27 de març 2013

Quaranta anys sense processó del Sant Enterrament (i II)

El Diari de Manlleu de 27 de març de 2013 publica la segona i darrera part de l'article.
De 1956 a 1972
A principi de la dècada de 1950, es van començar a aplicar les reformes iniciades per Pius XII. El 1951 es va iniciar la Vetlla Pasqual i el 1956 la processó va passar a fer-se el Divendres Sant, reservat al “dia del Calvari”. A les 9 del vespre s’iniciava el seguici, i passà a la data i hora que conservà fins al final.
La dècada de 1950 i primera meitat de 1960 foren els moments de màxim esplendor de la processó del Sant Enterrament. La complexitat organitzativa era molt gran i la necessitat de participants cada vegada més altra. La Congregació de la Puríssima Sang preveia una molt acurada organització, i repartia els diferents passos i seccions de la processó en diferents llocs de la població. La crònica de l’edició de 1963 preveia un futur ben falaguer en els anys següents: “La cifra del millar de asistentes no debe disminuir, antes al contrario, en proporción con el aumento demográfico hemos de aspirar a que se incrementen los asistentes en varios centenares”1.
Malgrat aquestes bones perspectives, a partir de 1964, esdevé un punt d’inflexió que havia de dur la processó cap a una tendència irrefrenable i que va comportar-ne la desaparició a principis del decenni següent. Cada vegada més es feia evident una contradicció: mentre que els espectadors anaven en augment, els congregants disminuïen. La processó manlleuenca, en part a causa de la desaparició de manifestacions similars en d’altres poblacions, esdevenia un motiu d’atracció cap a l’exterior del municipi. En canvi, però, els mateixos manlleuencs, progressivament, l’anaven abandonant.
En aquest sentit, de la processó d’aquell 1964, s’assenyalava que “a pesar de ser muy numerosos los espectadores de las poblaciones vecinas, debido al tiempo poco apacible, no se alcanzó la afluencia del año anterior”2. La influència de la meteorologia podia afectar, com ja s’apuntava, en la presència de públic admirant la processó, però era una dificultat ocasional. De fet, l’any 1966, el periòdic Comarca afirmava: “...la afluencia de público que acude a admirar nuestra Procesión, experimentó un aumento considerable pidiéndose calcular en el doble de los espectadores del pasado año. Este notable aumento, además de responder a una propaganda mutua, se puede atribuir a la facilidad de transporte particular  y colectivo. Como siempre la presencia de los vicenses fue la más numerosa”.
El pitjor, però, era l’evidència que minvava la contribució en el mateix seguici. D’aquell mateix any es deia: “El ancestral y popular cortejo piadoso registró una baja de participación de penitentes en relación con los últimos años que había rebasado el millar”3. Aquell mateix any va ser el darrer a sortir la processó del combregar general, el diumenge posterior a Pasqua.
L’edició següent va patir del mateix mal. Uns dies abans de l’esdeveniment, les confraries menors feien una cridamitjançant la premsa: “Se ruega a los cofrades de las diversas agrupaciones de Semana Santa que tengan en su poder alguna “vesta” y que no tengan intención de asistir a la procesón del Viernes Santo, se sirvan entregarla a algún componente de la Junta de la respectiva Cofradia”4. Malgrat que seguia augmentant la quantitat d’espectadors, en aquella edició es va seguir constatant que els participants havien estat menys que en edicions anteriors. Aquesta xifra “motivó que algunas cofradías no pudieran cubrir suficientemente el trecho correspondiente, produciendo en algunos casos la falta de enlace”5. I el 1968, la processó seguia amb la pèrdua de congregants: “El devoto desfile procesional mantuvo su carácter con el silencio y recogimiento característicos; no obstante, a fuer de sinceros, hemos de hacer constar que se registró una asistencia algo menor en relación con el año precedente, puesto que concurrieron a la procesión 920 devotos; cuando en los últimos años se alcanzó y hasta se pasó el millar y en el año 1967, fueron 985 asistentes”. I la crònica afirmava, a mena de conclusió i amb un to de preocupació: “Tal diferencia no supone una apreciación visible, aunque significa algo de retraimiento accidental que en lo posible debe evitarse a fin de no desvirtuar la magnificencia de este solemne y devoto cortejo, lleno de emotividad y sentimiento religioso”6.
L’any 1969,  el periòdic Comarca Sindical de Manlleu encapçalava un article amb les següents paraules: “Los manlleuenses dispuestos a conservar la Solemne Procesión del Viernes Santo” i anunciava que, malgrat les absències, més o menys justificades que en els darrers temps, s’anunciava que els dirigents de les confraries havien decidit mantenir la processó7. Aquell any, però, va desaparèixer el viacrucis urbà, que se celebrava el Diumenge de Rams, per la poca assistència.
La processó de 1970 encara es va celebrar amb gran magnificència. L’ordre de participants era la que s’havia consolidat des de feia uns anys: creu i estendards, llambrots, cos d’armats, cantors del Record, Confraria dels Metal·lúrgics amb el grup escultòric de l’Oració a l’hort, Orquestra Fonts, Confraria de la Flagel·lació amb el seu pas, Confraria dels Agricultors amb el pas de la Coronació d’espines, Confraria del Natzarè, catorze creus penitencials, Confraria de la Verònica amb acompanyants del gremi dels oficis tèxtils, Confraria del Crucifix, que agrupava els manlleuencs residents a Barcelona, cor i “apòstols”, Confraria de la Dolorosa, “les Tres Maries”, estendard i cor del Sant Sepulcre, amb la seva confraria, pas titular del Crist jacent escortat per la Guàrdia Civil, pas de la Soledat amb antics alumnes de La Salle, Creu dels Improperis, estendard de la Confraria Major, autoritats i Banda Municipal de Vic. El periòdic manlleuenc, però, assenyalava els “signos actuales de la Semana Mayor” i explicava que la processó “se vió notablemente concurrida de espectadores, més se acusó un descenso en cuanto al número de participante, que este año no llegaron a setecientos...”8.
