Les ciutats que són capitals diocesanes tenen
un component afegit que les fa diferents a les altres. Aquest fet extraordinari
es palpa, especialment, en aquells casos en què, com pregonava el lema
publicitari del Vic de fa uns anys, siguin fetes “a mesura humana”.
Vic és una de les ciutats episcopals
catalanes, d’origen anterior a l’edat mitjana, de menors dimensions. Per tant,
el pes de la presència de la figura del bisbe és proporcionalment més
destacable que d’altres urbs de l’entitat territorial més propera. Per tant, la
presència d’un bisbe, del capítol catedralici, i de la resta de serveis
eclesiàstics, en convivència amb les institucions civils, ha marcat la seva
història de forma decisiva. Ho va reconèixer Josep Pla quan va descriure la
capital d’Osona: “Vic és essencialment un bisbat. És aquesta força, en
realitat, la que dirigeix i mana (1)”.
Són paraules semblants que diu Marc Sureda, en
tractar el cas de Girona, quan afirma
que en una ciutat episcopal “les relacions entre catedral i ciutat són
inexcusablement un dels fils conductors de la història del lloc gairebé d’ençà,
es podria dir, de la instal·lació del cristianisme (2)”.
El cas de Vic és encara més especial pel fet
que durant l’època medieval, va tenir un altre component d’alteració i
clarament influent en aquestes relacions. La divisió entre dues jurisdiccions,
cadascuna amb els seus poders temporals, que va incidir notablement en el model
i les formes d’actuació política.
En aquest diàleg entre estaments legalment
constituïts, més enllà dels fets estrictament protocol·laris o conjunturals
afectats per cada moment històric, han existit uns moments, (motius i focus) de
tensió diversos i ben identificables. D’aquestes divergències se’n pot
destacar, per aquest estudi, el nomenament i la promoció dels sants patrons
col·lectius del territori i, especialment, de la ciutat.
La ciutat de Vic, com gairebé totes les
poblacions de l’occident cristià, ha tingut els seus sants patrons o protectors
celestials. En el transcurs de la història, però, aquests han anat canviant. La
presència de relíquies, sense origen identificat més enllà del relat
llegendari, i l’hagiografia local de difícil constatació, havien esdevingut
arguments de pes suficient per admetre als sants dels quals en feien referència
o record entre els patrons ciutadans.
Durant l’edat mitjana, tres relíquies o cossos
sants ocupen l’interès dels prohoms i dels centres religiosos de la ciutat de
Vic: els anomenats Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, que la llegenda fa fills de
Vic, i el frare llec sant Just, que la tradició situa com a canonge de la seu;
A aquests, cal sumar-hi, el bisbe canonitzat de forma popular, sant Bernat
Calbó. Precisament, a l’epístola exhortatòria de Berenguer de Saguàrdia, bisbe
de Vic entre 1306 i 1328, “adreçada als seus diocesans i d'altres, a fi que no
desisteixin de promoure pies almoines per a l'obra del claustre projectada en
la seva església catedral” ja es fa referència a tots aquests sants
esmentats; de sant Llucià i sant Marcià
que “van ser coronats amb la palma del martiri en la ciutat”, del beat Just,
confessor, i del “celebrat personatge Bernat bisbe mort en la seva església,
pel molts mèrits del qual la virtut del Altíssim va obrar oberts miracles en
aquesta església (3)”. A aquestes relíquies caldria afegir, també, la de santa
Escolàstica, que ja és esmentada en document de 1475 (4), i la devoció
particular a sant Pau de Narbona. De tots aquests, s’acabarien imposant com a
patrons ciutadans els màrtirs Llucià i Marcià, defensats des de la jurisdicció
civil, en una renyida competència amb sant Just, defensat pel capítol de
canonges de la catedral.
Les controvèrsies, els arguments i les formes
d’elecció d’uns o d’altres patrons vigatans són l’objecte d’aquest estudi que
intenta aprofundir en un aspecte de la religiositat popular que podria
estendre’s a moltes d’altres poblacions. El cas de Vic, però, conté un
ingredient que el fa diferent o, almenys, el fa sortir de la norma habitual i
que el fa mereixedor de la suficient atenció.
