22 d’ag. 2012

Mesures tradicionals de la religiositat popular osonenca contra la sequera

Mare de Déu del Bonsuccés
La falta de precipitacions de les darreres setmanes fa que la sensació de sequera, en les nostres contrades,  sigui evident en el paisatge. Tot i no estar en la situació dels anys 2007 i 2008, en què va caldre mesures excepcionals d’estalvi d’aigua, el fet que ens trobem en ple estiu comporta una major percepció de la necessitat de pluja.
A la comarca d’Osona, a finals del segle XIX i principis del XX s’havia establert un protocol per iniciar diferents formes de rogativa, que es caracteritzaven en una progressiva mobilització d’imatges  religioses i una diversitat d’itineraris. A Vic, per exemple, era la Confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés, formada en la seva major part per bracers  o pagesos que treballaven directament al camp. Aquest col·lectiu, mitjançant els seus representants, emplaçaven les autoritats eclesiàstiques i civils a endegar les mesures preestablertes. Els procuradors es posaven d’acord amb els administradors de la Confraria de sant Isidre, formada pels pagesos propietaris,  i es presentava instància a l’Ajuntament de Vic. Aquesta institució municipal, es posava en contacte amb l’estament eclesiàstic representat  pel capítol catedralici. Una vegada, en capítol havia decidit quins accions calia dur a terme, ho posaven en consideració del bisbe i, aquest, responia al batlle que, al seu torn, ho comunicava a les dues confraries.
El prevere Josep Capdevila (1), l’any 1931, deixava constància d’aquests passos que formaven part del “modus operandi” quan la necessitat de pluja esdevenia un cost per a l’agricultura i, per tant, per a l’economia humana. Si els resultats de cadascuna de les actuacions no feia l’efecte desitjat, es passava al següent amb l’esperança que, aquesta sí, procurés assolir l’objectiu desitjat i provoqués la pluja:
Catedral de Vic
Primer pas.- Després que els sacerdots havien fet les oracions “ad petendam pluviam”, o sigui, “per demanar pluja”es duien els Sants Màrtirs Llucià i Marcià a la catedral de Vic. Allà es deixava l’arqueta amb les relíquies fins que hagués plogut.
El lloc habitual d’estada de l’arqueta dels Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, era l’església de la Pietat, hereva de la romànica capella de Sant Sadurní. Havien esdevingut, des de 1656, els patrons de la ciutat. El seu trasllat fins a la seu, nucli del poder eclesiàstic, significava tota una submissió del poder civil quan es tractava d’implorar l’ajuda divina.
Relíquia de Sant Miquel S.
Segon pas.- Quan no era suficient el primer pas, també es duien les relíquies de sant Miquel dels Sants a la catedral i s’exposaven juntament amb les de sant Benet i santa Escolàstica. La utilització de relíquies del nou patró de Vic, sant Miquel dels Sants, sembla que es va practicar, per primera vegada, en les rogatives de 1878 (2).
Tercer pas.- El dia convingut, es duien les relíquies dels diversos sants al Prat de la Riera amb la Veraceu de la seu amb la qual es beneïa el terme. L’octubre de 1877, per exemple, es va celebrar una rogativa esmentada per la premsa  i que contemplava aquest pas:
Á las cuatro de la tarde del domingo verificase en el Prado de la Riera la ceremonia religiosa de que dimos cuenta para alcanzar del Cielo algún remedio en la prolongada sequía que nos aflige. Las venerandas cenizas de los Mártires vicenses Stos. Luciano y Marciano, la mano de S. Bernardo, Obispo de Vich, cuyo cuerpo entero se conserva en un precioso sarcófago de plata, el pié de Sta. Escolástica y el sagrado Lignum crucis, bajo palio, fueron trasladadas allí en procesión solemne, en la que se veían un buen número de trabajadores del campo, el clero y las autoridades. La ceremonia duró poco más de una hora, estando de vuelta en la catedral antes de las seis. Fue mucha la concurrencia que acudió á presenciar aquel acto” (3).
Quart pas.- Les imatges de la Mare de Déu dels Dolors, el Sant Crist de l’Hospital, la Mare de Déu del Remei i la Mare de Déu del Bonsuccés eren conduïdes a la catedral
Mare de Déu dels Dolors
El trasllat d’aquestes imatges, des dels seus llocs de culte habitual fins, a la catedral prenia un relleu ciutadà molt destacat. En el cas del Sant Crist de l’Hospital, se sap que aquestes pràctiques ja es van fer a finals del segle XVI però es van fer freqüents en la centúria següent (4). El setembre de l’any 1650, segons explica Segimon Cunill, “comissions formades  per elements de les dues corporacions [Capítol catedralici i Consell del a ciutat] disposaren la forma i manera com s’havia d’anar a l’església de l’Hospital i portar en processó el St. Crist a la Catedral posant-lo en un altar portàtil que s construiria davant la capella de Santa Llúcia, i n ell estaria exposat  fins el diumenge primer després de la festa de St. Miquel”. Igualment es va fer entre el 6 de maig i el 2 de juny de 1691. De l’any 1734, es descriu que els representants del Capítol i del Consell, es van traslladar a la capella de l’Hospital per cercar el Sant Crist i que “prengueren en ella la Imatge del Sant Crist dotze preveres amb estola morada i en processó, fent el curs al revés del Corpus, es tornà al a Catedral, i depositant la Imatge en el Presbiteri al costat de l’Epístola, fent-se-li una capella des de la barana fins a la paret, posat en disposició de poder ésser vista i adorada pel poble”.
 
