20 de març 2013

Quaranta anys sense processó del Sant Enterrament (I)

Avui, al Diari de Manlleu, primera part del reportatge sobre la desapareguda processó de Setmana Santa de Manlleu.
L’any 1973, la processó de Setmana Santa no es va celebrar a Manlleu. De fet, els dos anys anteriors no va poder sortir per causa de la pluja, però tot estava a punt per fer-ho. Això vol dir que, enguany, es commemoren les quatre dècades de la desaparició definitiva d’una manifestació popular de gran envergadura i de record molt intens per a molts manlleuencs i manlleuenques que la van viure.
La religiositat barroca, impulsada pel Concili de Trento, promovia les manifestacions col·lectives de pietat popular. Aquestes assolien la seva màxima expressió en les representacions simbòliques de la Passió de Crist. Tota la Setmana Santa era un record, present, gairebé tangible, dels darrers dies de Nostre Senyor. El Diumenge de Rams se celebrava el Viacrucis, veritable camí de la Creu, que adquiria el seu màxim sentit quan es desenvolupava pels carrers del Dalt i Baix Vila. El dilluns i el dimarts sants es feia el Salpàs, amb el qual es protegia les masies del terme amb aigua beneïda i sal. El dimecres es duien els càntirs per beneir l’aigua, especialment entre la mainada, per repartir-la per les llars a finals de setmana i protegir-la dels mals averanys. I el dijous, més tard el divendres, se celebrava la magnífica processó del Sant Enterrament enmig de la pietat mostrada per tots els manlleuencs i manlleuenques. Aquesta és la fastuosa representació de la Passió de Crist que transcorria pels principals carrers de la població enmig del silenci i la penombra.
Fa just quaranta anys que es va deixar de celebrar. Les noves consignes dins la institució eclesiàstica i les noves dinàmiques socials van aconsellar-ne l‘eliminació. Manlleu encara recorda nostàlgicament, passades les quatre dècades, la importància i el relleu d’aquella gran manifestació de religiositat popular.

