1 de jul. 2014

Calendari santoral català: juliol

1
Santa Elionor de Provença
Sant Galo, bisbe
Sant  Aarón, bisbe

2
Sant Proces, màrtir
Sant Martinià, màrtir

3
Santa Romana, verge, celebrada a Barcelona

4
Beat Gaspar de Bono, celebrat a València
Sant Laureà, bisbe

5
Sant Miquel dels Sants, confessor, celebrat a Vic

6
Sant  Isaíes, profeta
Sant Goar, confessor

7
Sant Ot, bisbe de la Seu d’Urgell

8
Santa Isabel, reina de Portugal, celebrada a Barcelona (ara, el 4 de juliol)
Beat Pere Cendra, confessor
Festa de les Santes Relíquies de Tortosa

9
Beat Pere Centurió, confessor, celebrat a Barcelona
Sant Zenon, màrtir, celebrat a Arenys de Mar

10
Festa de la segona translació de santa Eulàlia, verge i màrtir, celebrada a Barcelona
Festa de la Dedicació de la catedral de Tarragona

11
Sant Pius, papa i màrtir
Sant Januari, prevere
Sant Abundi, prevere

12
Festa del Sant Crist de l’Hospital de Vic
Sant Joan Gualbert, abat

13
Festa de la Translació del cos de sant Gaudenci, celebrada a Valls
Festa de la Translació del cos de sant Benedicte, celebrada a Valls
Festa de la Translació del cos de sant Teodor, celebrada a Valls
Festa de la Translació del cos de santa Felicitas, celebrada a Valls
Festa de la Translació del cos de santa Clemència, celebrada a Valls
Festa de la Translació del cos de santa Columna, celebrada a Valls

14
Sant Bonaventura, cardenal
Sant Enric, emperador, celebrat a Puigcerdà
Sant Just, màrtir, celebrat a Tàrrega

15
Sant Camil de Lelis
Sant Antíogo, metge, màrtir de Sardenya

16
Festa del triomf de la Santa Creu
Festa de la Mare de Déu del Carme

17
Sant Hou, màrtir, Celrà
Sant Coralt, màrtir de Catalunya
Sant Aleix, confessor

18
Sant Frederic, bisbe i màrtir
Santa Sinforosa i els set fills, màrtirs

19
Sant Pere de la Cadireta, celebrat a Moià
Festa de l’Entrega de les claus de la ciutat de Barcelona a la Puríssima

20
Sant Geroni Emilià
Santa Margarida, verge i màrtir
Santa Lliberada, verge i màrtir

21
Santa Pràxedes, verge, celebrada a Palma de Mallorca

22
Santa Maria Magdalena, penitent

23
Sant Llibori, bisbe
Santa Erundina, verge

24
Santa Cristina, verge i màrtir
Santa Niceta, verge i màrtir
Santa Aquilina, verge i màrtir

25
Sant Jaume, apòstol
Sant Cugat, màrtir, apòstol de Barcelona, celebrat a Barcelona (ara, el 27 de juliol)

26
Santa Anna, mare de la Mare de Déu

27
Santa Juliana, verge i màrtir, celebrada a Mataró
Santa Semproniana, verge i màrtir, celebrada a Mataró

28
Beat Lluís Exarch, confessor, celebrat a Barcelona
Santa Caterina Tomàs, celebrada a Valldemosa (Mallorca)

29
Santa Marta, verge, celebrada a Provença

30
Sant Abdó, màrtir, celebrat a Arles i Barcelona
Sant Senén, màrtir, celebrat a Arles i Barcelona

31
Sant Ignasi de Loiola, prevere i fundador, celebrat a Manresa
Sant Fortunat, màrtir, celebrat a Manresa

Sant Victorià, màrtir, celebrat a Manresa

30 de juny 2014

El santuari de Puig-agut va recuperar el seu aplec

Ahir diumenge, el santuari de Puig-agut va celebrar la festa que dedica al Sagrat Cor de Jesús cada mes de juny. En aquesta ocasió, la missa va anar precedida d'una arrossada popular en la qual van participar una seixantena de persones.

La cerimònia religiosa va comptar amb rés del Sant Rosari; posteriorment, Mons. Joan Godayol, bisbe emèrit de la diòcesi d'Ayaviri (Perú), va presidir la missa en un temple ple de gom a gom. 

En acabar, l'Associació d'Amics del santuari de Puig-agut va fer una acte simbòlic de reconeixement a Xavier Valls i Mas que des de 1948 ha format part de la pabordia del santuari i, en les darrers dècades, ha estat l’administrador.

La diada va servir , també, per inaugurar les darreres reformes de millora i de l’edifici promogudes per l’esmentada entitat, fundada fa un any.

27 de juny 2014

El Cos Sant o Sant Infant retorna a Sant Pere de Casserres

Recullen els mitjans de comunicació osonencs, en el cas que ens acompanya ho fa El 9 Nou, que el Cos Sant o Sant Infant retornarà al monestir de Sant Pere de Casserres on havia estat venerat. Ho farà aquest dissabte 28 de juny de 2014 amb motiu del concert de Lídia Pujol Iter Luminis (Camí de llum i d’identitat).

El Cos Sant o Sant Infant s’atribueix a un fill de família noble de la Catalunya medieval, potser de la casa de Cardona, de la de Tavertet o de la de Sabassona. Quan només tenia tres dies ja va parlar. Ho va fer per indicar que moriria passats de trenta dies i com s’havia de procedir amb les seves restes: havien lligar-les a un cavall i deixar-lo caminar al seu aire fins que, exhaust, s’aturés; allà havien de fundar un monestir. El lloc on va caure l’animal va ser l’extrem d’una península formada per un meandre del riu Ter on, segons les ordres d’aquell nen, es va construir el cenobi. Les relíquies van ser venerades a la mateixa església de Sant Pere i va restar-hi, tot i estar gairebé dos segles abandonada per la comunitat, fins a 1966 ; aleshores va ser sostret i a finals de la dècada de 1980 fou retornat a la família que posseïa Casserres en propietat. Molt deteriorat, el cos encara és conservat a la casa pairal d’aquests antics propietaris.

No es coneix la seva festivitat ni si hi havia una data de commemoració. Només es pot intuir que seria el centre de la jornada de jubileu que el monestir de Sant Pere de Casserres. Se celebrava el cinquè diumenge de Quaresma i esdevenia un lloc de trobada i d’intercanvi comercial entre gent de l’entorn i, també, de punts ben llunyans.

