16 de set. 2012

Les restes de l’ermita de Sant Pere Pescador al descobert (i II)

Mitjançant un camí, primerament de molt bon caminar però difícil en el seu tram final, s’arriba a la petita península on hi ha les restes de Sant Pere Pescador. Es pren a la carretera de Sant Bartomeu Sesgorgues (des de la carretera que va de l’Esquirol – Santa Maria de Corcó a Tavertet). Després d’aquesta antiga parròquia, a mà dret i resseguint la riera de les Gorgues en direcció a ponent, s’arriba a les proximitats de la confluència amb el torrent de les Paganes i la riera de Sant Martí (després del Salt del Cabrit). Des d’aquest punt, i degut al fet que el camí no es freqüenta d’ençà de l’existència del pantà de Sau (que fa aturar les aigües de la contrada) s’emprèn un tram de camí que fa ziga-zaga. Just aleshores, s’albira, a migdia, l’edifici del monestir e Sant Pere de Casserres. Unes lloses verticals i unes escales marcades a la pedra semblen indicar que, la via, havia tingut temps millors i de més ús. Baixant, entre boixos, arços i romegueres, s’arriba a la petita península que, de tant en tant, queda al descobert. La terra nua, amb brutícia d’origen humà i de diversa mena, explica com el més usual és que es trobi submergida. En un punt, més o menys central, despullades, hi ha les poques restes de l’ermita de Sant Pere Pescador.
La construcció era de planta rectangular, de 8,45 m. per 5,33 m. aproximadament, amb l’altar encarat a llevant (sensiblement tombant al nord-est). La porta, a ponent, oferia una obertura d’1,30 m. Els seus murs, però, expliquen que era una estructura massissa ja que tenen d’entre 0,44 i 0,62 m. L’alçada màxima d’aquests no arriba al metre. La pedra amb la qual va ser aixecada és nua, sense gaire treball; només als escaires i al marc de la porta es pot veure un repicat i un contorn més marcat. Precisament, es poden veure diverses d’aquestes pedres quadrades treballades, de 0,40 m de banda, disperses pel voltant.
No es pot dir gaire més cosa d’una estructura que, lentament, es va esfondrant per la força de l’aigua. Les pedres s’acumulen al voltant de la plata rectangular, a dins i a fora, formant una minsa protecció als murs que encara restes drets.
Són el testimoni d’una capella construïda a finals del segle XIX gràcies a l’esforç dels pescadors de canya manlleuencs i, també, de Roda de Ter.
A l’altra banda del braç d’aigua, encara s’atreveix algun pescador actual a llençar l’ham a l’aigua somorta. Segurament, ara, tres quarts de segle després de ser incendiada, es pregunta què devia ser aquell munt de pedres. La resposta és clara: Sant Pere Pescador, en honor del patró dels pescadors de canya.

*Agraeixo la important aportació de David Molet i Mercè Franquesa en la realització d'aquesta investigació sense la qual no hauria estat possible