L’any següent es preveia una nova celebració de la processó amb el mateix nivell. Just abans de Setmana Santa, els diversos col·lectius implicats treballaven per dur-la a terme. Com deia el Comarca, “la propia inquietud antre la presunta decadencia de la Procesión del Santo Entierro, avivó el interés de cuantos están integrados en las diversas cofradías, que demostraron su anhelo de mantener e incrementar la tradicional manifestación manlleuense”. Malauradament, una persistent pluja va aigualir els desitjos i el seguici no va poder-se celebrar9.
De manera semblant, el 1972, la Confraria Major de la Puríssima Sang es va proposar fer la processó, especialment vista la voluntat de l’any anterior que s’havia vist frustrada per la inclemència meteorològica. Malgrat aquest propòsit, s’indicava que “la Procesión podrá conservarse siempre que mantenga la dignidad con determinada asistencia y consiguiente devoción”10. Aquell any, per segon consecutiu, la pluja va impedir que la processó sortís al carrer quan ja estava tot a punt. Aquesta nova decepció semblava no afectar els ànims dels participants i semblava que no calia patir per la seva continuïtat.
Arribat l’any 1973, la incertesa sobre la processó es va instal·lar en l’ànim dels manlleuencs. El periòdic Manlleu, que era la nova capçalera transformada de l’anterior Comarca, inseria un escrit força intrigant: “La Procesión del Viernes Santo. Se pregunta: ¿Se celebrarà la Procesión?”. Seguidament, es cridava a la participació de la població i s’indicaven els llocs d’inscripció per formar part de les diferents confraries i que aquells de la Confraria de la Verònica, del sector tèxtil, que tinguessin vesta i no hi poguessin assistir en fessin lliurament11.
Malgrat aquesta previsió, poc dies després, apareixia aquest article en la mateixa publicació: “Eclipsi d’una tradició”. En el text que acompanyava aquest titular s’hi deia: “Diversos factors han aconsellat la supressió dels actes externs de Setmana Santa a Manlleu. El referèndum promogut per tal de saber fins on arribaria l’assistència a la Processó del Divendres Sant, donà un nombre d’inscripcions insignificant per arriscar organització de tanta empenta. Caldrà deixar-ho per un altre any, si Déu vol”. Es mantenia viu, però, un punt d’esperança i s’afirmava: “L’any que ve hom veurà què es pot fer atenent a la presumpta col·laboració que ja se sap que ha de ser massiva en relació amb les exigències d’una organització de tanta envergadura”12. A les pàgines interiors del periòdic, un altre escrit era més contundent: “Dos anys sense la Processó a causa de la pluja ens han acabat d’eixalar. Sols ens resta entonar un salm elegíac, culpant-nos de no haver sabut mantenir l’escalf. Entre tots hem de repartir-nos la pèrdua. Els afanys restauradors d’un quart de segle se n’han anat en orri”. A continuació assegurava: “Sols el consol de contar-ho als nostres néts, amb paraules nostàlgiques –potser una mica avergonyits- ens farà reviure l’esplet popular dels dies sants. El magma aclaparador dels nostres temps ha triturat això que crèiem perenne. La Setmana Santa manlleuenca externament ha finit ofegada per una indiferència de la qual ara no ens sabem avenir”. I acabava dient: “Déu hi faci més que nosaltres!”13.
El principal motiu que va comportar la desaparició de la processó del Sant Enterrament de Manlleu cal cercar-lo, com en definitiva ja n’eren conscients els organitzadors de les darreres edicions, en la manca de suport popular. Calien unes 900 persones per completar els diferents acompanyaments dels passos i fer les funcions de connexió entre uns i altres. Aquesta necessitat d’implicació tan gran va ser, paradoxalment, causa del seu èxit i del seu declivi. Francesc d’A. Pujol14, una dècada després de la darrera processó, esmenta que “malgrat que El Record [la revista] sortís encara dos anys, recordem que la Processó va fer-se per última vegada el 1970, la tradició s’estroncà. Tant el 1971 com el 1972 va ploure, fet que obstaculitzà la tradició”.
Pujol dóna un segon motiu: “L’esperit del Concili Vaticà II recomanava deixar  aquesta mena de celebracions”. Efectivament, el concili celebrat entre 1961 i 1965 promovia un model d’expressió de la fe allunyada de la fastuositat barroca que, en el nostre país, va rebre un episòdic impuls en el període del nacionalcatolicisme immediatament posterior a la Guerra Civil.
Finalment, cal tenir en compte un cert recel de la societat manlleuenca “de tota la vida” de perdre alguns elements, com el silenci, el rigorós ordre i una actitud muda dels espectadors que es creien indissociables de la processó manlleuenca. Els “nous” manlleuencs, que en els anys anteriors havien arribat des de diferents llocs d’Andalusia, duien al seu imaginari unes formes d’expressió, en aquest cas vinculades a les processons de Setmana Santa, molt més animades, plenes de saetas i cobles pietoses, que aportaven un ingredient d’espontaneïtat. En diferents punts de l’itinerari de la processó ja s’havien pogut escoltar aquestes sentits cants pietosos. Possiblement, aquest fet va crear la percepció que la tradició autòctona, tants anys preservada en la introspecció i la quietud silenciosa per part del públic, es començava a transformar en un model que es considerava estrany, híbrid. I això podia espantar...