Les restes són citades per primera vegada el 1556 i Pere Gil ja va incloure el Cos Sant, a inicis del segle XVII, entre les Vidas dels sants de Cathaluña que foren naturals o visqueren o moriren en ella, o las reliquias principals dels quals se troban en Cathaluña, extensament referidas al “benaventurat Infant que esta en lo monastir de Sant Pere de Casserres del Orde Cluniacense, en lo bisbat de Vic”.

El Cos Sant era invocat contra la sequera per la gent de la rodalia del monestir; en aquestes ocasions es transportava la seva urna fins a la llera del riu Ter. També se’l reclamava contra la tartamudesa i la sordesa dels infants.

El monestir benedictí de Sant Pere de Casserres (Masies de Roda) és al capdamunt del turó que crea un pronunciat meandre que fa el riu Ter abans d’endinsar-se a terres de la Vall de Sau. Construït per voluntat de la vescomtessa d’Osona, Ermetruit, a inicis del segle XI, fou lligat a l’abadia a l’abadia francesa de Cluny de la qual en fou priorat. Els edificis van resultar molt afectats pels terratrèmols de 1427 i 1428 i el monestir, en plena decadència, va ser passar als mans dels jesuïtes que el van posseir fins a la seva expulsió. Posteriorment, fou venut a propietaris privats i, en estat d’abandonament, el 1991 va ser adquirit pel Consell Comarcal d’Osona que en va fer la recuperació, consolidació i museïtzació.

D’entre les construccions d’estil romànic en destaca l’església, de planta quadrada, de tres naus amb tres absis semicirculars. El claustre, totalment reformat, és envoltat pels edificis annexos que permeten conèixer com devia ser la vida monàstica a l’edat mitjana. En el recinte exterior es troba l’edifici de l’antic hospital i el cementiri format per diverses tombes antropomorfes. A la dreta de l’absis de l’església es pot veure l’encaix de l’armari on van restar les restes del Cos sant o Sant Infant durant uns segles.

25 de juny 2014

Festivitat de sant Guillem, patró de Llívia

De Guillem, d’origen francès, només se sap que era un pelegrí que es dirigia a Sant Jaume de Galícia. El caminant seguia el camí que travessava la Cerdanya i quan era prop d’Isòvol emmalaltí. Creient com era, va demanar si hi havia alguna església dedicada a sant Jaume per aquelles contrades per passar les darreres hores fent oració. Se li va indicar que en trobaria una al poble d’Alf.

La salut li empitjorà tant que, veient la mort ben a prop, s’encomanà a una dona que duia el nom de Sausa i li demanà que fos enterrat davant mateix d’aquell edifici eclesiàstic del qual era titular el mateix sant al qual anava a veure a les terres gallegues. Sausa va complir amb el deure contret i li donà sepultura allà mateix.

Temps després dues dones franceses que patien ceguesa es van apropar al sepulcre de Guillem per inspiració divina. Després de resar tota una nit al davant, recuperaren la vista miraculosament. Convençudes que el prodigi es devia a la intercessió del sepultat, van extreure’n les restes i les van dipositar a l’altar de l’església dins una arqueta.

La fama del miracle es va estendre i dies després, es van presentar a la capella dos cavallers de Llívia. Tenien el desig de veure les relíquies i comprovar la veracitat del prodigi. Enmig de la fosca de l’interior del temple van demanar al vicari que anés a buscar un estri per il·luminar l’estança. Mentre el religiós era a cercar una espelma, els dos cavallers es van apropiar de l’arqueta amb tots els ossos menys la calavera.

Quan el vicari va retornar, va adonar-se de l’engany i que els dos cavallers eren uns lladres que els volien privar del seu tresor sagrat. Fent tocar les campanes, va congregar tot el poble per encalçar als dos homes que havien fugit en direcció a Llívia.

En arribar a Onzés, a tocar del Segre, es van adonar que els cavallers ja eren a l’altra banda del riu. Llavors, quan també volien creuar-lo, sobrevingué una riuada que els impedí el pas.
En arribar a Llívia, els dos furtadors es personaren a la plaça i van dipositar el seu botí damunt una pedra que va prendre el nom de Sant Guillem.

La seva festa és el 25 de juny i ocasionalment s’ha celebrat el tercer diumenge del mes. És considerat patró de Llívia i és invocat per curar la ceguesa.

Antoni V. Domènec, el 13 de desembre de 1600, va inspeccionar l’arqueta, que estava decorada amb escenes de la narració indicada anteriorment. Al seu interior, segons un document, l’any 1250, aquell reliquiari n’havia substituït un d’anterior que, probablement, fos l’original.


Font: Arimany, Joan. Sants tradicionals catalans. Farell: Sant Vicenç de Castellet, 2013, p. 72-73

24 de juny 2014

Aquest diumenge, aplec del santuari de Puig-agut

El santuari de Puig-agut celebra la festa que dedica, cada mes de juny, al seu titular, el Sagrat Cor de Jesús. En aquesta ocasió, la missa anirà precedida per una arrossada a dos quarts de 2 del migdia. 

La cerimònia religiosa d'iniciarà a les 5 de la tarda, amb rés del Sant Rosari, i a dos quarts de 6 hi haurà la Santa Missa presidida per Mons. Joan Godayol, bisbe emèrit de la diòcesi d'Ayaviri (Perú).

La diada servirà, també, per inaugurar les darreres reformes de millora i manteniment del santuari promogudes per l'Associació d'Amics del santuari de Puig-agut.

