11 de des. 2013

L’11 de desembre se celebrava la processó vigatana en honor a sant Pau de Narbona

Fins a l’any 1900, Vic celebrava una curiosa processó anual l’11 de desembre. Es tractava de la commemoració de la intervenció llegendària de sant Pau de Narbona, conegut també de Sergi Pau, en la salvació de la ciutat.

Pau és el primer bisbe reconegut de la diòcesi de Narbona on hauria arribat, des de Roma per a la seva evangelització. La llegenda el feia viure al segle I com a deixeble de l’apòstol sant Pau a qui hauria seguit en algun dels seus viatges. Una tradició catalana creia que havia residit en una cova situada al lloc on, temps després s’edificaria el monestir de Sant Pere de Rodes (1).

L’origen de la devoció vigatana per sant Pau es deu a la creença que va acompanyar l’apòstol Pau en el seu viatge per terres de la Tarraconense de camí, o de tornada, a les Gàl·lies; l’itinerari els hauria fet passar per l’Ausa romana (2).
Setze segles després d’aquest suposat trànsit per terres vigatanes Sergi Pau tornaria a Vic. El 13 de novembre de 1654, en una nit fosca i freda, un exèrcit francès s’apropava a Vic. En el marc de la Guerra dels Segadors, els soldats pretenien caure sobre la ciutat per revenjar-se de batalles passades.Tot vigatà dormia tranquil sense preveure el futur sangonós que se li acostava.
 Enmig de la fosca, tres cops a la fusta de la porta de la casa Clariana, llar del veguer de la ciutat anomenat Miquel, van desvetllar-lo del seu son profund. Traient el cap per la finestra, va veure com un ancià amb un vestit blanc l’avisava de de la maltempsada que els queia al damunt i que calia despertar als soldats i posar-los en guàrdia. El veguer, després d’acceptar l’avís, va demanar el nom al seu interlocutor: Sóc Sergi Pau, a qui anomenen Narbonès, que vaig passar per aquest ciutat, quan encara es deia Ausa, acompanyant el meu mestre l’apòstol Pau; aleshores, en vau acollir generosament i, en agraïment, us aviso. El relat acaba dient que els francesos, confiats, van atacar les muralles de la ciutat; els esperaven els defensors vigatans i els van fer fugir sense cap efecte sobre la ciutat (3).
La devoció vigatana per aquest sant devia ser molt més antiga que la datació de la llegenda. De fet, el bisbe Oliba, ja li va dedicar un sermó el 22 de març de 1043 llegit a Narbona mateix (4). I és que Josep Gudiol afirmava que “los quatre martirologis, que ab ses importants anotacions necrològiques, ha usat la Seu de Vich, tots diuen algom sobre Sant Pau”(5). No cal oblidar, tampoc, la dependència orgànica de la Seu vigatana respecte la de Narbona, com les altres catalanes, ens els primers segles medievals per entendre que sant Pau tingués certa protagonisme en el calendari osonenc. Ramon Ordeig, manifesta que l’origen de la llegenda esmentada, cal cercar-lo en un atac que va viure la ciutat de Vic l’11 de desembre de 1475 per part d’un escamot de cavallers. El consell de la ciutat va rebre l’advertiment d’aquest assalt i va poder-lo evitar (6).
La coincidència d’aquest fet amb la festivitat de sant Pau de Narbona, diu Eduard Junyent, “motivà que l’any següent fos instituïda la commemoració de la diada amb processó des de la catedral, processó que se celebrà fins al 1900 (7).

En el cerimonial de consellers de la ciutat de Vic, recollit pel conseller en cap Antoni Vila el 1496 i, per tant, poques dècades dels fets esmentats, ja establia el protocòl dels consellers en aquesta celebració: “E no s deuen oblidar quiscun de fer colra la festa del gloriós sanct Pau de Narbona, e lo vespra avans qui és a onza del mes de desembra per los lochs acustumats si ab veu de crida manifestant posant y de voluntat de la cort certa pena que tot homa generalment lo haja a colra e ésser a la professó qui s fa per la Ciutat e al offici a la Seu faent li gràcias de la gràcia per mitjà seu en tal jornada obtenguda per apartar la Ciutat no fis barrajada per alguns qui mà armada atemtaren rompra lo portal ab gran nombre de gent essent tots d un Rey e obediència (8)”. La processó, desapareguda a l’iniciar-se el segle XX, tenia un recorregut establert: sortia de la catedral i es dirigia cap a la Pietat fins a la casa Clariana. Allà, el portant d’una creu, donava tres cops a la porta tot recordant l’aparició de sant Pau de Narbona (9). A mitjan segle XIX s’havia incorporat un ofici solemne a l’església de la Pietat en acció de gràcies (10).
Notes
1  Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 94
2  Salarich, Joaquim. Vich : su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich : Imp. de Soler Hermanos, 1854,  p. 106-107
3  Aquesta llegenda és recollida per diverses fonts: Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus… [op. cit.], p. 107-109
4  Junyent, Eduard. Diplomatari i escrits literaris de l'Abat i Bisbe Oliba. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 361-362
5 Gudiol, Josep. Sant Pau de Narbona y lo Bisbat de Vich. Barcelona: Imprenta de la Casa Provincial de Caridad, 1905, p. 17
6  Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic : EH, 1987, p. 56
7  Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona : Curial, 1994, p. 150
8  Vila, Antoni. Cerimonial de Consellers de la ciutat de Vic : manuscrit inèdit del segle XV. Vic : Patronat d'Estudis Osonencs, 1989, f. XVIII
9 Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes [op. cit.], p. 56
10 Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus… [op. cit.], p. 110

1 comentari:

Zerosetze ha dit...

Joan, s'imposa un altre llibre que tractaria de sants vinculats per alguna raó i directament sobre terres catalanes. Això que expliques aquí també forma part de l'hagiografia nostra. Molt interessant.