23 d’abr. 2014

Sant Jordi, el megalomàrtir

Màrtir, legionari romà, patró de Catalunya ~270, Nicomèdia (Anatòlia, Turquia) - † 23 d’abril de 290, Lod (Israel)

Jordi va néixer en una família noble de la Capadòcia. El seu pare, de nom Geronci i d’origen persa, exercia de militar; la seva mare es deia Policrònia. Ambdós el van educar en la fe a Crist.
Com el seu progenitor, Jordi va fer carrera militar. La seva destresa el va convertir en tribú o oficial. Amb aquest càrrec fou destinat a la ciutat judaica de Lydda coneguda, també, com a Diòspolis.
El càrrec d’oficial de l’exèrcit comportava que Jordi formés part del consell de l’emperador Dioclecià. En aquella època, juntament amb Maximià, havien decretat la persecució i repressió de cristians. En una reunió, Jordi recriminà, davant mateix de l’emperador, la violència contra els seguidors de Jesucrist tot posant-se en evidència de la seva veritable religió. Dioclecià, sorprès i indignat per aquest atreviment, el va fer detenir. En el seu captiveri, Jordi va superar tots els cruels i durs turments que li aplicaven al cos. Finalment, fou mort per decapitació.

Atributs
Se’l mostra jove d’edat, vestit de soldat amb armadura, casc i, fins i tot, una capa; generalment amb cuirassa medieval però també pot dur la indumentària de legionari romà i pot arribar a exhibir elements d’època renaixentista i barroca segons el moment històric en què se’l representa. Apareix damunt d’un cavall blanc i amb una llança al braç amb la qual fereix el drac que apareix a la llegenda; també pot anar sol i dempeus però fent la mateixa acció. El drac és el seu atribut més característic i pot estar situat en l’escena on hi apareix una princesa situada al fons, o en un racó, discretament.
El símbol heràldic de sant Jordi, una creu vermella sobre fons blanc, era l’emblema de la Diputació del General del Principat de Catalunya, antecessora de l’actual Generalitat. Des d’aleshores consta en escuts i banderes de diversos municipis catalans.

Devoció
La seva festivitat és el 23 d’abril. És considerat el patró de Catalunya (herència de ser-ho de la Diputació del General del Principat o Generalitat), d’Aragó, de les ciutats d’Alcoi –on celebren en el seu honor les festes de Moros i Cristians– i Banyeres de Mariola, de la comarca de l’Alcoià (País Valencià). Ho és, també, de diferents estats com Bulgària, Etiòpia, Geòrgia, Grècia, Hongria, Lituània, Portugal, Rússia, Txèquia i Ucraïna, entre d’altres territoris. És considerat protector dels cavallers i antigament dels homes d’armes en general. A Catalunya és especialment tingut per patró dels enamorats. És invocat contra les serps verinoses, les malalties infeccioses com la pesta, lepra o sífilis; en els països eslaus, se’l reclama contra les bruixes.
La gran popularitat de sant Jordi, especialment a l’edat mitjana, el va fer considerar el megalomàrtir. La devoció ja estava establerta al segle IV i, en temps medievals, les croades van ser decisives per estendre-la per l’Europa occidental cristiana. Als Països Catalans, la tradició manté la suposada participació del sant al damunt del seu cavall, en significatives intervencions militars contra els sarraïns: a Barcelona, el 960, per ajudar les tropes cristianes en la recuperació de Barcelona; a la batalla d’Alcoraz a l’Aragó, el 1096; i a la d’Alcoi, el 1276. Es va fer habitual el crit de guerra “Sant Jordi, firam! firam!” entre els soldats dels exèrcits catalans.
La fama del sant li va proporcionar el protagonisme d’una llegenda molt difosa però que, en terres catalanes, se situa a Montblanc (Conca de Barberà). Un drac ferotge tenia atemorida tota una comarca i, per apaivagar-lo, li era lliurat diàriament un dels habitants per tal que li servís d’aliment. El desgraciat era triat per sorteig. La fórmula va ser útil, i el drac amanyagat, fins que la sort va designar la filla del rei com a menja de la fera. Malgrat els intents dels majors prohoms per substituir-la en tan terrible fi, el rei no va voler acceptar l’acord. Quan la princesa ja anava cap a la gola del monstre, va aparèixer un guerrer sobre un cavall blanc. El cavaller era sant Jordi que, llança en mà, va malferir fins a matar el ferotge animal salvant la donzella i tot el regne.
A Catalunya, el culte a sant Jordi és present a partir del segle X. El bisbe Jordi de Vic, que ocupà la prelatura entre 914 i 947, ja en duia el nom i l’abat Oliba va consagrar-li un altar a Santa Maria de Ripoll a la primera meitat del segle XI. En aquella època també se li va dedicar la primera església a Gaià (Bages). Des d’aleshores es van dedicar altres temples i capelles de les quals en destaca la situada dins el Palau de la Generalitat.
La festa de la diada ja era celebrada al país a mitjan segle XV i el papa Gregori XIII va concedir indulgència plenària per a qui la tingués en compte a petició de la mateixa Generalitat, que la va fer oficial en honor del seu patró. A partir de 1660 es va establir ofici propi i el papa Climent IX el va estendre a tot Catalunya.
En els segles de la decadència cultural, XVIII i principi del XIX, la figura de sant Jordi i la seva festivitat van decaure; la Renaixença les va recuperar i promocionar amb un caràcter patriòtic des de l’ideal romàntic. Així, el patronatge del sant va passar a ser símbol de la identitat catalana. A finals de la dècada de 1920, la novella festa dedicada al llibre es va a celebrar el 23 d’abril. Des d’aleshores, va assolir un gran renom i sentit cívic fins i tot en època franquista; aleshores era una forma d’expressió del sentiment nacional ofegat pel règim dictatorial.
Amb la recuperació democràtica la diada de Sant Jordi va esclatar per convertir-se en una de les dates del calendari de major efervescència popular.


Podeu llegir vuitanta hagiografies com aquesta a Sants tradicionals catalans. Sant Vicenç de Castellet, 2013. Un llibre per regalar en aquesta diada de Sant Jordi!