4 d’oct. 2012

Testimoni d'una hipotètica presència de sant Francesc d’Assís a Vic

El tram de muralla medieval de Vic, entre els antics portals de Queralt i de Montcada (conegut popularment com a Portalet) hi ha les restes arquitectòniques d’una torre. D’aquesta torre, desapareguda l’any 1895, se’n conserven els encaixos en el mur; enmig, però, encara s’hi pot veure una curiosa i antiga capelleta de carrer datada del segle XIV. Es tracta d’un relleu sobre pedra on, entre un marc massís, s’hi pot veure la figura de sant Francesc d’Assís en posició de mostrar les nafres o estigmes de Crist aparegudes en el seu cos l’agost de 1244.
La tradició explica que, en aquella desapareguda torre, sant Francesc d’Assís va predicar a la gent de Vic. L’historiador vigatà Joaquim Salarich, à mitjan segle XIX,recollia el relat amb les següents paraules: “...creemos que en el año 1225, predicó en esta ciudad el insigne san Francisco de Asís, y es tradición que lo verificó desde lo alto de la torre del huerto de casa Tort (hoy Beuló) al estremo de la Rambla de Moncada.  Lo cierto es, que en dicha torre se conserva, para perpetuar este hecho, un relieve de piedra con la imágen del santo Patriarca, bastante gastada, y que no lleva inscripción ni fecha. No obstante, atendiendo á que el santo murió en 1226, podemos fundadamente inferir, que su paso y predicación en Vich tendria lugar en 1225”(1).
De fet, d’altres fonts mencionen que sant Francesc hauria estat de pas per terres catalanes quan es dirigia, suposadament, des d’Itàlia cap a terres nordafricanes. Josep M. Ballarín, Antoni Pladevall i Manuel Palou, a la Gran Enciclopèdia Catalana, indiquen que “Francesc visità Espanya a la fi del 1213 (data que alguns avancen al 1211) acompanyat de fra Bernardo da Quintavalle, quan desitjava anar al Marroc a predicar als moros; ací fou atacat per una malaltia i és tradició que s’hostatjà a l’hospital de sant Nicolau de Barcelona, prop la mar, on fou fundada després la primera casa religiosa franciscana” i afegeixen que “les tradicions sobre la seva estada i predicació a Catalunya són comunes arreu del país i es localitzen el capelles i convents de Perpinyà, Vic, Santpedor, el Lledoner de Cervelló , Sant Joan Despí, Cervera, Lleida, etc. (2)”.
Allò que és indiscutible en la història de Vic, i que alguns han utilitzat com argument autèntic de la presència del sant a la ciutat, és que els franciscans ja s’hi havien establert, el 1225, mesos abans de la mort del fundador. De fet, Eduard Junyent constata que el 13 de desembre de 1225 “Felip de Mayoles i la seva muller Berenguera els feren una donació del terreny fora muralles de la ciutat, sota la primitiva església de Santa Eulàlia, situada a l’altra banda de la rambla de Montcada en un barri molt poblat” amb la condició d’edificar-hi una església i casa amb hort al voltant (3).
L’explicació de la presència del relleu de sant Francesc a la muralla vigatana el resol Eduard Junyent quan considera que, en un primer moment, l’establiment franciscà era “prop del raval de Santa Eulàlia, al cap d’un camí que donava enfront de la torre de la muralla, enderrocada el 1896, on hi hagué el relleu que figura el sant, ara col·locat en el mur que suplí l’esvoranc de la torre, a la rambla de Montcada” (4). En aquest cas, el gravat podria tenir una funcionalitat ben clara: assenyalar la direcció per trobar el convent dels framenors. Una mena d’indicador ben gràfic i particular.
La proximitat del gravat amb la zona de pelleteries proporciona una altra possibilitat. Sant Francesc, com consta en una altra capelleta molt més elaborada, apareix en lloc central, amb la mateixa posició d’ensenyar les nafres, juntament a sant Bartomeu  i sant Franch (sic). Aquests tres eren patrons dels blanquers i aluders, oficis vinculats amb el tractament de pells, i allà hi havia tingut la casa comú. Aquesta capelleta, am és, proporciona elements artístics ben explícits: dos lleons rampants que sostenen un ferro de descarnar pell. Hi consta, també, la data: 1733.
La presència dels oficis relacionats amb el tractament de les pells era molt antic a la ciutat de Vic. Ramon Genís explica com, ja el 1348 existia una confraria que la formaven els sabaters, cuireters, banquers i assaonadors. En els primers temps, aquesta confraria havia tingut la seu en el mateix convent franciscà i que, especialment, en el cas dels sabaters, tenien sant Francesc com a patró (5).
És a dir, que la presència del gravat de sant Francesc d’Assís podria, amb molta seguretat, ser un emblema gremial i no el record, com la tradició explica, de la seva hipotètica estada a la ciutat.
Del suposat pas de sant Francesc per Osona, però, en van quedar d’altres records llegendaris. Un dels més destacats és la presència de l’ermita de Sant Francesc-s’hi-moria en l’antic camí que anava nord enllà passant per Vic i cap a França. El poeta Jacint Verdaguer, en els seus primers versos dedicats, precisament, al temple dedicat a sant Francesc prop de Vic, feia record melodiós d’aquesta estada:
La plana de Vic
diu que en trau florida
des que sant Francesc
l’amor hi predica,
l’amor de Jesús,
l’amor de Maria (6).

Notes:
1 Salarich, Joaquin. Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich: Imp. De Hermanos Soler, 1854, p. 142
2 Ballarín, J. M; Pladevall, A.; Palou, M. “Francesc d’Assís” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vo. 11, p. 327
3 Junyent, Eduard. “El monestir de Sant Francesc”, Ausa, 1961, núm. 38, vol. 4, p. 121
4 Junyent, Eduard. La ciutat de Vic i la seva història. Barcelona: Curial, 1980, p. 87
5 Genís, Ramon. “El gremio de aluderos y guanteros de Vich”,  Ausa, 1955, vol. 2, núm. 13, p. 111
6  Miró, Maria-Mercè. Jacint Verdaguer i la Plana de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 2002, p. 118