Eugènia de Berga, 1843) va dedicar un dels seus opuscles a constatar l’origen local dels dos màrtirs amb un títol prou explícti: Los martirologios escritos para uso de la Santa Iglesia de Vich antes del siglo trece no ponen martirizados en Nicomedia ni en Africa ós los santos mártires Luciano y Marciano. Demuéstralo D.J.R.V. [20]. Ripoll contestava d’aquesta manera els dubtes plantejats per Jaume Villanueva.
A mitjan segle XIX, dos autors vigatans més també clamaven contra les veus contràries a l’orígen vigatà dels dos sants màrtirs. El 1849, Manuel Galadies (Ripoll, 1807- Vic, 1884), a Nuevo almacen de frutos literarios, fa un aferrisada defensa de l’origen vigatà dels màrtirs Llucià i Marcià. Comença la seva extensa argumentació després de transcriure una làpida romana descoberta entre Centelles i Aiguafreda el 1842 a la qual fa esment el canonge Ripoll [21] en la quals fa dedicatòria a l’emperador en el nom del qual apareix el de Deci. Aquest nom romà coincideix amb el de l’emperador sota el qual van ser martiritzats, suposadament a Vic, els sants Llucià i Marcià. Després de fer referencia a les suposades actes del martiri dels dos sants, l’autor no pot deixar de preguntar-se: “¿Y cual fue la patria, cual el lugar del martirio de los SS. Luciano y Marciano? Las actas no lo dicen, y si algún ejemplar se ha publicado en latín ó en castellano, que haga mención del lugar, es porque este ha sido añadido según la opinión del editor. No refiriendo pues las acta del paraje del martirio, han venido los historiadores, dando cada cual sus pruebas, á inferir que sucedió  en este ó aquel otro punto [22]”. A partir d’aquí, enumera i reprodueix les diferents interpretacions que, sobre el tema, havien donat diversos autors. D’entrada, argumenta, amb el fonament manllevat d’altres autors, que les actes vigatanes són autentiques. Galadies conclou que “de todos modos las Actas de nuestros Mártires son de las verdaderas, puras, fidedignas, autógrafas y corroboradas con autoridad; y ha sido un prodigio de Dios que no se perdiesen, como tantas otras, cuando la persecucion de Diocleciano y otros emperadores que tenían declarada guerra á los libros sagrados, haciéndolos entregar á las llamas, ó bien en aquella edad aciaga en que las mas bellas iglesias de la cristiandad con el diluvio de tiranos, bárbaros y herejes fueron casi totalmente abolidas y sepultades [23]”.
Un cop reafirmada la pàtria vigatana dels dos sants, Galadies analitzava la tradició de la troballa de les seves relíquies. Fent esment dels text d’Enrique Flórez a España Sagrada, recull que l’any 1058 existia a la seu vigatana un prevere anomenat Ramon del qual se’n coneix el testament, del 18 de gener d’aquell any, en el qual reparteix els seus béns entre els canonges, bisbe i altres religiosos de l’esmentada seu[ 24] i un altre del mateix nom havia mort el mes de març del mateix any i del qual en van fer testament els seus marmessors el 20 de juny[ 25]. Aquest fet li permet afirmar que “aunque no nos atrevemos á afirmar que fuesen los mismos, con todo esa notable coincidencia nos alienta…” i acaba dient que  “acaba de tranquilizarnos aquella coincidència [26]”.
La possible localització de les relíquies de sant Llucià i sant Marcià tindrien, però, una altra explicació. Fra Antoni de Sant Jeroni, el 1786, ja s’havia fet ressò de la relació que, d’altres autors, havien fet de les relíquies vigatanes amb les d’altres sants. Aquests relacionaven sant Llucià amb el bisbe company de sant Dionís les relíquies del qual hauria dut a Vic Belovaco o de sant Leucià que havia estat martiritzat amb santa Quitèria [27]. Curiosament, la catedral vigatana que va ser reformada a finals del segle XVIII, tenia un altar dedicat a santa Llúcia (potser sant Leucià) i santa Quitèria [28].
Segons Galadies, que recull la mateixa versió que Antoni de Sant Geroni i l’utilitza al seu favor, afirma que “esa tradicion, por lo tocante al tiempo precedente al hallazgo, se confirma con otro aserto, que sin embargo ha sido alegado en contra de la identidad de los SS.; y es el que expone Florez [29] así: «El autor del Cronicon de Luitprando dice, que desde Belovaco (de Francia) vinieron á Vique los huesos de S. Luciano, pontífice y mártir, compañero de S. Dionisio; pero otros, dice, creen que el trasladado fué el Leuciano, régulo de los Carpetanos, traido á Vique con el cuerpo de S. Marciano.(año de 902.)». I, per consol i de la seva argumentació afegeix: “Y luego el mismo Padre lo refuta diciendo: «Pero las actas de S. Luciano y Marciano conservadas en Vique no reconocen á S. Luciano como obispo, ni como Régulo de España, sino determinadamente cual le proponen las actas de Mombrit, que no convienen á ninguno de los referidos» [30].
