31 d’oct. 2012

El dilema sobre les tombes de Santa Maria de Manlleu

Segurament que en passar pel passadís central d’algun edifici eclesiàstic, entre les bancades, us haureu donat compte que trepitgeu làpides amb noms i símbols fúnebres. Són el record de l’antic costum d’enterrar prohoms i membres de les famílies més destacades de la parròquia dins mateix de les parets de l’església. A Santa Maria de Manlleu era així fins a finals del segle XIX...
Durant aquella centúria, les reformes dins l’edifici de Santa Maria de Manlleu eren freqüents. Des de la reconstrucció en època barroca de 1770 – 1782, s’anaven realitzant millores que afectaven el seu interior i exterior. Aleshores, el 1884, pertocava a l’empredrat que cobria tota la planta. Esteve Gaja explica el fet dient: “En 1885, s’enllosa el Temple parroquial i aquest fet tan simple, dóna lloc a una controvèrsia pública, puix hi ha qui és partidari d’aprofitar l’ocasió per fer desaparèixer les tombes i les inscripcions que eren al sòl de la part central del Temple” i acaba detallant que “les tombes que hi havia i es conservaven a la nau principal , corresponien, una al Revd. Raimon Mas, primer rector de Manlleu, mentre que l’altra pertanyia a la família Vilaró (1)”.
El dia de difunts de 1884, el manlleuenc Josep Casas i Reig (1836-?) va enllestir un text, posteriorment editat a la Imprenta de Luís Tasso y Serra de Barcelona, sobre un dilema que havia sorgit entre els seus compatricis. L’opuscle es titulava “Las tumbas de la iglesia parroquial de Santa Maria de Manlleu bajo el punto de vista histórico-jurídico” i era dedicat al conflicte aparegut arran de l’immediat enllosat del temple i, per tant, possible supressió (almenys visualment) de les tombes que hi havia i de les inscripcions que constava a les pedres que les cobrien.
Josep Casas ja preveia que el tema era espinós: “El asunto que vamos á tratar en la presente Memoria es de sobre delicado...”. Era de l’opinió que es tractava d’una oportunitat excel·lent per fer desaparèixer aquelles referències. Utilitzant arguments de diversa procedència, raonava la poca idoneïtat, fins i tot la il·legalitat, dels enterraments dins els edificis eclesiàstics que, cal dir-ho, eren pràctica ben habitual.
En aquest sentit, exposava que “la fidelísima Manlleu veía, con suma satisfacción, que se estaba cambiando el embaldosado de su Iglesia parroquial y confiaba que, con esta notable y tan deseada mejora, desaparecieran del pavimiento las losas que cubren las tumbas, y las inscripciones que recordaran la existencia de las mismas...”. Els fets, però, no havien estat els previstos ja que, Casas,  previa que “empero, hanse defraudado las halagüeñas esperanzas de los Manlleuenses... porque aún subsisten las tumbas y sus inscripcione; mejor diremos: con esto se vulneran los más legitimos derechos”.
Després d’explicar el passat del lloc, de forma sintètica i en gran part fantasiosa (d’acord amb la historiografia del moment), Casas donava arguments jurídics i d’higiène pública per desaconsellar el manteniment de les dues tombes. El raonament més utilitzat, però, fou el de la propietat dels terrenys sobre els quals estava edificada l’església. Recordava que l’any 906, gairebé un mil·lenni abans, el turó sobre el qual es va reedificar  (així ho expressa l’acta de consagració o dotalia) l’edifici era propietat d’un tal Gombarro i que, anteriorment (aspecte gens corroborat), havia estat un edifici sepulcral de la família Manlevia descendent de la gens romana Manlia (d’on es creia que en derivava el nom de Manlleu). És així com afirmava que “ni estos senyores [en al·lusió al propietari de les dues tombes citades per Gaja] fueron ni son consanguíneos ni afines de los Manlevia ni de los Gombarro; así pues no puedieron ni han podido heredar, por este título gratuito, los derechos á ellas competentes” i continuava afirmant que “más, aunque fuesen derecho-habientes de aquellas dos extinguidas familias, fuera ilusoria su pretensión, porque no consta, por làpida alguna ni por documento alguno; no se sabe por tradición, ni por otro indicio, que hayan heredado tal derecho”.
I en un al·legat final, afirmava amb contundència que “es así que los senyores pretendientes á tumba no tienen derecho legítimo de propiedad ni de servidumbre; por cunato las infracciones de ley no justifican los hechos. Luego no tienen derecho á conservarlas. Luego no lo tienen tampoco para poner inscripciones ó señal alguna que lo indique”.
De fet, no es té constància que les dues tombes fossin col·locades, de nou, al sòl del temple parroquial. Les restes del rector Raimon Mas es devien col·locar en un nínxol dins el cementiri que, a més, era propietat parroquial, La família Vilaró, devia aprofitar la controvèrsia per passar les que li corresponien al mateix cementiri on, el 1916, faria edificar un dels dos monuments funeraris que hi havia al recinte fins al 1936; aquest contenia una escultura representant la Fe esculpida en pedra per l’artista Clarassó (2).