19 de juny 2014

Festa de sant Romuald, fundador de la congregació camaldulenca

Romuald va néixer a Ravenna - Emília-Romanya (Itàlia) al voltant de l’any 950. De família noble, de la ciutat italiana de Ravenna, es va fer monjo benedictí a l’abadia de Sant'Apollinare in Classe. L’any 978 es trobava a Venècia. Juntament amb un grup de venecians entre els quals es trobava el mateix dux de la ciutat Pere Orsèol, va fugir de la ciutat. Seguint l’abat Garí es va retirar als voltants de Sant Miquel de Cuixà per viure vida eremítica.
Deu anys després, el 988, va dirigir-se a Ravenna en ajuda del seu pare, després de convèncer al comte Oliba Cabreta de retirar-se a l’abadia benedictina de Montecassino, al Laci italià. Posteriorment, entrava a  Sant' Apollinare in Classe d’on seria arribaria a ser-ne abat. Poc després va renunciat al càrrec i es va lliurar, altra vegada, a la vida eremítica. L’any 1012, seguint la regla benedictina, va fundar l’orde camaldulenca que respon a una vida austera de tipus eremità, tan solitària com en comunitat. Va morir el 1027 a Val di Castro – Fabriano (Itàlia).
Joan Amades, en tractar la figura de sant Romuald, explica que “la gent del Pirineu sentia una devoció i una admiració molt fortes per sant Romuald, i temia que un bell dia no se n’anés del monestir per a sempre més i amb la seva absència perdessin la seva font de gràcia i el seu do d’inacabable virtut”. Per vèncer el seu temor, segueix Amades, “decidiren matar-lo, per tal de tenir així la seguretat de posseir les seves relíquies, que consideraven portadores de bé i de favor diví”. La iniciativa no va tenir bon resultat ja que “la conjura va arribar a oïda del sant, que decidí fugir una nit i d’amagat, a fi d’evitar que l’assassinessin per excés d’estimació (1)”
Se’l sol representar amb l’hàbit dels camaldulencs, amb túnica, escapulari i caputxa amb cinturó, tot de color blanc. Sol dur una abundosa barba. El seu atribut més característic és una petita casa voltada d’arbres que porta al braç en referència a la vida eremítica. Pot estar acompanyat per un escala, símbol místic de l’ascensió al cel i un flagell en senyal de penitència. Louis Réau diu que pot dur una calavera a les mans, que pot aguantar un bàcul o, fins  i tot, repartint el reglament de l’orde que va fundar.
La seva festa se celebrava el 7 de febrer però actualment, i segons el Martirologi romà, es commemora el 19 de juny. Beatificat pocs anys després de la seva mort, va rebre la canonització del papa Climent VIII l’any 1595.

1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 742


Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 131-132

15 de juny 2014

Manlleu canta, un any més, els goigs a la Mare de Déu de la Font

Enguany, malgrat la forta pluja caiguda una estona abans, ha estat resat el Sant Rosari i cantats els Goigs a la Mare de Déu de la Font de Manlleu

Escrits l’any 1929 per mossèn Joan Puntí i Collell i musicats per mossèn Ferran Gorchs, són d’oblidat record en aquesta entranyable festa veïnal.




14 de juny 2014

Demà diumenge, festa de la Font de la Mare de Déu

Demà diumenge, 15 de juny, se celebra l'edició d'enguany de la festa de la Font de la Mare de Déu. A les 10 del matí hi haurà la missa a l'església parroquial de Santa Maria i, a les 5 de la tarda, el tradicional rés del Sant Rosari i cant dels goigs davant mateix de la font.

Aquest és el cartell dissenyat per Toni Donada.


11 de juny 2014

Avui és la festivitat de santa Maria Rosa Molas

María Rosa Molas i Vallvé va néixer el 24 de març de 1815 a Reus (Baix Camp). Era la filla petita d’una família d’artesans del carrer Padró de la ciutat. El seu pare era d’ascendència andalusa amb qui s’havia casat la seva mare en segones núpcies. Compaginava els estudis amb freqüents visites a l’hospital on la seva mare solia anar per tenir cura dels malalts.
L’any 1831, quan tenia 16 anys, se li va manifestar la vocació religiosa però va desistir per la negativa del seu pare. Deu anys després, el 1841, va prendre l’hàbit de les germanes de la Corporació de la Caritat, vinculades amb la congregació de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, que s’ocupaven d’atendre els malalts de l’Hospital de Sant Joan. El 1844 es va traslladar a la Casa de la Caritat de Reus on es va dedicar a diferents tasques i on va iniciar la labor educativa a nenes i joves amb la direcció de l’escola.
El 1849, Maria Rosa i quatre germanes més es van desplaçar a Tortosa a requeriment de l’Ajuntament de la ciutat per atendre la Casa de la Misericòrdia. El centre estava molt desatès i va treballar per millorar-ne les condicions així com d’obrir una escola per a nenes. El 1851 també va assumir la direcció de l’escola pública, fet que li exigeix obtenir el títol de magisteri, i de l’Hospital de la Santa Creu.
Fou conscient de les limitacions de la comunitat de germanes amb què treballaven a Tortosa i de la manca de lligam amb les autoritats eclesiàstiques. L’any 1857, va promoure la fundació de  la Congregació de les Germanes de Nostra Senyora de la Consolació destinada a l’assistència i cura de malalts i necessitats i a l’educació. En va ser nomenada primera superiora i es van posar sota l’autoritat diocesana.
L’any 1859 la congregació es va establir a Castelló de la Plana, que aleshores pertanyia a la diòcesi tortosina; a partir de 1862, amb el suport del bisbe Benet Vilamitjana, també es va establir a d’altres poblacions de la demarcació eclesiàstica i en vida de la seva fundadora, s’obren una quinzena de centres.
Després una breu malaltia, amb la salut debilitada pels anys d’esforços, morí a la Casa de la Misericòrdia de Tortosa l’11 de juny de 1876.
El papa Pau VI la va beatificar el 8 de maig de 1977 i Joan Pau II la va canonitzar l’11 de desembre de 1988.
El Museu Santa Maria Rosa Molas, situat al Noviciat de la Consolació de Tortosa, hi ha objectes relacionats amb la santa i altres elements que contextualitzen la seva època i labor assistencial i educativa


Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 75-76

El darrer número d'El Far de Puig-agut ja és al carrer

El número 103, de juny de 2014, d'El Far de Puig-agut, ja és al carrer. 
En aquesta edició, amb portada fotogràfica de Miquel Valls, hi podeu trobar informacions i notícies sobre el Santuari de Puig-augt, un article d'Àlex Roca sobre els jocs florals celebrats, fa justament un segle, prop del temple i promoguts per Ramon Madirolas, un text de Bernat prat sobre la pàctica del barranquisme per l'entorn natural proper, i una poesia de Mònica Sala. A la contraportada, podreu veure l'anunci de l'aplec que se celebrarà el proper 29 de juny (cliqueu la imatge per llegir-lo).

10 de juny 2014

Avui és la festivitat de santa Oliva, venerada a Olesa de Montserrat

Filla de noble família, Oliva va néixer a Palerm, Sicília (Itàlia), entre els anys 442 i 448. Es va consagrar,  de molt jove, a ser exemple de les virtuts cristianes del a puresa i la castedat.

