27 de març 2013

Quaranta anys sense processó del Sant Enterrament (i II)

El Diari de Manlleu de 27 de març de 2013 publica la segona i darrera part de l'article.
De 1956 a 1972
A principi de la dècada de 1950, es van començar a aplicar les reformes iniciades per Pius XII. El 1951 es va iniciar la Vetlla Pasqual i el 1956 la processó va passar a fer-se el Divendres Sant, reservat al “dia del Calvari”. A les 9 del vespre s’iniciava el seguici, i passà a la data i hora que conservà fins al final.
La dècada de 1950 i primera meitat de 1960 foren els moments de màxim esplendor de la processó del Sant Enterrament. La complexitat organitzativa era molt gran i la necessitat de participants cada vegada més altra. La Congregació de la Puríssima Sang preveia una molt acurada organització, i repartia els diferents passos i seccions de la processó en diferents llocs de la població. La crònica de l’edició de 1963 preveia un futur ben falaguer en els anys següents: “La cifra del millar de asistentes no debe disminuir, antes al contrario, en proporción con el aumento demográfico hemos de aspirar a que se incrementen los asistentes en varios centenares”1.
Malgrat aquestes bones perspectives, a partir de 1964, esdevé un punt d’inflexió que havia de dur la processó cap a una tendència irrefrenable i que va comportar-ne la desaparició a principis del decenni següent. Cada vegada més es feia evident una contradicció: mentre que els espectadors anaven en augment, els congregants disminuïen. La processó manlleuenca, en part a causa de la desaparició de manifestacions similars en d’altres poblacions, esdevenia un motiu d’atracció cap a l’exterior del municipi. En canvi, però, els mateixos manlleuencs, progressivament, l’anaven abandonant.
En aquest sentit, de la processó d’aquell 1964, s’assenyalava que “a pesar de ser muy numerosos los espectadores de las poblaciones vecinas, debido al tiempo poco apacible, no se alcanzó la afluencia del año anterior”2. La influència de la meteorologia podia afectar, com ja s’apuntava, en la presència de públic admirant la processó, però era una dificultat ocasional. De fet, l’any 1966, el periòdic Comarca afirmava: “...la afluencia de público que acude a admirar nuestra Procesión, experimentó un aumento considerable pidiéndose calcular en el doble de los espectadores del pasado año. Este notable aumento, además de responder a una propaganda mutua, se puede atribuir a la facilidad de transporte particular  y colectivo. Como siempre la presencia de los vicenses fue la más numerosa”.
El pitjor, però, era l’evidència que minvava la contribució en el mateix seguici. D’aquell mateix any es deia: “El ancestral y popular cortejo piadoso registró una baja de participación de penitentes en relación con los últimos años que había rebasado el millar”3. Aquell mateix any va ser el darrer a sortir la processó del combregar general, el diumenge posterior a Pasqua.
L’edició següent va patir del mateix mal. Uns dies abans de l’esdeveniment, les confraries menors feien una cridamitjançant la premsa: “Se ruega a los cofrades de las diversas agrupaciones de Semana Santa que tengan en su poder alguna “vesta” y que no tengan intención de asistir a la procesón del Viernes Santo, se sirvan entregarla a algún componente de la Junta de la respectiva Cofradia”4. Malgrat que seguia augmentant la quantitat d’espectadors, en aquella edició es va seguir constatant que els participants havien estat menys que en edicions anteriors. Aquesta xifra “motivó que algunas cofradías no pudieran cubrir suficientemente el trecho correspondiente, produciendo en algunos casos la falta de enlace”5. I el 1968, la processó seguia amb la pèrdua de congregants: “El devoto desfile procesional mantuvo su carácter con el silencio y recogimiento característicos; no obstante, a fuer de sinceros, hemos de hacer constar que se registró una asistencia algo menor en relación con el año precedente, puesto que concurrieron a la procesión 920 devotos; cuando en los últimos años se alcanzó y hasta se pasó el millar y en el año 1967, fueron 985 asistentes”. I la crònica afirmava, a mena de conclusió i amb un to de preocupació: “Tal diferencia no supone una apreciación visible, aunque significa algo de retraimiento accidental que en lo posible debe evitarse a fin de no desvirtuar la magnificencia de este solemne y devoto cortejo, lleno de emotividad y sentimiento religioso”6.