Per una banda, si bé era comú, com afirma
Martí Gelabertó, que les classes dirigients procuressin convertir les relíquies
i els elements relacionats amb els sants en objectes que refermessin el sentit
identitari a partir dels centres de poder, especialment les seus episcopals (5),
a Vic va ocórrer tot el contrari: les relíquies dels patrons que s’acaben
imposant al segle XVII com a protectors ciutadans, estan relacionades amb la jurisdicció
civil i no l’eclesiàstica; el centre no és la catedral sinó l’antiga església
castral.
Per altra banda, tampoc es dóna allò que
constata Cristina Godoy quan diu que ja a l’antiguitat tardana existia una
identificació entre el màrtir, les seves
relíquies, i el bisbe de la ciutat: “És evident que el futur prestigi i poder
dels bisbes dins les ciutats implicava una adequada canalització de la devoció
popular cap a fórmules oficials de culte”. Així, segueix Godoy, es constata
“l’absoluta importància de les relíquies dels màrtirs en la cristal·lització
del poder i del prestigi episcopal” i que “el bisbe esdevé el patronus-visible
del patronus-invisible, que és el màrtir (6)”. En aquest cas, la personalitat
vigatana directament relacionada amb les relíquies dels patrons havia estat el
conseller en cap o veguer i no el bisbe.
Més endavant, en època barroca i d’acord amb
els nous temps indicats pel concili de Trento, es començaria a imposar, per
damunt dels anteriors, un autèntic fill de la ciutat: sant Miquel dels Sants.
Aquest, després de les incerteses que la historiografia més estricta imposava
respecte l’origen dels antics patrons, es presentaria com el veritable i únic
patró que era saludat per la premsa com creien que es mereixia: “Los pueblos
como los individuos necesitan sus tutelares que les sirvan de escudo de
defensa, y á nadie mejor que à su hijo Miguel podia escoger la ciudad de Vich
para que fuera su Patrono, su salvaguardia en los peligros, y protector en sus
calamidades (7)”.
Finalment, en els arguments que recolzaven un
o altre patró cal tenir en compte, allò tan subjectiu que descrivia amb
precisió Bonaventura Selva a mitjan dècada de 1960: “La predilecció, fins quan
es tracta de Sants, la fan els ausonencs [vigatans] guiant-se per una flaire
que només ells coneixen i que ho pot resumir la frase de: Són més vigatans. Què
és el que això vol dir? Exactament no ho sé, però he observat que quan a una
figura (sigui política o artística) li ha mancat el do d’apropament al poble,
aquesta cosa imponderable que ningú no es veu en cor de definir ha estat
batejada dient: No és prou vigatà (8)”.
Si en voleu saber més:
Notes
1 Pla, Josep. Guia de Catalunya. Barcelona:
Destino, 1971, p. 89
2 Sureda, Marc. “La Catedral i la Ciutat , dels orígens
medievals al segle XVIII”, dins Església, societat i poder a Girona. Segles
XVI-XX, Girona, 2007, p. 39.
3 “Epístola exhortatòria de Dominus Berenguer
Çaguàrdia, bisbe de Vic, adreçada als seus diocesans i d'altres, a fi que no
desisteixin de promoure pies almoines per a l'obra del claustre projectada en
la seva església catedral. Any del Senyor MCCCXXVI” recollida a: Villanueva,
Jaime. Viage literario por las iglesias de España. Madrid: Imp. Real,
1803-1852, vol. 7, p. 263
4 L’esmentat document es recull a l’article:
Gudiol i Cunill, Josep. “La relíquia de Santa Escolàstica en la Catedral de
Vich”, Gazeta de Vich, núm. 2154, any 1920 [s. p.]
5 Gelabertó, Martí. “Cultura clerical,
religiosidad de los laicos y orden político en la Cataluña moderna (siglos
XVI-XVIII)”, Pedralbes, núm. 23, 2003, p. 688
6 Godoy, Cristina. “Poder i prestigi episcopal
en relació amb el culte de les relíquies dels màrtirs”, dins Homenatge a Miquel
Tarradell. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1993, p. 892-893
7 Eco de la Montaña , núm 342, 5 de juliol de 1866, p. 1
8 Selva, Bonaventura. Vigatans i vigatanisme.
Barcelona : Selecta, 1965, p. 53