La infructuosa recuperació
L’any 1992, com a record de la processó celebrada tants anys a Manlleu, es van exposar els passos conservats al temple parroquial de Santa Maria en el magatzem adjacent a la nau15.
A principis de l’any següent, potser encomanats per la força visual dels passos, un grup de manlleuenques i manlleuencs van adreçar, al rector d’aleshores, mossèn Jacint Anglada, la proposta per recuperar la processó. El Consell de Pastoral Parroquial es va reunir el 20 de gener de 1993, de forma extraordinària, per tractar aquest tema de forma monogràfica. Després de votar, de forma personal i secreta, per unanimitat es va acordar no tornar a instaurar la processó desapareguda vint anys abans.
Els raonaments que s’exposaren, en aquell moment, per prendre la decisió, eren clars: “Els temps que ara vivim són molt diferents dels que es van viure a Manlleu des dels anys 40 fins al final dels 60. Es constata que durant molts anys la processó es feia en un ambient de silenci i de pietat, atès que el context social també hi ajudava, però als darrers anys s’havien perdut aquestes qualitats i fou necessari haver d’anar a buscar gent perquè assistís a la processó”. Per altra banda, s’argumentava que la Passió que havia estat representada en els darrers anys s’havia deixat de fer per falta d’assistència. Per explicar aquest darrer fet –i conseqüentment la negativa respecte de la processó- es constatava que el període de Setmana Santa era temps que molts manlleuencs marxaven de la població, així com que “el jovent no veiem gens bé que la fe hagi de manifestar-se pels carrers de Manlleu. Igualment, es recordava que l’any anterior els passos de la desapareguda processó s’havien exposat al magatzem i, com una mena de contradicció, s’afirmava que “va ser una corrua de gent”. Finalment, s’afirmava que aquells raonaments es basaven en el Concili [Vaticà II] que orientava en el sentit que “totes les funcions religioses de Setmana Santa es celebren a l’interior del temple”16.
Dos mesos després d’aquesta negativa, i potser com a resposta a la inquietud veïnal, es van promoure diferents innovacions. Així com s’havia iniciat l’any anterior, es procediria a exposar els passos però “no tant com a veritables obres d’art, que ho són” sinó “sobretot, recuperar-les com a imatges de devoció d’aquella pietat popular que ajuda a trobar-se amb Déu a través dels elements més senzills i entenedors com són les imatges posades, això sí, en el lloc que els correspon en el procés de la fe de cada persona i de cada comunitat cristiana”17. Fou així com, de nou, les escultures religioses es van poder admirar amb major llustre. Igualment, en aquella Setmana Santa es va poder visitar una exposició, gènesi de l’actual “museu d’art litúrgic”, amb peces relacionades amb l’activitat del temple parroquial.
El Manlleu publicació, periòdic local d’aleshores, es feia ressò de les decisions del Consell de Pastoral que es feien extensives a tots els manlleuencs. A les seves pàgines s’hi recollia, també, unes declaracions del rector Anglada que les resumia: “És evident que els temps han canviat, no són ni millors ni pitjors, només diferents. Seria difícil tornar a fer la Processó amb el silenci i la devoció de dècades enrere”. També esmentava que actualment [any 1993], la vivència religiosa “és més personal”, tot reiterant que la decisió de no celebrar, de nou, la processó, s’havia pres després d’una llarga meditació i amb tot el respecte pels manlleuencs que ho havien proposat18.
[1]
              “Asistencia a los actos de Semana Santa”, Comarca, núm.178, 6 d’abril de 1963, p. 2
2              “Fervor y concurrencia a los actos de Semana Santa”, Comarca, núm.205, 11 d’abril de 1964, p. 1-2
3              “Continuidad en las solemnidades de Semana Santa”, Comarca, núm.257, 16 d’abril de 1966, p. 1
4              “procesión del Santo Entierro”, Comarca Sindical de Manlleu, núm. 280, 18 de març de 1967, p.11
5              “Transcurrió la Semana Santa”, Comarca Sindical de Manlleu, núm. 281, 27 d’abril de 1967, p. 2
6              “De la Semana Mayor”, Comarca Sindical de Manlleu, núm. 309, 1 d’abril de 1968, p. 1
7              : “Los manlleuenses dispuestos a conservar la Solemne Procesión del Viernes Santo”, Comarca Sindical de Manlleu, núm. 332, 15 de març de 1969, p. 1
8              “Signos actuales de la Semana Mayor”, Comarca Sindical de Manlleu, núm. 360, 11 d’abril de 1970, p. 1
9              “La Procesión del Viernes Santo, prometía ser más concurrida que nunca”, Comarca Sindical de Manlleu, núm. 386, 17 d’abril de 1971, p. 1
[1]0             “procesión del Viernes Santo”, Comarca Sindical de Manlleu, núm.410, 18 de març de 1972, p. 1
[1]1             “La Procesión del Viernes Santo”, Manlleu, núm. 437, 31 de març de 1973, p. 2
[1]2             “Eclipsi d’una tradició” , Manlleu, núm. 438, 14 d’abril de 1973, p. 1
[1]3             “Lamentació Jeremíaca” , Manlleu, núm. 438, 14 d’abril de 1973, p. 6
[1]4             Pujol, Francesc d’A. “Fa dotze anys de la processó del Sant Enterrament”, Manlleu-publicació, núm. 188, 2 d’abril de 1982, p. 6
[1]5             El Consell de Pastoral”, Full informatiu de la parròquia de Santa Maria de Manlleu, núm. 37, 14 de juny de 1992
[1]6             “El Consell de Pastoral”, Full informatiu de la parròquia de Santa Maria de Manlleu, núm. 40, 31 de gener de 1993,
[1]7             “Setmana Santa”, Full informatiu de la parròquia de Santa Maria de Manlleu, núm. 42, 28 de març de 1993
[1]8          Redacció. “La parròquia decideix no reinstaurar la Processó”, Manlleu-publicació, núm. 684, 12 de febrer de 1993, p. 7

