22 de maig 2013

Fa cent anys de la 'Creu constantiniana' de Sant Martí d'Albars


L’ésser humà ha tingut la necessitat, des del principi de la seva presència racional al planeta, d’indicar llocs i espais del territori. En alguns casos era per marcar límits o definir propietats però en d’altres hi havia la finalitat de commemorar fets remarcables que coincidien en el temps i l’espai. Una simple pedra dreta, de grans dimensions, va esdevenir un model habitual de fita; si el senyal havia de fer-se damunt mateix de la roca, dues línies perpendiculars, amb un punt central d’intersecció, feia la mateixa funció sense la mateixa monumentalitat.
La tradició de posar creus monumentals de pedra és molt antiga. Les anomenades Creus de terme tenien, inicialment, una funció de molló; posteriorment van adquirir una funció protectora vers el seu entorn immediat. Ocasionalment, se’n situaven a la vora dels camins en record d’un fet digne de ser recordat per les generacions de l’esdevenir.
Fa justament un segle, el 22 de maig de 1913, els veïns de Sant Martí d’Albars van aixecar una creu de pedra. Volien deixar testimoni d’una efemèride que consideraven molt important i que devia tenir una significació especial per aquell avantpassats.
En aquell any se celebraven a tota la cristiandat les anomenades Festes Constantinianes. Aleshores, s’esqueia el 1600 aniversari de l’Edicte de Milà  i la seva confirmació per part de l’emperador romà Constantí. Aquest document declarava la tolerància religiosa arreu de l’Imperi i el fet ha estat considerat, històricament, com el primer pas per a l’assoliment de la posició hegemònica del cristianisme al món. Així mateix, la tradició afirma que Constantí, mesos abans, davant la batalla del pons Milvius al nord de Roma, va rebre una inspiració divina: que el símbol de la creu el portaria a vèncer els exèrcits del seu màxim oponent, Maxenci. La victòria es va produir i, des d’aleshores, l’anomenada creu llatina va esdevenir el signe cristià per excel·lència.
Arreu de Catalunya, la commemoració fou molt celebrada. A les parròquies del bisbat de Vic, especialment, van tenir una gran ressò. El bisbe Josep Torras i Bages va inspirar, personalment, aquestes manifestacions religioses i en va presidir algunes per donar-hi més relleu.
I quina podia ser la figura més adequada per a l’ocasió per deixar testimoni del triomf del cristianisme? Arran de l’antic i, aleshores, transitat camí (aproximadament a la meitat del recorregut) entre Sant Martí i el nucli de la Blava, van alçar-hi una creu de gran alçada. A la base, van fer-hi constar el motiu i la data.
A partir d’aquell moment, els parroquians que passaven per la contrada difícilment podrien evitar alçar la mirada i, reproduint la visió, fer damunt el seu propi cos el senyal de la creu. Aquest gest tant podia servir de fugisser exvot per la sort viscuda fins el moment i un conjur pel futur incert del camí que s’allunyava davant seu.
A Sant Martí d’Albars, malgrat que no ens ha arribat documentació específica, les Festes Constantinianes devien tenir un ressò important. D’altra manera, no s’hauria fet l’esforç col·lectiu necessari per una acció que, un segle després, prou mereix un reconeixement.Així, el proper dia 1 de juny tindrà lloc una commemoració que, de ben segur, serà ben emotiva.