Una processó centenària
L’origen de la processó de Setmana Santa a Manlleu es perd entre la boira dels temps passats. S’esgrimeix, de part d’alguns autors[i], que ja apareix esmentada en un document del l’Arxiu Parroquial del 25 d’octubre de 1086 que fa referència a la fundació de la canònica agustiniana. Difícilment es pot fer una afirmació d’aquestes característiques.
Domènec Torrent, a part de l’anterior referència, també esmenta que en època medieval, la processó no estava formada per figures escultòriques sinó que eren els mateixos manlleuencs que, vestits de forma més o menys adient, representaven les diverses escenes. Segons sembla, el correcte desenvolupament i la conservació de les formes va permetre que aquesta manifestació no fos afectada per les diferents prohibicions dictades per les autoritats eclesiàstiques i civils de diverses èpoques.
A primers del segle XVIII, la processó se celebrava el vespre de Dijous Sant. El bisbe de Vic, Ramon de Marimon, en la visita pastoral que va fer a la parròquia de Santa Maria el juliol de 1737 va manar que se celebrés a la tarda del mateix dia: “Com tinga inconvenients ferse de nit las funcions de la Iglesia, manam que la professó del dijous Sant se comense a hora que puga ser acabada a posta de sol, a fi que los de las Masias pugan esser a casa ab claror de dia”[ii]. No sembla que la disposició es portés a terme ja que, cinc anys després, pel novembre de 1742, en una nova visita del bisbe Marimon es feia memòria de la indicació emesa anteriorment[iii]. Aquest segon requeriment, però, tampoc es va fer efectiu i es va acabar imposant la celebració quan ja era plena fosca.
A finals del segle XVIII, la processó es va anar conformant amb l’estètica que va mantenir fins a la Guerra Civil. En el transcurs d’aquells anys, entrant ja al segle XIX es va establir el cos d’armats i el d’estaferms amb les seves particulars indumentàries. Segons Torrent, els primers duien “un vestit senzill, més o menys bonic”, però els segons anaven “d’un modo ridícul, tapant el seu cap amb una espècie de cucurulla amb trofeus de la Passió pintats”. Diu el mateix autor que, en aquella època, es van afegir els tres cantors, un dels quals duia una creu i una tovallola, cantant la cobla d’ El Record. Així, la formació de la processó era la que segueix: cos d’armats, cantors d’El Record, nens de les escoles amb un ciri encès, dues fileres de devots i devotes amb atxes enceses i, al mig, una altra filera de devots amb vesta que portaven els improperis; d’aquests, destaca Torrent, alguns “anaven descalços arrossegant grosses cadenes”. També s’hi podien veure diversos passos conduïts sobre les espatlles dels portants: un Natzarè, un Sant Crist, el Sant Sepulcre rodejat del cos d’estaferms i la Mare de Déu dels Dolors precedida per un cor. Seguien tres dones, una vídua, una casada i una soltera. Finalment, hi anaven les autoritats acompanyades per una banda musical tocant marxes fúnebres.
A mitjan segle XIX, la processó va rebre una gran empenta gràcies a l’interès de rector Tomàs Carbó i un grup de convilatans. Es va construir el Natzarè que va perdurar fins a la Guerra Civil i es van fer nous vestits per als cossos dels armats, amb model barceloní, i dels estaferms, amb model del manlleuenc Isidre Bracons[iv]. Aquells foren anys d’una processó molt lluïda i seguida per un nombrós públic que mantenia un gran respecte i silenci. El 1860 va aparèixer el Sant Sepulcre.
A finals de la segona meitat del segle XIX, però, va decaure notablement. L’any 1899, des de les pàgines de la publicació El Ter, es donava un curiós avís: “Si no se procura tomar alguna medida encaminada á que las personas que concurren á la procesión del Jueves Santo no sufran en sus vestidos los efectos de las gotas de cera que caen á donde no deberían caer, se perderá del todo la afición á concurrir a ella. Afición que por otra parte es muy conveniente que se estimule á fin que revista esplendor  la solemne é imponente función religiosa  de que tratamos, mayor, si cabe, que la que ostentaba en no muy remotos años”[v].L’any següent, la processó, com devia ser costum, va sortir a les 7 de la tarda i, segons l’esmentat periòdic “vióse regularmente concurrida, recorrió el curso acostumbrado y fué presenciada por casi tot el pueblo, con orden y compostura”[vi].
El recorregut, com de fet va quedar establert per als temps futurs, s’iniciava a l’església parroquial de Santa Maria. A l’interior s’organitzava l’ordre de pas. Sortint de l’edifici,es prenia la direcció cap a la plaça de Dalt Vila per baixar pel costat de la font de la Mare de Déu i, pel carrer de la Font, s’arribava al call del Ter (actual carrer d’Enric Delaris); se circulava per aquesta via i es tombava pel carrer de Sant Domènec fins al carrer del Pont. Posteriorment, es dirigia al punt de les Tres Creus. De nou, s’enfilava fins a la font de la Mare de Déu i es pujava per la seva vora, altra vegada, fins a Dalt Vila. Després d’un breu circuit pels  carrers, s’acabava al mateix punt de sortida, dins l’església parroquial.