Aquestes nous i possibles punts de partida de les relíquies dels suposats màrtirs vigatans li permet a Ramon Ordeig manifestar: “és curiós, d’altra banda, que la troballa es fixi en la diada de sant Dionís perquè en un cronicó atribuït a Liutpand, sostdiaca de Toledo, per bé que es tracta d’una falsificació del segle XVI, es diu que els ossos de sant Llucià, bisbe i mártir, company de sant Dionís Areopagita, foren traslladats de Beauvais a Vic l’any 902 [31].
Cinc anys després de Galadies, Joaquim Salarich (Vic, 1816 - Caldes d'Estrac, 1884), encara es mostrava convençut, en fer referència a uns documents de l’Arxiu Capitular que afirmava haver vist i que eren “prueba hasta la evidencia ser Vic la cuna de nuestros Santos [32]” i en nota marginal clamava contra aquells que gosaven posar en dubte aquest fet: “Vich disfrutaba tranquila de la honra de haber visto nacer en su recinto á los valerosos mártires Luciano y Marciano, cuando á principios de este siglo, un célebre literato, y desgraciadamente para nosotros, concienzudo crítico, el P. Villanueva, despues de analizar nuestras razones esclama…”. Conclou dient: “Sentimos en el alma, que el P. Villanueva no se hubiese detenido mas en el exámen de nuestras pruebas, y de los martirologios escritos para uso de nuestra Iglesia; pues que entonces hubiera visto que no les ponen martirizados en Nicomedia, ni en Africa, como tan terminante lo asegura dicho Padre, ni todos ellos añaden al márgen lo que él afirma; pues solo uno del siglo XI, y en letra mucho mas reciente, tiene añadidas estas palabras: Quorum corpora jacent in villa Vid in capella Saturnini in caxia quae est retro altare”. L’enuig és tal que Salarich en certificar que els martirologis vigatans no diuen que els Sants Màrtirs fossin vigatans es pregunta: “Pero ¿quién nos trajo sus cenizas? ¿Porqué las trajo? ¿En qué tiempo se hizo su translación? [33]”.
És especialment interessant com, tot i l’essència fantàstica de la vida vigatana de Llucià i Marcià, el relat va cristal·litzar en l’imaginari col·lectiu que, fins i tot, va identificar les localitzacions dels principals fets que s’hi esmenten. Així, la casa on suposadament devia viure la jove cristiana que hauria ajudat a convertir als dos sants –espai ocupat ara per la Casa de la Ciutat-, el lloc del martiri –on ara hi ha la vigatana plaça dels màrtirs- són testimonis reals d’una història imaginada [34] (B29). La cova on se suposa que van reflexionar durant un temps es va convertir en una capella troglodítica. Aquesta, situada en finca del mas Quintanes del terme de Sant Hipòlit de Voltregà, és un altre testimoni de la credulitat vers la llegenda. En aquest punt, en forma de balma arrecerada al cingle de Sants Llúcia, s’interpreta que és el desert on es van retirar els dos màrtirs i que esmenta la Llegenda àuria. De fet, just al costat del mas Quintanes es troba una capella construïda el 1776 [35]; representa la única capella dedicada als sants que existeix actualment [36].
Actualment ningú discuteix que l’atribució de la ciutat de Vic com a lloc de naixement dels dos sants és una adopció de la figura dels màrtirs del mateix nom martiritzats a Nicomèdia en època de l’emperador Deci i per ordre del prefecte Sabí segons encara consta alMartirologi romà en la festa del 26 d’octubre [37]. Així ho creu Ramon Ordeig quan, després de constatar el fet i de donar referències de la controvèrsia, afirma que “la presència a Vic d’unes relíquies dels dos sants féu deduir que també hi havia estat martiritzats [38]”. Ordeig, però, no respon a les preguntes que a mitjan segle XIX es formulava Joaquim Salarich en referència a qui, perquè i quan hauries estat portades les relíquies fins a la ciutat osonenca. Tot i que no hi ha dades concretes que en puguin donar resposta, sí que es poden fer algunes lectures que permeten dirigir més o menys encertadament les elucubracions.

