2 de jul. 2014

Gairebé un comiat

Perdoneu la molèstia o, fins i tot, la impertinència...

Us escric, fidels o ocasionals seguidors i seguidores, perquè en aquests darrers anys heu estat de les persones que ha cregut en aquest projecte que vaig anomenar Devocioteca. Faig saber-vos, de forma directa, la meva resolució de deixar en suspens aquest blog.

Fa poc més de sis anys que el vaig crear (672 apunts) amb l’ànim de donar veu a la xarxa -veu cada vegada més apagada en el context social- a la devoció i religiositat popular. Les manifestacions col·lectives, veritables vestigis de temps passats, del sentit pietós van a contracorrent d’una societat cada vegada més laica i descreguda. Aquest era el repte: donar aire i transportar al nou espai digital una idiosincràsia a la qual se li està donant, generalment, l’esquena.

La màxima prioritat ha estat, precisament, la difusió. La cultura és més cultura si es belluga, si passa de cervell a cervell i si té un ús intel·lectual o, simplement, una funció de lleure i de gaudi. La cultura, si és closa, crec que acaba ofegada i, finalment, extingint-se. No sé si he sabut transmetre suficientment aquesta intenció i pretensió.

El resultat no ha estat, suposo, prou rellevant. L’intent ha quedat en simple voluntat innocent i allò que més dol és la indiferència. I algunes indiferències fan mal.

Probablement hi hagi un aspecte a considerar: la distinció entre la diferència de valor que se li dóna al patrimoni material respecte de l'immaterial. Moltes vegades, quan es tracta de patrimoni, es fa més pensant en les pedres esculpides que en el procés mental que les ha imaginat i projectat. En aquest cas, i és ben reflexió meva, penso que aquestes pedres no hauria arribat al seu estat artístic visual si abans un gest mental no hagués pres part de l’imaginari immaterial del col·lectiu humà –especialment si es tracta de l’àmbit religiós.  Posteriorment, aquest pensament hauria pogut ser traduït en forma material –pintura,  escultura o altra forma artística- i en obres ser venerades en un temple religiós i per exposar-les, posteriorment i en molts casos, en un museu.

Tot plegat em fa pensar que he estat desencertat en la meva intervenció cultural. Potser, malgrat que em resisteixo a pensar així, he estat perdent el temps i que hauré fet una feina estèril en molts sentits.
Estic, que quedi clar, molt sincerament agraït a tothom que, amb més o menys freqüència, ha tret el cap per aquesta finestra virtual. Per mi ha estat una gran oportunitat per conèixer gent meravellosa amb qui he pogut establir una gran amistat i que, espero, mantenir.

És així que, a partir d’ara, faig una contracció de la meva acció expositiva per adequar-la a un món més personal, més íntim, més acotat i que comporti menys freqüència però més intensitat. Segurament sigui egoisme, ja em perdonareu, però se’m fa totalment necessari de redirigir els esforços cap a tasques diferents. Properament, exposaré aquesta nova direcció en el definitiu i darrer apunt de la Devocioteca.

Per tot i a totes i tots, moltes gràcies.

Joan Arimany i Juventeny