30 de des. 2013

'Honorant santa Coloma' a El 9 Nou

Desitjo que trobeu interessant aquest article. Agraeixo a El 9 Nou l'oportunitat d'escriure sobre la religiositat popular i d'una de les festes més singulars de casa nostra.


28 de des. 2013

Torelló commemora el segle de les seves Tres Creus

L’any 1913, fa justament un segle, Torelló (Osona) va celebrar les Festes Constantinianes amb una iniciativa semblant a d'altres poblacions catalanes: la restauració d'algun monument dedicat a la creu. És així com es van restaurar els tres símbols monumentals situats, precisament, a  l'anomenat Puig de les Tres Creus. Era un 28 de desembre com avui...
En aquell any es solemnitzaven a tota la cristiandat les anomenades Festes Constantinianes. S’esqueia el 1600 aniversari de l’Edicte de Milà  i la seva confirmació per part de l’emperador romà Constantí. Aquest document declarava la tolerància religiosa arreu de l’Imperi i el fet ha estat considerat, històricament, com el primer pas per a l’assoliment de la posició hegemònica del cristianisme al món. Així mateix, la tradició afirma que Constantí, mesos abans, davant la batalla del pons Milvius al nord de Roma, va rebre una inspiració divina: que el símbol de la creu el portaria a vèncer els exèrcits del seu màxim oponent, Maxenci. La victòria es va produir i, des d’aleshores, l’anomenada creu llatina va esdevenir el signe cristià per excel·lència.
Arreu de Catalunya, la commemoració fou molt celebrada. A les parròquies del bisbat de Vic, especialment, van tenir una gran ressò. El bisbe Josep Torras i Bages va inspirar, personalment, aquestes manifestacions religioses i en va presidir algunes per donar-hi més relleu.
El 28 de desembre de 1913, Torelló va inaugurar la restauració de les Tres Creus situades prop del santuari de Rocaprevera. Precisament, explica el llibre L’aplec de Rocaprevera (1) que “no coneixem amb exactitud des de quin any tres creus coronen el puig que porta aquest nom i que també havia estat conegut com Puig de la Guàrdia o Muntanya dels Comuns; però, segon Fortià Solà, l’any 1736 “ja existeixen i són velles”. La primera notícia que en tenim és de l’any 1686 i sembla que recorden un antic via crucis”. La idea, segons el mateix volum, “va ser del mestre Josep Aguilar Vallbona i els diners van aconseguir-se gràcies a una subscripció popular entre els feligresos”.
En referència a les creus ara celebrades, segons diu el mateix Solà a la seva Història de Torelló (2), que “l’obra importa en conjunt 1.825 pessetes; és feta per subscripció popular, i confiada a l’arquitecte Pericas”, o sigui, Josep M. Pericas. El monument restaurat va ser inaugurat en la data indicada, que s’esqueia en diumenge, i va comptar amb una funció a Rocaprevera, amb prèdica de mossèn Lluís Vinyes, “seguida d’una processó que va del santuari fins al cim de Puig, on el rector [Ramon] Pladelasala fa la benedicció de les noves creus”.
L’any 1936, iniciada la Guerra Civil, van ser enrunades. Després de la contesa es van recollir les restes i recol·locades a menor alçada. “L’any 1974 –explica L’aplec de Rocaprevera-, amb motiu del cinquantenari del Santuari de Rocaprevera, van ser restaurades pel forjador Joan Balaciart” i també s’hi va construir l’actual mirador (3).
Cal destacar, com es veu en la fotografia, que la creu central, de majors dimensions, conté a banda i banda les lletres gregues alfa (A) i omega (Ω) ben pròpies de les creus constantinianes en relació al text contingut en textos evangèlics, com l’Apocalipsi de sant Joan on apareix: “Jo sóc l'Alfa i l'Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi” en referència a Jesús (4).

Notes:
1 L’aplec de Rocaprevera: 1899 – 1929. [S.l. : s.n.], 1999 (Torelló : Imp. Sellarès), pàg. 68
2 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona : Gráficas Marina, 1948, vol. 2, pàg. 193
3 L’aplec de Rocaprevera [op. cit], pàg. 69
4 Ap. 22,13

20 de des. 2013

Solstici d'hivern i Nadal: el renaixement de la llum

(Publicat al núm. 101 d'El Far de Puig-agut)

El núm. 101 d'El Far de Puig-agut ja és al carrer

El darrer número, el 101 de la tercera època, ja és al carrer. 
El podeu visualitzar a partir de l'enllaç: El Far de Puig-agut

14 de des. 2013

Propera presentació del llibre 'Sants tradicionals catalans' a Torelló

Propera presentació del nou llibre Sants tradicionals catalans a la Biblioteca Dos Rius de Torelló. 
Dijous 19 de desembre de 2013, a les 8 del vespre.


