Avui apareix a Nació la Flama.cat una entrevista sobre el llibre Sants tradicionals catalans.Agraeixo, molt sincerament, aquest suport del mitjà digital.
(Cliqueu la imatge per llegir l'entrevista)
.
28 de gen. 2014
El llibre 'Sants tradicionals catalans' a Nació la Flama.cat
Avui apareix a Nació la Flama.cat una entrevista sobre el llibre Sants tradicionals catalans.Agraeixo, molt sincerament, aquest suport del mitjà digital.
(Cliqueu la imatge per llegir l'entrevista)
24 de gen. 2014
El número 102 d'El Far de Puig-agut ja és al carrer
La propera missa tindrà lloc el proper dissabte 8 de febrer, a les 5 de la tarda.
(Cliqueu sobre la imatge de la portada i el podreu llegir)
22 de gen. 2014
Segona part del reportatge sobre els Tonis al 'Diari de Manlleu'
El passant dels Tres Tombs i, especialment, el Ball del Ciri [i del Boix]. Les primeres dades documental d'aquesta tradició tan manlleuenca i el seu desenvolupament al llarg dels segle XX.
Tot és acompanyat d'una selecció d'imatges ben il·lustratives.
20 de gen. 2014
L’antiga devoció manlleuenca a sant Sebastià i el seu altar
 |
| Altar de sant Sebastià al temple parroquial de Santa Maria de Manlleu fins al 1936. Foto Lluís Coll. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu. |
Sant Sebastià ha estat un sant amb molts devots, sobretot
pel fet que se l’havia tingut com a protector per la pesta. Així mateix, havia
esdevingut el patró d’un gremi de gran importància per a l’economia econòmica
catalana anterior a la industrialització. els paraires. Aquest ofici i el seu
gremi, en desaparèixer, es va endur el seu patró cap als llimbs. ant Sebastià,
però, no va sortir de l’imaginari col·lectiu ja que és, encara ara, molt
recordat gràcies a antics vots de poble dictats en moment d’epidèmies.
La biografia d’aquest sant apunta que va morir màrtir durant la persecució de
Dioclecià ocorreguda l’any 303 essent mort a causa de nombroses sagetes i
fuetades llençades contra el seu cos (1). La importància que se li va donar,
des de temps antics, la va adquirir per ser assignat com un dels protectors
contra la pesta. Les societats occidentals van conviure, especialment des de
l’edat mitjana, amb successives afeccions generals que van malmetre les
poblacions. La pandèmia de 1348, coneguda com la Pesta Negra, va causar efectes
de nivell universal i de forma directa a Catalunya. Les xifres de referència
local indiquen que un terç de la població manlleuenca, per posar un exemple, va
morir i que de les 22 famílies que vivien a la sagrera a finals del segle XIII
només n’hi havia 7 a
mitjan segle XIV (2). Fins la centúria dissetena la pesta va esdevenir endèmica
i rebrotava cada deu anys amb certa força.
La vinculació de sant Sebastià amb aquesta malaltia epidèmica prové, segons Roger Costa, de quan “segles després de la seva defunció, prengué volada la popularitat del sant, ja que de manera miraculosa l’any 680 salvà de la pesta als habitants de Roma”(3). Certament, Iacopo da Varazze ho explica al la seva ‘Llegenda àuria’ quan “en temps del rei Gumbert es va estendre per tota Itàlia una pesta tan espantosa, que en treballs es trobaven persones que poguessin enterrar als morts. L’epidèmia presentava especials característiques de gravetat i universalitat a Roma i a Pavia. Van ser molts els que, aleshores, van veure un àngel del cel, armat amb un dardell , perseguint i intentant matar a un dimoni, que era qui escampava i propagava la malaltia portant el contagi de casa en casa, de manera que, just al moment que aquest esperit malèfic picava a una porta, tots els qui habitaven allà morien aviat. Algú, per revelació divina, va conèixer que la pesta no s’acabaria fins que a Pavia fos alçat un altar en honor de sant Sebastià. Va fer-se, es va construir l’altar a l’església de Sant Pere ad Víncula, i va acabar la pesta” (4). Costa, però, assenyala que “en terres de parla catalana, però, no serà fins al segle XV que hi arrelà la devoció de sant Sebastià arran de repetides epidèmies”(5). Joan Soler és de la mateixa opinió quan diu que “a Catalunya la devoció data dels segles X – XI, però no arrela en el poble fins al segle XV, el temps fort de les pestes, quan li són dedicades moltes capelles i se celebren processons en honor seu”(6).
