29 de maig 2014

Festivitat de sant Just, primer bisbe d'Urgell

Just va viure a la primera meitat del segle VI i és considerat el primer prelat conegut del bisbat d’Urgell. La  més destacada de les referències és la de sant Isidor en el seu De Viris Illustribus i que en fa una ressenya biogràfica: “Just, bisbe de l’església d’Urgell i germà del predit Justinià, difongué un opuscle on esposava el Càntic dels Càntics, amb discussions puntuals i amples sobre el sentit dels debats de les al·legories”.
Era membre d’una família molt culta per l’època. Tres dels seus germans, com ell mateix, van ser bisbes: Justinià de València, Nebridi d’Ègara, l’actual Terrassa, i Elpidi d’Osca. Segons Antoni Pladevall, podrien haver rebut formació de sant Victorià al monestir d’Assan a la Ribagorça.
El bisbe Just va participar en el segon concili de Toledo, l’any 527, i al concili de Lleida i València del 546.
Se’l representa amb la vestimenta de bisbe, amb mitra i bàcul a una mà; a l’altra mà sol dur un llibre en referència a la seva producció literària. També pot estar fent acció de redactar algun d’aquests escrits.
La seva festa és el 29 de maig tot i que anteriorment s’havia celebrat el dia anterior. Era venerat a la Seu d’Urgell abans del segle XI ja que a la catedral hi tenia dedicat un altar. Aquesta veneració hauria tingut continuïtat pel fet que, com ressenya Jaime Villanueva, en un document referent a la translació de les relíquies dipositades a l’altar major de la catedral de la Seu d’Urgell, l’any 1315, ja se’n citen unes de sant Just. Aquest mateix autor afirma que se li havien dedicat alguns altars a esglésies de la diòcesi però, en canvi, aquesta devoció no era indicada en el calendari festiu medieval. L’interès per sant Just es desvetllaria, diu Villanueva, fins a donar-li la merescuda importància com escriptor.

Font. Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 71-72

25 de maig 2014

Festivitat del frare mercedari Pere Malasanc o Malasang

Pere Malasanc o Malasang era fill d’una de les famílies més nobles de la ciutat de Lleida. Nascut a la segona meitat del segle XIV va heretar tots els béns en quedar orfe molt aviat. En la seva infantesa va adquirir uns estudis elementals per llegir i escriure.

Quan tenia divuit anys, un sermó que va escoltar en una església li va transformar la vida i va decidir prendre la carrera religiosa; va repartir les propietats que li pertocaven entre els seus germans i va abandonar la ciutat per dirigir-se a Saragossa. A la capital aragonesa va treballar de servent en una residència familiar i va aprofitar per adquirir formació. Durant un temps va estar retirat al monestir de Santa Engràcia i, posteriorment, va estudiar teologia al convent de Sant Llàtzer on va sol·licitar l’ingrés a l’orde mercedari.

Va ser nomenat comanador del convent de Santa Maria del Olivar, a Terol, on es va guanyar la fama de santedat. També va ocupar el mateix càrrec a la casa de Perpinyà durant tres anys i en d’altres comunitats de l‘orde i per dues vegades va ser nomenat Definidor general.

A partir de 1415, amb la designació com a Redemptor de la província mercedària d’Aragó, juntament amb fra Joan de Granada, Redemptor de la província de Castella, va participar en diverses missions per redimir captius a la terres sarraïnes de Granada i a l’Àfrica. Les causes de la seva mort són diferents segons els autors que les expliquen, encara que tots coincideixen en que va ser assagetat. Segons Francesc de Neyla va ser empresonat i martiritzat a la ciutat granadina. Per Narcís Feliu de la Penya va ser mort per uns pirates otomans que van assaltar la galera genovesa en què s’havia embarcat. Altres fonts relaten que uns genovesos el van assassinar. Se situen els fets el 25 de maig de 1428

Se’l representa vestit de mercedari: hàbit amb cogulla blanca amb l'escut de l'orde al pit i capa, també de color blanc. A una mà porta la palma que simbolitza la seva condició de màrtir i unes sagetes en referència a la causa de la seva mort.


La seva festivitat havia estat celebrada el 25 de maig en l’orde mercedari on era considerat un màrtir. No consta en la darrera edició del Martirologi romà.

