22 de juny 2012

Els sants patrons de Vic i la seva presencia a la façana de la catedral d'abans de 1936

La reforma neoclàssica de la catedral de Vic, duta a terme a finals del segle XVIII, va fer desaparèixer la major part de l’edifici romànic i gòtic i la capella de Santa Maria de la Rodona. A més d’aquests i d’altres efectes sobre el patrimoni medieval, fruit de l’evolució històrica, la “nova” seu vigatana va deixar elements que avui considerem indestriables del passat i present de la ciutat. A mig camí, però, es van quedar alguns dels símbols que, durant el segle XIX i primer quart del XX, els eren característics. Es tracta, especialment, de les figures escultòriques que presidien la cornisa de la façana i els primers contraforts de l’edifici, dedicats als sants patrons de la ciutat, i que van ser víctimes del fervor anticlerical dels prrimers dies de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).


Postal de Thomas.
Barcelona
El bisbe Antonio Manuel de Artalejo (1777-1782) va emprendre la reforma que va conduir a l’actual temple neoclàssic. La consagració es va fer en època del seu successor, Francesc de Veyan i Mola, el 15 de setembre de 1803, enmig de grans manifestacions festives i litúrgiques. La façana, de pedra blanca de Sant Bartomeu del Grau, era descrita de la següent manera a la pàgina 18 del fulletó editat per Segimon Pou a la impremta de Dorca, en record de l’esdeveniment:


Tiene dos órdenes de arquitectura, à saber primero y segundo; el primero es toscano, y el segundo dórico, rematando con una hermosa proporcionada balaustrada; sobre el firme de las seis pilastras, con que está adornada la dicha fachada, están colocadas seis estatuas colosales de los Santos Patronos, hechas de la misma piedra blanca; à saber, sobre las mas exteriores la de los Santos Luciano y Marciano, en las inmediatas à estas las de S. Justo, y B. Miguel de los Santos, y en las más céntricas las de S. Bernardo Calvó, y Santa Escolástica


Com bé diu aquest document imprès, eren sis els patrons representats presidint la façana de la catedral; potser volien recordar les estàtues dels apòstols i sants de la façana de la basílica de Sant Pere del Vaticà i de la seva gran plaça. A la part superior de la banda del cloquer estaven representats sant Just i sant Bernat Calbó; a la banda del claustre o palau episcopal, santa Escolàstica i sant Miquel dels Sants. Restaven, a mitja alçada, en els sortints que encara es poden veure a banda i banda, els dos màrtirs sant Llucià (cloquer) i sant Marcià (claustre o palau).


És interessant, ara que estem en el cas, fer una breu pinzellada de la personalitat d’aquests sis patrons i de les seves posicions estàtiques en la façana descrita. A la part central, més propera a la creu situada sobre el frontó que presideix el conjunt, hi havia els dos patrons més destacats a finals del XVIII. Sant Bernat Calbó, bisbe de Vic entre 1233 i 1243, va ser canonitzat el 1710 després d’una llarga tradició de culte i veneració a la mateixa seu que gaudia del privilegi de posseir-ne el seu cos. Santa Escolàstica, germana de sant Benet, mai havia trepitjat aquesta terra, però Vic es lloava de posseir-ne tot un peu en un ric reliquiari almenys des del segle XV. Als dos extrems exteriors hi havia sant Just, antic patró del capítol catedralici i, aleshores, patró del bisbat, el qual, a finals de l’època medieval, era considerat protector contra els terratrèmols i se li havia afegit la propietat de deslliurar de l’excés de pluja. Miquel dels Sants, que el 1803 només havia estat declarat beat, era una figura emergent que s’imposaria, especialment, a partir de la seva canonització el 1862.


En un lloc secundari i inferior, a la cornisa del primer contrafort de l’edifici, hi havia els dos sants patrons de la ciutat. Sant Llucià era a la banda del cloquer, i sant Marcià al del Palau Episcopal. Els dos Sants Màrtirs, com eren coneguts sant Llucià i sant Marcià, tenien una significació més civil que religiosa. El 1656 s’havien imposat com a protectors preferents de Vic, defensats pel Consell de la Ciutat, per davant del pretendent que aportava el Capítol catedralici, sant Just. Des d’aleshores, havien estat ben presents en l’imaginari col•lectiu dels vigatans en mostres de devoció popular i en elements arquitectònics del paisatge urbà, com les capelletes de carrer. Malgrat tot, a finals del segle XVIII, molt abans que perdessin el protagonisme en favor de sant Miquel dels Sants, ja van estar destinats a una presència menys destacada dins l’arquitectura catedralícia.


Santa Coloma
de Centelles

L’any 1936, a l’inici de la contesa civil, les sis estàtues van ser abatudes. La disbauxa dels primers dies i la massiva destrucció de simbologia religiosa amuntegada a diferents llocs de la ciutat, víctima del foc, va eliminar veritables obres d’art. Estirades amb cordes, una a una, les estàtues presents a les fornícules dels edificis religiosos i d’habitatges privats van perdre el seu lloc i la dignitat que se’ls havia atorgat. Davant la catedral, passat un temps, els fragments de majors dimensions de les escultures dels sants patrons van ser traslladats a un descampat situat rere el col•legi de Sant Miquel, on van restar durant un cert temps.


Mare de Déu de la
Font de Manlleu
La qualitat de la pedra va aconsellar, però, d’aprofitar-ne alguns per elaborar noves escultures, de menors dimensions. Així, se sap que de la peça restant de sant Bernat Calbó, l’any 1940, l’artista Pere Puntí en va esculpir la imatge que presideix la font de la Mare de Déu de Manlleu; igualment, Jaume Seguranyes va esculpir, per la mateixa època, la que resta a la façana de l’església parroquial de sant Coloma de Centelles sense que sapiguem quin sant era l’original. D’alguna manera, queda manifest, tot i que encara mai hi ha hagut la voluntat decidida de reposar-les, que algunes de les sis escultures antigues de la catedral de Vic perduren en esperit i matèria, al seu cor mineral, en forma d’altres imatges.
Potser ja seria hora, després que fa uns anys es recuperés la imatge de sant Pere a la fornícula central, que es comencés a plantejar la reposició del conjunt escultòric de la cornisa neoclàssica. L'avinentesa dels 150 anys de la canonització de Sant Miquel podria marcar l'inici de recuperació d'aquesta magnífica portada mitjançant una primera figura escultòrica, la del patró de la ciutat. Una reposició que aniria a favor d'una millora estètica i artística d'una façana que tot i ser conceptualment equilibrada, pateix, i així ho hem sentit a dir sovint, d'una excessiva fredor.