29 de jul. 2012

Reconstrucció hipotètica de la desapareguda ermita de Sant Jaume Vell de Manlleu

Fig. 1
Situada al nord del terme de Manlleu, gairebé fregant el límit amb el de Torelló, existeix la masia de Sant Jaume Vell. Aquest curiós hagiotopònim, associat antigament al de Vilamontà, no fa més que recordar una petita església que havia estat molt propera i que ja no existeix. Igualment, deixar ben clar que es tracta d’un nom que remet a una situació anterior a l’existència de l’actual ermita de Sant Jaume de Vilamontà o, com se li podria dir, Sant Jaume Nou.
El lloc de Vilamontà ja apareix documentat el 16 de setembre de 1031 (1) on s’esmenta “Villa Monta”,  i en textos del 26 de novembre i el 6 de desembre de 1053 amb motiu de dues vendes de terrenys que limitaven  per orient amb la via que venia de “Villa Montani” (2). En anys posteriors, també s’esmenta i, sempre, es vincula amb un camí de certa importància que devia comunicar Manlleu i Torelló. 
Fig. 2
 L’església, però, tardaria un parell de segles en ser documentada. Fortià Solà, a la seva Història de Torelló, reconeix l’església medieval en el lloc anomenat Sant Jaume Vell i en dóna algunes dades històriques: “El torellonenc Berenguer de Saniàs cita aquesta capella en el seu testament del 1267, i li llega dotze sous, o sigui, el doble de la quantitat que li assigna a d’altres capelles”. Seguidament, Solà afirma que “depèn, com és natural del priorat agustinià de Manlleu, el qual destina per al seu servei un capellà custodi” que en 1298 era el prevere G. Del Camp” (3). Igualment, aquest autor recull dos altres llegats: el de G., muller de G. Reig, l’any 1317, i la del notable torellonenc Bernat de Perafita, el 24 d’abril de 1392. Per altra banda, es constata com els fidels de Sant Feliu de Torelló s’hi solien desplaçar en processó (4).

Fig. 3
Les dates concorden amb l’anàlisi de l’historiador medievalista Jordi Bolòs sobre els hagiotopònims (Topònim format pel nom d'un sant o d'una santa, generalment acompanyat d'un altre nom) catalans quan diu que “a la baixa edat mitjana, es difongueren advocacions lligades a les noves influències i a les noves formes de religiositat “ i cita el cas de sant Jaume (5).

Mossèn Pau Parassols i Pi, entre les seves aportacions sobre la història local (massa vegades sense fonament) esmenta un monjo manlleuenc anomenat Jaume de Vilamontà que el 1307 hauria edificat l’església damunt mateix de les parets de casa seva i la va dedicar a l’apòstol sant Jaume. Fou seguir per Domènec Torrent i Garriga que deixa el mateix testimoni (6).
Fig. 4
Segons Orriols, l’església antiga de Sant Jaume existia, encara, el 1686 i es devia enderrocar durant el segle XVIII (7).
L’any 1854, després d’un hivern molt dur i d’una epidèmia de còlera, els manlleuencs van decidir la reconstrucció simbòlica de l’església en un lloc més proper a la població. Ara és coneguda amb el nom de l’anterior, Sant Jaume de Vilamontà, i a vegades se li afegeix la qualitat de “nou”.
Situació i recreació
Fig. 5
Gil Orriols, a Catalunya romànica, a mitjan dècada de 1980, ja confirmava l’estat actual del lloc: “el que actualment es pot veure de l’església  és tant sols la forma de la planta, que forma un sot central que la deixa entreveure. Tot el que queda dels murs es troba totalment enterrat, ja que l’herba i la terra no permeten de veure-hi una sola pedra”. En feia, però, una descripció hipotètica sobre la qual ens hem guiat: “L’església constava d’una nau rectangular rematada al costat de llevant , per un absis semicircular. L’edifici era de reduïdes dimensions (8)”.
Segons les comprovacions actuals, la capella estava situada a les següents coordenades 42° 1.1497 N i 2° 16.860 E, a 539 metres d’altitud amb una planta aproximada de 14 metres de llargada i 5 metres d’amplada.
Figures:
1.- Reconstrucció hipotètica de l’església de Sant Jaume Vell. En aquest cas s'ha interpretat que la porta seria situada a la façana de migdia i que, per la senzillesa de l'obra, no tindria campanar.
2.- Mapa de situació del lloc entre Manlleu i Torelló
3.- Detall del mapa anterior
4.- Dibuix de la planta en el lloc on es trobava l’església
5.- Vista cap al sud des de la posició de l’església. Es pot veure Manlleu i, a mig camí, l’ermita de Sant Jaume [nou] de Vilamontà

Notes:
1 Ordeig, Ramon. Diplomatari de la catedral de Vic: segle XI. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs; Publicacions de l’Arxiu i Biblioteca Episcopals, fascicle segon, doc. 893, p. 216
2 Ordeig, Ramon. Diplomatari de la catedral de Vic: segle XI. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs; Publicacions de l’Arxiu i Biblioteca Episcopals, fascicle tercer, doc. 1124, p. 433; doc. 1125, p. 434
3 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1948, vol. 2, p. 259
4 Solà, Fortià. “Sant Jaume de VIlamontà” dins Homenatge a la vila de Manlleu al apostol Sant Jaume ab motiu de la festa patronal celebrant la restauració de sa ermita de Vilamontà. Vic : Tip. Franciscana, 1928, p. 4 i 5
5 Bolòs, Jordi. Catalunya medieval. Barcelona: Pòrtic, 2000, p. 120
6 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic: Imp. Y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 143
7 Orriols, Gil. “Sant Jaume de Vilamontà” dins Catalunya romànica. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, vol 2, 1984, p. 325-326
8 Orriols, Gil. [op. cit]