30 d’abr. 2014

Nou article al Diari de Manlleu: "L'aplec de Palau"

Aquest proper diumenge se celebra el tradicional aplec del santuari marià de Palau a la parròquia de Sant Esteve de Granollers de la Plana (Gurb). Una activitat molt seguida pels veïns del terme municipal i dels nuclis de l'entorn.

El darrer article del Diari de Manlleu està dedicat a aquesta manifestació popular que, a les 11 del matí, comptarà amb una missa seguida d'un refrigeri i un sorteig; també hi haurà audició de sardanes amb la cobla Osona.

Podeu llegir l'article tot clicant sobre la imatge.

28 d’abr. 2014

Fa 175 anys de l’incendi que va devastar Manlleu

La nit del 28 al 29 d’abril de 1839, fa justament 175 anys, Manlleu va viure un dels episodis més negres de la seva història. Enmig de les lluites emmarcades en la Primera Guerra Carlina, tot el Baix Vila, aleshores en ple creixement, va ser incendiat per les tropes carlines comandades pel comte d’Espanya.
La primera Carlinada, com fou coneguda la llarga guerra que va durar set anys, va afectar directament la comarca d’Osona. Aquesta lluita dinàstica es va produir entre partidaris de la reina proclamada Isabel II i el pretendent Carles Maria Isidre de Borbó.
Des d’octubre de 1837, Manlleu era una plaça isabelina. La nit del 28 al 29 d’abril de 1839, però,  va tenir lloc l’assalt de l’exèrcit carlí que havia encerclat el nucli urbà. Dirigit per Charles d’Espagnac, comte d’Espanya, des de la masia del Fugurull on havia instal·lat el seu lloc de comandament. La població, aleshores, tenia dos espais fortificats: el més segur, a Dalt Vila, i el més feble encerclava el Baix Vila entre els carrers del Pont, Enric Delaris i el riu Ter. Un primer assalt, a mitja tarda, havia estat rebutjat pels defensors de la vila però, ja de fosc, les forces carlines van entrar al segon i major recinte i el van arrasar provocant un gran i extens incendi. Els manlleuencs que van escapar de les flames es van refugiar a la part alta, més protegida, utilitzant l’església de Santa Maria com a centre de la seva defensa. La resistència dels prop de 600 manlleuencs resguardats al temple va proporcionar temps suficient per  permetre desplaçar, des d’Olot, les tropes del general isabelí Carbó i establir-les a Roda de Ter. Quan els atacants carlins ja estaven a punt d’entrar al recinte interior foren repel·lits heroicament des del nucli defensiu. No gaire lluny, a l’exterior, tenia lloc una intensa batalla.  Prop del castell de Vilagelans, els dos bàndols es van enfrontar i van restar molt malmesos en pèrdues humanes i materials.
L’incendi, a més de la greu destrucció de bona part dels edificis i un bon nombre de víctimes, va deixar profunda empremta en la memòria dels manlleuencs que s’havien salvat. Vint-i-set anys després, el 28 d’abril, es commemorava l’aniversari en record de les víctimes. Mossèn Norbert Garcia va pronunciar-hi un encès discurs  en què recordava com ell mateix va estar a punt de morir en l’escomesa, essent infant,  als braços de la seva mare. 
El desastre que va suposar aquell fet, va tenir paradoxalment, conseqüències positives. En paraules de Joaquim Albareda: “Probablement la crema de Manlleu a mans dels carlins –quan els fabricants van arriscar totes les possibilitats de reprendre l’aventura industrial-, s’establiren les bases de la indústria moderna manlleuenca”. Precisament, les flames havien consumit els primers edificis d’incipient vocació industrial. Sobre les seves restes, que serien comprades per emprenedors com Francesc Puget i d’altres de diversa procedència, s’aixecarien les primeres fàbriques tèxtils de la població. Aquestes utilitzarien, decididament, la força hidràulica com energia per moure les seves turbines.

Il·lustració: xilografia contextualitzada en l’incendi de les fàbriques de Manlleu com consta a: Panorama Español: Crónica Contemporánea. Madrid: Imprenta del Panorama Español, 10845, cap. 4, p. 197

Article publicat a El 9 Nou, 4 d'abril de 2014

27 d’abr. 2014

Dues canonitzacions, Joan XXIII i Joan Pau II, ben particulars

Avui diumenge 27 d’abril de 2014, l’Església catòlica viu un fet que no és gaire habitual. Des del 3 de setembre de 1954, data en què Pius X va ser canonitzat, cap altre papa ha rebut la consideració de “sant”. En aquest cas, a més, per partida doble: Joan XXIII i Joan Pau II.

Angelo Giuseppe Roncalli (1881-1963) va ser papa, amb el nom de Joan XXIII, des de 1958 fins a la seva mort. La beatificació va assolir-la el 3 de setembre de l’any 2000. L’anomenat “papa bo”, que va convocar el Concili Vaticà II, ha estat considerat des de les darreres dècades com a un candidat ferm a fer-lo sant.