L’origen probable: pelegrinatges vigatans a Terra Santa
Com ja va apuntar Flórez en el seu moment, el veritable punt de sortida de les esmentades relíquies caldria cercar-lo a l’antiga ciutat de Nicomèdia, a la regió romana de la Bitínia al nord-est de l’Àsia Menor; és una zona de forta cristianització en els primers segles de l’expansió d’aquesta religió i on es va celebrar els dos concilis de Nicea, els anys 325 i 787, respectivament. La situació de Nicomèdia, a un centenar de quilòmetres de l’antiga Constantinoble, devia afavorir el contacte amb la resta de l’espai cristianitzat; és molt possible que les relíquies dels dos màrtirs fossin traslladades fins a Vic en un moment desconegut, possiblement en època de les croades. La llegenda que pretén ubicar la vida de Llucià i Marcià a Osona seria, per tant, una còpia de les actes dels màrtirs de Nicomèdia [39] i la narració de la suposada troballa de les seves restes, com ja va dir Ordeig, un intent d’explicar-ne l’existència a la ciutat osonenca. Aquest autor afirma que “el nucli de la llegenda, doncs, sembla que estava format a la primeria del segle XIV. Els detalls, en canvi, no apareixen ben desenvolupats fins al segle XV en la Llegenda àuria de la catedral vigatana [40]”.
La veritable translació de restes de sant Llucià i sant Marcià cal cercar-la, amb tota probabilitat, en algun dels diferents pelegrinatges a Terra Santa que van fer destacats vigatans en els primers segles de l’edat mitjana.

