Ahir divendres, a la sala d’exposicions de Can
Puget de Manlleu va tenir lloc el primer acte de les festes de Tradifoc Manlleu
2012 dedicades a la tradició dels focs de Sant Joan i la Flama del Canigó.
Com és habitual, el tret de sortida de les
celebracions tenen forma de pregó que ofereix una personalitat dins el món
vinculat amb la cultura catalana i, especialment, en la festa dels Focs de Sant
Joan. Enguany, l’encarregat d’aquesta missió ha estat el Dr. Antoni Pladevall,
una de les personalitats amb més coneixements de la gran majoria d’àmbits
vinculats a la nostra historia passada i recent.
L’acte va ser presentat per Àlex Garrido, actual
regidor de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Manlleu. Lluís Soler,
president de Tradifoc Manlleu, va presentar el pregoner, de llarga i intensa
biografia i producció bibliogràfica a l’entorn de la història i la cultura
catalanes.
Antoni Pladevall va situar dedicar gran part
del seu discurs a situar els orígens de la vigent tradició de la Flama de Sant
Joan i la festa dels focs, com unió entre el poble català trinxat després del
Tractat dels Pirineus , Per arribar a aquest punt va caldre vèncer els
prejudicis que a banda i banda dels Pirineus s’havien establert i potenciat des
dels estats espanyol i francès vers els veïns respectius; Catalunya (sud i
nord), al mig, era víctima d’aquesta inèrcia fonamentada en criteris més aviat
capciosos.
A la dècada de 1940 van arrencar algunes
iniciatives tímides des de Catalunya nord, on hi havia llibertat democràtica però
on l’entramat cultural català era molt puntual. La recuperació de les fogueres
enceses per Sant Joan, (que tot i ser ancestrals gairebé eren inexistents des
de la Segona Guerra Mundial) havia estat promoguda pel Cercle de Joves de
Perpinyà i s’havia establert la vinculació amb la muntanya del Canigó com a
referent a l’hora d’encendre els focs dels llocs propers; aquesta va ser l’espurna
que posteriorment va fer néixer la coneguda Flama que ara coneixem. L’any 1963,
es va promoure el costum de fer baixar una flama encesa al cim del massís per
repartir-la pels pobles de la vall del Tet. I l’any següent, ja arribava a
Perpinyà, al Castellet,
Amb motiu d’un altra iniciativa nascuda al
nord dels Pirineus, la Romeria dels cims, es va generar i intensificar el contacte
amb la Unió Excursionista de Vic tot utilitzant la figura de Jacint Verdaguer
com a nexe d’unió. En aquesta Romeria, una flama era repartida des de l’església
del monestir de Sant Martí del Canigó cap a d’altres esglésies del voltant. I
el 1962, ho va fer, per primera vegada, a una església situada al sud dels
Pirineus.
A partir de 1966, aquesta llengua de foc
traspassaria definitivament la frontera administrativa per Coll d’Ares i
prendria dos camins en terres sudcatalanes: cap al Ripollès i Osona, i cap a
Olot i Girona. Des de llavors, cada festa de Sant Joan, la Flama passaria a
recórrer més territori fins escampar-se pels Països catalans.
L’acte es va cloure amb una gran actuació
musical dels alumnes de l'Escola El Carme-Vedruna que van finalitzar amb un
emotiu cant de l'himne d'Els Segadors.
Qui vulgui conèixer els detalls del naixement
de les manifestacions populars que van proporcionar l’origen de la Flama del
Canigó pot gaudir de la lectura d’un llibre on el mateix Antoni Pladevall va
participar: Flama del Canigó: Focs de Sant Joan. Camprodon: Editorial D; Amics
de la Flama del Canigó, 1999, 152 pàgs.