En aquella època, el poble vàndal amb el seu rei Genseric, que s’havia establert a les terres nord-africanes, van envair l’illa siciliana i van atacar Palerm. Les víctimes foren molt nombroses i la destrucció general; aquells habitants que no van morir, van ser esclavitzats i conduïts a Tunis, en terres africanes. Oliva, que es trobava entre aquests darrers, va ser posada al servei del governador de la ciutat. La bellesa i senzillesa de la noia va seduir el seu nou senyor que la va assetjar tot procurant que es convertís a l’heretgia ariana. La fermesa d’Oliva fou tanta que ni amb cruentes tortures va flaquejar. Sense atrevir-se a matar-la, fou abandonada al desert enmig de les feres.

Temps després, havent estat protegida per la divina providència, Oliva va trobar-se uns cavallers que estaven de cacera. En veure la noia, que encara era més bonica que abans, van intentar deshonrar-la; el resultat fou ben al contrari ja que la força de les paraules d’Oliva els va convèncer de batejar-se i abraçar el catolicisme. L’exemple d’aquesta conversió en va comportar d’altres. El governador de Tunis es va alarmar i va enviar soldats a detenir Oliva i empresonar-la. Com que no parava de convertir als qui l’envoltaven, se li van aplicar diversos suplicis entre els quals es compta que fou submergida en oli bullent. Finalment, va morir decapitada a Tunis (Tunísia) l’any  463.

A santa Oliva se’l representa de donzella romana, vestida amb túnica i mantell que li arriba fins als peus; a una mà porta la palma martirial i a l’altra pot dur una branca d’olivera, que és el seu atribut personal, que també pot acompanya-la ben a prop.

La seva festa és celebrada el 10 de juny que a Olesa de Montserrat ja la solemnitzaven des de 1621 i és patrona de la població des de 1664 per concessió del papa Alexandre VII. Dos anys després van arribar unes relíquies a la parròquia de Santa Maria que es va col·locar en un reliquiari d’argent situat a un retaule barroc.

Era invocada, per la pagesia d’Olesa i entorn, contra la malura de les oliveres amb la dita: “Santa Oliva beneita, mata la cuca i deixa l’aceita”; igualment, se la reclamava en tots els territoris on es conrea aquest fruit homònim de la santa. Les cuineres, que havien de fregir aliments, reclamaven la protecció de la santa per no cremar-se.

Font: Arimany, Joan. Sants tradicionals catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2013, p. 109-110

2 de juny 2014

Avui és la festivitat dels Quatre Sants Màrtirs de Girona

Més enllà d’allò que la documentació certifica, la tradició s’ha entossudit a indicar fets i noms d’escassa veracitat històrica com a certeses indubtables. És el cas de la vida i mort d’aquells que Joaquim Pla Cargol(*) va identificar com a primers màrtirs de Girona. 

Són Germà, Paulí, Just i Sici o Scici, antigament de gran devoció a la ciutat gironina, que haurien existit fins i tot abans que sant Feliu -aquest de vida ben certa- i de l' imaginat sant Narcís.


La biografia llegendària d’aquests quatre germans que haurien nascut a la població de la Pera. D’ofici, dos eren picapedres o mestres d’obra i dos eren fusters; per aquest motiu se’ls havien repartit com a patrons diverses confraries de picapedrers i fusters.

Al voltant de l’any 303, van ser cridat pel lloctinent Rufí (un dels dolents que sol esmentar la tradició, situat a Girona, i que estava a les ordres del governador Dacià) per construir un temple als déus. Els quatre germans, com a bons cristians, es van oposar fer un servei a les divinitats paganes. Aleshores van ser empresonats i posteriorment martiritzats en un lloc fora muralles de la ciutat de Girona. Els martiris van ser diferents segons el receptor: Germà va morir a cops de pedra i de martell, Paulí va ser clavat a la creu, Just va ser decapitat i Sici cremat.

La seva diada ja es va incorporar, al segle XI, al martirologi d’Adó de la seu de Girona i al segle XIII era celebrada junt a sant Justuri o Just. En els primers temps la festa se celebrava el 31 de maig; posteriorment, per acord del capítol catedralici pres el 30 de maig de 1420, es va celebrar el dilluns de la festa de la Santíssima Trinitat o, dit d’altra manera, el dilluns immediat després de l’octava de Pentecostes. Els calendaris actuals tenen assignat el 2 de juny.


La tradició diu que les seves restes van estar dipositades, primerament, dins l’església de Sant Feliu que era fora muralles de Girona; en època de Carlemany, quan la ciutat fou deslliurada dels sarraïns, se’ls traslladà a la catedral de Santa Maria. En època del bisbe Arnau de Mont-rodon (1335-1348), se’ls va construir un sepulcre gòtic a la primera capella del deambulatori. Aquesta capella fou consagrada el 1339 pel mateix bisbe Arnau de Mont-rodon. Conté el sepulcre dels quatre sants, amb els seus busts a la part superior.

Nota:

* Pla i Cargol, Joaquim. Santos mártires de Gerona: Sant Félix, San Narciso y otros santos. Girona: Dalmau Carles, Pla, 1955, p. 21 i 22

1 de juny 2014

Calendari santoral català: juny

1
Sant Inyigo, aAbat
Sant Simeó, monjo

2
Sant Erasme, bisbe i màrtir
Sant Pere, màrtir
Sant Marcelí, màrtir

3
Santa Clotilde, reina
Beat Joan Grau


Sant Francesc Caracciolo, fundador
Santa Sadurnina, verge i màrtir

5
Sant Bonifaci, apòstol d’Alemanya, màrtir

6
Santa Càndia, vídua, celebrada a Gualbes
Sant Norbert, bisbe i fundador

7
Sant Sabinià, màrtir
Santa Genívera, verge i màrtir

8
Sant Germà, màrtir, celebrat a La Pera i Girona (ara, el 2 de juny)
Sant Just, màrtir, celebrat a La Pera i Girona (ara, el 2 de juny)
Sant Paulí, màrtir, celebrat a La Pera i Girona (ara, el 2 de juny)
Sant Scisi, màrtir, celebrat a La Pera i Girona (ara, el 2 de juny)
Sant Pere d’Amer, frare mercedari

9
Sant Prim, màrtir
Sant Felicià, màrtir

10
Santa Oliva ,verge i màrtir, celebrada a Olesa
Santa Margarida, reina

11
Sant Bernabè, apòstol
Sant Feliu, màrtir
Sant Fortunat, màrtir
Santa Maria Moles, verge i fundadora

12
Sant Onofre, ermità
Sant Prim, màrtir d’Àgen
Sant Felicià, màrtir d’Àgen
Sant Guillem de Llívia (celebrat el tercer diumenge de juny a Llívia)