El patronatge de sant Sebastià, però, va tenir una altra especialitat a part de la que li era més comuna, la de protector contra la pesta. Així, sant Sebastià va esdevenir el patró dels paraires de moltes de les poblacions on l’important gremi d’aquests artesans hi tenia representants. Pere Molas, a la Gran Enciclopèdia Catalana, defineix ‘paraire’ com la “persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana, des del rentatge fins al perxatge” i afirma que “fou essencial en la indústria tèxtil dels Països catalans entre el s. XIII i el principi del s. XIX” (7) i esmenta que van desaparèixer a partir del procés d’industrialització i l’aparició del nou model de fabricant, menys subjecte a la reglamentació gremial.
Així, a Manlleu, el dia del sant era festejat, especialment per aquest col·lectiu. Dr. Josep M. Gasol explica que “fins ben entrat el segle dinou, els paraires (cardadors, filadors i teixidors de llana) constituïen la indústria més important de Manlleu” i que celebrava “la festa de llur patró, Sant Sebastià, amb molt d’esplendor”(8). Era una festa celebrada per tot el poble i tenia un cert relleu com demostra que, un altar lateral de l’antiga església de Santa Maria –enrunada el 1936 - tenia un altar lateral pagat, en el seu moment, pel gremi de paraires. Esteve Gaja afirma que la imatge del sant “era tinguda, junt amb de sant Francesc, com una de les més valuoses d’entre totes les del temple” i que s’hi podien veure, també, les figues de sant Roc, sant Joan Baptista, la Sagrada Família i santa Llúcia”(9).
La vinculació de sant Sebastià amb aquesta malaltia epidèmica prové, segons Roger Costa, de quan “segles després de la seva defunció, prengué volada la popularitat del sant, ja que de manera miraculosa l’any 680 salvà de la pesta als habitants de Roma”(3). Certament, Iacopo da Varazze ho explica al la seva ‘Llegenda àuria’ quan “en temps del rei Gumbert es va estendre per tota Itàlia una pesta tan espantosa, que en treballs es trobaven persones que poguessin enterrar als morts. L’epidèmia presentava especials característiques de gravetat i universalitat a Roma i a Pavia. Van ser molts els que, aleshores, van veure un àngel del cel, armat amb un dardell , perseguint i intentant matar a un dimoni, que era qui escampava i propagava la malaltia portant el contagi de casa en casa, de manera que, just al moment que aquest esperit malèfic picava a una porta, tots els qui habitaven allà morien aviat. Algú, per revelació divina, va conèixer que la pesta no s’acabaria fins que a Pavia fos alçat un altar en honor de sant Sebastià. Va fer-se, es va construir l’altar a l’església de Sant Pere ad Víncula, i va acabar la pesta” (4). Costa, però, assenyala que “en terres de parla catalana, però, no serà fins al segle XV que hi arrelà la devoció de sant Sebastià arran de repetides epidèmies”(5). Joan Soler és de la mateixa opinió quan diu que “a Catalunya la devoció data dels segles X – XI, però no arrela en el poble fins al segle XV, el temps fort de les pestes, quan li són dedicades moltes capelles i se celebren processons en honor seu”(6).
El patronatge de sant Sebastià, però, va tenir una altra especialitat a part de la que li era més comuna, la de protector contra la pesta. Així, sant Sebastià va esdevenir el patró dels paraires de moltes de les poblacions on l’important gremi d’aquests artesans hi tenia representants. Pere Molas, a la Gran Enciclopèdia Catalana, defineix ‘paraire’ com la “persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana, des del rentatge fins al perxatge” i afirma que “fou essencial en la indústria tèxtil dels Països catalans entre el s. XIII i el principi del s. XIX” (7) i esmenta que van desaparèixer a partir del procés d’industrialització i l’aparició del nou model de fabricant, menys subjecte a la reglamentació gremial.
