20 de febr. 2013

Manlleu ja té el seu tram del Camí de Sant Jaume

Ahir vespre, l’Ajuntament de Manlleu va aprovar per unanimitat una moció de reconeixement al camí de Sant Jaume - camino de Santiago català- pel seu pas per Manlleu. Aquest itinerari ha estat impulsat des de la Federació d’associacions catalanes del Camí de Sant Jaume i, especialment, des de l’Associació Gerunda.
Trams catalans del Camí de Sant Jaume
D’aquesta manera, es tanca un tram més d’aquest emblemàtic i simbòlic camí, de mil i un circuits que es dirigeix a Sant Jaume de Galícia. En aquest cas, entra a terres catalanes per Perpinyà i baixa seguint el curs del riu Tec per enfilar-se a Col d’Arres; d’allà, cap a Camprodon i Ripoll on segueix el curs del riu Ter fins a Torelló i Manlleu. Des d’aquesta darrera ciutat, arriba a Roda de Ter on se suma al camí provinent de la Garrotxa i, més enllà, des de l’Empordà.
Pas del Cami per Manlleu
El camí de Manlleu, com podeu veure en la imatge corresponent, arribaria al terme per la Gleva, segueix el curs del riu Ter –camí Vora-Ter- per entrar al nucli urbà pel passeig del Ter, carrer Vendrell, carrer de Sant Jaume –ben escaient- carrer Fedanci i plaça de Fra Bernadí. Des de l’àgora manlleuenca, es dirigeix pel carrer de sant Jordi i del Pont, cap al passeig de Ter. Surt del terme manlleuenc, en direcció a Roda de Ter, pel camí del Vicens passant a tocar de Sant Miquel de la Guàrdia.
Ben aviat, l'Ajuntament de Manlleu procedirà a fer la senyalització corresponent d'aquest tram manlleuenc.

Centenària devoció de Manlleu a Sant Jaume

Planta de la primera ermita de Sant Jaume
 Si bé pot sorprendre, en un primer moment, que Manlleu sigui lloc de pas del camí de Sant Jaume, no cal oblidar la centenària devoció de la ciutat per l’apòstol. Al capdavall, és el copatró tradicional de la població i hi ha indicis ben palpables de l’estreta relació i de les mostres de pietat que se li han adreçat en el transcurs de la història.
De mitjan segle XIII hi ha les primeres notícies d’una església dedicada a Sant Jaume dins el terme de Manlleu. Fortià Solà, a la seva Història de Torelló, reconeix l’església medieval en el lloc anomenat Sant Jaume Vell i en dóna algunes dades històriques: “El torellonenc Berenguer de Saniàs cita aquesta capella en el seu testament del 1267, i li llega dotze sous, o sigui, el doble de la quantitat que li assigna a d’altres capelles”. Seguidament, Solà afirma que “depèn, com és natural del priorat agustinià de Manlleu, el qual destina per al seu servei un capellà custodi” que en 1298 era el prevere G. Del Camp”(1). Igualment, aquest autor recull dos altres llegats: el de G., muller de G. Reig, l’any 1317, i la del notable torellonenc Bernat de Perafita, el 24 d’abril de 1392. Per altra banda, es constata com els fidels de Sant Feliu de Torelló s’hi solien desplaçar en processó (2).

Goigs de 1838
Les dates concorden amb l’anàlisi de l’historiador medievalista Jordi Bolòs sobre els hagiotopònims (topònim format pel nom d'un sant o d'una santa, generalment acompanyat d'un altre nom) catalans quan diu que “a la baixa edat mitjana, es difongueren advocacions lligades a les noves influències i a les noves formes de religiositat “ i cita el cas de sant Jaume (3).