11 de des. 2013

L’11 de desembre se celebrava la processó vigatana en honor a sant Pau de Narbona

Fins a l’any 1900, Vic celebrava una curiosa processó anual l’11 de desembre. Es tractava de la commemoració de la intervenció llegendària de sant Pau de Narbona, conegut també de Sergi Pau, en la salvació de la ciutat.

Pau és el primer bisbe reconegut de la diòcesi de Narbona on hauria arribat, des de Roma per a la seva evangelització. La llegenda el feia viure al segle I com a deixeble de l’apòstol sant Pau a qui hauria seguit en algun dels seus viatges. Una tradició catalana creia que havia residit en una cova situada al lloc on, temps després s’edificaria el monestir de Sant Pere de Rodes (1).

L’origen de la devoció vigatana per sant Pau es deu a la creença que va acompanyar l’apòstol Pau en el seu viatge per terres de la Tarraconense de camí, o de tornada, a les Gàl·lies; l’itinerari els hauria fet passar per l’Ausa romana (2).
Setze segles després d’aquest suposat trànsit per terres vigatanes Sergi Pau tornaria a Vic. El 13 de novembre de 1654, en una nit fosca i freda, un exèrcit francès s’apropava a Vic. En el marc de la Guerra dels Segadors, els soldats pretenien caure sobre la ciutat per revenjar-se de batalles passades.Tot vigatà dormia tranquil sense preveure el futur sangonós que se li acostava.
 Enmig de la fosca, tres cops a la fusta de la porta de la casa Clariana, llar del veguer de la ciutat anomenat Miquel, van desvetllar-lo del seu son profund. Traient el cap per la finestra, va veure com un ancià amb un vestit blanc l’avisava de de la maltempsada que els queia al damunt i que calia despertar als soldats i posar-los en guàrdia. El veguer, després d’acceptar l’avís, va demanar el nom al seu interlocutor: Sóc Sergi Pau, a qui anomenen Narbonès, que vaig passar per aquest ciutat, quan encara es deia Ausa, acompanyant el meu mestre l’apòstol Pau; aleshores, en vau acollir generosament i, en agraïment, us aviso. El relat acaba dient que els francesos, confiats, van atacar les muralles de la ciutat; els esperaven els defensors vigatans i els van fer fugir sense cap efecte sobre la ciutat (3).
La devoció vigatana per aquest sant devia ser molt més antiga que la datació de la llegenda. De fet, el bisbe Oliba, ja li va dedicar un sermó el 22 de març de 1043 llegit a Narbona mateix (4). I és que Josep Gudiol afirmava que “los quatre martirologis, que ab ses importants anotacions necrològiques, ha usat la Seu de Vich, tots diuen algom sobre Sant Pau”(5). No cal oblidar, tampoc, la dependència orgànica de la Seu vigatana respecte la de Narbona, com les altres catalanes, ens els primers segles medievals per entendre que sant Pau tingués certa protagonisme en el calendari osonenc. Ramon Ordeig, manifesta que l’origen de la llegenda esmentada, cal cercar-lo en un atac que va viure la ciutat de Vic l’11 de desembre de 1475 per part d’un escamot de cavallers. El consell de la ciutat va rebre l’advertiment d’aquest assalt i va poder-lo evitar (6).
La coincidència d’aquest fet amb la festivitat de sant Pau de Narbona, diu Eduard Junyent, “motivà que l’any següent fos instituïda la commemoració de la diada amb processó des de la catedral, processó que se celebrà fins al 1900 (7).

