14 de maig 2014

Fogueres de primavera per sant Isidre 'llaurador'

Capelleta de sant Isidre al carrer del
Comte de Mnalleu. Foto Facund Pérez
L’encesa de fogueres, especialment a la pagesia, era una de les manifestacions més pròpies de la festivitat de sant Isidre i tenia lloc a la vigília. Joan Amades troba la raó de la seva existència en el fet que “segons la tradició, sant Isidre va encendre una gran foguera, per tal de convèncer els infidels i gent descreguda” i resol que “així va despertar en ells la flama de la fe (1)”. Joan Soler atribueix aquest fet a “l’antiga tradició d’encendre fogueres pel maig” i indica que “es feien a les eres i tenien la virtut d’esquivar mals esperits i guardar la gent i el bestiar d’embruixaments (2)”.

El mateix Amades esmenta com “a Manlleu i en d’altres poblacions de la plana de Vic i de les Guilleries hi havia estat costum encendre fogueres pels carrers” i afegeix que també ho feien en altres llocs com el Penedès, la Segarra, el Cabrerès, les valls d’Olot, la Garrotxa i la Vall d’Hostoles (3). Precisament, a finals del segle XIX, Domènec Torrent i Garriga diu, en referir-se a la festivitat de sant Isidre celebrada a Manlleu, que “la nit anterior a aquesta data es fan fogueres en els carrers i cases de pagès (4)”. En una crònica periodística de l’any 1916 es pot llegir: “La festa que anyalment celebren los pagesos amb motiu del seu St. Patró St. Isidro, fou en extrem lluïda, puig ja a la vigília a cada pas nos entrebancaven amb los focs, que la quitxalla ens obsequià donant una extraordinària animació a la població (5)”.

Respecte a aquest costum, el manlleuenc Josep Prat i Roca afirmava que “no sabríem a pagès quin significat d’etimologia agrícola guarda un ritu tan arrelat” i establia que “creiem més bé que són reminiscències mil·lenàries, indicadores d’un popular alegria”. Malgrat el dubte de la raó d’encendre les fogueres Prat no deixava de dir que “el cert és que a l’entrada de la nit, fa goig de debò el veure des de qualsevol altura les fogueres innúmeres que cremen al davant de les masies. Per Sant Isidre, sobretot, creiem que no n’hi ha ni una que no l’encengui ben grossa. I la festa es veu més i més reeixida si alguns coets o bengales dibuixen fosforescències il·luminant l’estelada, solemnitzant-ho amb una detonant tronada (6)”.

A finals de la dècada, el Dr. Josep M. Gasol també en donava testimoni i deia que “la vigília de Sant Isidre amb els focs que hom encén a les eres dels nostres masos i àdhuc pels carrers de la població, ja fa propaganda de la solemnitat gran de la diada (7)”.

Les fogueres de sant Isidre no eren, com va manifestar Amades, patrimoni manlleuenc. Precisament l’insigne folklorista s’encarrega de dir que “hi havia indrets, com el Lluçanès o el Ripollès, on s’encenien fogueres amb les males herbes del camp en la creença que d’aquesta manera s’allunyaven els mals esperits que podien malmetre les collites (8)”. Precisament, del costum seguit en terres del Ripollès, hi ha un bona referència en paraules de Salvador Vilarrasa i Vall (9) quan relata com “en la vigília de llur sant patró, els pagesos fan el tradicional ‘foc de sant Isidre’, escollint un lloc alteroset, una mica apartat de la casa, per allunyar el perill del foc als pallers. Cap al tard apiloten argelagues seques, brostes de pi i de roure, coves i cistelles dolentes i algun boscall perquè estigui prestat i quan ja és llustre, homes, dones i mainada es posen al voltant i així que veuen lluny o a prop claror d’altre foc, encenen un manat de palla amb un misto de teia que són més barats que les cerilles però fan pudor de sofre, i als pocs moments ja està abrandat”. Vilarrasa segueix narrant la situació: “el jovent i la mainada resten contents perquè la llamarada és grossa i es veurà de lluny. Alegres el voltegen i fent salts i rialles donant-se les mans i amb l’ardor de les flames, i el saltar d’aquella sardana, si vermelles són les barretines les cares també”. I acaba recordant que quan “minva la llamarada i pleguen la sardana per contemplar el grandiós espectacle de tants i tants focs encesos alhora i aviat els xicots i algun home que encara es té per lleuger el traspassen fent un bon salt”.

Fins fa uns trenta anys, encara es feien fogueres de sant Isidre al nucli urbà Manlleu. Pel fet de ser les primeres, després vindrien les de les vigílies de Sant Joan i les de Sant Pere, tenien una major dotació d’elements combustibles; les fogueres o, com es deia simplement, ‘focs’, eren cosa de la quitxalla, supervisats, és clar, pels familiars adults. Aquestes de mig mes de maig marcaven, d’alguna manera, l’inici del període estival i del temps de jugar al carrer.

Article publicat a: Full dominical de les parròquies de Manlleu, núm. 4249, 11 de maig de 2014


Notes:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, vol. 3, 2001, p. 629
2 Soler i Amigó, Joan. “Sant Isidre”. Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 679
3 Amades, Joan. Costumari català: el... [op. cit.]  p. 627 - 628
4 Torrent i Garriga, D. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada , 1893, p. 198
Ideal manlleuense, semanario de actualidades, avisos, notícias y literatura. Órgano oficial de la Villa de Manlleu. Vic : Tip. Balmesiana, 20 de maig de 1916
6 Prat i Roca, Josep. La pagesia de Manlleu. Manlleu: Gràfiques Manlleu, 1956, p. 169
7 Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc” Dins: Lletres amicals, vol. 18, pàgs. 50 a 135 - Manlleu, agost de 1958
8 Amades, "Sant Isidre i els cultes agraris" Dins: Festes i costums dia a dia: calendari de la cultura tradicional viva segons Joan Amades. [Barcelona]: diari Avui, 1991, fascicle 2.
9 Vilarrasa i Vall, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imprenta Maideu, 1975, p. 172