31 d’oct. 2012

El dilema sobre les tombes de Santa Maria de Manlleu

Segurament que en passar pel passadís central d’algun edifici eclesiàstic, entre les bancades, us haureu donat compte que trepitgeu làpides amb noms i símbols fúnebres. Són el record de l’antic costum d’enterrar prohoms i membres de les famílies més destacades de la parròquia dins mateix de les parets de l’església. A Santa Maria de Manlleu era així fins a finals del segle XIX...
Durant aquella centúria, les reformes dins l’edifici de Santa Maria de Manlleu eren freqüents. Des de la reconstrucció en època barroca de 1770 – 1782, s’anaven realitzant millores que afectaven el seu interior i exterior. Aleshores, el 1884, pertocava a l’empredrat que cobria tota la planta. Esteve Gaja explica el fet dient: “En 1885, s’enllosa el Temple parroquial i aquest fet tan simple, dóna lloc a una controvèrsia pública, puix hi ha qui és partidari d’aprofitar l’ocasió per fer desaparèixer les tombes i les inscripcions que eren al sòl de la part central del Temple” i acaba detallant que “les tombes que hi havia i es conservaven a la nau principal , corresponien, una al Revd. Raimon Mas, primer rector de Manlleu, mentre que l’altra pertanyia a la família Vilaró (1)”.
El dia de difunts de 1884, el manlleuenc Josep Casas i Reig (1836-?) va enllestir un text, posteriorment editat a la Imprenta de Luís Tasso y Serra de Barcelona, sobre un dilema que havia sorgit entre els seus compatricis. L’opuscle es titulava “Las tumbas de la iglesia parroquial de Santa Maria de Manlleu bajo el punto de vista histórico-jurídico” i era dedicat al conflicte aparegut arran de l’immediat enllosat del temple i, per tant, possible supressió (almenys visualment) de les tombes que hi havia i de les inscripcions que constava a les pedres que les cobrien.
Josep Casas ja preveia que el tema era espinós: “El asunto que vamos á tratar en la presente Memoria es de sobre delicado...”. Era de l’opinió que es tractava d’una oportunitat excel·lent per fer desaparèixer aquelles referències. Utilitzant arguments de diversa procedència, raonava la poca idoneïtat, fins i tot la il·legalitat, dels enterraments dins els edificis eclesiàstics que, cal dir-ho, eren pràctica ben habitual.
En aquest sentit, exposava que “la fidelísima Manlleu veía, con suma satisfacción, que se estaba cambiando el embaldosado de su Iglesia parroquial y confiaba que, con esta notable y tan deseada mejora, desaparecieran del pavimiento las losas que cubren las tumbas, y las inscripciones que recordaran la existencia de las mismas...”. Els fets, però, no havien estat els previstos ja que, Casas,  previa que “empero, hanse defraudado las halagüeñas esperanzas de los Manlleuenses... porque aún subsisten las tumbas y sus inscripcione; mejor diremos: con esto se vulneran los más legitimos derechos”.
Després d’explicar el passat del lloc, de forma sintètica i en gran part fantasiosa (d’acord amb la historiografia del moment), Casas donava arguments jurídics i d’higiène pública per desaconsellar el manteniment de les dues tombes. El raonament més utilitzat, però, fou el de la propietat dels terrenys sobre els quals estava edificada l’església. Recordava que l’any 906, gairebé un mil·lenni abans, el turó sobre el qual es va reedificar  (així ho expressa l’acta de consagració o dotalia) l’edifici era propietat d’un tal Gombarro i que, anteriorment (aspecte gens corroborat), havia estat un edifici sepulcral de la família Manlevia descendent de la gens romana Manlia (d’on es creia que en derivava el nom de Manlleu). És així com afirmava que “ni estos senyores [en al·lusió al propietari de les dues tombes citades per Gaja] fueron ni son consanguíneos ni afines de los Manlevia ni de los Gombarro; así pues no puedieron ni han podido heredar, por este título gratuito, los derechos á ellas competentes” i continuava afirmant que “más, aunque fuesen derecho-habientes de aquellas dos extinguidas familias, fuera ilusoria su pretensión, porque no consta, por làpida alguna ni por documento alguno; no se sabe por tradición, ni por otro indicio, que hayan heredado tal derecho”.
I en un al·legat final, afirmava amb contundència que “es así que los senyores pretendientes á tumba no tienen derecho legítimo de propiedad ni de servidumbre; por cunato las infracciones de ley no justifican los hechos. Luego no tienen derecho á conservarlas. Luego no lo tienen tampoco para poner inscripciones ó señal alguna que lo indique”.
De fet, no es té constància que les dues tombes fossin col·locades, de nou, al sòl del temple parroquial. Les restes del rector Raimon Mas es devien col·locar en un nínxol dins el cementiri que, a més, era propietat parroquial, La família Vilaró, devia aprofitar la controvèrsia per passar les que li corresponien al mateix cementiri on, el 1916, faria edificar un dels dos monuments funeraris que hi havia al recinte fins al 1936; aquest contenia una escultura representant la Fe esculpida en pedra per l’artista Clarassó (2).

Font principal:
Casas Reig, José. Las tumbas de la Iglesia Parroquial de Sta. Maria de Manlleu bajo el punto de vista histórico-jurídico. Barcelona: Imprenta de Luís Tasso y Serra, 1884, 15 pàgs [document original dipositat a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
Notes:
1 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX. Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 101
2 Gaja. Esteve. Història de Manlleu. Barceklona: Jaimes LIbros, 1976, p. 229