22 de maig 2014

Avui és la festivitat de santa Joaquima de Vedruna

Urna amb el cos de santa Joaquima
Joaquima de Vedruna i Vidal va néixer 16 d’abril de 1783. Era la cinquena de vuit fills d’una família de la burgesia barcelonina que vivia al carrer Hospital. Va rebre una bona formació inicial amb els seus germans, mitjançant un preceptor, que li va permetre adonar-se de les dificultats que suposava ser una persona analfabeta. Quan només tenia 12 anys, se li va despertar la vocació religiosa i va intentar ingressar al convent de l’Encarnació de Carmelites calçades proper a casa seva però no va ser admesa per raó d’edat.
L’any 1799 es va casar a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona amb el vigatà Teodor de Mas, amic de la família i, com el pare de Joaquima, advocat i procurador de la Reial Audiència del Principat de Catalunya. El matrimoni va tenir nou fills dels quals tres van morir amb curta edat.
Manso Escorial de Vic
En esclatar la Guerra del Francès, la família va fixar la seva residència al manso Escorial de Vic, propietat del seu espòs, Teodor de Mas. El van reclamar per exercir diverses tasques dins la contesa mentre Joaquima i els seus fills van restar al mas. L’ocupació de Vic per part de l’exèrcit napoleònic, motivà la fugida  a la  zona de la Calma, al Montseny, on van restar refugiats al mas del Clot de la Móra fins que Vic va ser abandonada per les tropes. Un cop acabat el conflicte, el seu marit va intentar reprendre l’activitat professional a Barcelona però va morir l’any 1816 a causa d’una tuberculosi. Joaquima restava vídua a l’edat de 33 anys.
Va haver d’assumir totes les càrregues familiars. Vivia al manso Escorial de Vic dedicada als seus fills amb la previsió que, quan aquests fossin adults, entraria de religiosa en un convent.
L’any 1819 va conèixer al pare caputxí fra Esteve d’Olot, que va esdevenir el seu director espiritual. A instàncies seves va madurar la decisió de fundar una congregació amb una doble tasca educativa i sanitària, per als més dèbils socialment.  El 6 de gener de 1826, a mans del bisbe de Vic, Pau Jesús Corcuera, Joaquima professava amb el nom de Joaquima del pare Sant Francesc i, el 26 del mes següent, s’iniciava l’Institut dedicat a cura de malalts des dels hospitals municipals, a l’educació de noies des de l’escola pública, i a l’atenció dels marginats des de les Cases de Caritat. Es va posar sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme amb el nom de Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat. La primera comunitat estava formada per cinc noies. El manso Escorial va ser el lloc inicial de la seva labor i, va estar regida per una regla, de caire franciscà, redactada per fra Esteve.
Cuina del manso Escorial
El 1837, a causa de la primera Guerra Carlina i de les idees polítiques del seu fill, Joaquima va ser empresonada per un breu període de temps. Posteriorment, va anar a Berga des d’on, l’any 1840, s’exilià a França juntament amb un grup de germanes, passant els Pirineus a peu i es dirigí a Perpinyà on va restar durant tres anys. L’any 1843, retornada de l’expatriació, va vigoritzar les cases que ja s’havien fundat abans de la guerra i reobrí el noviciat establert a Vic. Va reprendre la tasca fundacional instal·lant moltes comunitats per tot Catalunya,. En aquesta època va rebre la col·laboració del pare Antoni Maria Claret a qui va encomanar l’ampliació de la Regla primitiva amb normes de govern.
L’any 1849 va patir un primer accident vascular cerebral, del que es recuperà.  En 1852, però, es va retirar a la Casa de Caritat de Barcelona, perquè el fred de Vic, afectava la seva salut. Petits atacs de feridura afebliren la seva salut. Va morir a Barcelona, el 28 d’agost de 1854, a causa de la gran epidèmia de còlera. Aleshores, les cases fundades per Joaquima de Vedruna ja eren trenta i les germanes unes cent cinquanta.
Se la representa vestida amb la indumentària inicial de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna amb l’hàbit i l’escapulari marró fosc amb vel i sobrevel negres i toca blanca; el vel, a la part posterior, acaba recollit a mena de caputxa. A la banda esquerra porta un crucifix i, al mateix cantó, penjada de la corretja de pell que cenyeix l’hàbit, duu  semblant a un rosari, l’anomenada Corona de la Mare de Déu.
A Catalunya, la seva festa és celebrada el 22 de maig tot i que el Martirologi romà indica, com a data de commemoració, el 28 d’agost, data de la seva defunció. Pius XII la va beatificar el 19 de maig de 1940 i Joan XXIII la va canonitzar el 12 d’abril de 1959. El seu testimoni cristià va esdevenir un exemple valuós per al laïcat com a dona casada, mare i vídua, a més de religiosa i fundadora.
El manso Escorial de Vic, lloc fundacional de la congregació, manté diversos espais de record de la vida de santa Joaquima, que en va ser propietària. La capella guarda el seu cos visible dins el sarcòfag i es conserven la seva habitació i la cuina. A les golfes, es troben al sòl  un parell de bigues, casualment formant una creu. Per a ella, aquest espai es convertí en un lloc de pregària habitual. 

Podeu veure una petita col·lecció de relíquies de santa Joaquima al blog Relíquies santes.

Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 61-63

21 de maig 2014

Robatoris d'imatges de capelletes de carrer

Darrerament han succeït diversos robatoris d’imatges de capelletes de carrer. A Olot (Garrotxa) han estat detectats alguns d’aquestes furts. Segons informa NacióLaGarrotxa.cat: “Els Mossos d'Esquadra d'Olot investiguen el robatori d'una figura de sant Antoni que estava en una capelleta situada a la façana d'un habitatge del carrer Fluvià. La peça robada fa 1 metre d'alçada, és de fusta i data del segle XIX, segons la denúncia per robatori amb força que van presentar els seus propietaris el 15 de maig passat. Els lladres es van enfilar en una escala per poder arribar a la figura, que està a uns 5 metres del terra, i van trencar el vidre”.