En el cerimonial de consellers de la ciutat de Vic, recollit pel conseller en cap Antoni Vila el 1496 i, per tant, poques dècades dels fets esmentats, ja establia el protocòl dels consellers en aquesta celebració: “E no s deuen oblidar quiscun de fer colra la festa del gloriós sanct Pau de Narbona, e lo vespra avans qui és a onza del mes de desembra per los lochs acustumats si ab veu de crida manifestant posant y de voluntat de la cort certa pena que tot homa generalment lo haja a colra e ésser a la professó qui s fa per la Ciutat e al offici a la Seu faent li gràcias de la gràcia per mitjà seu en tal jornada obtenguda per apartar la Ciutat no fis barrajada per alguns qui mà armada atemtaren rompra lo portal ab gran nombre de gent essent tots d un Rey e obediència (8)”. La processó, desapareguda a l’iniciar-se el segle XX, tenia un recorregut establert: sortia de la catedral i es dirigia cap a la Pietat fins a la casa Clariana. Allà, el portant d’una creu, donava tres cops a la porta tot recordant l’aparició de sant Pau de Narbona (9). A mitjan segle XIX s’havia incorporat un ofici solemne a l’església de la Pietat en acció de gràcies (10).
Notes
1  Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 94
2  Salarich, Joaquim. Vich : su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich : Imp. de Soler Hermanos, 1854,  p. 106-107
3  Aquesta llegenda és recollida per diverses fonts: Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus… [op. cit.], p. 107-109
4  Junyent, Eduard. Diplomatari i escrits literaris de l'Abat i Bisbe Oliba. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 361-362
5 Gudiol, Josep. Sant Pau de Narbona y lo Bisbat de Vich. Barcelona: Imprenta de la Casa Provincial de Caridad, 1905, p. 17
6  Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic : EH, 1987, p. 56
7  Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona : Curial, 1994, p. 150
8  Vila, Antoni. Cerimonial de Consellers de la ciutat de Vic : manuscrit inèdit del segle XV. Vic : Patronat d'Estudis Osonencs, 1989, f. XVIII
9 Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes [op. cit.], p. 56
10 Salarich, Joaquim. Vich, su historia, sus… [op. cit.], p. 110

8 de des. 2013

'Sants tradicionals catalans' al Full diocesà (Vic-Solsona)

Aquest cap de setmana, al número 5.355 any 107 (Vic) del Full diocesà que es difon per les parròquies dels bisbats de Vic i Solsona, apareix referenciat el llibre 'Sants tradicionals catalans'.
Agraeixo, molt sincerament, aquesta deferència.
 

23 de nov. 2013

Imatges de la presentació del llibre 'Sants tradicionals catalans'

Seguidament podreu veure una selecció d'imatges de la presentació del llibre 'Sants tradicionals catalans' que va tenir lloc ahir divendres, 22 de novembre de 2013, a la Biblioteca Municipal de Manlleu.
A la taula, vaig estar molt ben acompanyat per l'editor de Farell, Jordi Suades, i pel tinent d'alcalde i regidor de cultura de l'Ajuntament de Manlleu, Àlex Garrido. Eren presents, a la sala, l'alcalde de Manlleu, Pere Prat, i la regidora Carme Trillas. I, especialment, familiars veïns i amics. El seu acompanyament va ser molt reconfortant.
Agraeixo, molt sincerament, l'assistència de tots els presents així com d'aquelles persones que haurien volgut i no van poder ser-hi. A tots, moltes gràcies. Desitjo que el llibre sigui amè i interessant.











21 de nov. 2013

El llibre 'Sants tradicionals catalans' a EL9TV

Ahir dimecres vaig tenir el goig de participar en el programa "El forat del 9" conduït per Jordi Sunyer i amb la col·laboració de Jordi Vilarrodà. Va ser una agradable experiència tractar de sants de forma distesa. Agraeixo a EL9TV aquesta oportunitat.
Podeu veure el programa tot seguit:


19 de nov. 2013

Invitació a la presentació del llibre 'Sants tradicionals catalans'

El proper divendres a les 8 del vespre, la Biblioteca Municipal de Manlleu (C. Baixa Cortada 1, 1r de Manlleu) acull la presentació del llibre 'Sants tradicionals catalans'. Totes i tots hi esteu convidats!

17 de nov. 2013

Els Bisbat de Vic clou l’Any de la Fe i recorda els nous beats de la diòcesi

El Bisbat de Vic va cloure l’Any de la Fe amb una missa, oficiada ahir diumenge, presidida pel bisbe Romà Casanova. En aquesta celebració la diòcesi va exercir l’acció de gràcies pel reconeixement , el passat 13 d’octubre a Tarragona, de trenta nous beats vinculats a la demarcació eclesiàstica. La festa va coincidir amb l’inici del Pla diocesà de Pastoral, per al període 2013-2014, oberta pel matí al Seminari vigatà amb la ponència “Simfonia de santedat: un repte a les necessitats d’avui”,  a càrrec  de mossèn Robert Miracle; la idea de santedat, amb la incorporació dels recents beats, serà el fil conductor d’aquest curs tot just encetat. Es va aprofitar, també, per commemorar el Dia de la Catedral.  