Santuari de la Gleva
Cinquè pas.- Si encara no havia plogut o no ho havia fet suficient, les relíquies dels Sants Màrtirs Llucià i Marcià eren conduïts al santuari de la Mare de Déu de la Gleva. Aquesta mesura havia estat molt habitual durant els segles anteriors. Francesc Poquí explicava la raó per la qual havia arribat aquesta facultat afavoridora de la pluja als Sants Màrtirs Llucià i Marcià i la vinculava a la figura mariana venerada a la Gleva. Segons la tradició, en  el període que els dos sants van fer d’eremites a la cova del serrat de Sants Llúcia, actualment coneguda com “la dels Sants Màrtirs”, de camí a Vic feien parada en un pedró dedicat a la Mare de Déu. D’aquesta relació, segons Francesc Poquí, n’hauria esdevingut la capacitat:
“...bien pudo ser, que al tiempo destos invictos martyres, i en el mismo lugar donde ay el Santuario de Gleba, i allí cerca, huviese algun Oratorio de Maria al qual visitasen (...) Podemos dezir que de adorar nuestros invictos Martyres en dicho lugar, consiguieron el mayor triunfo, y se coronaron de bendiciones (...) De aquí discurría que de venerar à Maria con visos de Gleba, les vino à tan Santos Martyres la gloria, y el don de alcançar agua, ó lluvia en tiempos de sequedades”(5).
Arqueta dels Sants Màrtis de Vic
La primera de les processons de les quals es té constància, és esmentada per fra. Narcís Camós a la seva obra Jardín de María. Camós explica que l’any 1337, després de divuit mesos de sequera, es va iniciar una processó amb motiu de rogativa:
“Viéndose pues tanta necesidad, determinaron los circumvecinos de Vich de consultar con los rectores, que fuesen  al obispo, que era entonces el ilustrísimo Sr. D. Galcerán Sacosta (el cual reconoció los huesos y ceniza de los santos mártires Luciano y Marciano, e hizo la capilla del Corpus en la Catedral, donde está enterrado). Llegados pues que fueron a él, le pidieron qué medio podían tomar porque Dios se sirviese de aplacar aquel castigo, y él les repondió que determinasen de hacer una muy devota procesión a la Virgen de la Gleva, por lo cual, convocándose los rectores de los lugares vecinos, con el Cabildo y ciudad, fueron sin tardar mucho a la Virgen personalmente el día de San Lucas, y con grande devoción y lágrimas se encomendaron a Ella muy de veras, y después bajar la santa imagen al río Ter, que pasa no muy lejos de su capilla”(6).
El format de la processó de 1337, segons Antoni Pladevall, “va quedar com a cerimonial de totes les processons de pregàries futures que es feien portant a la Gleva les relíquies dels Sants Màrtirs, després de posar-se d’acord els capítols eclesiàstics i municipal”(7). Fou a partir de mitjan segle XVI i, especialment, durant el segle següent que van sovintejar les rogatives dels Sants Màrtirs a la Gleva (8). Ben il·lustrativa d’aquestes és la descripció redactada en poemes i impresa en full solt titulada Relación verdadera y más copiosa de la portentosa procesión que la siempre insigne ciudad de Vique hizo llevando las reliquias de sus invictos mártires Luciano y Marciano, al templo suntuosísimo de María Sma. De la Gleba, á los 15 de abril del año 1680. Reimpresa a expensas de D. Juan Ordeig, prebítero (9).
La  convicció vigatana de la capacitat dels Sants Màrtirs per combatre la sequera va arribar a finals del segle XIX. El mes d’abril de 1868 va tenir lloc una de les darreres rogatives a la Gleva “para alcanzar el tan deseado como urgente beneficio de la lluvia”. El ritual centenari va ser el prefixat. N'és testimoni fidel la crònica que, del fet, en va recollir la premsa de l’època (10). El resultat dels precs van fer, com solia ser habitual, el seu efecte i a mitjan mes de maig es va fer un ofici en acció de gràcies:
“El domingo último según anunciamos, se celebró en la Sta. Iglesia Catedral un oficio solemne en acción de gracias por haber alcanzado del Cielo el beneficio de la lluvia. Asistieron el Ilmo. Sr. Obispo, los M. I. Ayuntamiento y cabildo Eclesiástico, y predicó en dicha función el conocido y sabio P. Goberna, de la Compañía de Jesús. Mañana, viernes, serán llevadas otra vez á sus respectivos templos las Santas Imágenes y Reliquias que se habían trasladado solemnemente á la Catedral para alcanzar la tan deseada lluvia, excepto el Santo Cristo del Hospital, el traslado de cuya venerabilísima imagen no tendrá lugar según creemos, hasta que esté concluida la santa misión” (11).
De forma semblant, l’any 1877, es va fer una nova rogativa a la Gleva, amb las participació de les relíquies dels Sants Màrtirs i l’assistència d’entre 15.000 i 20.000 persones segons la premsa (12).
L’assoliment dels propòsits marcats pels vigatans, gràcies a la intercessió dels seus patrons, comportava el reforçament de la fe popular. És un exemple ben clar, són aquestes exclamacions impreses a la premsa:

