Els vincles de relació entre la figura
simbòlica que representen els sants i la societat humana, ja sigui des d’un
punt de vista individual com col·lectiva, adquireixen forma i s’exemplifiquen
al voltant dels conceptes de patronatge i de patró.
Enric Moliné defineix patronatge com la
“protecció espiritual atribuïda, demanada o reconeguda a un sant (1)”. I el Diccionari català-valencià-balear
d’A. M. Alcover i F. de B. Moll descriu, entre les diferents accepcions, que
patró significat “protector; qui té sota la seva protecció alguna persona,
cosa, institució”; i en el cas religiós, assenyala que el significat és “el sant
sota la invocació i protecció del qual està una església, un poble, una
congregació, una persona, etc (2)”.
Aquesta interpretació, vinculada als sants des
de l’antiguitat tardana no provenia, segons Peter Brown (3) de la supervivència de les antigues divinitats paganes, sinó que reproduïa el
model de relació entre els patrons romans amb els quals diversos membres de la
plebs tenien una associació de clients. Un exemple d’aquest fet apareix a la
carta del bisbe Sever de Menorca en la qual anunciava la conversió dels jueus
de Magona (Maó) arran de la presència de les relíquies de sant Esteve. En el
conflicte s’evidencia quins eren els patrons de cada part:
“El poble jueu recolzava sobretot en
l’autoritat i destresa d’un tal Teodor, el qual era l’home més important
d’aquella ciutat, no solament entre els jueus, sinó també entre els cristians,
per la seva fortuna i pels càrrecs civils. És que entre ells fou doctor de la
llei i, per emprar un terme seu, havia estat “pare dels pares”. Dins la ciutat
havia exercit tots els càrrecs municipals, havia estat ja ‘defensor’ i encara
avui és ‘patró’ del municipi” (...) Per altra banda, els cristians, com a més
humils d’esperit i de forces que eren però superiors pel vigor de la veritat,
imploraven l’ajut de llur ‘patró’ Esteve, fins que els dos exèrcits, havent ja
concertat el dia de la disputa, es retiraren per a una treva (4)”.
En aquest cas, com diu Peter Brown, sant
Esteve es va mostrar com un patró expert en l’art del consens i en la resolució
de les tensions entre les estructures de poder i conflictes
socials, esdevenint el patronus communis, “el patró de tots (5)”.
L’elecció d’un patró o patrona, d’un sant o
una santa, amb identificació preferent amb un col·lectiu determinat –sigui
segons un ofici compartit o per viure en un lloc determinat- era un fet de
certa importància. La tradició ha anat consolidant, a través dels temps, la
designació de sants o santes com a protectors celestials d’un territori
determinat (país, diòcesi, comarca, subcomarca, ciutat o altre tipus de
població). Podia ser, com en molts casos, diferent al titular de la parròquia o
de la parròquia originària de la contrada. Així, els patrons, protectors i
advocats defensors entraven a formar part de l’imaginari col·lectiu com a
símbol d’identitat i de cohesió comunitària.
La tria de patrons no va tenir una normativa
fins al 1630. En aquella època s’aplicaven els acords adoptats al concili de
Trento (1545-1563). Sobre aquest concili ecumènic, Fernando Martínez, afirma
que “s’ha dit que Trento no es va limitar a una contrarreforma, sinó que va
impulsar una autèntica reforma catòlica. I, veritablement, va realitzar una
important fixació de dogmes i una reforma moral; però en allò que relacionat
amb la religositat i les seves formes, an actitud d’obert desafiament a les
posicions protestants, validant el model que venia de temps anteriors: el culte
a la Verge i els sants, imatges i relíquies, el purgatori, les cerimònies
externes...(6). Precisament, en la 25a sessió, el 3 i 4
de desembre de 1563, va tractar sobre la invocació, veneració i relíquies dels
sants, i de les sagrades imatges on es manava que els bisbes vetllessin per la
correcta i adequada devoció de part dels fidels.
El decret de 1630 promulgat pel pontífex Urbà
VIII sobre la tria dels sants com a patrons, segons la Sacra Congregació de
Ritus, establia la normativa per elegir-los:
“Podran ser-ne elegits dos solament com a
patrons, els quals tindran el títol de sants decretats per la Església
públicament, no els que siguin solament beats (...) D’aquests, el poble haurà
d’haver elegit per sufragi secret, mitjançant el consell general d’aquella
ciutat o lloc, no solament per oficialisme, dels quals podran accedir —a ser
patrons— per consens dels bisbes i clergues dels llocs (7)”.