I el mateix mitjà afegeix que “la policia també ha tingut coneixement de dos robatoris de marededéus al centre de la ciutat exposades en capelletes. En aquest cas, però, són figures de guix posteriors a la Guerra Civil”.

18 de maig 2014

Festivitat de sant Pròsper, arquebisbe de Tarragona

La tradició més consolidada considera sant Pròsper el darrer arquebisbe de Tarragona del període visigòtic. Arran de la invasió sarraïna, al voltant de l’any 713, va fugir de la ciutat acompanyat dels preveres Justí i Procopi, i els diaques Pantaleó, Marçal i Jordi. Es van endur les relíquies dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi per protegir-les. També es van endur l’Oracional visigòtic tarraconense, conegut com el Còdex de Verona, on es conserva actualment. Segons Joan Serra i Vilaró, el recorregut hauria sorgit de Tarragona, i hauria passat per Càller (Sardenya), Pisa (Toscana, Itàlia) i, finalment, s’aturaria a la zona de Camogli, situat a la Ligúria italiana. Allà hi haurien fundat el monestir de San Fruttuoso di Capodimonte. En aquest cenobi moriria sant Pròsper anys després, possiblement el 718.

Aquesta narració, segons l’autor Josep Martí, podria ser una deformació d’una tradició local de Camogli que considera sant Pròsper, també arquebisbe tarragoní, un fugitiu dels vàndals, i que hauria mort el 24 de novembre del 409.

La representació més habitual és vestit de bisbe metropolità amb mitra al cap; amb la mà dreta subjecta un bàcul i amb el braç esquerre sosté un vaixell en miniatura en record del seu viatge des de Tarragona a la Ligúria italiana.

La festivitat és establerta el 18 de maig a Tarragona. L’any 1950, en aquesta data, l’arquebisbe Benjamín de Arriba y Castro va rebre una relíquia autèntica de sant Pròsper per a la catedral, on es va poder venerar. El papa Joan XXIII va concedir la celebració d’ofici i missa de sant Pròsper a tot l’arquebisbat, vinculada a la data de la recepció de la relíquia.


El 2 de setembre se celebra la festivitat a Camogli (província de Gènova, a la Ligúria italiana) d’on és patró i on el culte va ser aprovat pel papa Pius IX l’any 1854; en aquesta darrera data consta al Martirologi romà.

Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 120-121

Celebració de l’arribada del braç de santa Tecla a Tarragona

El calendari tradicional català celebra, el 18 de maig, l’arribada del braç de santa Tecla a Tarragona on és anualment venerat amb la Festa major.

La  iconografia sol representar aquesta santa aguantant, ella mateixa, la relíquia més preuada de Tarragona. És així com, curiosament, esdevé la única santa amb tres braços.

La Viquipèdia explica la biografia d’aquesta santa, deixeble de sant Pau, amb ben poca informació: “Segons els Actes de Pau i Tecla, Tecla (Taqla) va ser una jove noble verge que va escoltar Pau quan feia el seu "discurs sobre la virginitat" i se'n féu seguidora. La mare de Tecla i el seu promès, Tamiris, en assabentar-se que volia ser casta i canviar de vida, van voler escarmentar-la, a ella i Pau. Va ser miraculosament salvada per una tempesta, quan estava a punt de ser cremada a una foguera i va marxar amb Pau a Pisídia. Allí, un noble anomenat Alexandre va desitjar-la i intentà prendre-la per la força. Tecla va defensar-se i va ser presa i jutjada per haver atacat un noble. Va ser sentenciada a ésser menjada per bèsties salvatges, però aquestes no van voler fer-li mal i, ans al contrari, la van protegir dels seus botxins. La llegenda ja no en diu res més (1)”.

La Gran Enciclopèdia Catalana afirma que el seu culte a Tarragona ja hi era professat en el segle XII (2) arran, especialment, de la creença que sant Pau va predicar a la ciutat i va dur-hi la devoció per la seva deixebla.

Una expedició catalana, enviada per Jaume II es va dirigir a Armènia amb un tron d’or, 200 cavalls andalusos i 400 formatges de Mallorca per adquirir la preuada relíquia de santa Tecla. La tornada a Tarragona, amb el preuat tresor, va tenir lloc el 17 de maig de 1321. La ciutat va rebre la relíquia amb una gran festa, preludi de la que es repeteix anualment. Aquest esdeveniment va marcar, per a les generacions futures, com havia de ser i quina magnitud havia de tenir la festa de la seva patrona.


Notes:
1 “Tecla” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 19 de setembre de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Tecla
2 “Tecla”, dins Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 22. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 199 – 200

17 de maig 2014

Avui és la festivitat de sant Pasqual Bailón

Pasqual Bailón Yubero, nascut en una família pagesa humil el 1540, va viure a la llar familiar fins als 7 anys. A partir d’aquesta edat va fer de pastor d’ovelles. En aquesta època va aprendre a llegir i escriure de forma autodidacte a partir de les lectures de devocionaris i llibres de temàtica religiosa.