PASSOS I MISTERIS DE LA PROCESSÓ
 
Abans de la Guerra Civil
Primer misteri de dolor (oració de Jesús ple d'angoixa a l'hort de Getsemaní).- Obra del taller de M. Morell i M. Teys. Pagat per subscripció popular encapçalat per devotes manlleuenques. Estrenat el matí de Divendres Sant de 1917.
Segon misteri de dolor (flagel·lació de Jesús).- Obra del taller de M. Morell i M. Teys. Pagat per Teresa Munt i Costa, vídua de Rafel Puget. Estrenat l’any 1918.
Tercer misteri de dolor (coronació d'espines).- Obra del taller de M. Morell i M. Teys. Pagat pel col·lectiu de pagesos manlleuencs i l’aportació de Joan Rifà i Munt. Estrenat l’any 1928.
Quart misteri de dolor (camí del Calvari amb la creu a coll / Natzarè).- Autor desconegut. Pagat pel Tercer Orde de Sant Francesc. De mitjan segle XIX, duia túnica i tabernacle renovats el 1917.
Cinquè misteri de dolor.-  Es tractava d’un crucifix de generoses dimensions conduït per tres portadors amb vesta que simbolitzava la mort de Jesús a la creu.
Verge dels Dolors.- D’autor desconegut. Possiblement va ser feta el 1821 o poc abans. Presidia l’altar de la Mare de Déu dels Dolors situada a la capella fonda o del Santíssim que es va salvar miraculosament de l’incendi ocorregut la nit de Cap d’Any de 1877/78. Per a la processó era col·locada damunt un tabernacle.
Després de la Guerra Civil
Primer pas: Oració de Jesús a l’Hort.- Obra de l’artista manlleuenc Josep Viladomat i Massanas. Estrenat l’any 1950, patrocinat pel gremi del obrers de la metal·lúrgia o Elois, organitzats en la Confraria Menor de Sant Eloi.
Segon pas: Assotament.- Estrenat l'any 1952. Fou obra de l'artista Josep Comas i Hom. Reunia obrers i patrons d’indústries diverses que, reunits en la Confraria Menor de la Flagel·lació,  va posseir estendard a partir del 1960.
Tercer pas: Coronació d’espines.- Obra de l’escultor manlleuenc Ramon Pujol i Escalé. Estrenat l’any 1953 i patrocinat pel sector agrícola i ramader de la població.
Quart pas: Natzarè.- Obra de l’escultor Silvestre Blasco i Vaqué. Estrenat l’any 1949. Fou patrocinat pel col·lectiu de joves manlleuencs.
Cinquè pas: Verònica.- Obra de l’escultor manlleuenc Josep Viladomat i Massanas. Estrenat l’any 1952 i patrocinat pels components del gremi del sector tèxtil o Clarets.
Sisè pas: Crucificat.- De 1939 a 1942 es va utilitzar el Sant Crist originari de Rupit i que havia estat conservat a Manlleu durant la Guerra Civil. D’ençà d’aleshores era una obra de l’escultor manlleuenc Ramon Pujol i Escalé.
Setè pas: Verge dels Dolors.- Obra de l’escultor Manel Martí i Cabré inspirant-se amb la que hi havia abans de la Guerra Civil a la capella del Santíssim. Estrenada l’any 1948. La resta de l’any se situava en una capella lateral, projectada per l’arquitecte Josep M. Pericas, del temple parroquial de Santa Maria que es va estrenar el 1952.
Vuitè pas: Crist jacent / Sant Sepulcre.- Obra de l’escultor barceloní Josep M. Camps i Arnau. Estrenat en la processó de 1944.
Novè pas: Soledat.- Obra de l’escultor barceloní Josep M. Camps i Arnau. Patrocinat pel col·legi La Salle, que va participar en la processó des de 1950. Durant l’any formava part del grup del Calvari de la capella de la Puríssima Sang integrada a l’edifici del centre educatiu.

25 de març 2013

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 25 al 31 de març

25 de març de 1329
S'inicien les obres de Santa Maria del Mar, essent bisbe de Barcelona Ponç de Gualba.
25 de març de 1530
Primera documentació que es refereix a la capella de Sant Marc situada entre les antigues parròquies de Santa Eugènia de Berga i Sant Martí de Riudeperes (Osona).
25 de març de 1596
Se sap que, aquell any, les parròquies de l’entorn anaven en processó a l’església de Santa Maria de Vilalleons.
25 de març de 1867
Es funda Caritat Cristiana amb una funció religiosa as l’església parroquial de Santa Maria de Mataró.
26 de març de 1535
El capítol catedralici de la Seu d’Urgell reorganitza la disposició d’altars en la qual prenen un especial relleu les figures de sant Ermengol i sant Ot, prelats de la diòcesi.
27 de març de 1361
Sibil·la, vídua del ciutadà vigatà Bernat Vinyal, deixa una lliura de cera a Santa Maria de Montserrat, a Santa Maria de la Gleva, a Santa Maria de Cabrera i a Santa Maria de Vilalleons.
28 de març de 1683
Processó amb els Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, al santuari de la Mare de Déu de la Gleva (Masies de Voltregà) demanada per las confraria de Sant Isidro.
28 de març de 1935
Un noi de cognom Caballeria, destrossa la imatge de la Mare de Déu de la Font de Manlleu a cops de roc.
30 de març de 1068
Consagració de l’església parroquial de Sant Martí Sescorts pel bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, tot i que ja és documentada des del segle X.
30 de març de 1809
Coincidint amb la festivitat de Dijous Sant, les tropes franceses van entrar al monestir de Sant Llorenç del Munt, al cim de la Mola al terme de Matadepera, i el seu interior fou totalment destruït.
30 de març de 1868
La Mare de Déu de la Mercè és declarada patrona de la diòcesi de Barcelona segons un breu pontifici.
31 de març de 1560
El batlle de Terrassa imposa multes als que blasfemen destinant la recaptació a la construcció de l’edifici de l’església del Sant Esperit.
31 de març de 1878
L’església del Sant Esperit de Terrassa celebra una processó de rogatives, presidida per la imatge del Sant Crist, amb motiu d’una gran sequera.
Bibliografia (cliqueu)

20 de març 2013

Quaranta anys sense processó del Sant Enterrament (I)