Per tant, la tria de quin sant o santa havia
de respondre a la qualitat de patró o patrona havia de ser, segons els
postulats eclesiàstics, una elecció popular. Així, la Sagrada Congregació de
Ritus, predecessora de la Congregació per les Causes dels Sants (Congregatio de
Causis Sanctorum), manifestava que “la Sagrada Congregació, amb aprovació del
Sant Pare ha decidit, que en l’elecció dels Patrons, s’ha de seguir el següent
ordre: que el Patró d’una ciutat havia de ser elegit pel poble, en una
assemblea general prèvia de la ciutat o lloc amb consentiment exprés del bisbe
i clerecia de la població”. Posteriorment, la Congregació analitzaria les
causes de la tria i en cas de consideració positiva, l’aprovaria. A més,
quedava molt clar que “el bisbe ha de saber que no és permès variar l’elecció
d’un Patró feta abans pel poble amb consentiment de la clerecia i del bisbe i
aprovació de la Santa Seu, o observada durant el temps prescrit (8)”.
D’acord amb aquests preceptes, el 1741, fra
Josep Monton descrivia al patró de la següent manera:
“El Patron, es aquel, que el Obispo con el
Pueblo lo eligen como tal, ò porque fue el primer Obispo de aquella Iglesia, ò
porque alli descansan sus Santas Reliquias, ò porque fue Ciudadano del mismo
Lugar, ò bien por haver experimentado su socorro en varias urgencias (9)”
A grans trets, avui dia, el concepte de sant
patró segueix sent el mateix. El nou santoral litúrgic de Catalunya (10) va ser confeccionat a partir de la
reforma de l’Any litúrigic i del Calendari romà de 1969 i seguint la Instructio
de calendariis particularibus atque Officiorum et Missarum propiis
recognoscendis de la Sagrada Congregació per al Culte Diví del 24 de juny de
1970. Aquest, estableix que només poden
ésser escollits com a Patrons de les nacions, regions i col·lectivitats aquells
Sants venerats legítimament amb aquest títol i que aquests han ser de escollits
per la clerecia i el poble i que hauran de ser aprovats pel Bisbe o una altra
autoritat eclesiàstica competent; així mateix, manifesta que “des d’ara només
hi haurà un Patró principal. Per motius peculiars, hom hi podrà afegir un altre
Patró com a secundari” així com “és clar que hom podrà elegir dos o més Patrons
principals, quan es tracta de Sants que són inscrits al Calendari tots alhora”
i que, tant com sigui possible, cal aplicar-ho als Patrons ja establerts.
Aquesta darrera consigna porta, però, dos matisos: “Els patrons, tant els principals
com els secundaris, que foren aclamats antigament en circumstàncies històriques
especials, i igualment els Patrons elegits aleshores per motius extraordinaris,
com la pesta, la guerra o d’altres calamitats, o bé per raons d’un culte
especial ara oblidat del tot, ja no hauran de ser venerats com a Patrons en
l’esdevenidor”; i “quan el culte i la devoció envers els Patrons constituïts
legalment o acceptats per tradició immemorial, amb el temps foren abandonats, o
bé no se sap de cert sobre aquell Sant, no hi ha cap inconvenient perquè sigui
escollit un altre Patró, després d’escatir bé el tema i d’escoltar tots els qui
hi tenen interès”. La referència a “tots els qui hi tenen interès” es refereix
a la clerecia i el poble indicats anteriorment. Respecte a la celebració
litúrgica, aquest “nou santoral” afirma que “pertoca de tributar-la només als Patrons escollits i proclamats
d’acord amb les consuetuds antigues o bé acceptats per una tradició immemorial”
i aclareix que “els altres sants no tenen cap mena de dret litúrgic especial,
encara que també siguin anomenats Patrons en un sentit més ampli, proposats
només per motius de pietat”.
Històricament, els canvis de patró, malgrat
fos un procés dificultós i gens desitjat per l’autoritat eclesiàstica, podia
dur-se a terme. Un exemple polèmic, en el seu moment, va ser la designació de
santa Teresa de Jesús com a patrona espanyola que va topar frontalment amb els
partidaris i defensors del patronatge ja establert de sant Jaume (11).
I és que el control, la capacitat d’utilitzar
el símbol del patró davant la població, era un instrument més de poder. Aquest
exercici de domini és, en paraules de Fernando Martínez, “el deler de recerca
d’una identitat urbana per part d’unes oligarquies que pretenien generalitzar
el culte d’un sant patró a tots els nivells de la societat local amb la
finalitat d’afermar-se dins d’aquesta davant d’altres grups de poder, de
minimitzar els conflictes socials i de preservar l’ordre imposat (12)”. En un altre sentit, complementari a
l’anterior, Pablo Sánchez Ferro esmenta que “la ciutat vol un sant patró que la
dignifiqui i doti d’identitat. És per això que la figura del patró transcendeix
el seu sentit d’advocat intercessor –un sentit la importància de la qual és
inqüestionable per a la mentalitat del devot que busca i sent (en els seus
miracles) l’empara de la seva mediació a l’esfera celestial, sumant-li la
qualitat de ser element de cohesió de la comunitat urbana, especialment en les
processions en què s’involucra la seva presència, tant en les de caràcter
festiu com en les de caràcter rogatiu (13)”.