Quan tenia uns 20 anys, va entrar al convent de l’orde franciscà descalç, de la Mare de Déu d’Orito o Loreto, a Montfort, on professà el 2 de febrer de 1565. Com a frare llec hi va realitzar les feines més humils i va exercir-hi de porter. L’any 1576, fou enviat pel ministre provincial a París per dur documents al general de l’orde. Durant el viatge, va ser apedregat pels calvinistes francesos. Va residir en diferents convents. A Almansa va fer de mestre de novicis. El 1588, va anar a viure a Nostra Senyora del Roser de Vila-real, quan encara formava part del bisbat de Tortosa, on va seguir fent feines senzilles. Va morir el 17 de maig de 1592 a Vila-real (País Valencià). Era un gran devot del misteri de l’Eucaristia.

Se’l presenta amb l’hàbit de frare franciscà descalç, de color marró, cenyit per una corda, amb els  peus descalços i sense sandàlies, caputxa llarga acabada en punxa. Els atributs que el caracteritzen són l’ostensori i el calze. En referència al seu ofici d’infantesa, se l’acompanya amb un gaiato i  un barret de pastor. Ocasionalment, per la mateixa raó, pot tenir una ovella al costat. Com a frare llec pot dur elements dels oficis humils, com una aixada, unes claus o unes almoines.

El papa Pau V el va beatificar, el 29 d’octubre de 1618, i va ser canonitzat, el 16 d’octubre de 1690, per Alexandre VIII. És patró dels congressos eucarístics, nomenat per Lleó XIII, i de la diòcesi de Sogorb-Castelló, per Joan XXIII, poc després de la seva creació. Havia estat considerat patró dels pescadors de Barcelona, que li mostraven culte a l’església de Sant Francesc propera al mar. Li solien ballar una dansa al davant. Els pastors catalans l’invocaven quan el ramat s’esvalotava i en cas de malalties del bestiar en general, especialment de les encomanadisses. A Mallorca era reclamat per no tenir malsons durant la nit.

El Santuari de Sant Pasqual Bailón es troba a Vila-real. És un edifici fruit de les reformes successives sobre el santuari del Roser i posterior convent. S’hi conserva la cambra on va morir sant Pasqual. El seu cos es conservava en un sepulcre a l’església però va ser profanat el 1936. Algunes restes es van recuperar i situar en el mateix temple reconstruït entre 1949 i 1971.


Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 92-93

14 de maig 2014

Fogueres de primavera per sant Isidre 'llaurador'

Capelleta de sant Isidre al carrer del
Comte de Mnalleu. Foto Facund Pérez
L’encesa de fogueres, especialment a la pagesia, era una de les manifestacions més pròpies de la festivitat de sant Isidre i tenia lloc a la vigília. Joan Amades troba la raó de la seva existència en el fet que “segons la tradició, sant Isidre va encendre una gran foguera, per tal de convèncer els infidels i gent descreguda” i resol que “així va despertar en ells la flama de la fe (1)”. Joan Soler atribueix aquest fet a “l’antiga tradició d’encendre fogueres pel maig” i indica que “es feien a les eres i tenien la virtut d’esquivar mals esperits i guardar la gent i el bestiar d’embruixaments (2)”.

El mateix Amades esmenta com “a Manlleu i en d’altres poblacions de la plana de Vic i de les Guilleries hi havia estat costum encendre fogueres pels carrers” i afegeix que també ho feien en altres llocs com el Penedès, la Segarra, el Cabrerès, les valls d’Olot, la Garrotxa i la Vall d’Hostoles (3). Precisament, a finals del segle XIX, Domènec Torrent i Garriga diu, en referir-se a la festivitat de sant Isidre celebrada a Manlleu, que “la nit anterior a aquesta data es fan fogueres en els carrers i cases de pagès (4)”. En una crònica periodística de l’any 1916 es pot llegir: “La festa que anyalment celebren los pagesos amb motiu del seu St. Patró St. Isidro, fou en extrem lluïda, puig ja a la vigília a cada pas nos entrebancaven amb los focs, que la quitxalla ens obsequià donant una extraordinària animació a la població (5)”.

Respecte a aquest costum, el manlleuenc Josep Prat i Roca afirmava que “no sabríem a pagès quin significat d’etimologia agrícola guarda un ritu tan arrelat” i establia que “creiem més bé que són reminiscències mil·lenàries, indicadores d’un popular alegria”. Malgrat el dubte de la raó d’encendre les fogueres Prat no deixava de dir que “el cert és que a l’entrada de la nit, fa goig de debò el veure des de qualsevol altura les fogueres innúmeres que cremen al davant de les masies. Per Sant Isidre, sobretot, creiem que no n’hi ha ni una que no l’encengui ben grossa. I la festa es veu més i més reeixida si alguns coets o bengales dibuixen fosforescències il·luminant l’estelada, solemnitzant-ho amb una detonant tronada (6)”.

A finals de la dècada, el Dr. Josep M. Gasol també en donava testimoni i deia que “la vigília de Sant Isidre amb els focs que hom encén a les eres dels nostres masos i àdhuc pels carrers de la població, ja fa propaganda de la solemnitat gran de la diada (7)”.