 Mossèn Pau Parassols i Pi, entre les seves aportacions sobre la història local (massa vegades sense fonament) esmenta un monjo manlleuenc anomenat Jaume de Vilamontà que el 1307 hauria edificat l’església damunt mateix de les parets de casa seva i la va dedicar a l’apòstol sant Jaume. Fou seguir per Domènec Torrent i Garriga que deixa el mateix testimoni (4). 
L’església seria centre de la devoció  i pàctica religiosa durant diversos segles. De fet, en el Llibre de visites pastorals a la parròquia de Santa Maria de Manlleu, segons recull Francesc d’A. P ujol i Escalé en un volum de les Lletres amicals, apareix una disposició del bisbe Ramon de Marimón del 22 de setembre de 1728 en la qual hi consta que “fassan boveda de pedra en la capella rural de S. Jaume de Vilamontà”. Igualment, en la visita del bisbe Manuel de Muñoz, el 1746,  encara s’esmenta l’església però sense cap observació; això fa pensar a Pujol que la reforma dictada  pel prelat antecessor ja devia estar realitzada (5).
El primer autor en estudiar les escasses restes que han arribat fins als nostres dies d’aquesta esglesiola fou el mateix Pujol. A l’obra indicada, fa esment que, a la seva època “en la part corresponent a l’absis s’hi veu encara una obertura de traçat ben definit a manera de tronera” i afegeix que “cal observar que en aquesta part, les 
Ermita de Sant Jaume "Nou"
deixalles del mur encara s’alcen prop d’un metre”. Pujol, a més, va mesurar la planta de l’edifici i ofereix les dades de: llargada total, 17,80 metres, amplada exterior de 6,20 metres amb uns mura laterals d’uns 80 cm. Aquest gruix dels murs li fan pensar que havien d’aguantar una volta de canó. Per altra banda, del gruix dels murs de l’absis en diu que feien 40 cm.
La construcció, però, no va fer perdurar molt més temps l’edifici de Sant Jaume. És molt possible que a finals del segle XVIII o principis del XIX, tingués algun desperfecte que en va desaconsellar de rehabilitació. Aquesta devia ser la causa que, a mitjan segle XIX, els manlleuencs van prendre la decisió de reedificar-la en un lloc més proper al nucli urbà i amb motiu d’un “vot de poble”.
Domènec Torrent i Garriga recorda que “el invierno de 1853-54 fué tal vez el más crudo que ha sentido Manlleu en el presente siglo [XIX]” i, més endavant explica que “si el invierno fué malo, el verano de 1854 fué peor. Vino con él el cólera morbo, que causó muchas víctimas en la villa (6)”. Davant tanta dissort, els habitants de la Manlleu, desesperats per la gran mortalitat que es produïa la malaltia entre els veïns, van fer una prometença o un vot de poble (7): si la població superava aquest mal pas edificarien, amb els seus esforços, una ermita dedicada a sant Jaume. Les cròniques de 
Estampa de goigs de 1886
l’època diuen que la pitjor afectació era una envestida del còlera va entrar pel port de Vigo (Galícia), el novembre de 1853, i que set mesos després, pel juliol de 1854, ja havia arribat al de Barcelona espantant tot el país. La població, que no veia remei a l’abast, es va refugiar en el sentiment religiós.
Jaume Serra, un manlleuenc que ho va viure, recorda l’episodi amb les següents paraules: “davant aquella penosa situació els veïns de Manlleu dirigien els seus ulls al Cel, suplicant al Déu Totpoderós volgués apartar el flagell que sobre d’ells pesava, posant per intercessor de les seves súpliques, al gloriós Apòstol Sant Jaume a qui feren vot, si obtenia de l’Omnipotent que finís la pesta, d’aixecar una nova capella a ell dedicada, en substitució de la que feia més de cinc-cents anys existia en terres de
Vilamontà i era ja mig ruïnosa. Nostre Senyor sempre bondadós, atengué la súplica dels desolats manlleuencs, i als pocs dies desaparegué el terrible flagell, i aquests es disposaren a complir la promesa” (8). Un any després de tanta desgràcia, el 1855, el bisbe de Vic Antoni Palau va beneir el nou recinte sagrat que, des d’aleshores, va ser lloc habitual on s'expressaven les rogatives i precs davant les desgràcies més diverses. Aquesta ermita ha estat objecte de difrents edicions de goigs.