L’any 1969,  el periòdic Comarca Sindical de Manlleu encapçalava un article amb les següents paraules: “Los manlleuenses dispuestos a conservar la Solemne Procesión del Viernes Santo” i anunciava que, malgrat les absències, més o menys justificades que en els darrers temps, s’anunciava que els dirigents de les confraries havien decidit mantenir la processó7. Aquell any, però, va desaparèixer el viacrucis urbà, que se celebrava el Diumenge de Rams, per la poca assistència.
La processó de 1970 encara es va celebrar amb gran magnificència. L’ordre de participants era la que s’havia consolidat des de feia uns anys: creu i estendards, llambrots, cos d’armats, cantors del Record, Confraria dels Metal·lúrgics amb el grup escultòric de l’Oració a l’hort, Orquestra Fonts, Confraria de la Flagel·lació amb el seu pas, Confraria dels Agricultors amb el pas de la Coronació d’espines, Confraria del Natzarè, catorze creus penitencials, Confraria de la Verònica amb acompanyants del gremi dels oficis tèxtils, Confraria del Crucifix, que agrupava els manlleuencs residents a Barcelona, cor i “apòstols”, Confraria de la Dolorosa, “les Tres Maries”, estendard i cor del Sant Sepulcre, amb la seva confraria, pas titular del Crist jacent escortat per la Guàrdia Civil, pas de la Soledat amb antics alumnes de La Salle, Creu dels Improperis, estendard de la Confraria Major, autoritats i Banda Municipal de Vic. El periòdic manlleuenc, però, assenyalava els “signos actuales de la Semana Mayor” i explicava que la processó “se vió notablemente concurrida de espectadores, més se acusó un descenso en cuanto al número de participante, que este año no llegaron a setecientos...”8.
L’any següent es preveia una nova celebració de la processó amb el mateix nivell. Just abans de Setmana Santa, els diversos col·lectius implicats treballaven per dur-la a terme. Com deia el Comarca, “la propia inquietud antre la presunta decadencia de la Procesión del Santo Entierro, avivó el interés de cuantos están integrados en las diversas cofradías, que demostraron su anhelo de mantener e incrementar la tradicional manifestación manlleuense”. Malauradament, una persistent pluja va aigualir els desitjos i el seguici no va poder-se celebrar9.
De manera semblant, el 1972, la Confraria Major de la Puríssima Sang es va proposar fer la processó, especialment vista la voluntat de l’any anterior que s’havia vist frustrada per la inclemència meteorològica. Malgrat aquest propòsit, s’indicava que “la Procesión podrá conservarse siempre que mantenga la dignidad con determinada asistencia y consiguiente devoción”10. Aquell any, per segon consecutiu, la pluja va impedir que la processó sortís al carrer quan ja estava tot a punt. Aquesta nova decepció semblava no afectar els ànims dels participants i semblava que no calia patir per la seva continuïtat.
Arribat l’any 1973, la incertesa sobre la processó es va instal·lar en l’ànim dels manlleuencs. El periòdic Manlleu, que era la nova capçalera transformada de l’anterior Comarca, inseria un escrit força intrigant: “La Procesión del Viernes Santo. Se pregunta: ¿Se celebrarà la Procesión?”. Seguidament, es cridava a la participació de la població i s’indicaven els llocs d’inscripció per formar part de les diferents confraries i que aquells de la Confraria de la Verònica, del sector tèxtil, que tinguessin vesta i no hi poguessin assistir en fessin lliurament11.