Avui, al Diari de Manlleu, primera part del reportatge sobre la desapareguda processó de Setmana Santa de Manlleu.
L’any 1973, la processó de Setmana Santa no es va celebrar a Manlleu. De fet, els dos anys anteriors no va poder sortir per causa de la pluja, però tot estava a punt per fer-ho. Això vol dir que, enguany, es commemoren les quatre dècades de la desaparició definitiva d’una manifestació popular de gran envergadura i de record molt intens per a molts manlleuencs i manlleuenques que la van viure.
La religiositat barroca, impulsada pel Concili de Trento, promovia les manifestacions col·lectives de pietat popular. Aquestes assolien la seva màxima expressió en les representacions simbòliques de la Passió de Crist. Tota la Setmana Santa era un record, present, gairebé tangible, dels darrers dies de Nostre Senyor. El Diumenge de Rams se celebrava el Viacrucis, veritable camí de la Creu, que adquiria el seu màxim sentit quan es desenvolupava pels carrers del Dalt i Baix Vila. El dilluns i el dimarts sants es feia el Salpàs, amb el qual es protegia les masies del terme amb aigua beneïda i sal. El dimecres es duien els càntirs per beneir l’aigua, especialment entre la mainada, per repartir-la per les llars a finals de setmana i protegir-la dels mals averanys. I el dijous, més tard el divendres, se celebrava la magnífica processó del Sant Enterrament enmig de la pietat mostrada per tots els manlleuencs i manlleuenques. Aquesta és la fastuosa representació de la Passió de Crist que transcorria pels principals carrers de la població enmig del silenci i la penombra.
Fa just quaranta anys que es va deixar de celebrar. Les noves consignes dins la institució eclesiàstica i les noves dinàmiques socials van aconsellar-ne l‘eliminació. Manlleu encara recorda nostàlgicament, passades les quatre dècades, la importància i el relleu d’aquella gran manifestació de religiositat popular.

Una processó centenària
L’origen de la processó de Setmana Santa a Manlleu es perd entre la boira dels temps passats. S’esgrimeix, de part d’alguns autors[i], que ja apareix esmentada en un document del l’Arxiu Parroquial del 25 d’octubre de 1086 que fa referència a la fundació de la canònica agustiniana. Difícilment es pot fer una afirmació d’aquestes característiques.
Domènec Torrent, a part de l’anterior referència, també esmenta que en època medieval, la processó no estava formada per figures escultòriques sinó que eren els mateixos manlleuencs que, vestits de forma més o menys adient, representaven les diverses escenes. Segons sembla, el correcte desenvolupament i la conservació de les formes va permetre que aquesta manifestació no fos afectada per les diferents prohibicions dictades per les autoritats eclesiàstiques i civils de diverses èpoques.
A primers del segle XVIII, la processó se celebrava el vespre de Dijous Sant. El bisbe de Vic, Ramon de Marimon, en la visita pastoral que va fer a la parròquia de Santa Maria el juliol de 1737 va manar que se celebrés a la tarda del mateix dia: “Com tinga inconvenients ferse de nit las funcions de la Iglesia, manam que la professó del dijous Sant se comense a hora que puga ser acabada a posta de sol, a fi que los de las Masias pugan esser a casa ab claror de dia”[ii]. No sembla que la disposició es portés a terme ja que, cinc anys després, pel novembre de 1742, en una nova visita del bisbe Marimon es feia memòria de la indicació emesa anteriorment[iii]. Aquest segon requeriment, però, tampoc es va fer efectiu i es va acabar imposant la celebració quan ja era plena fosca.
A finals del segle XVIII, la processó es va anar conformant amb l’estètica que va mantenir fins a la Guerra Civil. En el transcurs d’aquells anys, entrant ja al segle XIX es va establir el cos d’armats i el d’estaferms amb les seves particulars indumentàries. Segons Torrent, els primers duien “un vestit senzill, més o menys bonic”, però els segons anaven “d’un modo ridícul, tapant el seu cap amb una espècie de cucurulla amb trofeus de la Passió pintats”. Diu el mateix autor que, en aquella època, es van afegir els tres cantors, un dels quals duia una creu i una tovallola, cantant la cobla d’ El Record. Així, la formació de la processó era la que segueix: cos d’armats, cantors d’El Record, nens de les escoles amb un ciri encès, dues fileres de devots i devotes amb atxes enceses i, al mig, una altra filera de devots amb vesta que portaven els improperis; d’aquests, destaca Torrent, alguns “anaven descalços arrossegant grosses cadenes”. També s’hi podien veure diversos passos conduïts sobre les espatlles dels portants: un Natzarè, un Sant Crist, el Sant Sepulcre rodejat del cos d’estaferms i la Mare de Déu dels Dolors precedida per un cor. Seguien tres dones, una vídua, una casada i una soltera. Finalment, hi anaven les autoritats acompanyades per una banda musical tocant marxes fúnebres.
A mitjan segle XIX, la processó va rebre una gran empenta gràcies a l’interès de rector Tomàs Carbó i un grup de convilatans. Es va construir el Natzarè que va perdurar fins a la Guerra Civil i es van fer nous vestits per als cossos dels armats, amb model barceloní, i dels estaferms, amb model del manlleuenc Isidre Bracons[iv]. Aquells foren anys d’una processó molt lluïda i seguida per un nombrós públic que mantenia un gran respecte i silenci. El 1860 va aparèixer el Sant Sepulcre.
A finals de la segona meitat del segle XIX, però, va decaure notablement. L’any 1899, des de les pàgines de la publicació El Ter, es donava un curiós avís: “Si no se procura tomar alguna medida encaminada á que las personas que concurren á la procesión del Jueves Santo no sufran en sus vestidos los efectos de las gotas de cera que caen á donde no deberían caer, se perderá del todo la afición á concurrir a ella. Afición que por otra parte es muy conveniente que se estimule á fin que revista esplendor  la solemne é imponente función religiosa  de que tratamos, mayor, si cabe, que la que ostentaba en no muy remotos años”[v].L’any següent, la processó, com devia ser costum, va sortir a les 7 de la tarda i, segons l’esmentat periòdic “vióse regularmente concurrida, recorrió el curso acostumbrado y fué presenciada por casi tot el pueblo, con orden y compostura”[vi].
El recorregut, com de fet va quedar establert per als temps futurs, s’iniciava a l’església parroquial de Santa Maria. A l’interior s’organitzava l’ordre de pas. Sortint de l’edifici,es prenia la direcció cap a la plaça de Dalt Vila per baixar pel costat de la font de la Mare de Déu i, pel carrer de la Font, s’arribava al call del Ter (actual carrer d’Enric Delaris); se circulava per aquesta via i es tombava pel carrer de Sant Domènec fins al carrer del Pont. Posteriorment, es dirigia al punt de les Tres Creus. De nou, s’enfilava fins a la font de la Mare de Déu i es pujava per la seva vora, altra vegada, fins a Dalt Vila. Després d’un breu circuit pels  carrers, s’acabava al mateix punt de sortida, dins l’església parroquial.

