29 de març 2012

Els tres sants patrons dels campaners

Fig. 1
La figura del sant patró ha esdevingut, històricament i en el marc de la tradició catòlica, el protector d’un grup humà. Així, el patró és aquella figura amb vinculació celestial que es considera més estretament relacionada amb una o diverses persones.

Tot i  que, sens dubte, també es pot considerar que existeixen els sants patrons individuals –a partir del nom de bateig que cadascú porta (sempre i quan facin referència a un sant o santa del martirologi) estem més acostumats a concebre els sants patrons col·lectius. D’aquests, també es poden fer distincions ja siguin per adscripció territorial (país, diòcesi, ciutat), per ofici i ocupació laboral o d’afició.
A la baixa edat mitjana van aparèixer les confraries com a model social d’expressió de la pietat popular i forma de canalitzar la devoció als sants. Posteriorment, aquestes van incorporar-se en el creixent món dels oficis ciutadans i aplegats en els reconeguts gremis aportant-los, entre d’altres elements simbòlics, la figura del san patró.

La Gran Enciclopèdia Catalana ofereix dos significats al mot campaner: per una banda, es refereix a la persona que fa campanes i que, inicialment, estaria vinculat al de courer, i que mai hauria format gremi propi; per altra banda, també ho fa a “la persona que té a càrrec seu de tocar les campanes d’una església (1)”.
Si bé, en els primers temps, aquesta darrera funció solia anar a càrrec d’un prevere, més endavant va ser assumida per laics que formaven part de l’estructura eclesiàstica (2).

Fig. 2
Sant Paulí de Nola és considerat el patró més popular entre els campaners. De nom secular Meropi Ponç Anici Paulí ~355, Bordeus (França) - † 431, Nola (Itàlia), fou un noble romà i terratinent de la ciutat de Bordeus on va ser batejat l’any 389. Posteriorment, es va traslladar a Barcelona, d’on sembla que era filla la seva esposa Teràsia. La mort del seu únic fill Cels el va empènyer a la vida de sacerdoci i va ser ordenat prevere pel bisbe Lampi de la capital catalana el 25 de desembre del 393. Posteriorment, es va dirigir a Nola (Itàlia) d’on va ser bisbe.  Allà, va ser molt apreciat pels fidels de Nola; va defensar-los davant l’atac dels Vàndals. La tradició sosté que va intercanviar-se amb el fill d’una vídua que havia estat capturat. Fou traslladat a l’Àfrica com a hostatge on exercí la floricultura fins que va ser alliberat.

La tradició li atribueix la introducció de la campana al culte catòlic. Aquest instrument de percussió, fabricat amb metall, hauria adquirit el nom de la regió italiana de la Campània on estava situada la diòcesi de la qual Paulí era prelat (3). Segons Joan Amades, aquesta relació entre Paulí i les campanes va ser prou intensa com per arribar a anomenar-les paulines o noles; el folklorista explica que el bisbe va fer obsequi de la primera campana que hi va haver a Barcelona (4).
Els campaners catalans, també, tenien dues santes per protectores: santa Àgata o Àgueda i santa Bàrbara.

Fig. 3
La primera, segons José Sendín Blázquez, era una bonica jove cristiana de Catània, a l’illa de Sicília que, educada en la fe dels Evangelis, va pretendre conservar la virginitat. El governador de Sicília, Quincià, va posar els ulls en la seva bellesa i va pretendre seduir-la sense cap resultat. Aleshores la va martiritzar fins arrencar-li els pits (5). Aquests fets esdevenien al voltant de l’any 253.

La relació d’aquesta santa amb l’ofici de campaner va esdevenir de patronatge, especialment en el cas dels fonedors. Segons Louis Réau (6), l’epitafi angelical relacionat amb la santa “Mentem sanctam” solia anar gravat en moltes campanes. La vinculació hauria sorgit del fet que la santa també era advocada contra els incendis, especialment quan eren provocats per les erupcions volcàniques i pels rius de lava. Aquestes calamitats eren freqüents a la regió de Catània (Sicília), d’on era filla Àgata, per la presència del volcà Etna. L’associació entre la lava i el metall fos, amb el qual es feien les campanes, hauria establert l’associació. També cal esmentar que era habitual avisar la població, en cas d’incendi, amb tocs de campana.