Bibliografia:
[1] El relat és reproduït a diverses obres, entre les quals: Nota 1 a peu de pàgina a: Salarich, Joaquim. Vich: su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich: Imp. de Soler Hermanos, 1854, p.129 – 131. També és reproduïda a: Junyent, Eduard. “La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs”, Ausa, v. 2 Núm. 15. Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, 1956, p. 208-212. S’ha utilitzat la transcripció Nolasc Rebull a: Voràgine, Jaume de. Llegenda àuria (a cura de Nolasc Rebull) Olot, 1976, p. 786-795
[2] Ramírez, Fernando. Colección de santos mártires, confesores, y varones venerables del clero secular, en form de diccionario, que para honor del mismo clero, estímulo de sus individuos á la virtud y edificación del pueblo. Madrid: Imprenta de Villalpando, 1807, p. 287-289
[3] Sebastián, Basilio (dir.). Biografía eclesiàstica completa. Madrid: Imprenta de D. Alejandro Gomez Fuentenebro, 1864, p. 591
[4] Vegeu: Camós, Narcís. Jardín de María plantado en el Principado de Catalunya. Barcelona: Orbis, 1949, p. 352 – 358
[5] Junyent, Eduard. “La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs”, Ausa, vol. 2 Núm. 15. Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, 1956, p. 212
[6] Ordeig i Mata, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic: EH, 1987, p. 42
[7] Ordeig, Ramon. Els orígens històrics de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1981, p. 46
[8] Pladevall, A.; Benet; A. “Sant Sadurní” dins Catalunya románica. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 796
[9] Junyent, Eduard. Diplomatari de la catedral de Vic: segles IX i X. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1980-1996, vol. 3, p. 283-285 (doc. 338)
[10] Junyent, Eduard. “L’església de St. Sadurní”, Ausa, 1974 Vol. 7,  Núm. 79, p. 316
[11] ABEV, Llegenda àuria  f. 501
[12] Junyent, Eduard. La ciutat de… [op. cit], p. 239-243
[13] Ordeig, Ramon. L’església de la pietat de Vic: commemoració del centenari de la parroquia. Vic: 1978, p. 17
[14] Vilamala, Jordi. “Consueta y nota…” [op. cit.], p. 275
[15] Ordeig, Ramon. L’església de la… [op. cit.], p. 21-22
[16] Florez, Enrique. España sagrada [op. cit.], p. 216
[17] Florez, Enrique. España sagrada [op. cit.], p. 226
[18] Villanueva, Jaime. Viage literario a…  [op. cit.], p. 115
[19] Geronimo, Antonio de S. Miscelanea de varias observaciones sobre las más notables antigüedades de la Ciudad de Vich, Madre de los Inclitos Martires San Luciano y San Marciano. Vic: Juan Dorda, 1786.
[20] Ripoll, Jaume. Los martirologios escritos para uso de la Santa Iglesia de Vich antes del siglo trece no ponen martirizados en Nicomedia ni en Africa ós los santos mártires Luciano y Marciano. Demuéstralo D.J.R.V. Vic: Ignacio Valls, 1828, 4 p.
[21] Ripoll, Jaume. Inscripción romanoimperial, recién descubierta en el Congost, y copiada por dos curiosos investigadores de antiguallas. Ofrece un ensayo de su interpretación sujetándole á la censura de los mismos copiantes y demás inteligentes Diego Lorpli. Vic: José Trullás, 1843, f. 1
[22] Galadies, Manuel. Nuevo almacen de frutos literarios : recuerdo histórico de la carretera de Barcelona á Vich, ó sea privilegio del Rey de Aragon D. Jaime I sobre esta línea de comunicación. Vich : Valls, 1849, p. 66
[23] Galadies, Manuel. Nuevo almacén de… [op. cit.]
[24] Ordeig, Ramon. Diplomatari de la catedral de Vic: segle XI. Vic: Patronat d’estudis Osonencs; ABEV, vol. 3, doc. 1163, p.471
[25] Ordeig, Ramon. Diplomatari de la… [op. cit.], doc. 1169, p. 478
[26] Galadies, Manuel. Nuevo almacén de… [op. cit.], p. 93
[27]Geronimo, Antonio de S. Miscelanea de varias observaciones sobre las mas notables antigüedades de la Ciudad de Vich, madre de los dos Inclitos Martires San Luciano, y San Marciano. Vich: Juan Dorca, 1786, p. 45
[28] ABEV 2045
[29] Galadies fa referencia a Florec, Enrique. España sagrada.  [op. cit.], p. 226
[30] Galadies, Manuel. Nuevo almacén de… [op. cit.], p. 93
[31] Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic : EH, 1987 , p. 42
[32] Salarich, Joaquim. Vich, su historia…. [op. cit.] p.129, nota 1
[33] Salarich, Joaquin. Vich, su historia…. [op. cit.] p. 176-178, nota 1
[34] Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. [op. cit. ] p. 27
[35] Pladevall, Antoni. “El mas Quintanes i la llegenda dels Sants Màrtirs”, Revista Vic, 1977
[36] Relacionades amb aquest lloc hi ha altres llegendes. Vegeu: Roviró, Xavier. 100 llegendes de la Plana de Vic. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2000, p. 103, llegenda núm. 94.
[37] Martirologio romano. Basauri: Coeditores Litúrgicos, 2007, p. 633
[38] Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes [op. cit.] p. 29
[39] Ruiz, Daniel. “Martirio de los Santos Luciano y Marciano, bajo Decio” dins Actas de los mártires. Madrid : Biblioteca de Autores Cristianos, 2003, p. 655 – 661
[40] Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes [op. cit.], p. 42