L’empenta de la segona dècada del segle XX
La processó de Dijous Sant, a l’edició de 1917, va rebre un impuls cabdal que la va fer reviure de les seves cendres. Aleshores, la burgesia manlleuenca formada per representants de famílies com els Rifà, Vilaseca, Puget, Anglada i d’altres, va iniciar un procés de renovació i de recuperació de l’esplendor perdut. Es van promoure tres misteris o passos escultòrics nous als taller barceloní de M. Moreu i M. Teys. El Primer misteri de dolor (oració de Jesús ple d'angoixa a l'hort de Getsemaní) fou pagat per subscripció popular encapçalada per devotes manlleuenques. S’estrenà el matí de Divendres Sant de 1917. El Segon misteri de dolor (flagel·lació de Jesús) fou sufragat per Teresa Munt i Costa, vídua de Rafel Puget, i estrenat l’any 1918. El Tercer misteri de dolor (coronació d'espines)  el van costejar el col·lectiu de pagesos manlleuencs amb l’aportació de Joan Rifà i Munt i es va estrenar l’any 1928. A més d’aquests, es van renovar els passos que encara es conservaven: el Quart misteri de dolor (camí del Calvari amb la creu a coll / Natzarè), d’autor desconegut i pagat pel Tercer Orde de Sant Francesc provenia de mitjan segle XIX i el 1917 li foren renovats la túnica i el tabernacle. La Verge dels Dolors també era d’autor desconegut i possiblement va ser feta el 1821 o poc abans; presidia l’altar de la Mare de Déu dels Dolors situada a la capella fonda o del Santíssim que, per a la processó, era col·locada damunt un tabernacle. Es va salvar miraculosament de l’incendi ocorregut a la capella durant la nit de cap d’any de 1877/78.
L’edició de 1929 va mantenir el següent ordre de participants: llambrots, cos d’armats, improperis, 1r misteri, improperis, 2n misteri, senyores, improperis, cantors d’El Record, improperis, 3r misteri, improperis, escolania parroquial, 4t misteri, senyors sense vesta, improperis, 5è misteri, improperis, senyors amb vesta, penó de la Germandat dels Dolors, Schola Cantorum, Verge dels Dolors voltada dels dotze apòstols, les tres Maries, cos d’estaferms i hebreus, Sant Sepulcre, improperis, Junta d’Obra Parroquial, comunitat de sacerdots, Ajuntament, i autoritats militars i judicials.
L’any 1930 es posava en funcionament la Confraria de la Puríssima Sang que feia funcions de coordinació de totes les activitats de la Setmana Santa manlleuenca. L’any 1932, els aires polítics envoltaven la processó i les autoritats municipals es van negar a assistir-hi. Es va perdre l’estrena de la Creu dels improperis, esculpida al taller de Lluís Comas i decorada pel daurador Ramon Torrents de Vic.

De 1939 a 1955
La tercera època de la processó, que encara molts manlleuencs i manlleuenques recorden, va renéixer després de la Guerra Civil Espanyola. Aquell 1939, poques setmanes després de l’entrada de les tropes franquistes, la processó es va celebrar de nou. Manlleu només va estar dos anys, dues Setmana Santa, sense la representació sacra.
La gran majoria d’elements de la processó van ser víctimes de la iconoclàstia de la guerra. Cap dels misteris o passos, alguns amb més d’un segle d’existència, van sobreviure. Tampoc ho van fer altres peces escultòriques que no van poder ser protegides. Igualment, l’any 1942, va caldre la recomposició de la Congregació de la Puríssima Sang. alguns dels seus components havien estat morts durant la contesa bèl·lica.
L’ordre de la processó celebrada, pocs dies després de donar-se la guerra per acabada, és un reflex dels precaris mitjans de què es disposava: Creu, improperis, cantors d’El Record, improperis, cors, Sant Crist, sacerdots i autoritats. La curiositat és que el Sant Crist que va protagonitzar l’eix del seguici de les quatre edicions posteriors a la Guerra era originari de Rupit; casualment s’havia pogut conservar a Manlleu mentre que, paradoxalment, no es va poder fer aquest gest amb la imatgeria pròpia. L’any 1942 es va estrenar un nou crucifix, obra de l’escultor manlleuenc Ramon Pujol i Escalé. En aquell moment, també s’estrenaven uns nous vestits per als armats i reapareixien els grups d’hebreus i els apòstols formats per nens vestits per a l’ocasió.
L’edició de 1944 va oferir importants novetats. S’estrenava un nou Sant Sepulcre, obra de l’escultor barceloní Josep M. Camps i Arnau, pagat per les Filles de Maria. L’acompanyaven el nou cos d’estaferms i el mateix grup de Filles de Maria constituïdes en  Confraria Menor del Sant Sepulcre. També s’estrenaven els nous llambrots, decorats pel polifacètic Francesc Pujol i Escalé. Els duien els seminaristes manlleuencs.
L’any 1945, les dimensions que anava recuperant la processó van aconsellar la reorganització de la Confraria de la Puríssima Sang, provisionalment recuperada poc després de la Guerra Civil. Per formar part de la processó era imprescindible la inscripció en aquesta confraria.
Els estaferms van estrenar nous uniformes el 1947 i en aquesta data es va constituir la Confraria Menor de la Verge dels Dolors que assumiria la recuperació del pas de la Dolorosa l’any següent. I l’any 1949, gràcies a l’aportació del jovent manlleuenc organitzat en la Confraria Menor del Natzarè, es recuperava el pas del Natzarè fet per l’escultor Silvestre Blasco. El 1950, els alumnes i antics alumnes del col·legi de La Salle, reunits en la Confraria Menor de la Soledat, van oferir l’escultura de la Soledat, obra de l’escultor barceloní Josep M. Camps i Arnau. Igualment, el 1952 va iniciar la seva participació el pas de Jesús a la columna o de l’Assotament, que reunia obrers i patrons d’indústries diverses i que, reunits en la Confraria Menor de la Flagel·lació,  va estrenar estendard l’any 1960.
En aquella època, els gremis dels sectors professionals més dinàmics de la població (tèxtil, metal·lúrgic i agrícola-ramader) assumien un paper destacat de dinamitzador de la processó. La Confraria dels Elois, o dels metal·lúrgics el 1950 va estrenar el pas de l’Oració de Jesús a l’hort de Getsemaní, i recuperà el primer misteri existent d’abans de la Guerra Civil. Dos anys després, el 1952, el gremi del sector tèxtil o Clarets va estrenar el pas de la Verònica que conduïa la confraria del mateix nom. Finalment, el 1953, el gremi del sector agrícola i ramader va recuperar el tercer misteri o de la Coronació d’espines com ja havia conduït abans de 1936 i que, en aquesta nova versió, era obra de l’escultor manlleuenc Ramon Pujol i Escalé.
Precisament, l’any 1953  van participar 1.160 persones en la formació de la processó i es va calcular que, en qualsevol punt, la durada del pas del seguici era de 58 minuts. És a dir, qualsevol espectador hauria observat algun moment del seguici, davant seu, durant gairebé una hora.
El 1955 es va estrenar l’estendard titular de la Confraria Major de la Puríssima Sang, confeccionada a la casa Jorba de Barcelona amb disseny de Mossèn Josep M. Gasol. La solien portar les màximes autoritats civils de la població.
Punt i a part mereix la feina que, durant sis anys, va fer l’artista Jacint Riera. La representació, en miniatura, de tota la processó del Sant Enterrament és un testimoni plàstic que encara perdura de la nombrosa i magnífica manifestació religiosa popular que, en aquells anys, va assolir la màxima expressió.

