16 de juny 2012

Antoni Pladevall enceta les festes Tradifoc 2012 amb un pregó sobre els inicis de la Flama del Canigó


Ahir divendres, a la sala d’exposicions de Can Puget de Manlleu va tenir lloc el primer acte de les festes de Tradifoc Manlleu 2012 dedicades a la tradició dels focs de Sant Joan i la Flama del Canigó.

Com és habitual, el tret de sortida de les celebracions tenen forma de pregó que ofereix una personalitat dins el món vinculat amb la cultura catalana i, especialment, en la festa dels Focs de Sant Joan. Enguany, l’encarregat d’aquesta missió ha estat el Dr. Antoni Pladevall, una de les personalitats amb més coneixements de la gran majoria d’àmbits vinculats a la nostra historia passada i recent.

L’acte va ser presentat per Àlex Garrido, actual regidor de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Manlleu. Lluís Soler, president de Tradifoc Manlleu, va presentar el pregoner, de llarga i intensa biografia i producció bibliogràfica a l’entorn de la història i la cultura catalanes.

Antoni Pladevall va situar dedicar gran part del seu discurs a situar els orígens de la vigent tradició de la Flama de Sant Joan i la festa dels focs, com unió entre el poble català trinxat després del Tractat dels Pirineus , Per arribar a aquest punt va caldre vèncer els prejudicis que a banda i banda dels Pirineus s’havien establert i potenciat des dels estats espanyol i francès vers els veïns respectius; Catalunya (sud i nord), al mig, era víctima d’aquesta inèrcia fonamentada en criteris més aviat capciosos.

A la dècada de 1940 van arrencar algunes iniciatives tímides des de Catalunya nord, on hi havia llibertat democràtica però on l’entramat cultural català era molt puntual. La recuperació de les fogueres enceses per Sant Joan, (que tot i ser ancestrals gairebé eren inexistents des de la Segona Guerra Mundial) havia estat promoguda pel Cercle de Joves de Perpinyà i s’havia establert la vinculació amb la muntanya del Canigó com a referent a l’hora d’encendre els focs dels llocs propers; aquesta va ser l’espurna que posteriorment va fer néixer la coneguda Flama que ara coneixem. L’any 1963, es va promoure el costum de fer baixar una flama encesa al cim del massís per repartir-la pels pobles de la vall del Tet. I l’any següent, ja arribava a Perpinyà, al Castellet,
Amb motiu d’un altra iniciativa nascuda al nord dels Pirineus, la Romeria dels cims, es va generar i intensificar el contacte amb la Unió Excursionista de Vic tot utilitzant la figura de Jacint Verdaguer com a nexe d’unió. En aquesta Romeria, una flama era repartida des de l’església del monestir de Sant Martí del Canigó cap a d’altres esglésies del voltant. I el 1962, ho va fer, per primera vegada, a una església situada al sud dels Pirineus.

A partir de 1966, aquesta llengua de foc traspassaria definitivament la frontera administrativa per Coll d’Ares i prendria dos camins en terres sudcatalanes: cap al Ripollès i Osona, i cap a Olot i Girona. Des de llavors, cada festa de Sant Joan, la Flama passaria a recórrer més territori fins escampar-se pels Països catalans.

El mateix Pladevall va acabar el seu pregó definint tot aquest procés de gestació de la Flama del Canigó en tres paraules: fe, coratge i catalanitat.

L’acte es va cloure amb una gran actuació musical dels alumnes de l'Escola El Carme-Vedruna que van finalitzar amb un emotiu cant de l'himne d'Els Segadors.

Qui vulgui conèixer els detalls del naixement de les manifestacions populars que van proporcionar l’origen de la Flama del Canigó pot gaudir de la lectura d’un llibre on el mateix Antoni Pladevall va participar: Flama del Canigó: Focs de Sant Joan. Camprodon: Editorial D; Amics de la Flama del Canigó, 1999, 152 pàgs.