Karol Józef Wojtyła (1920-2005) fou papa entre 1978 i 2005 amb el nom de Joan Pau II. La seva canonització, després de ser declarat beat l’1 de maig de 2011 és una veritable cursa de velocitat. Els clams que, mentre encara estava al llit mortuori, demanaven fer-lo “santo subito” han estat autènticament premonitoris. Només han passat 9 anys des de la seva defunció i ha estat objecte de la màxima dignificació de l’Església catòlica.

Respecte a aquest darrer cas, es pot comentar que de canonitzacions més ràpides de la història només es coneixen les d’Antoni de Pàdua (1195-1231) que Gregori IX va fer sant onze mesos després de la seva mort i Thomas Becket (1118-1170) que ho va ser, per ALexande III, tres anys i mig després de ser assassinat.

Joan Pau II serà, cal que ho digui, l’únic sant que he vist viu. Fou el 8 de novembre de 1982, en la seva visita a Barcelona i la missa oficiada al Camp Nou.

25 d’abr. 2014

'Sants tradicionals catalans' a l'especial Sant Jordi d'El 9 TV

El passat 23 d'abril, diada de Sant Jordi, vaig tenir el goig de participar en el programa especial que va emetre, des de la plaça de Vic, El 9 TV. Fou una magnífica experiència enmig de l'ambient festiu de la jornada.

Podeu veure l'entrevista, amb el conductor del programa Jordi Molet, a partir del minut 43 i 20 segons.

23 d’abr. 2014

Sant Jordi, el megalomàrtir

Màrtir, legionari romà, patró de Catalunya ~270, Nicomèdia (Anatòlia, Turquia) - † 23 d’abril de 290, Lod (Israel)

Jordi va néixer en una família noble de la Capadòcia. El seu pare, de nom Geronci i d’origen persa, exercia de militar; la seva mare es deia Policrònia. Ambdós el van educar en la fe a Crist.
Com el seu progenitor, Jordi va fer carrera militar. La seva destresa el va convertir en tribú o oficial. Amb aquest càrrec fou destinat a la ciutat judaica de Lydda coneguda, també, com a Diòspolis.
El càrrec d’oficial de l’exèrcit comportava que Jordi formés part del consell de l’emperador Dioclecià. En aquella època, juntament amb Maximià, havien decretat la persecució i repressió de cristians. En una reunió, Jordi recriminà, davant mateix de l’emperador, la violència contra els seguidors de Jesucrist tot posant-se en evidència de la seva veritable religió. Dioclecià, sorprès i indignat per aquest atreviment, el va fer detenir. En el seu captiveri, Jordi va superar tots els cruels i durs turments que li aplicaven al cos. Finalment, fou mort per decapitació.

Atributs
Se’l mostra jove d’edat, vestit de soldat amb armadura, casc i, fins i tot, una capa; generalment amb cuirassa medieval però també pot dur la indumentària de legionari romà i pot arribar a exhibir elements d’època renaixentista i barroca segons el moment històric en què se’l representa. Apareix damunt d’un cavall blanc i amb una llança al braç amb la qual fereix el drac que apareix a la llegenda; també pot anar sol i dempeus però fent la mateixa acció. El drac és el seu atribut més característic i pot estar situat en l’escena on hi apareix una princesa situada al fons, o en un racó, discretament.
El símbol heràldic de sant Jordi, una creu vermella sobre fons blanc, era l’emblema de la Diputació del General del Principat de Catalunya, antecessora de l’actual Generalitat. Des d’aleshores consta en escuts i banderes de diversos municipis catalans.