30 de març 2018

Sobre l’anomenat ‘ofici de tenebres’ o ‘fasos’


Els dies de Setmana Santa, fins a les reformes litúrgiques sorgides del concili Vaticà II, estaven plens de formes d’actuar i d’accions amb una clara missió pedagògica. Les mateixes processons que recorrien, i recorren, els carrers d’algunes poblacions eren, i són, representacions plàstiques i reproducció de les escenes relacionades amb la Passió de Jesucrist. Dins dels temples també hi havia d’altres activitats que pretenien reforçar els missatges ‘passioners’. Era així en el ‘despullament dels altars’ i en l'ofici de Tenebres o fasos.

En els que es consideren els tres darrers dies de Setmana Santa, Dimecres, Dijous i Divendres Sant, fins fa mig segle solien donar-se uns esdeveniments singulars: els anomenats ‘oficis de Tenebres’ o ‘fasos’. La Gran Enciclopèdia Catalana els situa abans de la reforma litúrgica de 1956 (1) i constata com són aquests dos noms, ‘Tenebres’ i ‘fasos’, amb els quals són coneguts i recordats. Se celebraven per les matines dels tres dies indicats però també en laudes.

Aquesta cerimònia prové, segons paraules de mossèn Jaume Corbatera, almenys del segle IX i afirma que “el ritu amb què la litúrgia celebra aquesta funció s’influencia intensament d’un to de severitat gran i es desplaça dintre una actuació tota trista i malenconiosa que contrasta totalment amb l’esplendor i solemnitat amb que celebra l’Església algunes diades de l’any eclesiàstic (2)”.
Eren dos els rituals que caracteritzaven aquests oficis i cadascun els ha aportat el seu nom. Per una banda, el de “tenebres”, era associat al caràcter propi de la funció, celebrada antigament a punt d’albada, i a un canelobre especial de quinze braços, anomenat ‘tenebrari’, que s’anava apagant; d’aquesta manera anava deixant el temple ,precisament, “en tenebres”. Per altra banda, el de ‘fasos’, relacionat amb les branques de palmera utilitzats, quan s’apagaven els ciris del canelobre esmentat, figurant la molt políticament incorrecte acció de ‘matar jueus’.

Joan Amades (3) explicava la cerimònia dient: “[...] a l’altar major es col·loca un canelobre amb quinze ciris, catorze de grocs i un de blanc. Figuren els dotze apòstols i les tres Maries. Hom diu quinze salms. Per cada un s’apaga un dels ciris”. El missatge d’aquesta forma de procedir, segons el folklorista, era que “l’apagament dels dotze ciris que representen els Apòstols vol significar que es va anar apagant, un darrere l’altre, en el cor dels dotze deixebles la fe en la paraula divina del Mestre, i també, un darrere l’altre, el van anar abandonant”. Quan només resta el ciri blanc, que representa la Mare de Déu, després d’apagar els dos de les altres Maries, diu Amades, “s’amaga sota l’ara”. Llavors, “l’església queda a les fosques perquè representa les tenebres en què va restar sumit el món després de la mort de Jesús”.

Aureli Capmany, constatava aquest fet de la següent manera: “En finalitzar cada salm, s’apaguen els sis de la credença de l’altar i resta solament encès el de la cúspide del Tenebrari, que s’amaga darrera l’Altar i reapareix en repetir-se l’Antífona ‘Traditor autem’. Aquesta cerimònia representa la traïció de Judes, l’extinció dels altres ciris la dispersió dels Apòstols i de les Maries en fer presoner a Jesús, per por que els jueus els detinguessin com a seguidors del Diví Mestre. El darrer ciri que resta encès recorda la Mare de Déu i tot el poble l’anomena la “Maria sola” (4)”.

Just en el moment de fer desaparèixer visualment aquest ciri blanc i en dir el quinzè salm, segueix recordant Joan Amades, “la mainada ‘feia els fasos’, els quals consistien a repicar amb tota la fúria els bancs, els confessionaris i tot allò que podia produir un bon terrabastall en ésser copejat amb les maces de fusta, que durant tota la setmana els nois duien al damunt per picar portes. Les nenes i la mainada petita que encara no podia prendre part en l’esbojarrament dels fasos feien tanta remor com podien amb xerracs (5)”. Aquests xerracs són, en definició de la Gran Enciclopèdia Catalana, un “estri de fusta amb una llamineta o llengüeta flexible quer, en fer giravoltar la peça on va fixada, bat successivament les dents d’una roda dentada fixada a un eix que serveix també de mànec i produeix un seguit de sons secs i estridents (6)”. En alguns indrets es deien "matraques" o "carraques".

