16 d’abr. 2012

Introducció a 'Els sants patrons de Vic'


Les ciutats que són capitals diocesanes tenen un component afegit que les fa diferents a les altres. Aquest fet extraordinari es palpa, especialment, en aquells casos en què, com pregonava el lema publicitari del Vic de fa uns anys, siguin fetes “a mesura humana”.
Vic és una de les ciutats episcopals catalanes, d’origen anterior a l’edat mitjana, de menors dimensions. Per tant, el pes de la presència de la figura del bisbe és proporcionalment més destacable que d’altres urbs de l’entitat territorial més propera. Per tant, la presència d’un bisbe, del capítol catedralici, i de la resta de serveis eclesiàstics, en convivència amb les institucions civils, ha marcat la seva història de forma decisiva. Ho va reconèixer Josep Pla quan va descriure la capital d’Osona: “Vic és essencialment un bisbat. És aquesta força, en realitat, la que dirigeix i mana (1)”.
Són paraules semblants que diu Marc Sureda, en tractar el cas de Girona,  quan afirma que en una ciutat episcopal “les relacions entre catedral i ciutat són inexcusablement un dels fils conductors de la història del lloc gairebé d’ençà, es podria dir, de la instal·lació del cristianisme (2)”.
El cas de Vic és encara més especial pel fet que durant l’època medieval, va tenir un altre component d’alteració i clarament influent en aquestes relacions. La divisió entre dues jurisdiccions, cadascuna amb els seus poders temporals, que va incidir notablement en el model i les formes d’actuació política.
En aquest diàleg entre estaments legalment constituïts, més enllà dels fets estrictament protocol·laris o conjunturals afectats per cada moment històric, han existit uns moments, (motius i focus) de tensió diversos i ben identificables. D’aquestes divergències se’n pot destacar, per aquest estudi, el nomenament i la promoció dels sants patrons col·lectius del territori i, especialment, de la ciutat.
La ciutat de Vic, com gairebé totes les poblacions de l’occident cristià, ha tingut els seus sants patrons o protectors celestials. En el transcurs de la història, però, aquests han anat canviant. La presència de relíquies, sense origen identificat més enllà del relat llegendari, i l’hagiografia local de difícil constatació, havien esdevingut arguments de pes suficient per admetre als sants dels quals en feien referència o record entre els patrons ciutadans.
Durant l’edat mitjana, tres relíquies o cossos sants ocupen l’interès dels prohoms i dels centres religiosos de la ciutat de Vic: els anomenats Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, que la llegenda fa fills de Vic, i el frare llec sant Just, que la tradició situa com a canonge de la seu; A aquests, cal sumar-hi, el bisbe canonitzat de forma popular, sant Bernat Calbó. Precisament, a l’epístola exhortatòria de Berenguer de Saguàrdia, bisbe de Vic entre 1306 i 1328, “adreçada als seus diocesans i d'altres, a fi que no desisteixin de promoure pies almoines per a l'obra del claustre projectada en la seva església catedral” ja es fa referència a tots aquests sants esmentats;  de sant Llucià i sant Marcià que “van ser coronats amb la palma del martiri en la ciutat”, del beat Just, confessor, i del “celebrat personatge Bernat bisbe mort en la seva església, pel molts mèrits del qual la virtut del Altíssim va obrar oberts miracles en aquesta església (3)”. A aquestes relíquies caldria afegir, també, la de santa Escolàstica, que ja és esmentada en document de 1475 (4), i la devoció particular a sant Pau de Narbona. De tots aquests, s’acabarien imposant com a patrons ciutadans els màrtirs Llucià i Marcià, defensats des de la jurisdicció civil, en una renyida competència amb sant Just, defensat pel capítol de canonges de la catedral.
Les controvèrsies, els arguments i les formes d’elecció d’uns o d’altres patrons vigatans són l’objecte d’aquest estudi que intenta aprofundir en un aspecte de la religiositat popular que podria estendre’s a moltes d’altres poblacions. El cas de Vic, però, conté un ingredient que el fa diferent o, almenys, el fa sortir de la norma habitual i que el fa mereixedor de la suficient atenció.
Per una banda, si bé era comú, com afirma Martí Gelabertó, que les classes dirigients procuressin convertir les relíquies i els elements relacionats amb els sants en objectes que refermessin el sentit identitari a partir dels centres de poder, especialment les seus episcopals (5), a Vic va ocórrer tot el contrari: les relíquies dels patrons que s’acaben imposant al segle XVII com a protectors ciutadans, estan relacionades amb la jurisdicció civil i no l’eclesiàstica; el centre no és la catedral sinó l’antiga església castral.
Per altra banda, tampoc es dóna allò que constata Cristina Godoy quan diu que ja a l’antiguitat tardana existia una identificació entre el màrtir, les seves  relíquies, i el bisbe de la ciutat: “És evident que el futur prestigi i poder dels bisbes dins les ciutats implicava una adequada canalització de la devoció popular cap a fórmules oficials de culte”. Així, segueix Godoy, es constata “l’absoluta importància de les relíquies dels màrtirs en la cristal·lització del poder i del prestigi episcopal” i que “el bisbe esdevé el patronus-visible del patronus-invisible, que és el màrtir (6)”. En aquest cas, la personalitat vigatana directament relacionada amb les relíquies dels patrons havia estat el conseller en cap o veguer i no el bisbe.
Més endavant, en època barroca i d’acord amb els nous temps indicats pel concili de Trento, es començaria a imposar, per damunt dels anteriors, un autèntic fill de la ciutat: sant Miquel dels Sants. Aquest, després de les incerteses que la historiografia més estricta imposava respecte l’origen dels antics patrons, es presentaria com el veritable i únic patró que era saludat per la premsa com creien que es mereixia: “Los pueblos como los individuos necesitan sus tutelares que les sirvan de escudo de defensa, y á nadie mejor que à su hijo Miguel podia escoger la ciudad de Vich para que fuera su Patrono, su salvaguardia en los peligros, y protector en sus calamidades (7)”.
Finalment, en els arguments que recolzaven un o altre patró cal tenir en compte, allò tan subjectiu que descrivia amb precisió Bonaventura Selva a mitjan dècada de 1960: “La predilecció, fins quan es tracta de Sants, la fan els ausonencs [vigatans] guiant-se per una flaire que només ells coneixen i que ho pot resumir la frase de: Són més vigatans. Què és el que això vol dir? Exactament no ho sé, però he observat que quan a una figura (sigui política o artística) li ha mancat el do d’apropament al poble, aquesta cosa imponderable que ningú no es veu en cor de definir ha estat batejada dient: No és prou vigatà (8)”.

