22 de maig 2014

Avui és la festivitat de santa Joaquima de Vedruna

Urna amb el cos de santa Joaquima
Joaquima de Vedruna i Vidal va néixer 16 d’abril de 1783. Era la cinquena de vuit fills d’una família de la burgesia barcelonina que vivia al carrer Hospital. Va rebre una bona formació inicial amb els seus germans, mitjançant un preceptor, que li va permetre adonar-se de les dificultats que suposava ser una persona analfabeta. Quan només tenia 12 anys, se li va despertar la vocació religiosa i va intentar ingressar al convent de l’Encarnació de Carmelites calçades proper a casa seva però no va ser admesa per raó d’edat.
L’any 1799 es va casar a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona amb el vigatà Teodor de Mas, amic de la família i, com el pare de Joaquima, advocat i procurador de la Reial Audiència del Principat de Catalunya. El matrimoni va tenir nou fills dels quals tres van morir amb curta edat.
Manso Escorial de Vic
En esclatar la Guerra del Francès, la família va fixar la seva residència al manso Escorial de Vic, propietat del seu espòs, Teodor de Mas. El van reclamar per exercir diverses tasques dins la contesa mentre Joaquima i els seus fills van restar al mas. L’ocupació de Vic per part de l’exèrcit napoleònic, motivà la fugida  a la  zona de la Calma, al Montseny, on van restar refugiats al mas del Clot de la Móra fins que Vic va ser abandonada per les tropes. Un cop acabat el conflicte, el seu marit va intentar reprendre l’activitat professional a Barcelona però va morir l’any 1816 a causa d’una tuberculosi. Joaquima restava vídua a l’edat de 33 anys.
Va haver d’assumir totes les càrregues familiars. Vivia al manso Escorial de Vic dedicada als seus fills amb la previsió que, quan aquests fossin adults, entraria de religiosa en un convent.
L’any 1819 va conèixer al pare caputxí fra Esteve d’Olot, que va esdevenir el seu director espiritual. A instàncies seves va madurar la decisió de fundar una congregació amb una doble tasca educativa i sanitària, per als més dèbils socialment.  El 6 de gener de 1826, a mans del bisbe de Vic, Pau Jesús Corcuera, Joaquima professava amb el nom de Joaquima del pare Sant Francesc i, el 26 del mes següent, s’iniciava l’Institut dedicat a cura de malalts des dels hospitals municipals, a l’educació de noies des de l’escola pública, i a l’atenció dels marginats des de les Cases de Caritat. Es va posar sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme amb el nom de Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat. La primera comunitat estava formada per cinc noies. El manso Escorial va ser el lloc inicial de la seva labor i, va estar regida per una regla, de caire franciscà, redactada per fra Esteve.
Cuina del manso Escorial
El 1837, a causa de la primera Guerra Carlina i de les idees polítiques del seu fill, Joaquima va ser empresonada per un breu període de temps. Posteriorment, va anar a Berga des d’on, l’any 1840, s’exilià a França juntament amb un grup de germanes, passant els Pirineus a peu i es dirigí a Perpinyà on va restar durant tres anys. L’any 1843, retornada de l’expatriació, va vigoritzar les cases que ja s’havien fundat abans de la guerra i reobrí el noviciat establert a Vic. Va reprendre la tasca fundacional instal·lant moltes comunitats per tot Catalunya,. En aquesta època va rebre la col·laboració del pare Antoni Maria Claret a qui va encomanar l’ampliació de la Regla primitiva amb normes de govern.
L’any 1849 va patir un primer accident vascular cerebral, del que es recuperà.  En 1852, però, es va retirar a la Casa de Caritat de Barcelona, perquè el fred de Vic, afectava la seva salut. Petits atacs de feridura afebliren la seva salut. Va morir a Barcelona, el 28 d’agost de 1854, a causa de la gran epidèmia de còlera. Aleshores, les cases fundades per Joaquima de Vedruna ja eren trenta i les germanes unes cent cinquanta.
Se la representa vestida amb la indumentària inicial de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna amb l’hàbit i l’escapulari marró fosc amb vel i sobrevel negres i toca blanca; el vel, a la part posterior, acaba recollit a mena de caputxa. A la banda esquerra porta un crucifix i, al mateix cantó, penjada de la corretja de pell que cenyeix l’hàbit, duu  semblant a un rosari, l’anomenada Corona de la Mare de Déu.
A Catalunya, la seva festa és celebrada el 22 de maig tot i que el Martirologi romà indica, com a data de commemoració, el 28 d’agost, data de la seva defunció. Pius XII la va beatificar el 19 de maig de 1940 i Joan XXIII la va canonitzar el 12 d’abril de 1959. El seu testimoni cristià va esdevenir un exemple valuós per al laïcat com a dona casada, mare i vídua, a més de religiosa i fundadora.
El manso Escorial de Vic, lloc fundacional de la congregació, manté diversos espais de record de la vida de santa Joaquima, que en va ser propietària. La capella guarda el seu cos visible dins el sarcòfag i es conserven la seva habitació i la cuina. A les golfes, es troben al sòl  un parell de bigues, casualment formant una creu. Per a ella, aquest espai es convertí en un lloc de pregària habitual. 

Podeu veure una petita col·lecció de relíquies de santa Joaquima al blog Relíquies santes.

Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 61-63