30 de juny 2014

El santuari de Puig-agut va recuperar el seu aplec

Ahir diumenge, el santuari de Puig-agut va celebrar la festa que dedica al Sagrat Cor de Jesús cada mes de juny. En aquesta ocasió, la missa va anar precedida d'una arrossada popular en la qual van participar una seixantena de persones.

La cerimònia religiosa va comptar amb rés del Sant Rosari; posteriorment, Mons. Joan Godayol, bisbe emèrit de la diòcesi d'Ayaviri (Perú), va presidir la missa en un temple ple de gom a gom. 

En acabar, l'Associació d'Amics del santuari de Puig-agut va fer una acte simbòlic de reconeixement a Xavier Valls i Mas que des de 1948 ha format part de la pabordia del santuari i, en les darrers dècades, ha estat l’administrador.

La diada va servir , també, per inaugurar les darreres reformes de millora i de l’edifici promogudes per l’esmentada entitat, fundada fa un any.

27 de juny 2014

El Cos Sant o Sant Infant retorna a Sant Pere de Casserres

Recullen els mitjans de comunicació osonencs, en el cas que ens acompanya ho fa El 9 Nou, que el Cos Sant o Sant Infant retornarà al monestir de Sant Pere de Casserres on havia estat venerat. Ho farà aquest dissabte 28 de juny de 2014 amb motiu del concert de Lídia Pujol Iter Luminis (Camí de llum i d’identitat).

El Cos Sant o Sant Infant s’atribueix a un fill de família noble de la Catalunya medieval, potser de la casa de Cardona, de la de Tavertet o de la de Sabassona. Quan només tenia tres dies ja va parlar. Ho va fer per indicar que moriria passats de trenta dies i com s’havia de procedir amb les seves restes: havien lligar-les a un cavall i deixar-lo caminar al seu aire fins que, exhaust, s’aturés; allà havien de fundar un monestir. El lloc on va caure l’animal va ser l’extrem d’una península formada per un meandre del riu Ter on, segons les ordres d’aquell nen, es va construir el cenobi. Les relíquies van ser venerades a la mateixa església de Sant Pere i va restar-hi, tot i estar gairebé dos segles abandonada per la comunitat, fins a 1966 ; aleshores va ser sostret i a finals de la dècada de 1980 fou retornat a la família que posseïa Casserres en propietat. Molt deteriorat, el cos encara és conservat a la casa pairal d’aquests antics propietaris.

No es coneix la seva festivitat ni si hi havia una data de commemoració. Només es pot intuir que seria el centre de la jornada de jubileu que el monestir de Sant Pere de Casserres. Se celebrava el cinquè diumenge de Quaresma i esdevenia un lloc de trobada i d’intercanvi comercial entre gent de l’entorn i, també, de punts ben llunyans.

Les restes són citades per primera vegada el 1556 i Pere Gil ja va incloure el Cos Sant, a inicis del segle XVII, entre les Vidas dels sants de Cathaluña que foren naturals o visqueren o moriren en ella, o las reliquias principals dels quals se troban en Cathaluña, extensament referidas al “benaventurat Infant que esta en lo monastir de Sant Pere de Casserres del Orde Cluniacense, en lo bisbat de Vic”.

El Cos Sant era invocat contra la sequera per la gent de la rodalia del monestir; en aquestes ocasions es transportava la seva urna fins a la llera del riu Ter. També se’l reclamava contra la tartamudesa i la sordesa dels infants.

El monestir benedictí de Sant Pere de Casserres (Masies de Roda) és al capdamunt del turó que crea un pronunciat meandre que fa el riu Ter abans d’endinsar-se a terres de la Vall de Sau. Construït per voluntat de la vescomtessa d’Osona, Ermetruit, a inicis del segle XI, fou lligat a l’abadia a l’abadia francesa de Cluny de la qual en fou priorat. Els edificis van resultar molt afectats pels terratrèmols de 1427 i 1428 i el monestir, en plena decadència, va ser passar als mans dels jesuïtes que el van posseir fins a la seva expulsió. Posteriorment, fou venut a propietaris privats i, en estat d’abandonament, el 1991 va ser adquirit pel Consell Comarcal d’Osona que en va fer la recuperació, consolidació i museïtzació.