Fig. 4
Una altra explicació, ben curiosa, està lligada amb el martiri que va partir aquesta santa. Amades relata que “li van arrencar els pits amb unes tenalles, escena que surt representada en l’estamperia popular antiga (7)”. Igualment, se la sol representar aguantant, amb la mà, una safata on hi porta dos pits. Aquesta escena seria, segons l’esmentat Reau, una altra forma de relacionar campanes i santa Àgata ja que “sens dubte, la forma de les campanes recorda la dels pits tallats a la santa (8)”. La devoció a santa Àgata o Àgueda en el nostre país s’intensificaria arran de la dedicació de la capella reial de Barcelona a la qual, el comte-rei Martí I l’Humà, hauria concedit una relíquia de la santa provinent de les terres sicilianes.

Finalment, la tercera patrona dels campaners és santa Bàrbara. La història d’aquesta santa és un relat de parricidi, sense apel·lació possible, esdevingut al segle III. El martiri de santa Bàrbara ens l’explica detingudament Joan Soler: La seva conversió al cristianisme va irritar tan son pare  i va haver d’amagar-se en una cova; un pastor la va descobrir i va fer-ho saber al pare. En càstig, per aquesta denúncia, va caure-li un llamp damunt seu i del ramat (9)”.

Fig. 5
Segons Joan Amades, sant Bàrbara era tinguda per advocada dels campaners “els quals l’invoquen especialment perquè els guardi d’ésser ferits pel llamp quan, per tal d’escampar i esbargir la tempesta, han d’anar a tocar a bon temps”. Segons el mateix Amades, “s’han donat molts casos de caure llaps als campanars mentre les campanes voguen a bon temps, puix que el metall ha atret l’exhalació (10)”.

Ja per acabar només cal constatar la bona sort dels campaners i dels qui n’exerceixen ja que estan sota la protecció de tres sants patrons de molta categoria.

Il·lustracions:
Fig. 1.- Campanar romànic de la catedral de Vic, recentment restaurat
Fig. 2.- Dibuix de Joaquim Sedó per a l’edició dels Goigs a llaor de sant Paulí de Nola que dediquen al seu patró els campaners de la Seu de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat. Castellar del Vallès: Amics dels Goigs; Imp. Castellargraf (edició dels Amics dels Goigs, tercera etapa, núm. 154).
Fig. 3.- Estampa dels Goigs de la gloriosa santa Àgata verge i màrtir. Manresa. Imp. de Roca, 19?? (observeu el campanar amb campana del fons)
Fig. 4.- Estampa dels Goigs a santa Àgueda, verge i màrtir, venerada a la parròquia de La Fuliola, bisbat d’Urgell. Barcelona: Agpograf Impressors, 2006 (observeu la forma dels pits damunt la safata)
Fig. 5.- Estampa dels Gois en honra de la gloriosa verge y màrtir santa Bárbara, advocada de tota tempestat, que se venera en la parroquial iglesia de Sant Nicolau. [s. l.]: Imp. de Villalonga [s.d.]

Notes
1 “Campaner” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. 6, p. 101
2 Pladevall, Antoni [et. al]. “Les institucions: els laics vinculats a l’estructura eclesiàstica” dins Tradicionari. Barcelona: Enciclopèdica Catalana, 2005, vol. 1, p. 70-71
3 Griñó, David. Oficis que es perden. Barcelona: Editorial Millà, 1981, p. 115
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol.4, p. 25-26
5 Sendín Blázquez, José. Santos de leyenda, leyendas de santos. Madrid: Biblioteca de autores cristianos, 2000, p. 26 – 27
6 Réau, Louis. Iconografia de los santos. Barcelona Ed. del Serbal, 2000, vol 6, p. 33
7 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol.1, p. 723
8 Réau, Louis. Iconografia de los... [op. cit.], p. 33
9 Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 702.
10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol.5, p. 845