(Continuarà la setmana que ve...)


[i]               Torrent, Domènec. “La Processó del Dijous Sant a Manlleu”, El Record, núm. 1, 30 de març de 1917, p. 7
[ii]              Arxiu Parroquial de Manlleu. Llibre de Visites, 1728-1934, f. 10 (Esmentat per Gasol, Josep M. “La Processó del Dijous Sant”, El Record, [s.n.], 1955, [s.p.]
[iii]              Arxiu Parroquial de Manlleu. Llibre de Visites, 1728-1934, f. 15 (Esmentat per Gasol, Josep M. “La Processó del Dijous Sant”, El Record, [s.n.], 1955, [s.p.]
[iv]              Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. Y Librería de Ramon Anglada, 1893, p. 197
[v]               El Ter, núm. 35, 8 d’abril de 1899, p. 3
[vi]              El Ter, núm. 59, 24 d’abril de 1900, p. 2

18 de març 2013

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 18 al 24 de març

19 de març de 1240
El vigatà Pere Serra va fer testament en el qual, fent constar que volia ser enterrat al cementiri de Sant Pere de Vic, va diferents deixes. D’aquestes, cal destacar 12 diners a “Sancte Marie de Bello Monte” que esdevé la primera referència documental a l’ermita osonenca de Bellmunt.
19 de març de 1882
Es posa la primera pedra al temple de la Sagrada Família, al terme de Sant Martí de Provençals, a Barcelona.
19 de març de 1890
Els manlleuencs van celebrar la festa de sant Josep amb molta distinció unes setmanes després que fos declarada festa de precepte per un Breu pontifici.
20 de març de 1619
El Consell de la ciutat de Vic celebra de forma magnífica la professó del misteri de la Immaculada Concepció de la Verge Maria.
21 de març de 1242
Dalmau de Castelló fa donació a la fàbrica de l'ermita de la Mare de Déu de Cabrera que esdevé una de les primeres referències documentals sobre el santuari.
21 de març de 1884
El papa Lleó XIII nomena el manlleuenc Francesc d’Assís Aguilar com a bisbe de Sogorb.
22 de març de 1620
La vila de Centelles fa solemne rebuda de la relíquia de santa Coloma  portada de Roma pel dominicà Joaquim Soler. Les manifestacions públiques són entre d’altres formes, la de llençar escopetades al cel: Es creu que és un precedent de l’actual Festa del Pi.
22 de març de 1862
El bisbe de Vic, Joan Josep de Castanyer, concedeix 40 dies d’indulgència als que practiquessin alguna devoció davant les imatges de sant Isidre, sant Antoni o santa Teresa de Jesús de l’església de Sant Esteve de Granollers (Gurb).
2 de març de 1931
S’inaugura el cremallera que de Ribes de Fresser condueix fins al santuari de Núria.
23 de març de 1990
Monsenyor Ricard M. Carles és nomenat arquebisbe de Barcelona.
Bibliografia (cliqueu)