La cerimònia es va iniciar amb una processó per l’interior del temple en la qual es conduïen les relíquies dels nous beats i dels sants de la diòcesi. Un a un, ha estat llegit l’ esbós biogràfic dels beats mentre es duia fins a prop de l’altar un ciri encès, com a símbol de la fe, que era col·locat davant la corresponent imatge; igualment, es duia una rosa vermella, simbolitzant la sang vessada en les morts violentes que els fa considerat “màrtirs” per l’Església formant un sol ram.

Posteriorment, en l’homilia el bisbe Casanova ha recordat la finalització de l’Any de la Fe i ha tingut un especial esment per als beats dient que “els sants manifesten la glòria de Déu i la glòria de l’Església així com els sants i beats de la diòcesi són la nostra glòria”. Ha finalitzat dient que “ser sants no només és possible sinó que és una necessitat”.
 
 
 

16 de nov. 2013

Presentada la biografia de Francesc d’A. Aguilar, bisbe de Sogorb a finals del segle XIX

Ahir divendres, a can Puget de Manlleu, es va presentar el llibre Un cruzado contra el liberalismo de Francisco José Guerrero dedicat a Francesc d’Assís Aguilar i Serrat, bisbe de Sogorb entre 1880 i 1899. L’exhaustiva i documentada investigació de Guerrero, que va donar resultat a la seva tesi doctoral, ofereix un retrat molt aproximat a la figura d’Aguilar.

Aguilar va néixer al carrer de Sant Martí Xic de Manlleu –que des de 1926 porta el seu nom-, i de jove es va dedicar a l’ofici de teixidor. L’origen humil el va acompanyar tota la seva vida en la qual va mostrar una veritable austeritat malgrat la dignitat del seu càrrec i la seva categoria intel·lectual. Veritable gestor cultural, com el va definir Guerrero, va ser un defensor de l’Església en una època de gran agitació social i política, fent ús de tots els mitjans que  va tenir al seu abast i des dels diferents llocs on va viure: Manlleu, Vic, Madrid, Còrdova o Sogorb.

L’autor, que va estar acompanyat del tinent d’alcalde Àlex Garrido, va detallar les diferents facetes de la figura del bisbe Aguilar. En aquest aspecte, Guerrero va aprofundir en el perfil de defensor de la cultura, identitat i llengua catalanes manifestat per Aguilar durant tota la seva vida. Igualment, com escriptor, l’il·lustre manlleuenc va ser autor de diverses obres de gran erudició i que cal situar en el seu moment històric. En destaquen Plants de la llengua catalana (1861), Discurs sobre la restauració del monastir de Ripoll (1863), Desgracias de Vich. Breve historia de las que causó la avenida del Meder en la madrugada del dia 8 de octubre de 1863 (1863), Vida del Excmo. e Iltmo. D. Antonio María Claret (1871), El hombre, ¿es hijo del mono? Observaciones sobre la mutabilidad de las especies orgánicas y el darvinismo (1873) i Compendio de Historia Eclesiástica general (1874).

Manlleu ha recordat al seu fill il·lustre, especialment, en ocasió de les diferents efemèrides relacionades amb la seva vida. El 1926, en el centenari del seu naixement, en va recuperar les despulles i les va dipositar al temple parroquial de Santa Maria; l’any 1999, en el centenari de la seva mort, va dedicar-li un cicle de conferències, una exposició i un llibre commemoratiu.
 
 
 

13 de nov. 2013

Una enigmàtica inscripció del Deuteronomi a una antiga llinda manlleuenca

Des de fa unes dècades que l’edifici de la cantonada dels carrers Sant Domènec i Bisbe Morgades de Manlleu guarda un enigmàtic tresor. Per desig exprés dels propietaris del bloc de pisos, l’entrada general guarda dues llindes recuperades d’una construcció anterior. Una d’aquestes, clarament identificable, havia estat situada a la porta d’accés a l’antic hospital de Manlleu construït al voltant de 1875, precedent de l’actual Hospital Sant Jaume; la segona, més antiga i enigmàtica ens ofereix una inusual inscripció en aquestes elements constructius, per la llargada i pel missatge.
Després de passar l’entrada d’accés dels del carrer, a banda i banda del cancell d’aquest edifici plurifamiliar, es poden veure les dues llindes encastades als murs laterals. A l’esquerra, hi ha la que ofereix menys dubtes: es tracta de la pedra que cobria l’entrada a l’hospital. La de la dreta és la llinda enigmàtica.
Amb unes mesures habitual per aquest tipus d’elements estructurals horitzontals que permeten crear un accés a través d’un mur, la pedra ofereix una inscripció estructurada en sis línies separades, verticalment, per una creu igualment gravada. La línia superior així com una part considerable de la banda esquerra i una menor part de la banda dreta són il·legibles. El conjunt del text identificable, permet extreure’n una idea molt aproximada del contingut.
Aquesta és la transcripció de les lletres visibles a la llinda (els espais grans al mig corresponen al lloc de la creu central).