D’entre les construccions d’estil romànic en destaca l’església, de planta quadrada, de tres naus amb tres absis semicirculars. El claustre, totalment reformat, és envoltat pels edificis annexos que permeten conèixer com devia ser la vida monàstica a l’edat mitjana. En el recinte exterior es troba l’edifici de l’antic hospital i el cementiri format per diverses tombes antropomorfes. A la dreta de l’absis de l’església es pot veure l’encaix de l’armari on van restar les restes del Cos sant o Sant Infant durant uns segles.

25 de juny 2014

Festivitat de sant Guillem, patró de Llívia

De Guillem, d’origen francès, només se sap que era un pelegrí que es dirigia a Sant Jaume de Galícia. El caminant seguia el camí que travessava la Cerdanya i quan era prop d’Isòvol emmalaltí. Creient com era, va demanar si hi havia alguna església dedicada a sant Jaume per aquelles contrades per passar les darreres hores fent oració. Se li va indicar que en trobaria una al poble d’Alf.

La salut li empitjorà tant que, veient la mort ben a prop, s’encomanà a una dona que duia el nom de Sausa i li demanà que fos enterrat davant mateix d’aquell edifici eclesiàstic del qual era titular el mateix sant al qual anava a veure a les terres gallegues. Sausa va complir amb el deure contret i li donà sepultura allà mateix.

Temps després dues dones franceses que patien ceguesa es van apropar al sepulcre de Guillem per inspiració divina. Després de resar tota una nit al davant, recuperaren la vista miraculosament. Convençudes que el prodigi es devia a la intercessió del sepultat, van extreure’n les restes i les van dipositar a l’altar de l’església dins una arqueta.

La fama del miracle es va estendre i dies després, es van presentar a la capella dos cavallers de Llívia. Tenien el desig de veure les relíquies i comprovar la veracitat del prodigi. Enmig de la fosca de l’interior del temple van demanar al vicari que anés a buscar un estri per il·luminar l’estança. Mentre el religiós era a cercar una espelma, els dos cavallers es van apropiar de l’arqueta amb tots els ossos menys la calavera.

Quan el vicari va retornar, va adonar-se de l’engany i que els dos cavallers eren uns lladres que els volien privar del seu tresor sagrat. Fent tocar les campanes, va congregar tot el poble per encalçar als dos homes que havien fugit en direcció a Llívia.

En arribar a Onzés, a tocar del Segre, es van adonar que els cavallers ja eren a l’altra banda del riu. Llavors, quan també volien creuar-lo, sobrevingué una riuada que els impedí el pas.
En arribar a Llívia, els dos furtadors es personaren a la plaça i van dipositar el seu botí damunt una pedra que va prendre el nom de Sant Guillem.

La seva festa és el 25 de juny i ocasionalment s’ha celebrat el tercer diumenge del mes. És considerat patró de Llívia i és invocat per curar la ceguesa.

Antoni V. Domènec, el 13 de desembre de 1600, va inspeccionar l’arqueta, que estava decorada amb escenes de la narració indicada anteriorment. Al seu interior, segons un document, l’any 1250, aquell reliquiari n’havia substituït un d’anterior que, probablement, fos l’original.


Font: Arimany, Joan. Sants tradicionals catalans. Farell: Sant Vicenç de Castellet, 2013, p. 72-73

24 de juny 2014

Aquest diumenge, aplec del santuari de Puig-agut

El santuari de Puig-agut celebra la festa que dedica, cada mes de juny, al seu titular, el Sagrat Cor de Jesús. En aquesta ocasió, la missa anirà precedida per una arrossada a dos quarts de 2 del migdia. 

La cerimònia religiosa d'iniciarà a les 5 de la tarda, amb rés del Sant Rosari, i a dos quarts de 6 hi haurà la Santa Missa presidida per Mons. Joan Godayol, bisbe emèrit de la diòcesi d'Ayaviri (Perú).

La diada servirà, també, per inaugurar les darreres reformes de millora i manteniment del santuari promogudes per l'Associació d'Amics del santuari de Puig-agut.