Aquest fet, segons Capmany, tindria un origen històric en el temps que els cristians barcelonins haurien atacat el call jueu de la ciutat en moment de gran fervor i n record de la mort de Jesús (7). El simbolisme, però, és molt més ric en matisos. Amades en diu que simulava el desordre i confusió que es van apoderar del món després de la mort de Nostre Senyor però també diu que “el terrabastall produït per la mainada amb els fasos vol significar el gran aldarull i rebombori a què el poble jueu de Jerusalem, quan fou pres Jesús, va lliurar-se per tal d’exterioritzar la seva joia i alegria”. I, finalment, també “es creu que amb aquest terrabastall hom vol confondre els mals esperits i fúries que intenten apoderar-se del món aprofitant-se del moment de no poder-ne tenir cura Jesús per estar enterrat (8)”.
Després del repicar i del soroll emès pels estris utilitzats per la mainada es resol el darrer dels gestos simbòlics. Com diu Capmany, recordant la profunda plasticitat i significat dels objectes, “el ciri del cim del Tenebrari és Jesús Llum del món, i l’amagar-lo sota l’altar és en senyal de la mort del Redemptor; quan piquen els fasos, la remor es fa en record del terratrèmol que commogué el mont en morir Jesucrist, i la reaparició del ciri amagat és l’anunci de la seva resurrecció. Tot és adient a aquest simbolisme: l’abandó dels deixebles deixant sol a Jesús, la tenebra del Temple, la sepultura del Senyor, representacions solemnes de la vida dolorosa de Jesucrist des que fou pres a Getsemaní fins a la seva sepultura (9)”.

El nom de fasos
D’entre els aspectes simbòlics de l’Ofici de Tenebres cal fer un incís en la seva segons denominació: ‘fasos’. Aquesta paraula, associada directament amb el moment de fer soroll dins l’església, s’associa directament amb la branca de palmera, especialment,m en la part més gruixuda, que els infants deien servir per picar el terra del temple així com al mateix acte de picar. Etimològicament, elDiccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll (10) destria de diverses interpretacions com la que relacionava el mot amb uns cants que serien interpretats per matines dels oficis de Setmana Santa o aquell que, segons Joan Soler, s’associa amb el terme phase, provinent de l’hebreu pesah, Pasqua (11). Finalment, diuen Alcover i Moll, “creiem més probable que fas vingui del llatí face ‘antorxa’, i per tant, fasos o fassos vindria de faces ‘antorxes’ o ‘ ciris’, i s’explicaria el nom per la circumstància de cantar-se els fassos davant el triangle de ciris que es van apagant a cada versicle; així doncs, el significat primitiu de fassos seria ‘cant o matines de les antorxes’.

Bibliografia:
1 “Tenebra”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol 22, p. 241
2 Corbatera, Jaume. “Ofici de Tenebres”. Dins: El Record. Manlleu: Tip. Manlleuense, 1936 [s.p.]
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 749 – 750
4 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes:febrer-març-abril-maig. Barcelona: Laia, 1982, vol. 3, p. 72
5 Amades, Íbid, p. 750-751
6 “Xerrac”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol. 24, p. 372
7 Capmany, íbid, p. 94
8 Amades, Íbid, p. 751
9 Campany, Íbid, p. 96
10 Vegeu: “Fas”Dins: . Alcover, A. M.; Moll, F. de B. Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: [s.e.], 1979, vol. 5, p. 755 - 756.
11 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 278


25 de març 2018

La Creu dels Improperis: compendi de la Passió de Crist


A les processons de Setmana Santa que encara se celebren, en el dia que assenyala la tradició de la població organitzadora, no hi pot mancar la “creu dels improperis”. Aquesta creu, símbol de símbols, esdevé en si mateixa un resum i una narració dels principals episodis de la Passió de Crist.