L’empenta de la segona dècada del segle XX
La processó de Dijous Sant, a l’edició de 1917, va rebre un impuls cabdal que la va fer reviure de les seves cendres. Aleshores, la burgesia manlleuenca formada per representants de famílies com els Rifà, Vilaseca, Puget, Anglada i d’altres, va iniciar un procés de renovació i de recuperació de l’esplendor perdut. Es van promoure tres misteris o passos escultòrics nous als taller barceloní de M. Moreu i M. Teys. El Primer misteri de dolor (oració de Jesús ple d'angoixa a l'hort de Getsemaní) fou pagat per subscripció popular encapçalada per devotes manlleuenques. S’estrenà el matí de Divendres Sant de 1917. El Segon misteri de dolor (flagel·lació de Jesús) fou sufragat per Teresa Munt i Costa, vídua de Rafel Puget, i estrenat l’any 1918. El Tercer misteri de dolor (coronació d'espines)  el van costejar el col·lectiu de pagesos manlleuencs amb l’aportació de Joan Rifà i Munt i es va estrenar l’any 1928. A més d’aquests, es van renovar els passos que encara es conservaven: el Quart misteri de dolor (camí del Calvari amb la creu a coll / Natzarè), d’autor desconegut i pagat pel Tercer Orde de Sant Francesc provenia de mitjan segle XIX i el 1917 li foren renovats la túnica i el tabernacle. La Verge dels Dolors també era d’autor desconegut i possiblement va ser feta el 1821 o poc abans; presidia l’altar de la Mare de Déu dels Dolors situada a la capella fonda o del Santíssim que, per a la processó, era col·locada damunt un tabernacle. Es va salvar miraculosament de l’incendi ocorregut a la capella durant la nit de cap d’any de 1877/78.
L’edició de 1929 va mantenir el següent ordre de participants: llambrots, cos d’armats, improperis, 1r misteri, improperis, 2n misteri, senyores, improperis, cantors d’El Record, improperis, 3r misteri, improperis, escolania parroquial, 4t misteri, senyors sense vesta, improperis, 5è misteri, improperis, senyors amb vesta, penó de la Germandat dels Dolors, Schola Cantorum, Verge dels Dolors voltada dels dotze apòstols, les tres Maries, cos d’estaferms i hebreus, Sant Sepulcre, improperis, Junta d’Obra Parroquial, comunitat de sacerdots, Ajuntament, i autoritats militars i judicials.
L’any 1930 es posava en funcionament la Confraria de la Puríssima Sang que feia funcions de coordinació de totes les activitats de la Setmana Santa manlleuenca. L’any 1932, els aires polítics envoltaven la processó i les autoritats municipals es van negar a assistir-hi. Es va perdre l’estrena de la Creu dels improperis, esculpida al taller de Lluís Comas i decorada pel daurador Ramon Torrents de Vic.