19 de juny 2014

Festa de sant Romuald, fundador de la congregació camaldulenca

Romuald va néixer a Ravenna - Emília-Romanya (Itàlia) al voltant de l’any 950. De família noble, de la ciutat italiana de Ravenna, es va fer monjo benedictí a l’abadia de Sant'Apollinare in Classe. L’any 978 es trobava a Venècia. Juntament amb un grup de venecians entre els quals es trobava el mateix dux de la ciutat Pere Orsèol, va fugir de la ciutat. Seguint l’abat Garí es va retirar als voltants de Sant Miquel de Cuixà per viure vida eremítica.
Deu anys després, el 988, va dirigir-se a Ravenna en ajuda del seu pare, després de convèncer al comte Oliba Cabreta de retirar-se a l’abadia benedictina de Montecassino, al Laci italià. Posteriorment, entrava a  Sant' Apollinare in Classe d’on seria arribaria a ser-ne abat. Poc després va renunciat al càrrec i es va lliurar, altra vegada, a la vida eremítica. L’any 1012, seguint la regla benedictina, va fundar l’orde camaldulenca que respon a una vida austera de tipus eremità, tan solitària com en comunitat. Va morir el 1027 a Val di Castro – Fabriano (Itàlia).
Joan Amades, en tractar la figura de sant Romuald, explica que “la gent del Pirineu sentia una devoció i una admiració molt fortes per sant Romuald, i temia que un bell dia no se n’anés del monestir per a sempre més i amb la seva absència perdessin la seva font de gràcia i el seu do d’inacabable virtut”. Per vèncer el seu temor, segueix Amades, “decidiren matar-lo, per tal de tenir així la seguretat de posseir les seves relíquies, que consideraven portadores de bé i de favor diví”. La iniciativa no va tenir bon resultat ja que “la conjura va arribar a oïda del sant, que decidí fugir una nit i d’amagat, a fi d’evitar que l’assassinessin per excés d’estimació (1)”
Se’l sol representar amb l’hàbit dels camaldulencs, amb túnica, escapulari i caputxa amb cinturó, tot de color blanc. Sol dur una abundosa barba. El seu atribut més característic és una petita casa voltada d’arbres que porta al braç en referència a la vida eremítica. Pot estar acompanyat per un escala, símbol místic de l’ascensió al cel i un flagell en senyal de penitència. Louis Réau diu que pot dur una calavera a les mans, que pot aguantar un bàcul o, fins  i tot, repartint el reglament de l’orde que va fundar.
La seva festa se celebrava el 7 de febrer però actualment, i segons el Martirologi romà, es commemora el 19 de juny. Beatificat pocs anys després de la seva mort, va rebre la canonització del papa Climent VIII l’any 1595.

1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 742


Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 131-132

15 de juny 2014

Manlleu canta, un any més, els goigs a la Mare de Déu de la Font

Enguany, malgrat la forta pluja caiguda una estona abans, ha estat resat el Sant Rosari i cantats els Goigs a la Mare de Déu de la Font de Manlleu

Escrits l’any 1929 per mossèn Joan Puntí i Collell i musicats per mossèn Ferran Gorchs, són d’oblidat record en aquesta entranyable festa veïnal.




14 de juny 2014

Demà diumenge, festa de la Font de la Mare de Déu

Demà diumenge, 15 de juny, se celebra l'edició d'enguany de la festa de la Font de la Mare de Déu. A les 10 del matí hi haurà la missa a l'església parroquial de Santa Maria i, a les 5 de la tarda, el tradicional rés del Sant Rosari i cant dels goigs davant mateix de la font.

Aquest és el cartell dissenyat per Toni Donada.