11 de març 2013

Efemèrides de la religiositat popular catalana: de l’11 al 17 de març

11 de març de 1673
Antoni Pasqual lliura les relíquies de sant Fèlix, un dels set fills de santa Felicitas, a l’església de Santa Maria d’Arenys. Les havia obtingut, a Roma, mig any abans de mans del papa Climent X. Es van venerar a l’altar de Sant Josep de l’esmentada església fins a 1936.
12 de març de 1602
A Terrassa, es trasllada la confraria del Roser de l’església de Santa Maria a l’església del Sant Esperit, amb consentiment del prior del convent de Santa Caterina de Barcelona i del General de l’orde dels Predicadors fra Jeroni Xavier de Saragossa. A partir d’aleshores es va construir l’altar barroc dedicat a la Mare de Déu del Roser, obra d’Agustí Pujol, i que fou cremat el juliol de 1936.
12 de març de 1622
Gregori XV canonitza el beat Ignasi de Loiola, fundador dels Jesuïtes.
12 de març de 1788
Maria Coronado i Tarau, vídua de Francesc Coronado, funda un benefici, amb caràcter de residencial i perpetu, dedicat a les santes Juliana i Semproniana i a l’altar de les quals eren titulars.
12 de març de 1886
El papa Lleó XIII concedeix la dignitat de basílica a l’església de Santa Maria de Manresa.
13 de març de 1480
Són contractats dos mestres d’obra d’origen francès per a la construcció de les capelles laterals dedicades a la Santíssima Trinitat i a la Flagel·lació de Jesucrit de l’edifici de l’església de Santa Maria de Manresa.
13 de març de 1623
L’arquebisbe de Càller Francisco de Esquivel signa l’autèntica de part de les relíquies dels Sants Màrtirs de Vilassar de Mar extretes de Càller (Sardenya) que són lliurades a Salvador Riera.
14 de març de 1129
El normand Robert el Bordet rep d’Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, el principat de Tarragona. Aquest fet seria l’inici de la recuperació cristiana de la ciutat i, posteriorment, de l’arquebisbat.
14 de març de 1823
Té lloc una processó dels Sants Màrtirs de Vic al santuari de la Mare de Déu de la Gleva.
 14 de març de 1907
El bisbe de Barcelona, Salvador Casañas, aprova els estatuts de l’Associació de senyores per a la vetlla i oració al Santíssim Sagrament de Mataró.
15 de març de 1619
S’institueix una festivitat fundada per Arnau Eventí, amb rés i missa solemne, per commemorar la deposició de la Sagrada Forma en la imatge del Sant Crist del grup escultòric del Davallament o Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses.
15 de març de 1699
El papa Innocenci XII concedeix diverses indulgències formulades per la Confraria dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt.
16 de març de 1620
El bisbe de Vic, Andrés de San Jerónimo, autoritza la fundación de la Confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés amb seu al convent de la Mercè de la ciutat de Vic que es refundaria el 1631 amb els bracers com l’ofici dels integrants.
16 de març de 1851
Un Reial Decret suprimeix la col·legiata del Sant Esperit de Terrassa contra les voluntats civils i eclesiàstiques de la ciutat.
16 de març de 1878
Es registra, a la Cúria de l’Oficialitat de Vic, la Confraria de les Ànimes de la parròquia de Santa Eugènia de Berga
Bibliografia (cliqueu)

9 de març 2013

Les parròquies de Manlleu visiten l’arqueta dels Sants Màrtirs

Aquest dissabte 9 de març, es va tancar el cercle trencat l’any 1936. Representants de les parròquies de Manlleu, set dècades i mitja després de perdre’s la seva localització, van retre homenatge i mostrar devoció, de nou, a l’Arqueta dels Sants Màrtirs. El fet va tenir lloc durant una visita al Museu Episcopal de Vic, on està preservat el reliquiari d’argent, i on va ser correctament identificat fa un any i mig.
El director del MEV, mossèn Josep M. Riba, va acompanyar en tot moment als representants manlleuencs. En la seva salutació, va definir el museu amb tres idees clau i que el defineixen com un equipament viu: per una banda, com un continent, on es conserven obres d’art; per altra banda, com un santuari, on algunes d’aquestes peces tenen una potent significació simbòlica per als cristians; i finalment, com un àlbum de fotos, on es pot admirar i resseguir la nostra història com a poble. Són tres punts de vista que adquireixen el seu veritable sentit quan, per posar un exemple, es focalitza la mirada en una de les obres que conté: l’Arqueta dels Sants Màrtirs de Manlleu.
Després d’aquestes paraules de benvinguda, es va iniciar una visita guiada per les diferents sales. L’art romànic i la seva càlida candidesa va protagonitzar l’inici del recorregut: els frontals d’altar, on s’expliquen, iconogràficament, les vides dels sants titulars de les esglésies d’origen, les marededéus, hieràtiques, que fan de tron per al seu Fill, les pintures murals dels absis o els diferents elements del mobiliari litúrgic de les antigues esglésies del nostre entorn van copsar la mirada interessada dels nostres veïns. Seguidament, fou l’esplendor del gòtic l’objecte d’atenció. Les imatges marianes, cada vegada amb trets més naturals, els primers retaules historiats d’alabastre, plens del missatge extret del Vell i Nou Testament, es mostraven –aspecte que no es cansava de destacar mossèn Riba assenyalant les obres- com una autèntica i fidel lliçó de catequesi.
Posteriorment, sala rere sala, el museu anava descobrint els seus secrets més ben guardats i que, especialment, la mirada atenta i el discurs del bon guia sap fer lluir. El camí, però, estava traçat amb un objectiu clar: l’Arqueta dels Sants Màrtirs.
Arribats, finalment, a la sala d’orfebreria, es va fer present la “redescoberta” arqueta. Arremolinats davant seu, amb cara d’admiració i ulls lluents, els manlleuencs van fer ressuscitar, tant temps després, la devoció per la seva joia preuada. Unes breus paraules de contextualització van situar la peça en la seva raó històrica i, alhora, van posar l’èmfasi en el seu valor espiritual. Aquestes, van deixar pas al relat sobre el periple que la va fer desaparèixer del temple parroquial de Santa Maria de Manlleu, l’any 1936, i dur-la al Museu Episcopal de Vic on va restar, silenciosa, durant anys sota el nom d’Arqueta de sant Antoni de Pàdua. Ara, però, ja mostra orgullosa les seves autèntiques credencials i el seu inequívoc origen.
La trobada, puntual però emotiva, dels descendents dels devots als Sants Màrtirs de Manlleu amb l’arqueta va generar l’impuls que ha unificat passat i present en un mateix instant.
En l’acomiadament, tots i totes, cadascun i cadascuna dels presents, va recuperar les paraules del director del museu: al MEV sempre és oportú de tornar-hi. Segur que ho farem!