2 de maig 2014

Sant Ambròs i sant Simplici, dos màrtirs desconeguts venerats a Sant Joan de les Abadesses

El monestir de Sant Joan de les Abadesses venerava, ja en plena edat mitjana, dos sants –suposats màrtirs- dels quals se’n sap ben poca cosa. Només, i en qualsevol cas, es poden associar a d’altres personatges canonitzats.
Ambròs era considerat un bisbe, localment designat com a màrtir, que es podria relacionar el l’homònim, gran doctor de l’Església -un dels quatre de l’antiguitat tardana- i prelat de Milà que hauria nascut el 339 a Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya) i hauria mort el 397 a Milà (Llombardia, Itàlia).
Ambròs, segons la biografia oficial, va néixer a la important ciutat romana on el seu pare exercia de prefecte del pretori de la Gàl·lia. Era el menor de tres germans i tots van arribar a sants. Mort el seu progenitor, quan Ambròs era molt jove, es traslladà a Roma amb la seva família. A la ciutat eterna va adquirir una solida formació en lletres, oratòria i lleis. L’emperador Valentinià, el va nomenar governador de les regions d’Emília i la Ligúria i va passar a residir a Milà. Aquella era època de gran tensió entre els catòlics i els arians que es va agreujar arran de la mort del bisbe Auxenci de Milà. A desgrat seu, va ser elegit per substituir-lo l’any 374. Com a prelat de Milà fou enèrgic opositor de l’heretgia ariana i es va enfrontar a l’emperador Teodosi per les seves decisions polítiques.
Ambròs va escriure obres de gran relleu dins les produccions literàries catòliques i van suposar-li la dignitat de “doctor” de l’Església.
El retaule major de l’església, iniciat el 1497, contenia taules pintades en les quals estava representat sant Ambròs com a bisbe. Aquest i altres indicis permeten creure que el sant venerat era el prelat de Milà. Igualment, en el segle XI, el sermó pronunciat pel bisbe abat Oliba en la dedicació del monestir de Santa Maria de Ripoll de 1032, esmenta que s’hi troben “les restes del bisbe milanès Ambròs, feliç home estimat per Déu i lloat per tots els altres” i apareix, de nou, en la carta-sermó que el monjo Garsies va adreçar a Oliba entre 1043 i 1046 esmentant les relíquies venerades a Cuixà. En aquest document, s’esmenten que “les restes de Sant Ambròs, bisbe de Milà l'olor de les flors parlen per tota l'església del món”. Sembla, per tant, que ja en ple segle XI, les relíquies presents en terres pirinenques eren les del prelat i que haurien de ser d’aquest i no cap d’altre les que restaren a Sant Joan de les Abadesses.
Respecte sant Simplici, igualment, es pot dir que la veritable identitat és desconeguda i només permet fer suposicions. Per una banda, i per la relació entre els dos sants (Ambròs i el mateix Simplici) , podria tractar-se de sant Simplicià (~320-401), successor de sant Ambròs a la diòcesi de Milà, com també podria ser el papa sant Simplici que va ocupar el càrrec entre ens anys 468 i 483. En els dos casos, cal destacar que no van morir en martiri.
Les restes dipositades al monestir de sant Joan van ser atribuïdes a dos màrtirs tal com indicaven dos reliquiaris  de fusta sobredaurada que l’any 1674 formaven part del conjunt de relíquies del monestir. En un hi constava la següent inscripció: “Aquesta és l’arqueta del màrtir sant Ambròs el cos del qual hi és guardat”. En l’altre, hi havia: "Aquesta és l’arqueta del màrtir sant Simplici el cos del qual hi és guardat".
Aquest fet ha suggerit a alguns autors a atribuir-les a uns màrtirs de biografia desconeguda; els més antics van afirmar que es tractaven d’unes víctimes en mans dels sarraïns l’any 877 –data coincident amb la primera consagració del temple- mentre que d’altres, com Pau Parassols, pel fet de dur nom romà el relacionen amb la invasió dels vàndals a principi del segle V.
La festivitat del dos sant era celebrada el 2 de maig i, segons documentació del mateix monestir, l’any 1180 els era dedicada una missa amb festa doble que va perdurar fins al 1857. Se’ls invocava contra la pesta, la guerra i la sequera.
Més endavant, la fama d'aquests dos sants, en el mateix monestir, seria eclipsada per la presència, inequívoca, d'un monjo del mateix cenobi nascut a Tagamanent i que, poc després de morir, ja se li va atribuir caràcter de sant o de "beat" com s'anomenava preferentment aleshores; és Miró de Tagamanent (1131-1161). Igualment, hi va influir la devoció creixent pel Santíssim Misteri o Devallament, de mitjan segle XIII, amb la descoberta de la Sagrada Forma i festa instaurada el 1619.

Font: Arimany, Joan. Sants tredicionals catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2013, p. 18-20 i 134-135