11 de juny 2014

Avui és la festivitat de santa Maria Rosa Molas

María Rosa Molas i Vallvé va néixer el 24 de març de 1815 a Reus (Baix Camp). Era la filla petita d’una família d’artesans del carrer Padró de la ciutat. El seu pare era d’ascendència andalusa amb qui s’havia casat la seva mare en segones núpcies. Compaginava els estudis amb freqüents visites a l’hospital on la seva mare solia anar per tenir cura dels malalts.
L’any 1831, quan tenia 16 anys, se li va manifestar la vocació religiosa però va desistir per la negativa del seu pare. Deu anys després, el 1841, va prendre l’hàbit de les germanes de la Corporació de la Caritat, vinculades amb la congregació de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, que s’ocupaven d’atendre els malalts de l’Hospital de Sant Joan. El 1844 es va traslladar a la Casa de la Caritat de Reus on es va dedicar a diferents tasques i on va iniciar la labor educativa a nenes i joves amb la direcció de l’escola.
El 1849, Maria Rosa i quatre germanes més es van desplaçar a Tortosa a requeriment de l’Ajuntament de la ciutat per atendre la Casa de la Misericòrdia. El centre estava molt desatès i va treballar per millorar-ne les condicions així com d’obrir una escola per a nenes. El 1851 també va assumir la direcció de l’escola pública, fet que li exigeix obtenir el títol de magisteri, i de l’Hospital de la Santa Creu.
Fou conscient de les limitacions de la comunitat de germanes amb què treballaven a Tortosa i de la manca de lligam amb les autoritats eclesiàstiques. L’any 1857, va promoure la fundació de  la Congregació de les Germanes de Nostra Senyora de la Consolació destinada a l’assistència i cura de malalts i necessitats i a l’educació. En va ser nomenada primera superiora i es van posar sota l’autoritat diocesana.
L’any 1859 la congregació es va establir a Castelló de la Plana, que aleshores pertanyia a la diòcesi tortosina; a partir de 1862, amb el suport del bisbe Benet Vilamitjana, també es va establir a d’altres poblacions de la demarcació eclesiàstica i en vida de la seva fundadora, s’obren una quinzena de centres.
Després una breu malaltia, amb la salut debilitada pels anys d’esforços, morí a la Casa de la Misericòrdia de Tortosa l’11 de juny de 1876.
El papa Pau VI la va beatificar el 8 de maig de 1977 i Joan Pau II la va canonitzar l’11 de desembre de 1988.
El Museu Santa Maria Rosa Molas, situat al Noviciat de la Consolació de Tortosa, hi ha objectes relacionats amb la santa i altres elements que contextualitzen la seva època i labor assistencial i educativa


Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 75-76

El darrer número d'El Far de Puig-agut ja és al carrer

El número 103, de juny de 2014, d'El Far de Puig-agut, ja és al carrer. 
En aquesta edició, amb portada fotogràfica de Miquel Valls, hi podeu trobar informacions i notícies sobre el Santuari de Puig-augt, un article d'Àlex Roca sobre els jocs florals celebrats, fa justament un segle, prop del temple i promoguts per Ramon Madirolas, un text de Bernat prat sobre la pàctica del barranquisme per l'entorn natural proper, i una poesia de Mònica Sala. A la contraportada, podreu veure l'anunci de l'aplec que se celebrarà el proper 29 de juny (cliqueu la imatge per llegir-lo).

10 de juny 2014

Avui és la festivitat de santa Oliva, venerada a Olesa de Montserrat

Filla de noble família, Oliva va néixer a Palerm, Sicília (Itàlia), entre els anys 442 i 448. Es va consagrar,  de molt jove, a ser exemple de les virtuts cristianes del a puresa i la castedat.

En aquella època, el poble vàndal amb el seu rei Genseric, que s’havia establert a les terres nord-africanes, van envair l’illa siciliana i van atacar Palerm. Les víctimes foren molt nombroses i la destrucció general; aquells habitants que no van morir, van ser esclavitzats i conduïts a Tunis, en terres africanes. Oliva, que es trobava entre aquests darrers, va ser posada al servei del governador de la ciutat. La bellesa i senzillesa de la noia va seduir el seu nou senyor que la va assetjar tot procurant que es convertís a l’heretgia ariana. La fermesa d’Oliva fou tanta que ni amb cruentes tortures va flaquejar. Sense atrevir-se a matar-la, fou abandonada al desert enmig de les feres.