Les fogueres de sant Isidre no eren, com va manifestar Amades, patrimoni manlleuenc. Precisament l’insigne folklorista s’encarrega de dir que “hi havia indrets, com el Lluçanès o el Ripollès, on s’encenien fogueres amb les males herbes del camp en la creença que d’aquesta manera s’allunyaven els mals esperits que podien malmetre les collites (8)”. Precisament, del costum seguit en terres del Ripollès, hi ha un bona referència en paraules de Salvador Vilarrasa i Vall (9) quan relata com “en la vigília de llur sant patró, els pagesos fan el tradicional ‘foc de sant Isidre’, escollint un lloc alteroset, una mica apartat de la casa, per allunyar el perill del foc als pallers. Cap al tard apiloten argelagues seques, brostes de pi i de roure, coves i cistelles dolentes i algun boscall perquè estigui prestat i quan ja és llustre, homes, dones i mainada es posen al voltant i així que veuen lluny o a prop claror d’altre foc, encenen un manat de palla amb un misto de teia que són més barats que les cerilles però fan pudor de sofre, i als pocs moments ja està abrandat”. Vilarrasa segueix narrant la situació: “el jovent i la mainada resten contents perquè la llamarada és grossa i es veurà de lluny. Alegres el voltegen i fent salts i rialles donant-se les mans i amb l’ardor de les flames, i el saltar d’aquella sardana, si vermelles són les barretines les cares també”. I acaba recordant que quan “minva la llamarada i pleguen la sardana per contemplar el grandiós espectacle de tants i tants focs encesos alhora i aviat els xicots i algun home que encara es té per lleuger el traspassen fent un bon salt”.

Fins fa uns trenta anys, encara es feien fogueres de sant Isidre al nucli urbà Manlleu. Pel fet de ser les primeres, després vindrien les de les vigílies de Sant Joan i les de Sant Pere, tenien una major dotació d’elements combustibles; les fogueres o, com es deia simplement, ‘focs’, eren cosa de la quitxalla, supervisats, és clar, pels familiars adults. Aquestes de mig mes de maig marcaven, d’alguna manera, l’inici del període estival i del temps de jugar al carrer.

Article publicat a: Full dominical de les parròquies de Manlleu, núm. 4249, 11 de maig de 2014


Notes:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, vol. 3, 2001, p. 629
2 Soler i Amigó, Joan. “Sant Isidre”. Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 679
3 Amades, Joan. Costumari català: el... [op. cit.]  p. 627 - 628
4 Torrent i Garriga, D. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada , 1893, p. 198
Ideal manlleuense, semanario de actualidades, avisos, notícias y literatura. Órgano oficial de la Villa de Manlleu. Vic : Tip. Balmesiana, 20 de maig de 1916
6 Prat i Roca, Josep. La pagesia de Manlleu. Manlleu: Gràfiques Manlleu, 1956, p. 169
7 Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc” Dins: Lletres amicals, vol. 18, pàgs. 50 a 135 - Manlleu, agost de 1958
8 Amades, "Sant Isidre i els cultes agraris" Dins: Festes i costums dia a dia: calendari de la cultura tradicional viva segons Joan Amades. [Barcelona]: diari Avui, 1991, fascicle 2.
9 Vilarrasa i Vall, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imprenta Maideu, 1975, p. 172

13 de maig 2014

El jesuïta Jacint Alegre ha estat considerat “venerable”

Segons s’ha sabut en les darreres hores, el jesuïta Jacint Alegre i Pujals, nascut a Terrassa el 1874 i mort a Barcelona el 1930, ha rebut el reconeixement de les seves virtuts heroiques pel papa Francesc. Aquesta confirmació representa un important pas cap a la seva beatificació i el primer cap a la canonització i consideració de sant.

Segons el web de Jesuïtes de Catalunya: “Si durant tota la seva vida va estar preocupat i va tenir una preferència pels pobres i malalts, els darrers anys de la seva vida, aquesta preocupació es manifesta d'una forma més intensa. Realitzà diverses peregrinacions a Lourdes acompanyant malalts, i entre 1925 i 1930 el seu nom ja era ben conegut i a ell acudien moltes persones, malalts de tot tipus i sobretot aquells que estaven abandonats. D'aquesta inclinació del P. Alegre pels més abandonats i necessitats sorgeix la idea de la fundació d'un hospital o institució especial per a ells. El resultat va ser el Cottolengo del P. Alegre (1)“.

Podeu veure, amb aquest text, una estampa, amb relíquia del seu fèretre, impresa l’any 1954.


1 “El P. Alegre, impulsor del Cottolengo, ha estat declarat "venerable" pel Papa Francesc” [en línia] Jesuïtes de Catalunya [Consulta: 13 de maig de 2014] Disponible a: http://jesuites.net/el-p-alegre-impulsor-del-cottolengo-ha-estat-declarat-venerable-pel-papa-francesc

12 de maig 2014

"El presoner sant Eudald", avui, a El 9 Nou

Coincidint amb la festivitat de sant Eudald, patró de Ripoll, el bisetmanari El 9 Nou ha acceptat un article sobre en sant i l'episodi, ocorregut fa 175 anys del seu "empresonament". En aquella ocasió, dins el context de la primera Guerra Carlina, el reliquiari del sant va ser considerat botí de guerra per les tropes comandades per Charles d'Espagnac. 