Estampa de goigs de 1955
Des d’aleshores, aquesta ermita es coneix com “Sant Jaume Nou” i l’anterior, prenent (o donant nom) a la masia que li és propera, es coneix com “Sant Jaume Vell”.

Els manlleuencs passats van mostrar la seva devoció a sant Jaume de diverses manera a més de les dues ermites esmentades fins ara i va considerar-lo patró (juntament amb la Mare de Déu Assumpta) de la població. Precisament, a la primera meitat del segle dinovè, devia estar present una imatge del sant dins l’edifici parroquial de Santa Maria com en donen testimoni uns goigs editats el 1838 amb la següent capçalera: Gois del glorios apostol Sant Jaume, que se venera en la Iglesia Parroquial de Manlleu”.
En aquella època ja s’havia assignat el nom d’aquest apòstol a un carrer dels principals del barri de Baix Vila. En una de les primeres cases d’aquesta via, el 1884 s’hi va col·locar una capelleta amb la imatge del sant. En aquella època es van succeir diversos episodis epidèmics i és possible que els manlleuencs demanessin, de nou, ajuda a sant Jaume; després de superar els mals moments se li devia construir la fornícula en acció de gràcies i en coincidència amb el nom del carrer. 
Capelleta del carrer de Sant Jaume
Ramon Puntí i Hom, a Les generacions parlen, esmenta que va ser inaugurada per l’alcalde Ramon Albanell (9). Domènec Torrent i Garriga diu que el carrer, a finals del segle XIX, feia festa el 25 de juliol, diada del sant; en alguna ocasió, a mitjan segle XX, es va repetir aquesta manifestació popular. I amb motiu del centenari de l'ermita de Sant Jaume de Vilamontà (Sant Jaume Nou), la imatge de la capelleta va ser-hi conduïda en processó pels veïns del carrer.
Finalment, cal recordar que des de l’any 1881 que Manlleu disposa d’un hospital dedicat al sant. Des d’aquesta data i fins a 1903 restava al carrer de Sant Domènec. Aleshores es va signar la fundació del Patronat de l’Hospital de Sant Jaume de Manlleu. Aquesta institució assumiria la construcció d’un nou edifici sanitari que s’inauguraria el 12 de maig de 1913 al cim del Puig on encara perdura (10).

Notes:
1 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1948, vol. 2, p. 259
2 Solà, Fortià. “Sant Jaume de Vilamontà” dins Homenatge a la vila de Manlleu al apostol Sant Jaume ab motiu de la festa patronal celebrant la restauració de sa ermita de Vilamontà. Vic : Tip. Franciscana, 1928, p. 4 i 5
3 Bolòs, Jordi. Catalunya medieval. Barcelona: Pòrtic, 2000, p. 120
4 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic: Imp. Y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 143
5 Pujol, Francesc d’A. “La capella de Sant Jaume”, Lletres amicals, vol. 18, 1958 [s.p.] (sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu)
6 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis... [op. cit.], p. 109
7 Segons Joan Soler i Amigó, un 'vot de poble' és una "prometença col·lectiva feta a Déu o a un sant de complir -una sola vegada o, més sovint, cada any o amb una periodicitat establerta- una determinada pràctica piadosa -processó, missa, peregrinació. amb motiu de ser estalviada la població d'una pesta o altra calamitat pública".- "Vot. Vot de poble”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 799. Els manlleuencs, en el cas que ens ocupa, van prometre edificar tota una ermita.
8 Serra, Jaume. "Memória" dins Homenatge a la ... [op. cit.], p. 6
9 Puntí, Ramon. Les generacions parlen. Vic: Copivic,1978, p. 228
10 Roca, Àlex. L’Hospital Sant Jaume de Manlleu. Manlleu: Gràfiques Manlleu, 2006, p. 9-13