Temps després, havent estat protegida per la divina providència, Oliva va trobar-se uns cavallers que estaven de cacera. En veure la noia, que encara era més bonica que abans, van intentar deshonrar-la; el resultat fou ben al contrari ja que la força de les paraules d’Oliva els va convèncer de batejar-se i abraçar el catolicisme. L’exemple d’aquesta conversió en va comportar d’altres. El governador de Tunis es va alarmar i va enviar soldats a detenir Oliva i empresonar-la. Com que no parava de convertir als qui l’envoltaven, se li van aplicar diversos suplicis entre els quals es compta que fou submergida en oli bullent. Finalment, va morir decapitada a Tunis (Tunísia) l’any  463.

A santa Oliva se’l representa de donzella romana, vestida amb túnica i mantell que li arriba fins als peus; a una mà porta la palma martirial i a l’altra pot dur una branca d’olivera, que és el seu atribut personal, que també pot acompanya-la ben a prop.

La seva festa és celebrada el 10 de juny que a Olesa de Montserrat ja la solemnitzaven des de 1621 i és patrona de la població des de 1664 per concessió del papa Alexandre VII. Dos anys després van arribar unes relíquies a la parròquia de Santa Maria que es va col·locar en un reliquiari d’argent situat a un retaule barroc.

Era invocada, per la pagesia d’Olesa i entorn, contra la malura de les oliveres amb la dita: “Santa Oliva beneita, mata la cuca i deixa l’aceita”; igualment, se la reclamava en tots els territoris on es conrea aquest fruit homònim de la santa. Les cuineres, que havien de fregir aliments, reclamaven la protecció de la santa per no cremar-se.

Font: Arimany, Joan. Sants tradicionals catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2013, p. 109-110

2 de juny 2014

Avui és la festivitat dels Quatre Sants Màrtirs de Girona

Més enllà d’allò que la documentació certifica, la tradició s’ha entossudit a indicar fets i noms d’escassa veracitat històrica com a certeses indubtables. És el cas de la vida i mort d’aquells que Joaquim Pla Cargol(*) va identificar com a primers màrtirs de Girona. 

Són Germà, Paulí, Just i Sici o Scici, antigament de gran devoció a la ciutat gironina, que haurien existit fins i tot abans que sant Feliu -aquest de vida ben certa- i de l' imaginat sant Narcís.


La biografia llegendària d’aquests quatre germans que haurien nascut a la població de la Pera. D’ofici, dos eren picapedres o mestres d’obra i dos eren fusters; per aquest motiu se’ls havien repartit com a patrons diverses confraries de picapedrers i fusters.

Al voltant de l’any 303, van ser cridat pel lloctinent Rufí (un dels dolents que sol esmentar la tradició, situat a Girona, i que estava a les ordres del governador Dacià) per construir un temple als déus. Els quatre germans, com a bons cristians, es van oposar fer un servei a les divinitats paganes. Aleshores van ser empresonats i posteriorment martiritzats en un lloc fora muralles de la ciutat de Girona. Els martiris van ser diferents segons el receptor: Germà va morir a cops de pedra i de martell, Paulí va ser clavat a la creu, Just va ser decapitat i Sici cremat.

La seva diada ja es va incorporar, al segle XI, al martirologi d’Adó de la seu de Girona i al segle XIII era celebrada junt a sant Justuri o Just. En els primers temps la festa se celebrava el 31 de maig; posteriorment, per acord del capítol catedralici pres el 30 de maig de 1420, es va celebrar el dilluns de la festa de la Santíssima Trinitat o, dit d’altra manera, el dilluns immediat després de l’octava de Pentecostes. Els calendaris actuals tenen assignat el 2 de juny.


La tradició diu que les seves restes van estar dipositades, primerament, dins l’església de Sant Feliu que era fora muralles de Girona; en època de Carlemany, quan la ciutat fou deslliurada dels sarraïns, se’ls traslladà a la catedral de Santa Maria. En època del bisbe Arnau de Mont-rodon (1335-1348), se’ls va construir un sepulcre gòtic a la primera capella del deambulatori. Aquesta capella fou consagrada el 1339 pel mateix bisbe Arnau de Mont-rodon. Conté el sepulcre dels quatre sants, amb els seus busts a la part superior.