Malgrat aquesta previsió, poc dies després, apareixia aquest article en la mateixa publicació: “Eclipsi d’una tradició”. En el text que acompanyava aquest titular s’hi deia: “Diversos factors han aconsellat la supressió dels actes externs de Setmana Santa a Manlleu. El referèndum promogut per tal de saber fins on arribaria l’assistència a la Processó del Divendres Sant, donà un nombre d’inscripcions insignificant per arriscar organització de tanta empenta. Caldrà deixar-ho per un altre any, si Déu vol”. Es mantenia viu, però, un punt d’esperança i s’afirmava: “L’any que ve hom veurà què es pot fer atenent a la presumpta col·laboració que ja se sap que ha de ser massiva en relació amb les exigències d’una organització de tanta envergadura”12. A les pàgines interiors del periòdic, un altre escrit era més contundent: “Dos anys sense la Processó a causa de la pluja ens han acabat d’eixalar. Sols ens resta entonar un salm elegíac, culpant-nos de no haver sabut mantenir l’escalf. Entre tots hem de repartir-nos la pèrdua. Els afanys restauradors d’un quart de segle se n’han anat en orri”. A continuació assegurava: “Sols el consol de contar-ho als nostres néts, amb paraules nostàlgiques –potser una mica avergonyits- ens farà reviure l’esplet popular dels dies sants. El magma aclaparador dels nostres temps ha triturat això que crèiem perenne. La Setmana Santa manlleuenca externament ha finit ofegada per una indiferència de la qual ara no ens sabem avenir”. I acabava dient: “Déu hi faci més que nosaltres!”13.
El principal motiu que va comportar la desaparició de la processó del Sant Enterrament de Manlleu cal cercar-lo, com en definitiva ja n’eren conscients els organitzadors de les darreres edicions, en la manca de suport popular. Calien unes 900 persones per completar els diferents acompanyaments dels passos i fer les funcions de connexió entre uns i altres. Aquesta necessitat d’implicació tan gran va ser, paradoxalment, causa del seu èxit i del seu declivi. Francesc d’A. Pujol14, una dècada després de la darrera processó, esmenta que “malgrat que El Record [la revista] sortís encara dos anys, recordem que la Processó va fer-se per última vegada el 1970, la tradició s’estroncà. Tant el 1971 com el 1972 va ploure, fet que obstaculitzà la tradició”.
Pujol dóna un segon motiu: “L’esperit del Concili Vaticà II recomanava deixar  aquesta mena de celebracions”. Efectivament, el concili celebrat entre 1961 i 1965 promovia un model d’expressió de la fe allunyada de la fastuositat barroca que, en el nostre país, va rebre un episòdic impuls en el període del nacionalcatolicisme immediatament posterior a la Guerra Civil.
Finalment, cal tenir en compte un cert recel de la societat manlleuenca “de tota la vida” de perdre alguns elements, com el silenci, el rigorós ordre i una actitud muda dels espectadors que es creien indissociables de la processó manlleuenca. Els “nous” manlleuencs, que en els anys anteriors havien arribat des de diferents llocs d’Andalusia, duien al seu imaginari unes formes d’expressió, en aquest cas vinculades a les processons de Setmana Santa, molt més animades, plenes de saetas i cobles pietoses, que aportaven un ingredient d’espontaneïtat. En diferents punts de l’itinerari de la processó ja s’havien pogut escoltar aquestes sentits cants pietosos. Possiblement, aquest fet va crear la percepció que la tradició autòctona, tants anys preservada en la introspecció i la quietud silenciosa per part del públic, es començava a transformar en un model que es considerava estrany, híbrid. I això podia espantar...
La infructuosa recuperació
L’any 1992, com a record de la processó celebrada tants anys a Manlleu, es van exposar els passos conservats al temple parroquial de Santa Maria en el magatzem adjacent a la nau15.
A principis de l’any següent, potser encomanats per la força visual dels passos, un grup de manlleuenques i manlleuencs van adreçar, al rector d’aleshores, mossèn Jacint Anglada, la proposta per recuperar la processó. El Consell de Pastoral Parroquial es va reunir el 20 de gener de 1993, de forma extraordinària, per tractar aquest tema de forma monogràfica. Després de votar, de forma personal i secreta, per unanimitat es va acordar no tornar a instaurar la processó desapareguda vint anys abans.
Els raonaments que s’exposaren, en aquell moment, per prendre la decisió, eren clars: “Els temps que ara vivim són molt diferents dels que es van viure a Manlleu des dels anys 40 fins al final dels 60. Es constata que durant molts anys la processó es feia en un ambient de silenci i de pietat, atès que el context social també hi ajudava, però als darrers anys s’havien perdut aquestes qualitats i fou necessari haver d’anar a buscar gent perquè assistís a la processó”. Per altra banda, s’argumentava que la Passió que havia estat representada en els darrers anys s’havia deixat de fer per falta d’assistència. Per explicar aquest darrer fet –i conseqüentment la negativa respecte de la processó- es constatava que el període de Setmana Santa era temps que molts manlleuencs marxaven de la població, així com que “el jovent no veiem gens bé que la fe hagi de manifestar-se pels carrers de Manlleu. Igualment, es recordava que l’any anterior els passos de la desapareguda processó s’havien exposat al magatzem i, com una mena de contradicció, s’afirmava que “va ser una corrua de gent”. Finalment, s’afirmava que aquells raonaments es basaven en el Concili [Vaticà II] que orientava en el sentit que “totes les funcions religioses de Setmana Santa es celebren a l’interior del temple”16.