Després de l'atac carlí a Ripoll i posterior incendi del nucli urbà, juntament amb els presoners ripollesos, les restes sacres van ser conduïdes al cuarter general de Berga on van restar durant un any. 

Podeu llegir l'article tot clicant la imatge.

4 de maig 2014

Aplec de l’ermita de la Mare de Déu de Palau el primer diumenge de maig

L’ermita de Santa Maria de Palau està situada al nord del terme municipal de Gurb (Osona) i pertany a la parròquia de Sant Esteve de Granollers la Plana. Es troba en un punt entremig entre les poblacions de Manlleu, Vic i Sant Hipòlit de Voltregà i prop de l’antic camí ral que anava de Barcelona a Puigcerdà; precisament a uns centenars de metres de l’ermita es troba la “creu de mitjavia” que indicava que els viatgers es trobaven just a la meitat de dist
ància en el recorregut de l’esmentat camí.

L’antiguitat del lloc és inqüestionable. Antoni Pladevall i Albert Benet recorden, a la Catalunya romànica , que “el nom de Palau d’una antiga vila rural, anomenada en els primitius documents de Palatio,  indica, sens dubte, una antiga mansió senyorial que per la seva categoria va rebre el nom de palau” i segueixen dient que “el lloc de Palau sembla, per tant, que fou una de les residències comtals del final del segle IX i principi del X” (1).

Posteriorment va ser una pabordia formada per monjos del monestir de Ripoll que va tenir moments de gran importància i domini territorial que va anar perdent a partir del segle XIV fins a extingir-se definitivament el 1835.
Actualment, l’església de Santa Maria de Palau, segons Jordi Sarri, és “un edifici d’una sola nau, molt reformada i desfigurada”(2). És un edifici rectangular d’uns 11 metres de llargada per 5 d’amplada, amb volta de canó, amb una sagristia afegida a la part nord i un ample atri al migdia. L’interior resta mig abandonat. La marededéu de Palau, que es guarda en una masia propera, és una interessant imatge gòtica d’alabastre del segle XV en la qual la Mare de Déu és representada dempeus amb el nen Jesús al braç esquerre.

Un aplec molt participat
El primer diumenge de maig se celebra l’aplec de Palau. Antigament, segons el notari historiador manlleuenc Domènec Torrent i Garriga (3), la data establerta era la del quart diumenge de Quaresma.

El Dr. Josep M. Gasol (4), fa cinquanta anys, esmentava que “el jovent hi acut en gran nombre, si el temps ho permet, puix és fama que el dia de l’Aplec de Palau sempre plou”. La funció social d’aquesta trobada era evident. El mateix Dr. Gasol recorda que “la Verge de Palau és invocada per les noies fadrines que van a la que-salta de marit”.

La corranda que es repetia indicava que eren de bon conformar:

“Mare de Déu de Palau,
doneu-me marit, si us plau;
sigui esguerrat i xacrós,
tan solament marit fos!”

Una altra versió (5) de la mateixa oració adreçada a la Verge de l’ermita deia el següent:

“Marededéu de Palau,
doneu-me marit si us plau,
sigui lleig o coix,
mentre marit fos!”

És a dir, l’aplec de Palau era un moment especial per tal que el jovent es relacionés i especialment indicat, des de l’òptica masclista tradicional,  per tal que les noies tinguessin l’oportunitat d’encarrilar el seu matrimoni.

Tot i que encara se celebra, fins fa unes dècades l’aplec era força diferent. A la missa hi assistia una important gentada de la parròquia i dels municipis veïns; la gent solia arribar a peu i es quedaven al lloc, aprofitant la roureda, per fer un dinar a l’aire lliure; en la sobretaula es ballaven sardanes enmig de la natura.

Ara, la missa es fa a l’exterior i se sortegen alguns pastissos entre els assistents. Poc després, la gran majoria sol fer via cap a casa seva.

Notes:
1 Benet, A. Pladevall, A. "Santa Maria de Palau" dins: Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, volum. II, pàg. 230 – 232
2 Sarri, Jordi. “Santa Maria de Palau” dins: Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, volum. II, pàg. 235
3 Torrent i Garriga, D. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, pàg. 242
4 Gasol, Josep M. Calendari folklòric manlleuenc. Dins: “Lletres amicals”, v. 18 pàgs. 50 a 135. Manlleu, agost de 1958
5 Ponce, Santi [coord.] Gurb, un poble arrelat a la terra. Gurb: Ajuntament de Gurb, 2002, p. 185

3 de maig 2014

Quan els manlleuencs anaven a la Gleva el 3 de maig

El santuari de la Mare de Déu la Gleva, situat a tres quilòmetres de Manlleu, és un dels centres marians més escollits pels fidels d’aquesta ciutat. Antigament, era costum que la gent de Manlleu hi assistís en la festivitat dels apòstols sant Felip i sant Jaume, el 3 de maig. Actualment, els manlleuencs visiten majoritàriament (tot i que és ben habitual trobar-ne al temple) en la diada de les marededéus trobades o, com era conegut en ambients eclesiàstics, la festa de la Nativitat de la Mare de Déu.