“¡Gloria á los Santos mártires Luciano y Marciano. Al cerrar esta sección está lloviendo y al parecer continuará. En la mañana de hoy , como decimos más arriba, se han trasladado los restos de nuestros ínclitos Patronos en la Santa iglesia Catedral; y esta tarde ya gozamos del beneficio tiempo ha anhelado. ¿Ojalá esta lluvia sea suficientemente duradera y general, para que en todas partes puédanse tributar cumplidas gracias al Dios de las misericordias por medio de sus Santos patronos respectivos, á cuya intercesión se haya acudido en estos días de plegaria universal. ¡Loado sea el Señor! ¡Y al entrar en el mes de María, sean todo flores de gracia sobre la tierra!”(13).
Sisè i darrer pas.- El definitiu, i gairebé infalible, era la conducció en processó de la Mare de Déu del Bonsuccés a Torelló, acompanyada per les relíquies dels sants que es trobaven a Vic i les de les altres parròquies que se sumaven a la rogativa.
Sant Feliu de Torelló
El primer dels romiatges de rogatives per pluja que la Confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés, amb la imatge mariana de la seva patrona, a Torelló va fer la del 16 d’abril de 1753. El destí era l’església parroquial de Sant Feliu i, especialment, les relíquies de sant Fortià. Aquestes darreres pertanyien, segons la tradició, a un dels Sants Innocents que va matar Herodes. Aquesta processó va ser de gran efectivitat i va marcar el futur.
Arqueta de sant Fortià
Així, el 24 d’agost de 1817 i el maig de 1824 la Mare de Déu el Bonsuccés va tornar a la capital de la Vall del Ges. Una de les processons més reeixides, per volum de seguidors, va ser la del 4 de maig de 1868 com també ho va ser la 15 de febrer de 1878 (14)

Bibliografia:
1 Capdevila, Josep M. La Mare de Déu del Bon-succés i la seva confraria. Vic : Seràfica, 1931, p. 52-53
2 Hospital de la Santa Creu de Vic: història d’uns institució assistencial. Vic : Hospital de la Santa Creu, 2000, p. 53
3 Diario de Vich, 144, 23 d’octubre de 1877
4 Vegeu: Cunill, Segimon. El Sant Crist de l’Hospital de Vic. Vich: Gazeta de Vich, 1931, p. 56 i ss.
5 Poquí, Francisco. Gleba de discvrsos, en excelencias de la gleba de oro Maria, baxo la invocacion de la gleba, coronada de mvchos favores, gracias, y milagros, para consuelo de sus devotos. Cuyo muy devoto, y frequentado santuario està erigido en el termino de la Villa de San Hipolyto de Voltregà de obispado de Vique. Barcelona: Joseph Llopis, 1692, p. 258 – 261
6 Camós, Narciso. Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña. Barcelona : Orbis, 1949, p. 350
7 Pladevall, Antoni. Santa Maria de la Gleva: patrona de la plana de Vic. Barcelona : Montblanc-Martín, 1988, p. 61
8 Vegeu la relació que consta a: Pladevall, Antoni. Santa Maria de… [op. cit.], p. 66 -69
9 Relación verdadera y más copiosa de la portentosa procesión que la siempre insigne ciudad de Vique hizo llevando las reliquiasd de sus invictos mártires Luciano y Marciano, al templo suntuosísimo de María Sma. De la Gleba, á los 15 de abril sdel año 1680. Reimpresa a expensas de D. Juan Ordeig, prebítero. Vic: Imp. de Soler Hermanos, 1864 (anvers i revers)
10 Eco de la Montaña, 575, 17 d’abril de 1868, p. 1-2
11 Eco de la Montaña, 585, 21 de maig de 1868, p. 2
12 Diario de Vich, 23, 29 de maig de 1877, p. 186-187
13 La comarca leal, núm. 233, 28 d’abril de 1893, p. 6
14 Capdevila, Josep. La Mare de… [op. cit.], p. 55 i ss.
Vegeu, també: Roma, Francesc. Temps atmosfèric, rituals religiosos i resposta social als segles XVII i XVIII. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 2011