L’admissió del patró, com a símbol col·lectiu
d’una població, va comportar formes de visualització ben evidents que han
perdurat fins a l’actualitat. La figura del sant o santa protector va ser
incorporada, per exemple, al calendari festiu. Joan Soler i Salvador Palomar
esmenten que “tot i que la laïcitat democràtica és condició de les festes
populars actuals, aquestes solen mantenir la dedicació històrica al sant o la
santa patrons de la localitat, acompanyada de determinades tradicions, costums
i referents de caràcter religiós”. Un d’aquests referents és, segons el
mateixos autors, “l’ofici solemne, que se celebra al temple parroquial a
l’entorn del qual s’ha aplegat i configurat històricament la població, i que sovint porta el nom i la dedicació del sant o la santa
commemorats en la festa major, ha estat durant molts anys, segurament, l’acte
festiu principal i significador (14)”.
La presència de relíquies era un factor que
reforçava la presència del patró. Marta Crispí ho constata quan diu “les
relíquies constituïen una realitat física; eren les restes visibles del sant i
alhora, però, tenien una connotació transcendent i simbòlica en tant que
visualitzaven una persona que fruïa ja de la plena contemplació i comunió amb
Déu i, com a tals, feien present la màxima aspiració del fidel cristià: el
gaudi de Déu en el cel (15)”.
La festivitat o diada del patró d’una ciutat o
d’un municipi, en la majoria dels casos ha esdevingut la festa principal del
seu calendari, l’anomenada Festa Major, Josefina Roma ho constata en dir que
“en molts casos s’ha pres per festa la diada del sant al qual va ser dedicada
l’església, sigui d’acord amb les relíquies que se’n conservaven a l’hora de la
consagració de l’altar o bé en consonància amb una advocació general, com és
ara la Mare de Déu d’Agost. En tots aquest casos la festa identifica un fet
local, la parròquia, i defineix els feligresos-veïns davant d’altres nuclis
poblacionals (16)”.
Si en voleu més:
Si en voleu més:
Notes
1 Moliné,
Enric. “Patrocini”
dins Diccionari eclesiàstic
de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 2001, vol 3,
p. 39
2 Alcover,
Antoni M; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca,: Moll, 1979, v. 8, p. 334-335
3 Brown, Peter,
The cult of saints: its
rise and function in latin christianity.Chicago: University of
Chicago, 1981,
p. 50-68.
4 Consensi.
Correspondència amb sant Agustí.
Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1987, vol. 1, p. 46-47
5 Brown,
Peter. The cult of… [op. cit.] , p. 105
6 Martínez,
Fernando. “Religión e identidad urbana en el arzobispado de Toledo (siglos
XVI-XVII)”, dins Religiosidad popular y
modelos de identidad en España y América. Cuenca: Universidad de
Castilla-La Mancha, 2000, p. 26
7 Ferraris,
Lucii. “Patroni sancti” dins Bibliotheca
canonica iuridica moralis theologicae nec non ascetica polemica rudriscitica
historica... Paris, 1856, tomus sextus, col. 181-186.
8 Falise. Diccionario de los decretos auténticos de la Sagrada Congregación de Ritos. Sevilla: Imp. Y Librería de D. Antonio Izquierdo, 1867, p. 398-401
8 Falise. Diccionario de los decretos auténticos de la Sagrada Congregación de Ritos. Sevilla: Imp. Y Librería de D. Antonio Izquierdo, 1867, p. 398-401
9 Monton,
Joseph. Buen uso del breviario, theoria,
y practica de las rubricas del oficio divino, según el orden romano.
Zaragoza: Imprenta de Francisco Moreno, 1741, p. 348
10 Fàbrega,
A.; Gros, M.S.; Olivar, A. El nou
santoral litúrgic de Catalunya. Barcelona: Balmes, 1973, p. 16-17
11 Patronato de Santa Teresa de Jesus á
favor de las Españas, acordado por las Cortes Generales y Extraordinarias el
dia 27 de junio de 1812. Madrid: Imprenta de Dávila, 1812.
Vegeu també: Thompson, Irving A.A. “La cuestión de la autoridad en la
controversia sobre el Patronato de santa Teresa de Jesus” dins De Re Publica Hispaniae: una vindicación de
la cultura política en los reinos ibéricos en la primera modernidad.
Madrid: Sílex, 2088, p. 293-310
12 Martínez,
Fernando. “Religión e identidad …” [op. cit.], p. 33
13 Sánchez
Ferro, Pablo. “La ciudad en procesión: estudi sobre traslación de reliquias”, Espacio, tiempo y forma: Historia moderna, núm.
12, 1999, p. 52
14 Palomar,
S. i Soler, J. “La festa pas a pas. La festa major”dins: Tradicionari. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat
de Catalunya, vol 4, 2005, p. 192
15 M. Crispí,
«Relíquies i devoció mariana en la Catalunya baixmedieval», dins Hagiografia peninsular en els segles medievals,
Lleida: Universitat de Lleida, 2008, p. 118
16 Roma,
Josefina. “Tipologia de les festes: festa major” dins Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona :
Fundació Serveis de Cultura Popular : Alta Fulla, 1989, p. 35