Devoció
La seva festivitat és el 23 d’abril. És considerat el patró de Catalunya (herència de ser-ho de la Diputació del General del Principat o Generalitat), d’Aragó, de les ciutats d’Alcoi –on celebren en el seu honor les festes de Moros i Cristians– i Banyeres de Mariola, de la comarca de l’Alcoià (País Valencià). Ho és, també, de diferents estats com Bulgària, Etiòpia, Geòrgia, Grècia, Hongria, Lituània, Portugal, Rússia, Txèquia i Ucraïna, entre d’altres territoris. És considerat protector dels cavallers i antigament dels homes d’armes en general. A Catalunya és especialment tingut per patró dels enamorats. És invocat contra les serps verinoses, les malalties infeccioses com la pesta, lepra o sífilis; en els països eslaus, se’l reclama contra les bruixes.
La gran popularitat de sant Jordi, especialment a l’edat mitjana, el va fer considerar el megalomàrtir. La devoció ja estava establerta al segle IV i, en temps medievals, les croades van ser decisives per estendre-la per l’Europa occidental cristiana. Als Països Catalans, la tradició manté la suposada participació del sant al damunt del seu cavall, en significatives intervencions militars contra els sarraïns: a Barcelona, el 960, per ajudar les tropes cristianes en la recuperació de Barcelona; a la batalla d’Alcoraz a l’Aragó, el 1096; i a la d’Alcoi, el 1276. Es va fer habitual el crit de guerra “Sant Jordi, firam! firam!” entre els soldats dels exèrcits catalans.
La fama del sant li va proporcionar el protagonisme d’una llegenda molt difosa però que, en terres catalanes, se situa a Montblanc (Conca de Barberà). Un drac ferotge tenia atemorida tota una comarca i, per apaivagar-lo, li era lliurat diàriament un dels habitants per tal que li servís d’aliment. El desgraciat era triat per sorteig. La fórmula va ser útil, i el drac amanyagat, fins que la sort va designar la filla del rei com a menja de la fera. Malgrat els intents dels majors prohoms per substituir-la en tan terrible fi, el rei no va voler acceptar l’acord. Quan la princesa ja anava cap a la gola del monstre, va aparèixer un guerrer sobre un cavall blanc. El cavaller era sant Jordi que, llança en mà, va malferir fins a matar el ferotge animal salvant la donzella i tot el regne.
A Catalunya, el culte a sant Jordi és present a partir del segle X. El bisbe Jordi de Vic, que ocupà la prelatura entre 914 i 947, ja en duia el nom i l’abat Oliba va consagrar-li un altar a Santa Maria de Ripoll a la primera meitat del segle XI. En aquella època també se li va dedicar la primera església a Gaià (Bages). Des d’aleshores es van dedicar altres temples i capelles de les quals en destaca la situada dins el Palau de la Generalitat.
La festa de la diada ja era celebrada al país a mitjan segle XV i el papa Gregori XIII va concedir indulgència plenària per a qui la tingués en compte a petició de la mateixa Generalitat, que la va fer oficial en honor del seu patró. A partir de 1660 es va establir ofici propi i el papa Climent IX el va estendre a tot Catalunya.
En els segles de la decadència cultural, XVIII i principi del XIX, la figura de sant Jordi i la seva festivitat van decaure; la Renaixença les va recuperar i promocionar amb un caràcter patriòtic des de l’ideal romàntic. Així, el patronatge del sant va passar a ser símbol de la identitat catalana. A finals de la dècada de 1920, la novella festa dedicada al llibre es va a celebrar el 23 d’abril. Des d’aleshores, va assolir un gran renom i sentit cívic fins i tot en època franquista; aleshores era una forma d’expressió del sentiment nacional ofegat pel règim dictatorial.
Amb la recuperació democràtica la diada de Sant Jordi va esclatar per convertir-se en una de les dates del calendari de major efervescència popular.


Podeu llegir vuitanta hagiografies com aquesta a Sants tradicionals catalans. Sant Vicenç de Castellet, 2013. Un llibre per regalar en aquesta diada de Sant Jordi!

El "diumenge de pasqüetes" al Diari de Manlleu

L'edició d'avui dimecres, 23 d'abril de 2014, del Diari de Manlleu publica un article sobre el "diumenge de pasqüetes". 

El diumenge posterior a la festa de Pasqua se celebrava el ritual del "combregar general". En una processó cerimoniosa es permetia combregar als malalts que no havien pogut assistir al temple parroquial set dies abans.

És un nou article de la secció "Records de Manlleu". 

17 d’abr. 2014

Col·leccionisme de relíquies a El 9 Nou

La secció “col·leccionistes” de l’edició d’avui d’El 9 Nou (Osona i Ripollès) recull la meva dèria per col·leccionar documents relacionats amb els sants i les santes, especialment de Catalunya. 

Malgrat que m’ha tocat el número 13 dels articles d’aquesta secció (fora supersticions!) espero que serveixi per promocionar, en la mesura del possible, aquest aspecte cultural (i evidentment religiós) del nostre país. 

Podeu veure una mostra d'aquesta col·lecció al meu blog "Relíquies Santes".

La mesura i equilibri del text de Miquel Erra, sens dubte, hi ajudarà molt. Moltes gràcies!


16 d’abr. 2014

Nou article al 'Diari de Manlleu': "L'ofici de tenebres i els fasos"

Aquest dimecres, eDiari de Manlleu ha publicat un nou article de la secció 'Records de Setmana Santa' dedicat a l'ofici de tenbres i els anomenats 'fasos'.

14 d’abr. 2014

El silenci recorre Vic durant la processó dels Armats: reportatge fotogràfic

Un any més, la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Vic ha recorregut els carrers de la ciutat en l’anomenada processó dels Armats o del silenci (Podeu llegir-ne la història en un anterior apunt, de l’any 2010, d’aquest bloc: “La processó dels Dolors torna a omplir de silenci i ‘armats’els carrers de Vic”.

Seguidament, podeu contemplar un reportatge fotogràfic de l’edició d’enguany (2014):