Dos mesos després d’aquesta negativa, i potser com a resposta a la inquietud veïnal, es van promoure diferents innovacions. Així com s’havia iniciat l’any anterior, es procediria a exposar els passos però “no tant com a veritables obres d’art, que ho són” sinó “sobretot, recuperar-les com a imatges de devoció d’aquella pietat popular que ajuda a trobar-se amb Déu a través dels elements més senzills i entenedors com són les imatges posades, això sí, en el lloc que els correspon en el procés de la fe de cada persona i de cada comunitat cristiana”17. Fou així com, de nou, les escultures religioses es van poder admirar amb major llustre. Igualment, en aquella Setmana Santa es va poder visitar una exposició, gènesi de l’actual “museu d’art litúrgic”, amb peces relacionades amb l’activitat del temple parroquial.
El Manlleu publicació, periòdic local d’aleshores, es feia ressò de les decisions del Consell de Pastoral que es feien extensives a tots els manlleuencs. A les seves pàgines s’hi recollia, també, unes declaracions del rector Anglada que les resumia: “És evident que els temps han canviat, no són ni millors ni pitjors, només diferents. Seria difícil tornar a fer la Processó amb el silenci i la devoció de dècades enrere”. També esmentava que actualment [any 1993], la vivència religiosa “és més personal”, tot reiterant que la decisió de no celebrar, de nou, la processó, s’havia pres després d’una llarga meditació i amb tot el respecte pels manlleuencs que ho havien proposat18.
[1]
              “Asistencia a los actos de Semana Santa”, Comarca, núm.178, 6 d’abril de 1963, p. 2
2              “Fervor y concurrencia a los actos de Semana Santa”, Comarca, núm.205, 11 d’abril de 1964, p. 1-2
3              “Continuidad en las solemnidades de Semana Santa”, Comarca, núm.257, 16 d’abril de 1966, p. 1
4              “procesión del Santo Entierro”, Comarca Sindical de Manlleu, núm. 280, 18 de març de 1967, p.11
5              “Transcurrió la Semana Santa”, Comarca Sindical de Manlleu, núm. 281, 27 d’abril de 1967, p. 2
6              “De la Semana Mayor”, Comarca Sindical de Manlleu, núm. 309, 1 d’abril de 1968, p. 1
7              : “Los manlleuenses dispuestos a conservar la Solemne Procesión del Viernes Santo”, Comarca Sindical de Manlleu, núm. 332, 15 de març de 1969, p. 1
8              “Signos actuales de la Semana Mayor”, Comarca Sindical de Manlleu, núm. 360, 11 d’abril de 1970, p. 1
9              “La Procesión del Viernes Santo, prometía ser más concurrida que nunca”, Comarca Sindical de Manlleu, núm. 386, 17 d’abril de 1971, p. 1
[1]0             “procesión del Viernes Santo”, Comarca Sindical de Manlleu, núm.410, 18 de març de 1972, p. 1
[1]1             “La Procesión del Viernes Santo”, Manlleu, núm. 437, 31 de març de 1973, p. 2
[1]2             “Eclipsi d’una tradició” , Manlleu, núm. 438, 14 d’abril de 1973, p. 1
[1]3             “Lamentació Jeremíaca” , Manlleu, núm. 438, 14 d’abril de 1973, p. 6
[1]4             Pujol, Francesc d’A. “Fa dotze anys de la processó del Sant Enterrament”, Manlleu-publicació, núm. 188, 2 d’abril de 1982, p. 6
[1]5             El Consell de Pastoral”, Full informatiu de la parròquia de Santa Maria de Manlleu, núm. 37, 14 de juny de 1992
[1]6             “El Consell de Pastoral”, Full informatiu de la parròquia de Santa Maria de Manlleu, núm. 40, 31 de gener de 1993,
[1]7             “Setmana Santa”, Full informatiu de la parròquia de Santa Maria de Manlleu, núm. 42, 28 de març de 1993
[1]8          Redacció. “La parròquia decideix no reinstaurar la Processó”, Manlleu-publicació, núm. 684, 12 de febrer de 1993, p. 7

PASSOS I MISTERIS DE LA PROCESSÓ
 
Abans de la Guerra Civil
Primer misteri de dolor (oració de Jesús ple d'angoixa a l'hort de Getsemaní).- Obra del taller de M. Morell i M. Teys. Pagat per subscripció popular encapçalat per devotes manlleuenques. Estrenat el matí de Divendres Sant de 1917.