13
Sant Antoni de Pàdua, confessor
Sant Evidi, màrtir, celebrat a Besalú
Sant Patró, confessor, celebrat a Besalú

14
Sant Basili, bisbe
Sant Eliseu, profeta

15
Sant Modest, màrtir
Sant Vito, màrtir
Santa Crecència, màrtir

16
Sant Quirze, fill de santa Julita, màrtir
Santa Julita, mare de sant Quirze, màrtir
Santa Lutgarda, verge

17
Santa Teresa, reina de Portugal

18
Sant Teòdul, màrtir, celebrat a de Sant Cugat del Vallès
Sant Lleonci, màrtir, celebrat a de Sant Cugat del Vallès
Sant Josep, màrtir, celebrat a de Sant Cugat del Vallès
Santa Maria màrtir, celebrada a de Sant Cugat del Vallès
Santa Marina, verge, celebrada a Barcelona

19
Sant Gervasi, màrtir
Sant Protasi, màrtir

20
Sant Silveri, papa i màrtir
Santa Idaberga, verge

21
Sant Patllari, arquebisbe i confessor, celebrat a Camprodon
Sant Lluís Gonçaga
Sant Ramon de Roda, bisbe de Roda-Ribagorça

22
Sant Paulí de Nola, bisbe i confessor
Santa Consorcia, verge

23
Sant Simó Estilita
Sant Joan, prevere i màrtir
Sant Feliu, prevere i màrtir

24
Festa de la Nativitat de sant Joan Baptista, celebrat als bisbats de Vic , Lleida, Barcelona i Perpinyà

25
Sant Guillem, abat
Sant Adalbert, confessor
Santa Febronia, verge i màrtir

26
Sant Joan, màrtir, celebrat a Barcelona
Sant Pau, màrtir, celebrat a Barcelona
Sant Salvi, bisbe i màrtir

27
Sant Ladislau, rei
Sant Benvingut, confessor
Sant Ebonci o Ponç de Roda, bisbe de Roda-Barbastre

28
Sant Lleó, papa
Sant Pau, papa
Sant Plutarc, màrtir

29
Sant Pere, apòstol
Sant  Pau, apòstol

30
Festa del martiri del beat Ramon Llull
Sant Marçal, bisbe de Limoges, celebrat al Montseny

29 de maig 2014

Festivitat de sant Just, primer bisbe d'Urgell

Just va viure a la primera meitat del segle VI i és considerat el primer prelat conegut del bisbat d’Urgell. La  més destacada de les referències és la de sant Isidor en el seu De Viris Illustribus i que en fa una ressenya biogràfica: “Just, bisbe de l’església d’Urgell i germà del predit Justinià, difongué un opuscle on esposava el Càntic dels Càntics, amb discussions puntuals i amples sobre el sentit dels debats de les al·legories”.
Era membre d’una família molt culta per l’època. Tres dels seus germans, com ell mateix, van ser bisbes: Justinià de València, Nebridi d’Ègara, l’actual Terrassa, i Elpidi d’Osca. Segons Antoni Pladevall, podrien haver rebut formació de sant Victorià al monestir d’Assan a la Ribagorça.
El bisbe Just va participar en el segon concili de Toledo, l’any 527, i al concili de Lleida i València del 546.
Se’l representa amb la vestimenta de bisbe, amb mitra i bàcul a una mà; a l’altra mà sol dur un llibre en referència a la seva producció literària. També pot estar fent acció de redactar algun d’aquests escrits.
La seva festa és el 29 de maig tot i que anteriorment s’havia celebrat el dia anterior. Era venerat a la Seu d’Urgell abans del segle XI ja que a la catedral hi tenia dedicat un altar. Aquesta veneració hauria tingut continuïtat pel fet que, com ressenya Jaime Villanueva, en un document referent a la translació de les relíquies dipositades a l’altar major de la catedral de la Seu d’Urgell, l’any 1315, ja se’n citen unes de sant Just. Aquest mateix autor afirma que se li havien dedicat alguns altars a esglésies de la diòcesi però, en canvi, aquesta devoció no era indicada en el calendari festiu medieval. L’interès per sant Just es desvetllaria, diu Villanueva, fins a donar-li la merescuda importància com escriptor.

Font. Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 71-72

25 de maig 2014

Festivitat del frare mercedari Pere Malasanc o Malasang

Pere Malasanc o Malasang era fill d’una de les famílies més nobles de la ciutat de Lleida. Nascut a la segona meitat del segle XIV va heretar tots els béns en quedar orfe molt aviat. En la seva infantesa va adquirir uns estudis elementals per llegir i escriure.

Quan tenia divuit anys, un sermó que va escoltar en una església li va transformar la vida i va decidir prendre la carrera religiosa; va repartir les propietats que li pertocaven entre els seus germans i va abandonar la ciutat per dirigir-se a Saragossa. A la capital aragonesa va treballar de servent en una residència familiar i va aprofitar per adquirir formació. Durant un temps va estar retirat al monestir de Santa Engràcia i, posteriorment, va estudiar teologia al convent de Sant Llàtzer on va sol·licitar l’ingrés a l’orde mercedari.

Va ser nomenat comanador del convent de Santa Maria del Olivar, a Terol, on es va guanyar la fama de santedat. També va ocupar el mateix càrrec a la casa de Perpinyà durant tres anys i en d’altres comunitats de l‘orde i per dues vegades va ser nomenat Definidor general.

A partir de 1415, amb la designació com a Redemptor de la província mercedària d’Aragó, juntament amb fra Joan de Granada, Redemptor de la província de Castella, va participar en diverses missions per redimir captius a la terres sarraïnes de Granada i a l’Àfrica. Les causes de la seva mort són diferents segons els autors que les expliquen, encara que tots coincideixen en que va ser assagetat. Segons Francesc de Neyla va ser empresonat i martiritzat a la ciutat granadina. Per Narcís Feliu de la Penya va ser mort per uns pirates otomans que van assaltar la galera genovesa en què s’havia embarcat. Altres fonts relaten que uns genovesos el van assassinar. Se situen els fets el 25 de maig de 1428

Se’l representa vestit de mercedari: hàbit amb cogulla blanca amb l'escut de l'orde al pit i capa, també de color blanc. A una mà porta la palma que simbolitza la seva condició de màrtir i unes sagetes en referència a la causa de la seva mort.


