13 d’oct. 2013

De Matines a Completes: crònica de la gran beatificació de Tarragona

Acabaven de tocar Matines. Encara era negra nit quan els osonencs i ripollesos, que volien assistir a l’acte religiós de Tarragona, enfilaven cap algun dels quatre autocar organitzats pel bisbat. El destí era l’antiga Tàrraco ciutat on estan documentats els primers martiris cristians de l’Hispània romana. Allà, una quinzena de compatricis assassinats als primers mesos de la Guerra Civil rebrien la dignitat de beats. L’ocasió ben bé valia l’esforç dels abnegats viatgers; la seva emoció brollava per damunt del dormir perdut. L’avís, a darrera hora, d’aquesta hora desacostumada i la poca garantia de tenir cadira assegurada va fer desistir a alguns dels inscrits. La majoria, previsora, es va dur el seient plegable de casa. Un fet i l’altra van ser acceptats amb la deguda resignació.

Entre els desplaçats al multitudinari acte s’hi trobaven familiars dels homenatjats que l’organització els havia reservat un espai a primera fila. En un recompte, potser no prou exhaustiu entre els fidels de les nostres comarques, s’hi comptaven diversos: la religiosa Josefina Roca, familiar del beat Pere Roca de Mura; Montserrat Sans de Folgueroles, familiar dels beats Salvi Huix, bisbe de Lleida, i del prevere Miquel Vilatimó; les manlleuenques Dolors i Montserrat Verdaguer, familiars del beat Pere Verdaguer dels Fills de la Sagrada Família; i la germana vedruna Dolors Treserra, familiars dels tres beats torellonencs, també Fills de la Sagrada Família, Francesc, Ramon i Jaume Llach.

Un dels dos autocars que van sortir de Vic va fer recollida a Manresa on es van sumar un bon nombre de fidels més. Aquests havien pogut dormir una estona més. El cert és que, fins a destí, qui més qui menys va fer un bon son.

Deixar el llit ben d’hora, però, va tenir la seva recompensa: ser els primers en trobar lloc i comptar amb prou temps per preparar l’esmorzar, com pa amb tomàquet i embotit, o anar-se a confessar en els improvisats espais per satisfer la necessitat de purificar l’esperit. Tot just aleshores, la claror s’imposava a la fosca de la nit.

Ben aviat, però, a la plaça central del Complex Educatiu de Tarragona no hi cabia una ànima més. Els preliminars de la celebració van servir per recordar diferents testimonis escrits pels mateixos homenatjats que aconseguien emocionar el públic entregat; igualment, es donava un esbós biogràfic d’alguns dels 522 beats. Per posar un exemple, del fill de Manlleu, el prevere Josep Guardiet, se’n va recordar que era “el rector del somriure”.

A l’hora Sexta, a migdia, va començar la cerimònia. Damunt la tarima regnaven els colors litúrgics vermell i taronja propis de les beatificacions. Entre el públic, la selecció era ben variada. Molts grups, com el cas del  bisbat de Vic, s’havia procurat un element distintiu. Generalment es tractava d’un mocador que es duia penjat sobre l’esquena i nuat al coll però que molts, quan el sol tarragoní va imposar-se a l’esfera celestial, van servir de protecció ben portats damunt la testa.

El transcurs de l’acte fou plàcid i previsible. Després de la lectura dels decrets de beatificació es va iniciar l’Eucaristia. Només un incident, anecdòtic. Alguns representants de la Liga tradicionalista van enarborar banderes espanyoles amb el Sagrat Cor a forma d’emblema al crit de “Viva Cristo Rey”. Des de les cadires del bisbat vigatà, una veu es va alçar en resposta: “Visca Catalunya independent!. Sortosament, l’intercanvi de proclames no va anar a més i tampoc s’hauria entès en una ocasió en què no s’alçaven més estendards que les palmes martirials en record dels nous beats. Ni tampoc hi havia les freqüents pancartes de congregacions i institut religiosos d’altres ocasions semblants celebrades a la mateixa plaça de Sant Pere del Vaticà. La sobrietat fou, en qualsevol cas, la qualitat més destacable.
 
Aquest acte de beatificació massiva, com han recollit molts mitjans de comunicació, ha estat polèmic. Tractar aspectes relacionats amb la Guerra Civil són mancats, encara ara, de prou objectivitat. Precisament, just després de la cloenda, esperant el moment del retorn, es va apropar Jaume Marcet de Terrassa amb un escrit que reprodueixo directament. En tenia trenta-sis còpies (nombre volgudament simbòlic per referir-se a 1936) i les repartia a qui considerava adient. S'ha presentat com un familiar d'un religiós assassinat, com els beatificats aleshores, els primers mesos de la confrontació bèl·lica però sense el reconeixement eclesiàstic. La seva reflexió mereix, almenys ser tinguda en compte. Llegiu-lo i, si us plau,  i si voleu penseu-hi un moment...
 
 
Estaven a punt de tocar Completes quan cadascú arribava a casa després d’un dia ben llarg, intens i, sens dubte, històric.

2 comentaris:

Galderich ha dit...

Molt bona crònica des de la Raó i la Fé!

Joan Arimany i Juventeny ha dit...

Galderich,
Moltes gràcies. El modest objectiu del text era reflectir el dia passat, des de l'observació objectiva. Si té, a més, altres elements afegits, m'alegro molt.