Si en voleu saber més: 
Notes
1 Pla, Josep. Guia de Catalunya. Barcelona: Destino, 1971, p. 89
2 Sureda, Marc. “La Catedral i la Ciutat, dels orígens medievals al segle XVIII”, dins Església, societat i poder a Girona. Segles XVI-XX, Girona, 2007, p. 39.
3 “Epístola exhortatòria de Dominus Berenguer Çaguàrdia, bisbe de Vic, adreçada als seus diocesans i d'altres, a fi que no desisteixin de promoure pies almoines per a l'obra del claustre projectada en la seva església catedral. Any del Senyor MCCCXXVI” recollida a: Villanueva, Jaime. Viage literario por las iglesias de España. Madrid: Imp. Real, 1803-1852, vol. 7, p. 263
4 L’esmentat document es recull a l’article: Gudiol i Cunill, Josep. “La relíquia de Santa Escolàstica en la Catedral de Vich”, Gazeta de Vich, núm. 2154, any 1920 [s. p.]
5 Gelabertó, Martí. “Cultura clerical, religiosidad de los laicos y orden político en la Cataluña moderna (siglos XVI-XVIII)”, Pedralbes, núm. 23, 2003, p. 688
6 Godoy, Cristina. “Poder i prestigi episcopal en relació amb el culte de les relíquies dels màrtirs”, dins Homenatge a Miquel Tarradell. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1993, p. 892-893
7 Eco de la Montaña, núm 342, 5 de juliol de 1866, p. 1
8 Selva, Bonaventura. Vigatans i vigatanisme. Barcelona : Selecta, 1965, p. 53

El 9 Nou anuncia la presentació a l'Albergueria del 'Diccionari de sants..."

El bisetmanari El 9 Nou anuncia, en lloc destacat, la presentació del Diccionari de sants històrics catalans que tindrà lloc demà dimarts 17 d'abril, a dos quarts de 9 del vespre, a l'Albergueria de Vic.
Recordeu que tothom hi és convidat!