24 d’oct. 2012

Fa 800 anys de la crisi personal de sant Bernat Calbó

Fa  aproximadament 800 anys que, en aquestes mateixes dates i segons alguns historiadors, Bernat Calbó –futur abat de Santes Creus i bisbe de Vic- va patir una crisi personal que el va encaminar cap a la seva fructífera vida religiosa.
El biògraf del sant, Eufemià Fort, esmenta que “en vorejar els trenta-cinc anys de la seva edat Bernat Calbó, patí una crisi que decidí un nou rumb a la seva vida” i més endavant detalla que “…fou una gravíssima malaltia que posà Bernat Calbó a les portes de la mort”. Igualment, afirma que “hom ha conjecturat que el fet degué esdevenir-se cap a la darreria de l’any 1212 o primeria de 1213, si bé hi ha qui opina que succeí un any més tard”(1).
Eduard Junyent també es fa ressò d’aquesta doble possibilitat de dates. Precisament, recull un testament redactat per Bernat Calvó i que situa entre 1213 i 1214. D’aquest document, en diu que “Sembla que el motiu que ocasionà aquest testament fou una greu malaltia en què Bernat Calbó, davant del perill de la mort, degué pensar a deixar els seus afers en regla. I això seria vers les darreries de l’any 1212 o principis del següent, segons alguns autors, jutjat en canvi per altres com de darreries de l’any 1213 o principis del 1214”. Afegeix Junyent que “precisament arran d’aquesta malaltia greu de la qual en sortí amb vida, deriva el propòsit de renúncia de les coses del món i el determini de demanar l’hàbit cistercenc al monestir de Santes Creus”(2). Fins aquell moment, Bernat Calbó havia compartit un doble caràcter, militar i jurista, al servei de la Cúria eclesiàstica de Tarragona.
El Diccionari biogràfic Albertí, afegeix que la seva tardana vocació fou “segurament deguda a la crisi anímica que li provocà una malaltia greu”(3).
D’aquest replantejament de vida, el mateix Junyent, comenta que el canvi de les armes de cavaller per l’hàbit monàstic  era un “gest molt comú en els homes de l’edat mitjana, que solien passar de les passions més violentes i de les dissolucions més irades al recolliment interior més fervorós i a la segregació del món per poblar els cenobis monàstics que es multiplicaven ràpidament”(4).
Hauria estat, fet i fet, allò que ara en diríem una crisi de personalitat que li hauria arribat a la trentena d’anys associada a una malaltia de la qual es desconeix la tipologia.

Notes:
1 Fort, Eufemià. Sant Bernat Calbó: abat de Santes Creus i Bisbe de Vic. Vila-seca - Salou, 1979, p. 36
2 Junyent, Eduard. Diplomatari de sant Bernat Calvó, abat de Santes, Creus Bisbe de Vich. Reus: Asociación de Estudios Reusenses, 1956, p. 7
3 “Bernat Calvó” dins Diccionari biogràfic. Barcelona: Albertí, 1966, vol. 1, p. 277
4 Junyent, Eduard. Diplomatari de sant... [op. cit.], Introducció: p. XXX