Nota:

* Pla i Cargol, Joaquim. Santos mártires de Gerona: Sant Félix, San Narciso y otros santos. Girona: Dalmau Carles, Pla, 1955, p. 21 i 22

1 de juny 2014

Calendari santoral català: juny

1
Sant Inyigo, aAbat
Sant Simeó, monjo

2
Sant Erasme, bisbe i màrtir
Sant Pere, màrtir
Sant Marcelí, màrtir

3
Santa Clotilde, reina
Beat Joan Grau


Sant Francesc Caracciolo, fundador
Santa Sadurnina, verge i màrtir

5
Sant Bonifaci, apòstol d’Alemanya, màrtir

6
Santa Càndia, vídua, celebrada a Gualbes
Sant Norbert, bisbe i fundador

7
Sant Sabinià, màrtir
Santa Genívera, verge i màrtir

8
Sant Germà, màrtir, celebrat a La Pera i Girona (ara, el 2 de juny)
Sant Just, màrtir, celebrat a La Pera i Girona (ara, el 2 de juny)
Sant Paulí, màrtir, celebrat a La Pera i Girona (ara, el 2 de juny)
Sant Scisi, màrtir, celebrat a La Pera i Girona (ara, el 2 de juny)
Sant Pere d’Amer, frare mercedari

9
Sant Prim, màrtir
Sant Felicià, màrtir

10
Santa Oliva ,verge i màrtir, celebrada a Olesa
Santa Margarida, reina

11
Sant Bernabè, apòstol
Sant Feliu, màrtir
Sant Fortunat, màrtir
Santa Maria Moles, verge i fundadora

12
Sant Onofre, ermità
Sant Prim, màrtir d’Àgen
Sant Felicià, màrtir d’Àgen
Sant Guillem de Llívia (celebrat el tercer diumenge de juny a Llívia)

13
Sant Antoni de Pàdua, confessor
Sant Evidi, màrtir, celebrat a Besalú
Sant Patró, confessor, celebrat a Besalú

14
Sant Basili, bisbe
Sant Eliseu, profeta

15
Sant Modest, màrtir
Sant Vito, màrtir
Santa Crecència, màrtir

16
Sant Quirze, fill de santa Julita, màrtir
Santa Julita, mare de sant Quirze, màrtir
Santa Lutgarda, verge

17
Santa Teresa, reina de Portugal

18
Sant Teòdul, màrtir, celebrat a de Sant Cugat del Vallès
Sant Lleonci, màrtir, celebrat a de Sant Cugat del Vallès
Sant Josep, màrtir, celebrat a de Sant Cugat del Vallès
Santa Maria màrtir, celebrada a de Sant Cugat del Vallès
Santa Marina, verge, celebrada a Barcelona

19
Sant Gervasi, màrtir
Sant Protasi, màrtir

20
Sant Silveri, papa i màrtir
Santa Idaberga, verge

21
Sant Patllari, arquebisbe i confessor, celebrat a Camprodon
Sant Lluís Gonçaga
Sant Ramon de Roda, bisbe de Roda-Ribagorça

22
Sant Paulí de Nola, bisbe i confessor
Santa Consorcia, verge

23
Sant Simó Estilita
Sant Joan, prevere i màrtir
Sant Feliu, prevere i màrtir

24
Festa de la Nativitat de sant Joan Baptista, celebrat als bisbats de Vic , Lleida, Barcelona i Perpinyà

25
Sant Guillem, abat
Sant Adalbert, confessor
Santa Febronia, verge i màrtir

26
Sant Joan, màrtir, celebrat a Barcelona
Sant Pau, màrtir, celebrat a Barcelona
Sant Salvi, bisbe i màrtir

27
Sant Ladislau, rei
Sant Benvingut, confessor
Sant Ebonci o Ponç de Roda, bisbe de Roda-Barbastre

28
Sant Lleó, papa
Sant Pau, papa
Sant Plutarc, màrtir

29
Sant Pere, apòstol
Sant  Pau, apòstol

30
Festa del martiri del beat Ramon Llull
Sant Marçal, bisbe de Limoges, celebrat al Montseny