La seva festivitat havia estat celebrada el 25 de maig en l’orde mercedari on era considerat un màrtir. No consta en la darrera edició del Martirologi romà.

22 de maig 2014

Avui és la festivitat de santa Joaquima de Vedruna

Urna amb el cos de santa Joaquima
Joaquima de Vedruna i Vidal va néixer 16 d’abril de 1783. Era la cinquena de vuit fills d’una família de la burgesia barcelonina que vivia al carrer Hospital. Va rebre una bona formació inicial amb els seus germans, mitjançant un preceptor, que li va permetre adonar-se de les dificultats que suposava ser una persona analfabeta. Quan només tenia 12 anys, se li va despertar la vocació religiosa i va intentar ingressar al convent de l’Encarnació de Carmelites calçades proper a casa seva però no va ser admesa per raó d’edat.
L’any 1799 es va casar a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona amb el vigatà Teodor de Mas, amic de la família i, com el pare de Joaquima, advocat i procurador de la Reial Audiència del Principat de Catalunya. El matrimoni va tenir nou fills dels quals tres van morir amb curta edat.
Manso Escorial de Vic
En esclatar la Guerra del Francès, la família va fixar la seva residència al manso Escorial de Vic, propietat del seu espòs, Teodor de Mas. El van reclamar per exercir diverses tasques dins la contesa mentre Joaquima i els seus fills van restar al mas. L’ocupació de Vic per part de l’exèrcit napoleònic, motivà la fugida  a la  zona de la Calma, al Montseny, on van restar refugiats al mas del Clot de la Móra fins que Vic va ser abandonada per les tropes. Un cop acabat el conflicte, el seu marit va intentar reprendre l’activitat professional a Barcelona però va morir l’any 1816 a causa d’una tuberculosi. Joaquima restava vídua a l’edat de 33 anys.
Va haver d’assumir totes les càrregues familiars. Vivia al manso Escorial de Vic dedicada als seus fills amb la previsió que, quan aquests fossin adults, entraria de religiosa en un convent.
L’any 1819 va conèixer al pare caputxí fra Esteve d’Olot, que va esdevenir el seu director espiritual. A instàncies seves va madurar la decisió de fundar una congregació amb una doble tasca educativa i sanitària, per als més dèbils socialment.  El 6 de gener de 1826, a mans del bisbe de Vic, Pau Jesús Corcuera, Joaquima professava amb el nom de Joaquima del pare Sant Francesc i, el 26 del mes següent, s’iniciava l’Institut dedicat a cura de malalts des dels hospitals municipals, a l’educació de noies des de l’escola pública, i a l’atenció dels marginats des de les Cases de Caritat. Es va posar sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme amb el nom de Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat. La primera comunitat estava formada per cinc noies. El manso Escorial va ser el lloc inicial de la seva labor i, va estar regida per una regla, de caire franciscà, redactada per fra Esteve.
Cuina del manso Escorial
El 1837, a causa de la primera Guerra Carlina i de les idees polítiques del seu fill, Joaquima va ser empresonada per un breu període de temps. Posteriorment, va anar a Berga des d’on, l’any 1840, s’exilià a França juntament amb un grup de germanes, passant els Pirineus a peu i es dirigí a Perpinyà on va restar durant tres anys. L’any 1843, retornada de l’expatriació, va vigoritzar les cases que ja s’havien fundat abans de la guerra i reobrí el noviciat establert a Vic. Va reprendre la tasca fundacional instal·lant moltes comunitats per tot Catalunya,. En aquesta època va rebre la col·laboració del pare Antoni Maria Claret a qui va encomanar l’ampliació de la Regla primitiva amb normes de govern.
L’any 1849 va patir un primer accident vascular cerebral, del que es recuperà.  En 1852, però, es va retirar a la Casa de Caritat de Barcelona, perquè el fred de Vic, afectava la seva salut. Petits atacs de feridura afebliren la seva salut. Va morir a Barcelona, el 28 d’agost de 1854, a causa de la gran epidèmia de còlera. Aleshores, les cases fundades per Joaquima de Vedruna ja eren trenta i les germanes unes cent cinquanta.
Se la representa vestida amb la indumentària inicial de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna amb l’hàbit i l’escapulari marró fosc amb vel i sobrevel negres i toca blanca; el vel, a la part posterior, acaba recollit a mena de caputxa. A la banda esquerra porta un crucifix i, al mateix cantó, penjada de la corretja de pell que cenyeix l’hàbit, duu  semblant a un rosari, l’anomenada Corona de la Mare de Déu.
A Catalunya, la seva festa és celebrada el 22 de maig tot i que el Martirologi romà indica, com a data de commemoració, el 28 d’agost, data de la seva defunció. Pius XII la va beatificar el 19 de maig de 1940 i Joan XXIII la va canonitzar el 12 d’abril de 1959. El seu testimoni cristià va esdevenir un exemple valuós per al laïcat com a dona casada, mare i vídua, a més de religiosa i fundadora.
El manso Escorial de Vic, lloc fundacional de la congregació, manté diversos espais de record de la vida de santa Joaquima, que en va ser propietària. La capella guarda el seu cos visible dins el sarcòfag i es conserven la seva habitació i la cuina. A les golfes, es troben al sòl  un parell de bigues, casualment formant una creu. Per a ella, aquest espai es convertí en un lloc de pregària habitual. 

Podeu veure una petita col·lecció de relíquies de santa Joaquima al blog Relíquies santes.

Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 61-63

21 de maig 2014

Robatoris d'imatges de capelletes de carrer

Darrerament han succeït diversos robatoris d’imatges de capelletes de carrer. A Olot (Garrotxa) han estat detectats alguns d’aquestes furts. Segons informa NacióLaGarrotxa.cat: “Els Mossos d'Esquadra d'Olot investiguen el robatori d'una figura de sant Antoni que estava en una capelleta situada a la façana d'un habitatge del carrer Fluvià. La peça robada fa 1 metre d'alçada, és de fusta i data del segle XIX, segons la denúncia per robatori amb força que van presentar els seus propietaris el 15 de maig passat. Els lladres es van enfilar en una escala per poder arribar a la figura, que està a uns 5 metres del terra, i van trencar el vidre”.

I el mateix mitjà afegeix que “la policia també ha tingut coneixement de dos robatoris de marededéus al centre de la ciutat exposades en capelletes. En aquest cas, però, són figures de guix posteriors a la Guerra Civil”.