De l’antiguitat de la devoció manlleuenca per la imatge mariana se’n tenen diversos testimonis.

Domènec Torrent esmenta que l’arxiu parroquial manlleuenc conservava una nota de l’any 1585 en què Bernat Serrabou de Manlleu feia “censal” (llista o inventari) dels ciris de la Gleva que els manlleuencs feien cremar davant la marededéu (1). 

Igualment, la presència d’un exvot al santuari mostrava l’agraïment del manlleuenc Rafel Albarich, pagès, que el 19 de setembre de 1687 fou atacat per un ós ferotge que el va fer caure a terra i li va posar una urpa sobre el coll; la invocació a la Mare de Déu de la Gleva el va salvar d'una trobada tant poc desitjada ni amable (2).

Notes:
1 Torrent, Domènec. Manlleu: croquis para su historia. Vic: Imp. Anglada, p. 240

2  Poquí, Francesc. Gleba de discursos, en excelencias de la Gleba de oro Maria; baxo la invocación de la Gleba... Barcelona: Joseph Llopis Impressor, 1692, p. 383

2 de maig 2014

Sant Ambròs i sant Simplici, dos màrtirs desconeguts venerats a Sant Joan de les Abadesses

El monestir de Sant Joan de les Abadesses venerava, ja en plena edat mitjana, dos sants –suposats màrtirs- dels quals se’n sap ben poca cosa. Només, i en qualsevol cas, es poden associar a d’altres personatges canonitzats.
Ambròs era considerat un bisbe, localment designat com a màrtir, que es podria relacionar el l’homònim, gran doctor de l’Església -un dels quatre de l’antiguitat tardana- i prelat de Milà que hauria nascut el 339 a Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya) i hauria mort el 397 a Milà (Llombardia, Itàlia).
Ambròs, segons la biografia oficial, va néixer a la important ciutat romana on el seu pare exercia de prefecte del pretori de la Gàl·lia. Era el menor de tres germans i tots van arribar a sants. Mort el seu progenitor, quan Ambròs era molt jove, es traslladà a Roma amb la seva família. A la ciutat eterna va adquirir una solida formació en lletres, oratòria i lleis. L’emperador Valentinià, el va nomenar governador de les regions d’Emília i la Ligúria i va passar a residir a Milà. Aquella era època de gran tensió entre els catòlics i els arians que es va agreujar arran de la mort del bisbe Auxenci de Milà. A desgrat seu, va ser elegit per substituir-lo l’any 374. Com a prelat de Milà fou enèrgic opositor de l’heretgia ariana i es va enfrontar a l’emperador Teodosi per les seves decisions polítiques.
Ambròs va escriure obres de gran relleu dins les produccions literàries catòliques i van suposar-li la dignitat de “doctor” de l’Església.
El retaule major de l’església, iniciat el 1497, contenia taules pintades en les quals estava representat sant Ambròs com a bisbe. Aquest i altres indicis permeten creure que el sant venerat era el prelat de Milà. Igualment, en el segle XI, el sermó pronunciat pel bisbe abat Oliba en la dedicació del monestir de Santa Maria de Ripoll de 1032, esmenta que s’hi troben “les restes del bisbe milanès Ambròs, feliç home estimat per Déu i lloat per tots els altres” i apareix, de nou, en la carta-sermó que el monjo Garsies va adreçar a Oliba entre 1043 i 1046 esmentant les relíquies venerades a Cuixà. En aquest document, s’esmenten que “les restes de Sant Ambròs, bisbe de Milà l'olor de les flors parlen per tota l'església del món”. Sembla, per tant, que ja en ple segle XI, les relíquies presents en terres pirinenques eren les del prelat i que haurien de ser d’aquest i no cap d’altre les que restaren a Sant Joan de les Abadesses.
Respecte sant Simplici, igualment, es pot dir que la veritable identitat és desconeguda i només permet fer suposicions. Per una banda, i per la relació entre els dos sants (Ambròs i el mateix Simplici) , podria tractar-se de sant Simplicià (~320-401), successor de sant Ambròs a la diòcesi de Milà, com també podria ser el papa sant Simplici que va ocupar el càrrec entre ens anys 468 i 483. En els dos casos, cal destacar que no van morir en martiri.
Les restes dipositades al monestir de sant Joan van ser atribuïdes a dos màrtirs tal com indicaven dos reliquiaris  de fusta sobredaurada que l’any 1674 formaven part del conjunt de relíquies del monestir. En un hi constava la següent inscripció: “Aquesta és l’arqueta del màrtir sant Ambròs el cos del qual hi és guardat”. En l’altre, hi havia: "Aquesta és l’arqueta del màrtir sant Simplici el cos del qual hi és guardat".
Aquest fet ha suggerit a alguns autors a atribuir-les a uns màrtirs de biografia desconeguda; els més antics van afirmar que es tractaven d’unes víctimes en mans dels sarraïns l’any 877 –data coincident amb la primera consagració del temple- mentre que d’altres, com Pau Parassols, pel fet de dur nom romà el relacionen amb la invasió dels vàndals a principi del segle V.
La festivitat del dos sant era celebrada el 2 de maig i, segons documentació del mateix monestir, l’any 1180 els era dedicada una missa amb festa doble que va perdurar fins al 1857. Se’ls invocava contra la pesta, la guerra i la sequera.
Més endavant, la fama d'aquests dos sants, en el mateix monestir, seria eclipsada per la presència, inequívoca, d'un monjo del mateix cenobi nascut a Tagamanent i que, poc després de morir, ja se li va atribuir caràcter de sant o de "beat" com s'anomenava preferentment aleshores; és Miró de Tagamanent (1131-1161). Igualment, hi va influir la devoció creixent pel Santíssim Misteri o Devallament, de mitjan segle XIII, amb la descoberta de la Sagrada Forma i festa instaurada el 1619.

