10 de jul. 2013

La festa de sant Cristòfol vista pel Bisbe de Vic

Enguany, davant la festivitat de sant Cristòfol, patró dels conductors i dels seus vehicles, el bisbe de Vic Romà Casanova signava la glossa habitual, en la darrera edició del Full diocesà (Osona-Solsona) (1). Hi deixava constància de la devoció pel sant. i esmentava com determinats símbols són ben presents en una acció tan quotidiana com és el desplaçament en vehicle motoritzat.

Amb una finalitat eminentment pastoral, Mons. Casanova, manifestava que “…aquest Any de la Fe, ens convida a reflexionar sobre la fe com a llum que il·lumina la nostra vida, també quan estem conduint pels carrers, carreteres i camins”.

Al marge d’aquest missatge més evangelitzador, el prelat esmentava que “els signes religiosos són presents en molts vehicles. El rosari, la creu, imatges, inscripcions i dibuixos religiosos cristians manifesten que el qui condueix aquell vehicle no té vergonya de manifestar la seva fe i la seva pregària demanant la protecció de Déu per intercessió dels sants. És molt bona pràctica iniciar el viatge fent el senyal de la creu i una petita oració per a demanar un bon viatge. La invocació de l’arcàngel sant Rafael, de sant Cristòfol, de santa Maria, en les advocacions més properes per a nosaltres, és expressió de la confiança en Déu, tant en les coses petites com en les gran”.

Finalment, el bisbe Casanova comentava que “en moltes parròquies aquests dies, a l’entorn de la festa de Sant Cristòfol, es fa la benedicció de vehicles. És un bon costum que cal continuar”. 


Efectivament, el diumenge més proper a la festivitat de sant Cristòfol en moltes poblacions i parròquies catalanes se celebra el ritual de beneir els automòbils. Aquest gest es fa en honor del patró dels vehicles i els seus conductors, ja sigui de cotxes o d’altres ginys que generen, per raó de la física i la mecànica, la força motriu que els fa moure.

Sant Cristòfol era un sant molt reconegut anys enrere. Joan Amades esmenta que era, com d’altres personatges celestials, advocat contra la pesta i detalla molts d’altres patronatges, ja fossin localitzats o més generals, que el feien un sant ben popular (2).

De les invocacions que se li adreçaven destacava la de protegir els caminants i vianants en època que desplaçar-se entre poblacions era un risc personal. Aquesta atribució de sant Cristòfol, que tenia una gran estatura, deu venir de la llegenda que en relatava la seva vida. Joan Soler l’explica de la següent manera: Sant Cristòfol, diu aquest autor, “tenia la dèria de servir la persona més important de la Terra, i es va posar al servei d’un rei poderós, fins que s’adonà que tremolava de por en sentir anomenar el Diable; es va anar a llogar al Diable, que devia ser més poderós, i va començar a fer les malifetes que el nou amo li manava. Fins que, un dia, pel camí van passar per una creu de terme i el Diable, en veure-la, va fugir esperitat. Llavors va pensar que la creu era l’emblema d’algú més poderós, va deixar el Diable i va anar a córrer món. Va trobar un ermità adorant una creu, i aquest li va dir que podia servir la creu ajudant la gent a passar un riu cabalós on molts s’ofegaven. Va arrencar un pi i se’n va fer un bastó per ajudar-se. Una nit de llamps i trons va trucar a la seva cabana un nen, i li va demanar si seria capaç de passar-lo a l’altra riba; ell, irritat, l’agafà d’una braçada, però, essent a mig riu, li pesava tant que no podia avançar, de feixuc que se li feia. En increpar-lo dient que pesava tant com tot el món, el nen va dir que ell era Crist, que havia fet el món. Dit això, desaparegué, i el gegant va veure que el seu bastó, que havia clavat en terra, havia arrelat i floria (3)”. D’aquest fet, diu Soler, el nom del personatge va esdevenir el de Cristophoros o “portador de Crist”.

El patronatge dels que anaven a peu, en aparèixer els automòbils, va traspassar als mateixos vehicles i als conductors d’aquests. Amades relata que un dels llocs on era festejat sant Cristòfol, amb més força, era l’antic barri de Regomir, a la zona marítima barcelonina, on tenia una modesta capella; allà, en ser suprimida la festa de l’any 1906 per ordre municipal–diu el folklorista- als veïns “se’ls acudí que, puix que diversos pobles estrangers havien posat els automòbils sota l’advocació de sant Cristòfol, semblantment podien fer a Barcelona i que durant la festa hom els podia beneir tal com per sant Antoni es feia amb el bestiar de tir i de càrrega. La idea –segueix explicant- semblà acceptable i es comunicà al Club automobilista, el qual ho féu saber als socis, i el primer any, o sia el 1907, van presentar-se deu automòbils a la benedicció, tots enramats i engarlandats, en presència d’una gentada atreta per la innovació, que fou anunciada per la premsa” i acaba dient que “la novetat fou ben rebuda i el costum, que anà prenent increment, no trigà a ésser adoptat per d’altres poblacions (4)”. A l’enciclopèdia Tradicionari, en paraules de Jordi Pablo, es diu que “la benedicció va ser imitada de França” i que “l’any 1907 només es van beneir 14 cotxes, entre els quals el del pintor Ramon Casas i el de Santiago Rusiñol, els primers matriculats a Barcelona (5)”.

La progressiva popularització dels cotxes, com a mitjà de transport de persones i mercaderies, va estendre la tradició de beneir-los tot desitjant un correcte funcionament i, sobretot, una servitud productiva i gens penosa per als seus propietaris. 

És costum "encara", com recorda el bisbe Romà Casanova, que en la data de sant Cristòfol o en una festa propera en el calendari, el rector de cada parròquia aspergeixi aigua beneïda a la rua d’automòbils, de tota mida, marca, model i tipologia, que passen pel seu davant.

Bibliografia:
1 Casanova, Romà. “Viure i ser testimonis de la fe al volant”, Full diocesà, Vic, núm. 5.333, any 107 | Solsona, núm. 3.479, any 67, 7 de juliol de 2013, p. 3
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 4, p. 474 a 498
3 Soler i Amigó, Joan. “Sant Cristòfol”. Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 675
4 Amades, Íbid, p. 482
5 Autors diversos. “Temps d’estiu. El santoral d’estiu i les festes majors. Sant Cristòfol”. Dins: Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, vol. 5, p. 259