El significat del mot improperi és el següent: “Insult, retret que hom fa a algú (1)”. En el context del ritual cristià, concretament vinculat a la Setmana Santa i més específicament a la Passió de Crist, té diverses interpretacions. Per una banda, com diu Salvador Alsius, són uns “textos que formen part de la litúrgia de l’ofici del divendres sant i que són queixes que Jesucrist dirigeix al seu poble al qual havia omplert de beneficis (2)”. En el mateix sentit, Joan Soler explica que són “uns retrets de Déu al seu poble: ‘Poble meu, què t’he fet?. En què t’he contristat?. Respon-me!’ (3)”. Per altra banda, i simbòlicament, com afirma el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, són “cadascuna de les figures que representen objectes de la passió de Jesucrist i que solen posar-se en alguns crucifixos i en banderes de les processons de Setmana Santa (4). El manlleuenc Esteve Gaja, en tractar d’un dels ‘improperis’ de la seva ciutat, afirmava que “considerats en general els improperis, no deuen tenir altre origen que la mateixa devoció popular. És a dir: que el desig d’excitar piadosament la imaginació popular dels fidels per a recordar els sofriments de Crist va fer-los aparèixer en la processó de Setmana Santa (5)”.

Aquests elements poden tenir una doble representació dins la processó. És habitual el fet de trobar-los reunits en una sola representació i formant part d’una creu: és l’anomenada, precisament, ‘Creu dels improperis’. Joan Soler vincula aquesta creu amb els trofeus dels antics romans i diu que “era un signe de victòria erigit pels vencedors: penjaven d’un arbre les despulles de l’enemic vençut (casc, cuirassa, escut, llança, espasa, túnica, calçat… fins i tot la testa” i conclou que “l’arbre trofeu era dut victoriosament en processons en honor dels vencedors (6)”. La creu, per tant, com diu el mateix autor, “mostra els ‘trofeus’ de la Passió: l’escala, la llança, el drap de la Verònica, la canya amb l’esponja xopa de fel i vinagre, el Sol i la Lluna, els assots, la túnica, els daus amb què se la jugaren , l’orella –que sant Pere tallà al soldat Malcus-, el gall que cantà tres vegades, el calze de la Passió, els tres Claus, la corona d’espines, el Martell i les tenalles, el llençol amb què fou embolicat el cos…(7)”.

Manuel Sanromà, en relatar la Setmana Santa de Tarragona, l’esmenta com a “creu dels penitents” i explica que “és el principal dels símbols dels penitents (8)” i que va acompanyada dels improperis duts individualment pels penitents que , d’aquesta manera, fan acció de gràcies o petició de favor. D’aquests, afirma, n’hi ha un total de 214. A la ciutat tarragonina, la seva presencia és comptada en la processó de Divendres Sant. A Manlleu, en canvi, encapçalava el Viacrucis de Diumenge de Rams; els ‘improperis’ duts particularment pels participants eren presents a la processó de Dijous (posteriorment Divendres) Sant . A Vic, encara ara, tenen un lloc preeminent a la Processó dels Dolors, el mateix dia de Rams.

Bibliografia:
1 “Improperi”. Dins: Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. 942
2 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 133
3 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 360
4 Alcover, Antoni M; Moll, Francesc de B. “Improperi”. Dins Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: [s.e.], 1979, vol. 6, p. 609.
5 Gaja, Esteve. “Història d’un Improperi”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1943, [s.p.]
6 Soler. Ídem
7 Soler. Ídem
8 “La Setmana Santa de Tarragona. Vocabulari de la Setmana Santa”. [en línia] Web personal de Manuel Sanromà. Manuel Sanromà [Consulta: 27 de febrer de 2010] Disponible a: http://www.tinet.cat/~msanroma/SetmanaSanta/vovabulari.html

23 de març 2018

Tot recordant el ‘Divendres dels Dolors’ i les Dolors que mantenen la seva festa en aquest dia


El divendres abans de Rams, o sigui de la Setmana Santa, era conegut popularment –i encara així es recorda- com el Divendres dels Dolors. En aquesta diada, diu Joan Galtés (1), “es recordava l’advocació mariana que commemora els sofriments de Maria” i especifica que és coneguda com “la Dolorosa” que se sol representar amb el cor traspassat per set espases. Joan Soler, per la seva banda, diu que “prové de la figura de la Mare de Jesús dreta al peu de la creu, després amb el cadàver del Fill a la falda, participant íntimament en la passió (2)”.