Font: Arimany, Joan. Sants tredicionals catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2013, p. 18-20 i 134-135

1 de maig 2014

Calendari - santoral català: maig

1
Sant Segimon, rei, festejat al Montseny

2
Sant Ambròs, celebrat a Sant Joan de les Abadesses
Sant Simplici, celebrat a Sant Joan de les Abadesses

3
Festa de la invenció de la Santa Creu
Festa de la Veracreu, celebrada a Besalú

4
Santa Mònica, vídua
Sant Florià, màrtir

5
Festa de la conversió de sant Agustí
Sant Pius V, confessor

6
Sant Joan Biclarense, bisbe de Girona

7
Sant Just, màrtir
Sant Sist, celebrat a Celrà

Sant Pius, màrtir, celebrat a Barcelona
Santa Faustina, màrtir, celebrat a Barcelona

8
Festa Aparició de sant Miquel Arcàngel
Sant Eladi, bisbe i confessor

9
Sant Gregori Nazianzè, bisbe
Santa Nona, mMare de sant Gregori Nazianzè

10
Sant Antonino, arquebisbe
Santa Beatriu, verge

11
Sant Eudald, màrtir, celebrat a Ripoll
Sant Anastasi i 73 companys, celebrats a Lleida i a Badalona
Santa Severina, màrtir, celebrada a Sabadell
Sant Ponç, màrtir

12
Sant Pancraç, màrtir, celebrat a Barcelona

13
Festa de les Santes Espines de la Corona de Crist, celebrada a Tàrrega

14
Festa de la Mare de Déu d’Alba, celebrada a Tàrrega
Santa Justina, màrtir de Sardenya
Santa Henedina, màrtir de Sardenya

15
Sant Simplici, bisbe de Sardenya
Sant Isidor, màrtir, celebrat a Martorell de la Selva
Sant Isidre Llaurador

16
Sant Just, màrtir, celebrat a Montserrat
Sant Faustí, màrtir, celebrat a Montserrat
Sant Tranquilí, màrtir, celebrat a Montserrat

17
Sant Pasqual Bailón, confessor
Sant Torpetes i companys, màrtirs

18
Festa de la translació del braç de santa Tecla, màrtir, celebrada a Tarragona
Sant Pròsper, arquebisbe de Tarragona

19
Sant Joan de Cetina, celebrat a Vic
Sant Pere de Duenyas, celebrat a Vic
Sant Francesc Coll, frare dominicà,  confessor i fundador

20
Sant Baldiri, màrtir de Nimes, celebrat a Barcelona i zona del Llobregat

21
Sant Timoteu, màrtir
Santa Aglae, verge

22
Santa Júlia, màrtir de Còrsega
Santa Quitèria, verge i màrtir
Santa Joaquima de Vedruna, vídua i fundadora
23
Sant Desideri, màrtir, celebrat a Mataró
Sant Vicenç, màrtir, celebrat a Barcelona

24
Sant Ponc de Planella, màrtir, celebrat a Moià

25
Sant Gregori, papa
Santa Magdalena de Pazzi, verge
Sant Pere Malasanc o Malasang, frare mercedari, màrtir

26
Sant Felip Neri, confessor
Sant Agustí, apòstol d’Anglaterra

27
Sant Joan, papa i màrtir
Venerable Beda, prevere

28
Sant Just, bisbe d’Urgell (passat a l’endemà)
Sant Just, confessor, celebrat a Vic
Sant Emilià i companys, màrtirs de Sardenya

29
Sant Màxim, bisbe
Santa Teodòsia, màrtir
Sant Pere Màrtir Sanç, frare dominicà, màrtir

30
Sant Gabino, màrtir de Sardenya
Sant Críspul, màrtir de Sardenya
Sant Cresentià, màrtir de Sardenya

31
Festa de la Mare de Déu de l’Amor Formós
Sant Ponç, bisbe,  i 300 companys

Beat Bertran Nicolau, confessor, celebrat a Barcelona