18 de maig 2014

Festivitat de sant Pròsper, arquebisbe de Tarragona

La tradició més consolidada considera sant Pròsper el darrer arquebisbe de Tarragona del període visigòtic. Arran de la invasió sarraïna, al voltant de l’any 713, va fugir de la ciutat acompanyat dels preveres Justí i Procopi, i els diaques Pantaleó, Marçal i Jordi. Es van endur les relíquies dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi per protegir-les. També es van endur l’Oracional visigòtic tarraconense, conegut com el Còdex de Verona, on es conserva actualment. Segons Joan Serra i Vilaró, el recorregut hauria sorgit de Tarragona, i hauria passat per Càller (Sardenya), Pisa (Toscana, Itàlia) i, finalment, s’aturaria a la zona de Camogli, situat a la Ligúria italiana. Allà hi haurien fundat el monestir de San Fruttuoso di Capodimonte. En aquest cenobi moriria sant Pròsper anys després, possiblement el 718.

Aquesta narració, segons l’autor Josep Martí, podria ser una deformació d’una tradició local de Camogli que considera sant Pròsper, també arquebisbe tarragoní, un fugitiu dels vàndals, i que hauria mort el 24 de novembre del 409.

La representació més habitual és vestit de bisbe metropolità amb mitra al cap; amb la mà dreta subjecta un bàcul i amb el braç esquerre sosté un vaixell en miniatura en record del seu viatge des de Tarragona a la Ligúria italiana.

La festivitat és establerta el 18 de maig a Tarragona. L’any 1950, en aquesta data, l’arquebisbe Benjamín de Arriba y Castro va rebre una relíquia autèntica de sant Pròsper per a la catedral, on es va poder venerar. El papa Joan XXIII va concedir la celebració d’ofici i missa de sant Pròsper a tot l’arquebisbat, vinculada a la data de la recepció de la relíquia.


El 2 de setembre se celebra la festivitat a Camogli (província de Gènova, a la Ligúria italiana) d’on és patró i on el culte va ser aprovat pel papa Pius IX l’any 1854; en aquesta darrera data consta al Martirologi romà.

Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 120-121

Celebració de l’arribada del braç de santa Tecla a Tarragona

El calendari tradicional català celebra, el 18 de maig, l’arribada del braç de santa Tecla a Tarragona on és anualment venerat amb la Festa major.

La  iconografia sol representar aquesta santa aguantant, ella mateixa, la relíquia més preuada de Tarragona. És així com, curiosament, esdevé la única santa amb tres braços.

La Viquipèdia explica la biografia d’aquesta santa, deixeble de sant Pau, amb ben poca informació: “Segons els Actes de Pau i Tecla, Tecla (Taqla) va ser una jove noble verge que va escoltar Pau quan feia el seu "discurs sobre la virginitat" i se'n féu seguidora. La mare de Tecla i el seu promès, Tamiris, en assabentar-se que volia ser casta i canviar de vida, van voler escarmentar-la, a ella i Pau. Va ser miraculosament salvada per una tempesta, quan estava a punt de ser cremada a una foguera i va marxar amb Pau a Pisídia. Allí, un noble anomenat Alexandre va desitjar-la i intentà prendre-la per la força. Tecla va defensar-se i va ser presa i jutjada per haver atacat un noble. Va ser sentenciada a ésser menjada per bèsties salvatges, però aquestes no van voler fer-li mal i, ans al contrari, la van protegir dels seus botxins. La llegenda ja no en diu res més (1)”.

La Gran Enciclopèdia Catalana afirma que el seu culte a Tarragona ja hi era professat en el segle XII (2) arran, especialment, de la creença que sant Pau va predicar a la ciutat i va dur-hi la devoció per la seva deixebla.

Una expedició catalana, enviada per Jaume II es va dirigir a Armènia amb un tron d’or, 200 cavalls andalusos i 400 formatges de Mallorca per adquirir la preuada relíquia de santa Tecla. La tornada a Tarragona, amb el preuat tresor, va tenir lloc el 17 de maig de 1321. La ciutat va rebre la relíquia amb una gran festa, preludi de la que es repeteix anualment. Aquest esdeveniment va marcar, per a les generacions futures, com havia de ser i quina magnitud havia de tenir la festa de la seva patrona.


Notes:
1 “Tecla” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 19 de setembre de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Tecla
2 “Tecla”, dins Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 22. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, p. 199 – 200

17 de maig 2014

Avui és la festivitat de sant Pasqual Bailón

Pasqual Bailón Yubero, nascut en una família pagesa humil el 1540, va viure a la llar familiar fins als 7 anys. A partir d’aquesta edat va fer de pastor d’ovelles. En aquesta època va aprendre a llegir i escriure de forma autodidacte a partir de les lectures de devocionaris i llibres de temàtica religiosa.

Quan tenia uns 20 anys, va entrar al convent de l’orde franciscà descalç, de la Mare de Déu d’Orito o Loreto, a Montfort, on professà el 2 de febrer de 1565. Com a frare llec hi va realitzar les feines més humils i va exercir-hi de porter. L’any 1576, fou enviat pel ministre provincial a París per dur documents al general de l’orde. Durant el viatge, va ser apedregat pels calvinistes francesos. Va residir en diferents convents. A Almansa va fer de mestre de novicis. El 1588, va anar a viure a Nostra Senyora del Roser de Vila-real, quan encara formava part del bisbat de Tortosa, on va seguir fent feines senzilles. Va morir el 17 de maig de 1592 a Vila-real (País Valencià). Era un gran devot del misteri de l’Eucaristia.

Se’l presenta amb l’hàbit de frare franciscà descalç, de color marró, cenyit per una corda, amb els  peus descalços i sense sandàlies, caputxa llarga acabada en punxa. Els atributs que el caracteritzen són l’ostensori i el calze. En referència al seu ofici d’infantesa, se l’acompanya amb un gaiato i  un barret de pastor. Ocasionalment, per la mateixa raó, pot tenir una ovella al costat. Com a frare llec pot dur elements dels oficis humils, com una aixada, unes claus o unes almoines.

El papa Pau V el va beatificar, el 29 d’octubre de 1618, i va ser canonitzat, el 16 d’octubre de 1690, per Alexandre VIII. És patró dels congressos eucarístics, nomenat per Lleó XIII, i de la diòcesi de Sogorb-Castelló, per Joan XXIII, poc després de la seva creació. Havia estat considerat patró dels pescadors de Barcelona, que li mostraven culte a l’església de Sant Francesc propera al mar. Li solien ballar una dansa al davant. Els pastors catalans l’invocaven quan el ramat s’esvalotava i en cas de malalties del bestiar en general, especialment de les encomanadisses. A Mallorca era reclamat per no tenir malsons durant la nit.