Així, a Manlleu, el dia del sant era festejat, especialment per aquest col·lectiu. Dr. Josep M. Gasol explica que “fins ben entrat el segle dinou, els paraires (cardadors, filadors i teixidors de llana) constituïen la indústria més important de Manlleu” i que celebrava “la festa de llur patró, Sant Sebastià, amb molt d’esplendor”(8). Era una festa celebrada per tot el poble i tenia un cert relleu com demostra que, un altar lateral de l’antiga església de Santa Maria –enrunada el 1936 - tenia un altar lateral pagat, en el seu moment, pel gremi de paraires. Esteve Gaja afirma que la imatge del sant “era tinguda, junt amb de sant Francesc, com una de les més valuoses d’entre totes les del temple” i que s’hi podien veure, també, les figues de sant Roc, sant Joan Baptista, la Sagrada Família i santa Llúcia”(9).
Article publicat al Full dominical parròquies de Manlleu,núm. 4233, 19 de gener de 2014
Bibliografia:
1 “Sebastià”. Fàbrega, Àngel; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol. 20, p. 491
2 Gaja, Esteve. Història de Manlleu. Manlleu: Jaimes, 1976, p. 91
3 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 63
4 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, 1990, vol 1, p. 116
5 Costa, El gran llibre…, Íbid.
6“Sant Sebastià”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 700
7 “Paraire”. Molas i Ribalta, Pere; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol. 17, p. 237
8 “20 de gener”. Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc”, Lletres amicals, vol 18. Manlleu: [s.n], agost de 1958, p.
9 Gaja, Esteve. La reconstrucció del temple de Santa Maria de Manlleu. Manlleu: l’autor, 1886, p. 20-21
19 de gen. 2014
Reportatge fotogràfic del passant dels Tres Tombs i el Ball del Ciri de Manlleu 2014
Aquest matí, diumenge 19 de gener de 2014, a Manlleu s'han celebrat els actes centrals de les festes dedicades a sant Antoni Abat organitzades per l'Associcació de Sant Antoni Abat. Tonis de Manlleu. Després de la missa, amb cant de goigs en llaor a Sant Antoni, s'ha desenvolupat el passant dels Tres Tombs pels carrers de la ciutat. Posteriorment, a la una del migdia i a la plaça Fra Bernadí, tres grups de diverses generacions (amb els banderers i cordonistes entrants i sortints com a darrer grup) han dansat el tradicional Ball del Ciri.
Vegeu un reportatge fotogràfic de la celebració:
18 de gen. 2014
Manlleu i els Tonis, una simbiosi perfecta
A punt per al passant dels Tres Tombs que demà serà present a Manlleu, el bisetmanari El 9 NOU ha estat molt amable d'acollir un article sobre allò que representa el col·lectiu de Tonis a la ciutat. Amb un títol que hauria d'haver estat el que encapçala aquest apunt, però que s'assembla, l'insereixo seguidament:
17 de gen. 2014
Les ermites de Manlleu a les televisions locals i comarcals de Catalunya
Aquest cap de setmana, s’emet per la freqüència de les televisions locals i comarcals de Catalunya acollides a La Xarxa un reportatge dedicat a Manlleu.
La ciutat és la protagonista de “ El dia oportú”, secció del programa “El temps oportú”. En una breu aparició, en la qual vaig tenir el goig de participar, es convida als catalans i catalanes a visitar les ermites manlleuenques.
Aquests edificis religiosos ens ofereixen una visió panoràmica de la implantació i difusió del a cristianisme al terme manlleuenc. Des de Sant Esteve de Vila-setrú, existent des de l’antiguitat tardana i dedicada al protomàrtir, fins al santuari de Puig-agut, amb titulars de devoció moderna com el Sagrat Cor, la Mare de Déu de Lourdes i sant Josep, passant per sant Julià de Vilamirosa, d’implantació franca a l’alta edat mitjana, i Sant Jaume de Vilamontà, que aixecada a mitjan segle XIX en un vot de poble recorda una construcció anterior de la baixa edat mitjana com correspon al sant apòstol vinculat al “seu” camí vers Galícia.
La ciutat és la protagonista de “ El dia oportú”, secció del programa “El temps oportú”. En una breu aparició, en la qual vaig tenir el goig de participar, es convida als catalans i catalanes a visitar les ermites manlleuenques.