 
La pista d’on es pot trobar el text complert la dóna la mateixa llinda a la seva línia inferior, banda esquerra: el Deuteronomi, cap. 6.
Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, el Deuteronomi és un llibre bíblic, el cinquè del Pentateuc que “conté un recull de discursos posats en boca de Moisès abans de morir, una col·lecció de preceptes legislatiu, que en constitueix el nucli central, i narracions disperses d’antigues gestes èpiques”(1).
Efectivament, una de les traducció d’aquest llibre que forma part, en el cinquè lloc de la Bíblia, es poden llegir tres discursos pronunciats per Moisès. En el cas que ens ocupa es tracta d’una transcripció d’uns versicles del capítol 6 del segon d’aquests discursos. Els versicles 6 al 9 diuen:


És molt poc corrent, per no dir sorprenent, la clara referència bibliogràfica que ha estat clau per la ràpida i correcta identificació, transcripció i traducció. Fa pensar que la inscripció, a part de ser en llatí, devia estar encarregada i, possiblement dirigir-se a un públic culte i, segurament, membre del clergat.
La banda dreta d’aquesta línia inferior ens ofereix un nom “Franciscus Galaup” al costat d’una xifra (de la qual només es veuen els tres primers números) que, segurament, respon a la data de col·locació: entre 1700 i 1709. Ara, com ara, no es pot identificar aquest personatge però el seu nom és inequívoc. A quin peculiar edifici podria correspondre tan enigmàtica llinda?
Explica Domènec Torrent i Garriga que el carrer de Sant Domènec que els terrenys on es va obrir eren dels dominics de Tremp de qui depenia, des de finals del segle XVI, l’antiga canònica de Santa Maria. Aquest autor afirma que, a canvi cedir-los, van imposar la condició de dedicar el carrer al seu fundador, sant Domènec, i s’hi construís una capella amb el mateix titular. Igualment, afirma que els dos termes es van dur a terme i que la capella va ser destruïda per l’incendi que va patir la població a la primera guerra carlina, el 1839 (2).
No se sap la ubicació precisa d’aquesta capella però es pot suposar, per la pervivència de la dedicatòria, que la capelleta de carrer que encara hi ha actualment a l’edifici posseïdor de les antigues llindes en sigui un record. Precisament, aquesta capelleta havia format part de la façana de l’episòdic hospital que, a partir de 1881, es va establir ne una de les cases del carrer. Àlex Roca explica que “l’any 1881, el manlleuenc Jaume Dachs i Sabatés, que llavors era degà de la catedral de Barcelona, amb l’ajut d’altres persones benefactores de la vila, van comprar una casa i una horta situada al carrer de Sant Domènec...” i segueix explicant que “aquestes compres van ser la culminació, de temps cobejada pel canonge, per a la fundació d’un hospital de malalts sense recursos econòmics”(3). D’aquest equipament sanitari, en desús després de la construcció de l’Hospital de Sant Jaume a el Puig (que després de diverses reformes encara perdura), només en resta un element físic: la llinda amb data de 1875 i corona on, al centre, s’endevinen les lletres JHS (Jesucrist) i una creu damunt la “H” (com solia ser habitual en gravats o relleus situats sobre els portals de les cases. Aquesta llinda, amb la del Deuteronomi, es troben al mateix espai físic i és molt possible que haguessin estat situades al mateix edifici hospitalari.