El Santuari de Sant Pasqual Bailón es troba a Vila-real. És un edifici fruit de les reformes successives sobre el santuari del Roser i posterior convent. S’hi conserva la cambra on va morir sant Pasqual. El seu cos es conservava en un sepulcre a l’església però va ser profanat el 1936. Algunes restes es van recuperar i situar en el mateix temple reconstruït entre 1949 i 1971.


Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 92-93

14 de maig 2014

Fogueres de primavera per sant Isidre 'llaurador'


L’encesa de fogueres, especialment a la pagesia, era una de les manifestacions més pròpies de la festivitat de sant Isidre i tenia lloc a la vigília. Joan Amades troba la raó de la seva existència en el fet que “segons la tradició, sant Isidre va encendre una gran foguera, per tal de convèncer els infidels i gent descreguda” i resol que “així va despertar en ells la flama de la fe (1)”. Joan Soler atribueix aquest fet a “l’antiga tradició d’encendre fogueres pel maig” i indica que “es feien a les eres i tenien la virtut d’esquivar mals esperits i guardar la gent i el bestiar d’embruixaments (2)”.

El mateix Amades esmenta com “a Manlleu i en d’altres poblacions de la plana de Vic i de les Guilleries hi havia estat costum encendre fogueres pels carrers” i afegeix que també ho feien en altres llocs com el Penedès, la Segarra, el Cabrerès, les valls d’Olot, la Garrotxa i la Vall d’Hostoles (3). Precisament, a finals del segle XIX, Domènec Torrent i Garriga diu, en referir-se a la festivitat de sant Isidre celebrada a Manlleu, que “la nit anterior a aquesta data es fan fogueres en els carrers i cases de pagès (4)”. En una crònica periodística de l’any 1916 es pot llegir: “La festa que anyalment celebren los pagesos amb motiu del seu St. Patró St. Isidro, fou en extrem lluïda, puig ja a la vigília a cada pas nos entrebancaven amb los focs, que la quitxalla ens obsequià donant una extraordinària animació a la població (5)”.

Respecte a aquest costum, el manlleuenc Josep Prat i Roca afirmava que “no sabríem a pagès quin significat d’etimologia agrícola guarda un ritu tan arrelat” i establia que “creiem més bé que són reminiscències mil·lenàries, indicadores d’un popular alegria”. Malgrat el dubte de la raó d’encendre les fogueres Prat no deixava de dir que “el cert és que a l’entrada de la nit, fa goig de debò el veure des de qualsevol altura les fogueres innúmeres que cremen al davant de les masies. Per Sant Isidre, sobretot, creiem que no n’hi ha ni una que no l’encengui ben grossa. I la festa es veu més i més reeixida si alguns coets o bengales dibuixen fosforescències il·luminant l’estelada, solemnitzant-ho amb una detonant tronada (6)”.

A finals de la dècada, el Dr. Josep M. Gasol també en donava testimoni i deia que “la vigília de Sant Isidre amb els focs que hom encén a les eres dels nostres masos i àdhuc pels carrers de la població, ja fa propaganda de la solemnitat gran de la diada (7)”.

Les fogueres de sant Isidre no eren, com va manifestar Amades, patrimoni manlleuenc. Precisament l’insigne folklorista s’encarrega de dir que “hi havia indrets, com el Lluçanès o el Ripollès, on s’encenien fogueres amb les males herbes del camp en la creença que d’aquesta manera s’allunyaven els mals esperits que podien malmetre les collites (8)”. Precisament, del costum seguit en terres del Ripollès, hi ha un bona referència en paraules de Salvador Vilarrasa i Vall (9) quan relata com “en la vigília de llur sant patró, els pagesos fan el tradicional ‘foc de sant Isidre’, escollint un lloc alteroset, una mica apartat de la casa, per allunyar el perill del foc als pallers. Cap al tard apiloten argelagues seques, brostes de pi i de roure, coves i cistelles dolentes i algun boscall perquè estigui prestat i quan ja és llustre, homes, dones i mainada es posen al voltant i així que veuen lluny o a prop claror d’altre foc, encenen un manat de palla amb un misto de teia que són més barats que les cerilles però fan pudor de sofre, i als pocs moments ja està abrandat”. Vilarrasa segueix narrant la situació: “el jovent i la mainada resten contents perquè la llamarada és grossa i es veurà de lluny. Alegres el voltegen i fent salts i rialles donant-se les mans i amb l’ardor de les flames, i el saltar d’aquella sardana, si vermelles són les barretines les cares també”. I acaba recordant que quan “minva la llamarada i pleguen la sardana per contemplar el grandiós espectacle de tants i tants focs encesos alhora i aviat els xicots i algun home que encara es té per lleuger el traspassen fent un bon salt”.


Fins fa uns trenta anys, encara es feien fogueres de sant Isidre al nucli urbà Manlleu. Pel fet de ser les primeres, després vindrien les de les vigílies de Sant Joan i les de Sant Pere, tenien una major dotació d’elements combustibles; les fogueres o, com es deia simplement, ‘focs’, eren cosa de la quitxalla, supervisats, és clar, pels familiars adults. Aquestes de mig mes de maig marcaven, d’alguna manera, l’inici del període estival i del temps de jugar al carrer.

Article publicat a: Full dominical de les parròquies de Manlleu, núm. 4249, 11 de maig de 2014


Notes:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, vol. 3, 2001, p. 629
2 Soler i Amigó, Joan. “Sant Isidre”. Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 679
3 Amades, Joan. Costumari català: el... [op. cit.]  p. 627 - 628
4 Torrent i Garriga, D. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada , 1893, p. 198
Ideal manlleuense, semanario de actualidades, avisos, notícias y literatura. Órgano oficial de la Villa de Manlleu. Vic : Tip. Balmesiana, 20 de maig de 1916
6 Prat i Roca, Josep. La pagesia de Manlleu. Manlleu: Gràfiques Manlleu, 1956, p. 169
7 Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc” Dins: Lletres amicals, vol. 18, pàgs. 50 a 135 - Manlleu, agost de 1958
8 Amades, "Sant Isidre i els cultes agraris" Dins: Festes i costums dia a dia: calendari de la cultura tradicional viva segons Joan Amades. [Barcelona]: diari Avui, 1991, fascicle 2.
9 Vilarrasa i Vall, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imprenta Maideu, 1975, p. 172