Segons el web festes.org “a Catalunya, el culte a la Mare de Déu dels Dolors s’inicia a les acaballes del segle XI, tot i que el seu màxim esplendor l’assoleix amb l’expansió de les predicacions dels frares franciscans al segle XV (3)”. Al Tradicionari, en canvi especifiquen que aquesta devoció va ser promoguda per l’orde dels servites o servents de Maria, creat per Filippo Benizi a Florència, entre els segles XIII i XIV i que aquests la van estendre arreu (4).

La festa litúrgica però, segons Joan Galtés, va ser instituïda al segle XV a Alemanya i Pius VII (1740 – 1823) la va estendre a tota l’Església catòlica però Pius X (1835 – 1914) la va traslladar al 15 de setembre (5).

La celebració del Divendres dels Dolors, però, és ben arrelada a moltes poblacions catalanes. Al Tradicionari també es recorda que “tot i que al llarg del segle XIX es van suprimir a Espanya molts ordes religiosos, entre els quals els servites, les congregacions dels Dolors van mantenir-ne el culte fins a l’actualitat (6)”. Les primeres provenen del segle XVII. La primera Congregació de Nostra Senyora dels Dolors del nostre país va ser la de Besalú, fundada el 1699. A Manlleu, la Germandat de Nostra Senyora dels Dolors es va fundar el 22 de març de 1846 i tenia com a finalitat l’ajuda dels malalts associats i no va canviar els estatuts fins al 1927. Àlex Roca esmenta que “des de la seva fundació, la Germandat es va posar sota la invocació i patronatge de la Verge Dolorosa i participava en l’organització de la processó del Dijous Sant, a la qual assistien els germans amb el seu valuós penó, que duia l’emblema del cor traspassat per les set espases, per una banda, i en l’altre, la faç pintada sobre tela i aquesta cosida al domàs (7)”. Aquesta entitat es va dissoldre per la guerra civil espanyola de 1936 – 1939.

Per la devoció continuada i sentida a Catalunya és que se celebren moltes processons del Dolors a diverses poblacions catalanes.


Creences del dia de la Mare de Déu dels Dolors

Hi ha una creença tradicional sobre aquest dia que, segons el web de Festes.org diu que “hom creu que aquest dia, abans o després de la Processó dels Dolors, plou o ha de ploure, doncs s’associa aquesta aigua caiguda a les llàgrimes de la Mare de Déu (8)”

Joan Amades apuntava: “[...] les dones que estan gràvides dediquen unes oracions especials a la Mare de Déu dels Dolors durant set divendres seguits per tal que els doni un part ben feliç i una hora ben petita” i afegeix que “s’hi encomanen amb preferència les embarassades que estan avançades (9)”.

Aquesta devoció particular era seguida, per exemple, per les parteres manlleuenques que, a quan s’apropava el moment del part i enmig dels seus dolors, oferien els seus vots i promeses a la Verge Dolorosa, escoltant la ‘missa de partera' a l’altar de Nostra Senyora dels Dolors de l’església de Santa Maria de Manlleu (10).

Bibliografia:

1 Galtés, J. “Dolors, els”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 9, p. 233
2 “Mare de Déu. Mare de Déu dels Dolors””. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 423
3 “Festes de la Mare de Déu dels Dolors “[en línia] Festes.org. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 2 d’abril 2009] Disponible a: http://www.festes.org/directori.php?id=123
4 Autors diversos. “De Quaresma a Pasqua”. Dins: Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, v. 5, p. 182
5 Galtés, J. “Dolors, els”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 9, p. 233
6 Autors diversos. “De Quaresma a Pasqua”. Dins Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, v. 5, p. 182
7 Roca, Àlex. “La Germandat de Nostra Senyora dels Dolors”. Dins: Manlleu: episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 64
8 “Festes de la Mare de Déu dels Dolors “[en línia] Festes.org. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 2 d’abril 2009] Disponible a: http://www.festes.org/directori.php?id=123
9 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 2, p. 681
10 Pujol, Francesc. Revista El Record. Manlleu: Confraria de la Puríssima Sang, 1948