Aquests edificis religiosos ens ofereixen una visió panoràmica de la implantació i difusió del a cristianisme al terme manlleuenc. Des de Sant Esteve de Vila-setrú, existent des de l’antiguitat tardana i dedicada al protomàrtir, fins al santuari de Puig-agut, amb titulars de devoció moderna com el Sagrat Cor, la Mare de Déu de Lourdes i sant Josep, passant per sant Julià de Vilamirosa, d’implantació franca a l’alta edat mitjana, i Sant Jaume de Vilamontà, que aixecada a mitjan segle XIX en un vot de poble recorda una construcció anterior de la baixa edat mitjana com correspon al sant apòstol vinculat al “seu” camí vers Galícia.
Podeu veure el reportatge filmat pel 9 TV:
4 de gen. 2014
Calendari - santoral català: gener
Cada primer de mes, durant aquest any 2014, tindreu les festivitats relacionades amb els sants -històrics i tradicionals- del nostre país.
Us convido a indicar les esmenes que cregueu interessant a fer-hi per, així, anar confeccionant un veritable calendari - santoral català.
GENER
6 Ramon
de Blanes. Màrtir, frare mercedari (Darrer quart del s. XII - † 6 de
gener de 1235, Granada (Andalusia)).
7 Ramon
de Penyafort. Frare dominicà (~1185, Santa Margarida i els Monjos, Alt
Penedès - † 1275, Barcelona). També s’havia celebrat el 23.
10 Pere
Orsèol o Ursèol. Monjo benedictí, eremita (928, Venècia - Vèneto
(Itàlia) - † 988/992, Sant Miquel Cuixà - Conflent).
18 Jaume
Hilari. Màrtir, germà de l’Institut de les Escoles Cristianes de La Salle (2
de gener de 1898, Enviny, Sort - † 18 de gener de 1937, Tarragona)
21 Fructuós
o Fruitós de Tarragona. bisbe, màrtir (Principi del s. III, Tarragona - † 21 de gener de 259)
Auguri de Tarragona, diaca, (Principi del s. III, Tarragona - † 21 de gener de 259)
Eulogi de Tarragona, diaca, (Principi
del s. III, Tarragona - † 21 de gener de 259).
Agatòclia o Catòquia de Mequinensa Màrtir, verge (Primera meitat del segle III)
Agnès de Manresa. Màrtir, verge (s. III – IV). El 30
d’agost se celebra l’arribada de les relíquies a Manresa
22 Aquilina
de Girona. Màrtir (Mitjan s. III –
303, †
Juià)
Oronci de Girona. Màrtir (Segona meitat del s. III,
Cemenelum – †
303, Juià)
Vicenç de Girona. Màrtir (Segona meitat del s. III – †
303, Juià)
Víctor de Girona. Màrtir, diaca (Segona meitat s. III – †
303, Juià)
23 Francesc
Gil de Frederic. Frare dominicà (1702, Tortosa - † 1746, Tonquín,
Vietnam).
27 Enric
d’Ossó. Prevere, fundador de la Congregació de Germanes de la Companyia de
Santa Teresa de Jesús (teresianes) (16 d’octubre de 1840, Vinebre - † 27 de
gener de 1896, Gilet, País Valencià).
Emeri o Mer de Banyoles. Abat
benedictí (Segona meitat del segle VIII, Narbona – † primer quart del segle
IX, Sant Esteve de Guialbes
29 Pere
Nolasc. Frare, fundador de l’orde de la Mercè (1180/1182, Occitània /
Barcelona - † 1245, Barcelona).
Carlemany. Emperador d’’Occident, rei dels francs (742, ? - †
28 de gener de 814, Aquisgrà
Valeri de Roda. Bisbe (Segona meitat segle III ,
Saragossa ? – †
315, Enate, Osca (Aragó)
31 Bernat
Travesser o de Travesseres. Màrtir, frare dominicà (Primera meitat del
s. XIII, ? - 1260, la Seu d’Urgell).
Fonts:
Arimany i Juventeny,
Joan. Diccionari de sants històrics catalans : santes i sants que han viscut a
Catalunya. Sant Vicenç de Castellet : Farell, 2011
Arimany i Juventeny,
Joan. Sants tradicionals catalans : santes i sants de la religiositat popular
de Catalunya. Sant Vicenç de Castellet : Farell, 2013
2 de gen. 2014
'Sants tradicionals catalans' a Catalunya Cristiana
Agraeixo molt sincerament aquesta atenció d'una publicació la temàtica de la qual concorda, perfectament, amb el contingut del volum.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)