9 de jul. 2012

Entre Església i Ciutat*

A la figura del sant patró, en un context ciutadà o civil, li corresponen diverses funcions. Per una banda, per als creients, i tal com sembla evident, esdevé un mitjancer entre el poble i la Divinitat. Per una altra banda i de forma no tan manifesta, fa la funció de mediador entre els dos grans poders de la Ciutat: el poder civil i el poder eclesiàstic.

La normativa canònica assumeix, des de 1630, que l’elecció del patró ha de sorgir com una aspiració dels ciutadans i dels seus representants. D’aquesta manera hi hauria una segura acceptació popular de la figura religiosa. Malgrat això, l’Església es reservava l’aprovació definitiva de la proposta del patronatge i, en certa manera, del seu control. Així, s’establí una mena de miratge, que encara continua, en el qual el poble veu i considera el patró triat com un dels seus quan en realitat i inevitablement forma part de la cosmologia celestial, més enllà de les mans humanes.

El 4 d’agost de 1863, el consistori municipal vigatà acordava proposar sant Miquel dels Sants com a patró de Vic. Des d’aleshores, no sense dificultats inicials, el nou patró es va anar imposant per damunt de l’anterior. Els Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, suposades glòries d’un hipotètic passat ausetà, deixaven pas al vigatà sorgit de la florida època barroca i de la “nova” Església posterior al concili de Trento.

Cada any, el 5 de juliol, la celebració de la festivitat del sant és el moment indicat pel diàleg que s’estableix a través del mitjancer, del patró, dins la ciutat de Vic. Just abans de l’ofici de Festa major, el seguici de les autoritats civils, encapçalades per l’alcalde i acompanyades per nombrosos símbols ciutadans, fa el camí des de l’Ajuntament cap a la catedral. El trajecte no hauria pogut ser millor escollit. A mig camí, tot el grup s’atura –a la casa natalícia del sant-, recull i agombola la relíquia de sant Miquel, la seva imatge escultòrica i la bandera. Des d’allà, són escortades fins a la seu vigatana. Fins aquí és la ciutat qui, en primera instància, creu posseir el patró.

Arribats a la catedral, però, cedeix el patró (enganyosament perquè mai ha estat totalment seu) al poder episcopal que el col·loca, ara, al mateix pla del prelat, en el creuer de la nau central, presidint la cerimònia.

L’evidència plàstica més clara d’aquest diàleg es pot observar al final de l’ofici de Festa major. Hi ha dos moments clau, i de gran força simbòlica, que exemplifiquen de forma gestual i ben explícita, que l’amfitrió (el poder episcopal) és qui té la iniciativa, qui deté el veritable potestat sobre els fets terrenals i celestials.

El primer té lloc quan l’àliga, símbol ciutadà per excel·lència, entra al temple i ofereix una dansa solemne davant els dos representants eclesiàstics, bisbe i sant patró. Aquest fet, que es va realitzar l’any passat per primera vegada, conté un significat ben profund que va més enllà de l’aspecte estètic.

Finalment, esdevé el segon moment antropològicament més substancial. Es tracta del darrer i definitiu ritual de devoció al sant patró: l’alcalde el primer i seguidament la resta de fidels, passen a fer la besada al reliquiari que subjecta pacientment un eclesiàstic. En aquest moment, el contacte esdevé físic, a més d’espiritual, entre el protector celestial i els ciutadans. La comunió és perfecta: protector i protegits es mouen al mateix ritme, en la mateix sintonia. Un any més, l’un i els altres, restaran subjectes als designis marcats pel Transcendent.

*Article publicat a El 9 Nou, núm. 3188, 6 de juliol de 2012, p. 47