De la darrera afirmació en sorgeix un dubte evident: com podien havien conviscut les dues llindes si una, la del text bíblic correspon a principis del segle XVIII i la de l’hospital al 1875? La resposta, hipotètica, és que haurien coincidit a la mateixa construcció perquè l’esmentat hospital (com ho testimonia la capelleta de carrer de Sant Domènec) hauria estat emplaçat al mateix lloc que l’antiga capella de Sant Domènec cremada per la primera carlinada. Llavors és fàcilment assumible que la llinda amb el text deuteronòmic hauria estat, en origen, col·locada en aquesta capella dominica. Per altra banda, el text gravat a la pedra sembla evocar a una possible funció d’aquest edifici: l’alberg o hospici per passavolants. A Manlleu es tenen notícia de l’existència d’aquest tipus de locals de servei comunitari des de principi del segle XVI i que, a mitjan segle XIX, va fer-ne la funció l’anomenada Casa del delme situada al carrer del Comte on, en origen (curiosament la seva llinda porta la data de 1701 en data molt aproximada a la llinda tractada en aquest article) es cobraven les delmes i impostos eclesiàstics. Hauria rellevat aquest edifici del carrer del Comte al del carrer de sant Domènec després del seu incendi? El moment històric coincideix.
Indico una cronologia dels diferents edificis tractats:
 
Vull donar les gràcies per les seves aportacions a: Dolors Verdaguer, Nora Vela (especialment per la transcripció), Jordi Jiballi, Facund Pérez (fotògraf) i a tota la comunitat de veïns del bloc.
Imatges:
1 i 2.- Llinda amb la inscripció del Deuteronomi (Facund Pérez)
3.- Fotografia de la façana de l’antic hospital on es veu la capelleta de sant Domènec, record de l’edifici eclesiàstic incendiat el 1839 (Foto M. Cavalleria. Arxiu Valls)
4.- Dibuix de S. Caballeria del portal de l’antic hospital extret d: Gaja, Esteve; Pujol, Francesc. L’hospital de Manlleu. Manlleu : Gràf. Manlleu, 1951, p. 50
5.- Actual llinda de l’antic hospital (Facund Pérez)

Notes:
1 “Deuteronomi” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. 1987, vol. 9, p. 110
2 Torrent, Domènec. Manlleu: croquis para su historia. Vich: Imp. De Ramon Anglada, 1893, p. 156
3 Roca, Alexandre. L’Hospital Sant Jaume de Manlleu. Manlleu : Patronat Hospital Sant Jaume de Manlleu, 2006, p. 9               

30 d’oct. 2013

Propera novetat editorial: 'Sants tradicionals catalans'

Molt aviat serà a les llibreries de tot Catalunya una novetat editorial sobre el món de l’hagiografia catalana. Es tracta de Sants tradicionals catalans publicat per Farell Editors (en la seva col·lecció La Talaia) i del qual en sóc autor.

La tradició popular narra l’existència d’un bon nombre de sants amb singular devoció a Catalunya. Són, especialment, aquells que han rebut culte a partir de les seves relíquies i dels quals, el poble, en desconeixia els trets biogràfics. La imaginació col·lectiva se’ls va fer propis tot omplint aquest buit amb narracions fabuloses més pròpies del fet llegendari que de la realitat.

Aquest volum recull el coneixement que es té d’aquests sants i santes que han estat vinculats amb Catalunya des de la religiositat popular. S’hi contemplen els seus trets biogràfics, els atributs característics i se’ls relaciona amb el patrimoni historicoartístic.

Sants tradicionals catalans és el complement i la continuació del Diccionari de sants històrics catalans, publicat fa dos anys pel mateix editorial.
 
Des d'aquí, agraeixo molt sincerament als editors el seu gran interès en seguir apostant pels temes de sants catalans i per fer-ho mitjançant un servidor. 

La presentació tindrà lloc a la Biblioteca Municipal de Manlleu el proper divendres 22 de novembre de 2013, a les 8 del vespre.
 
En seguiré parlant...

23 d’oct. 2013

Imatges de l'activitat a l'església de Nostra Senyora de Gràcia de Manlleu

Diumenge passat, en un acte organitzat per L'albergueria, centre de difusió cultural del Bisbat de Vic, es va desenvolupar una presentació del patrimoni artístic, especialment de la decoració mural, de l'església de Nostra Senyora de Gràcia de Manlleu.
Per la mava banda, agraeixo l'oferiment que em va fer L'albergueria per participar de forma directa en aquest esdeveniment així com la col·laboració de Mireia Farrerons de l'empresa Vicus Scp que, magistralment, va dissertar sobre les tècniques que van ser utilitzades pel pintor torellonenc Joan Rifà Benet (1926-2009). Igualment agraeixo a Fracund Pérez l'aportació del material fotogràfic que seguidament us exposo i a tots els presents per la seva assistència. A tothom, moltes gràcies.