De 1939 a 1955
La tercera època de la processó, que encara molts manlleuencs i manlleuenques recorden, va renéixer després de la Guerra Civil Espanyola. Aquell 1939, poques setmanes després de l’entrada de les tropes franquistes, la processó es va celebrar de nou. Manlleu només va estar dos anys, dues Setmana Santa, sense la representació sacra.
La gran majoria d’elements de la processó van ser víctimes de la iconoclàstia de la guerra. Cap dels misteris o passos, alguns amb més d’un segle d’existència, van sobreviure. Tampoc ho van fer altres peces escultòriques que no van poder ser protegides. Igualment, l’any 1942, va caldre la recomposició de la Congregació de la Puríssima Sang. alguns dels seus components havien estat morts durant la contesa bèl·lica.
L’ordre de la processó celebrada, pocs dies després de donar-se la guerra per acabada, és un reflex dels precaris mitjans de què es disposava: Creu, improperis, cantors d’El Record, improperis, cors, Sant Crist, sacerdots i autoritats. La curiositat és que el Sant Crist que va protagonitzar l’eix del seguici de les quatre edicions posteriors a la Guerra era originari de Rupit; casualment s’havia pogut conservar a Manlleu mentre que, paradoxalment, no es va poder fer aquest gest amb la imatgeria pròpia. L’any 1942 es va estrenar un nou crucifix, obra de l’escultor manlleuenc Ramon Pujol i Escalé. En aquell moment, també s’estrenaven uns nous vestits per als armats i reapareixien els grups d’hebreus i els apòstols formats per nens vestits per a l’ocasió.
L’edició de 1944 va oferir importants novetats. S’estrenava un nou Sant Sepulcre, obra de l’escultor barceloní Josep M. Camps i Arnau, pagat per les Filles de Maria. L’acompanyaven el nou cos d’estaferms i el mateix grup de Filles de Maria constituïdes en  Confraria Menor del Sant Sepulcre. També s’estrenaven els nous llambrots, decorats pel polifacètic Francesc Pujol i Escalé. Els duien els seminaristes manlleuencs.
L’any 1945, les dimensions que anava recuperant la processó van aconsellar la reorganització de la Confraria de la Puríssima Sang, provisionalment recuperada poc després de la Guerra Civil. Per formar part de la processó era imprescindible la inscripció en aquesta confraria.
Els estaferms van estrenar nous uniformes el 1947 i en aquesta data es va constituir la Confraria Menor de la Verge dels Dolors que assumiria la recuperació del pas de la Dolorosa l’any següent. I l’any 1949, gràcies a l’aportació del jovent manlleuenc organitzat en la Confraria Menor del Natzarè, es recuperava el pas del Natzarè fet per l’escultor Silvestre Blasco. El 1950, els alumnes i antics alumnes del col·legi de La Salle, reunits en la Confraria Menor de la Soledat, van oferir l’escultura de la Soledat, obra de l’escultor barceloní Josep M. Camps i Arnau. Igualment, el 1952 va iniciar la seva participació el pas de Jesús a la columna o de l’Assotament, que reunia obrers i patrons d’indústries diverses i que, reunits en la Confraria Menor de la Flagel·lació,  va estrenar estendard l’any 1960.
En aquella època, els gremis dels sectors professionals més dinàmics de la població (tèxtil, metal·lúrgic i agrícola-ramader) assumien un paper destacat de dinamitzador de la processó. La Confraria dels Elois, o dels metal·lúrgics el 1950 va estrenar el pas de l’Oració de Jesús a l’hort de Getsemaní, i recuperà el primer misteri existent d’abans de la Guerra Civil. Dos anys després, el 1952, el gremi del sector tèxtil o Clarets va estrenar el pas de la Verònica que conduïa la confraria del mateix nom. Finalment, el 1953, el gremi del sector agrícola i ramader va recuperar el tercer misteri o de la Coronació d’espines com ja havia conduït abans de 1936 i que, en aquesta nova versió, era obra de l’escultor manlleuenc Ramon Pujol i Escalé.
Precisament, l’any 1953  van participar 1.160 persones en la formació de la processó i es va calcular que, en qualsevol punt, la durada del pas del seguici era de 58 minuts. És a dir, qualsevol espectador hauria observat algun moment del seguici, davant seu, durant gairebé una hora.
El 1955 es va estrenar l’estendard titular de la Confraria Major de la Puríssima Sang, confeccionada a la casa Jorba de Barcelona amb disseny de Mossèn Josep M. Gasol. La solien portar les màximes autoritats civils de la població.
Punt i a part mereix la feina que, durant sis anys, va fer l’artista Jacint Riera. La representació, en miniatura, de tota la processó del Sant Enterrament és un testimoni plàstic que encara perdura de la nombrosa i magnífica manifestació religiosa popular que, en aquells anys, va assolir la màxima expressió.

(Continuarà la setmana que ve...)


[i]               Torrent, Domènec. “La Processó del Dijous Sant a Manlleu”, El Record, núm. 1, 30 de març de 1917, p. 7
[ii]              Arxiu Parroquial de Manlleu. Llibre de Visites, 1728-1934, f. 10 (Esmentat per Gasol, Josep M. “La Processó del Dijous Sant”, El Record, [s.n.], 1955, [s.p.]
[iii]              Arxiu Parroquial de Manlleu. Llibre de Visites, 1728-1934, f. 15 (Esmentat per Gasol, Josep M. “La Processó del Dijous Sant”, El Record, [s.n.], 1955, [s.p.]
[iv]              Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. Y Librería de Ramon Anglada, 1893, p. 197
[v]               El Ter, núm. 35, 8 d’abril de 1899, p. 3
[vi]              El Ter, núm. 59, 24 d’abril de 1900, p. 2