Segon misteri de dolor (flagel·lació de Jesús).- Obra del taller de M. Morell i M. Teys. Pagat per Teresa Munt i Costa, vídua de Rafel Puget. Estrenat l’any 1918.
Tercer misteri de dolor (coronació d'espines).- Obra del taller de M. Morell i M. Teys. Pagat pel col·lectiu de pagesos manlleuencs i l’aportació de Joan Rifà i Munt. Estrenat l’any 1928.
Quart misteri de dolor (camí del Calvari amb la creu a coll / Natzarè).- Autor desconegut. Pagat pel Tercer Orde de Sant Francesc. De mitjan segle XIX, duia túnica i tabernacle renovats el 1917.
Cinquè misteri de dolor.-  Es tractava d’un crucifix de generoses dimensions conduït per tres portadors amb vesta que simbolitzava la mort de Jesús a la creu.
Verge dels Dolors.- D’autor desconegut. Possiblement va ser feta el 1821 o poc abans. Presidia l’altar de la Mare de Déu dels Dolors situada a la capella fonda o del Santíssim que es va salvar miraculosament de l’incendi ocorregut la nit de Cap d’Any de 1877/78. Per a la processó era col·locada damunt un tabernacle.
Després de la Guerra Civil
Primer pas: Oració de Jesús a l’Hort.- Obra de l’artista manlleuenc Josep Viladomat i Massanas. Estrenat l’any 1950, patrocinat pel gremi del obrers de la metal·lúrgia o Elois, organitzats en la Confraria Menor de Sant Eloi.
Segon pas: Assotament.- Estrenat l'any 1952. Fou obra de l'artista Josep Comas i Hom. Reunia obrers i patrons d’indústries diverses que, reunits en la Confraria Menor de la Flagel·lació,  va posseir estendard a partir del 1960.
Tercer pas: Coronació d’espines.- Obra de l’escultor manlleuenc Ramon Pujol i Escalé. Estrenat l’any 1953 i patrocinat pel sector agrícola i ramader de la població.
Quart pas: Natzarè.- Obra de l’escultor Silvestre Blasco i Vaqué. Estrenat l’any 1949. Fou patrocinat pel col·lectiu de joves manlleuencs.
Cinquè pas: Verònica.- Obra de l’escultor manlleuenc Josep Viladomat i Massanas. Estrenat l’any 1952 i patrocinat pels components del gremi del sector tèxtil o Clarets.
Sisè pas: Crucificat.- De 1939 a 1942 es va utilitzar el Sant Crist originari de Rupit i que havia estat conservat a Manlleu durant la Guerra Civil. D’ençà d’aleshores era una obra de l’escultor manlleuenc Ramon Pujol i Escalé.
Setè pas: Verge dels Dolors.- Obra de l’escultor Manel Martí i Cabré inspirant-se amb la que hi havia abans de la Guerra Civil a la capella del Santíssim. Estrenada l’any 1948. La resta de l’any se situava en una capella lateral, projectada per l’arquitecte Josep M. Pericas, del temple parroquial de Santa Maria que es va estrenar el 1952.
Vuitè pas: Crist jacent / Sant Sepulcre.- Obra de l’escultor barceloní Josep M. Camps i Arnau. Estrenat en la processó de 1944.
Novè pas: Soledat.- Obra de l’escultor barceloní Josep M. Camps i Arnau. Patrocinat pel col·legi La Salle, que va participar en la processó des de 1950. Durant l’any formava part del grup del Calvari de la capella de la Puríssima Sang integrada a l’edifici del centre educatiu.