Font principal:
Casas Reig, José. Las tumbas de la Iglesia Parroquial de Sta. Maria de Manlleu bajo el punto de vista histórico-jurídico. Barcelona: Imprenta de Luís Tasso y Serra, 1884, 15 pàgs [document original dipositat a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
Notes:
1 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX. Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 101
2 Gaja. Esteve. Història de Manlleu. Barceklona: Jaimes LIbros, 1976, p. 229

29 d’oct. 2012

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 29 d’octubre al 4 de novembre

29 d’octubre de 1060
El senyor de Sant Martí Sarroca, Mir Geribert, en fer testament, esmenta per primera vegada l’església de Santa Maria de Sarroca
29 d’octubre de 1618
Beatificació de Pasqual Bailón, frare llec franciscà, per Pau V
29 d’octubre de 2006
El bisbe de Vic Romà Casanova beneeix les reformes a l’interior de l’església parroquial de Santa Maria d’Artés
30 d’octubre de 1631
Processó per demanar aigua al santuari de la Mare de Déu de la Gleva a les Masies de Voltregà
30 d’octubre de 1805
L’Ajuntament de Ripoll cedeix alguns pollancres del Pla de la Magdalena als obrers de Sant Eudald per a cobrir part de l’església de la qual el sant era titular i que s’estava reconstruint
30 d’octubre de 1922
El bisbe de Vic Francesc Muñoz reconeix les relíquies de sant Irineu màrtir que són venerades a l’església parroquial de Santpedor
30 d’octubre de 1977
El papa Pau VI beatifica Miquel Febres Cordero, germà dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle
31 d’octubre de 1790
Es porten les relíquies dels sants màrtirs Magne, Innocent, Mansuet, Constanci, Teodor, Especiós, Urbà, Amand, Benet, Lliberat, Aureli, Reparat, Climent, Just, Vicenç i Crescenci a l’altar de sant Desideri de l’església de Santa Maria de Mataró que van col·locades en una urna de vidre. Són dipositades per la família Mates del carrer Palau de la ciutat
31 d’octubre de 1950
Arribada de la imatge de la Verge de Fàtima, provinent de Gurb, que durant dos dies va fer estada a Santa Maria de Corcó
1 de novembre de 1492
El rei Ferran el Catòlic va patir un atemptat a la porta de Sant Iu de la Catedral de Barcelona.
3 de novembre de 1044
Nou anys després de la seva mort, ja se celebra la memòria del bisbe d’Urgell sant Ermengol
4 de novembre de 1549
Processó dels Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, de Vic al santuari de la Mare de Déu de la Gleva (Masies de Voltregà). La Mare de Déu de la Gleva fou baixada i mullada al Ter.
4 de novembre de 1936
L’Ajuntament de Manlleu insta a retirar els símbols religiosos de l’espai públic. Entre aquests cal comptar-hi les creus del Viacrucis urbà i les imatges de les fornícules o capelletes de carrer.

Bibliografia (cliqueu)

26 d’oct. 2012

Recordant la festa dels antics patrons vigatans sant Llucià i sant Marcià

La festa tradicional dedicada a sant Llucià i sant Marcià, antics patrons de Vic era el 26 d’octubre; sembla, però, que la proximitat d’aquesta amb la festa de sant Bernat Calbó (bisbe vigatà i de creixent devoció popular durant la baixa edat mitjana i edat moderna) que se celebrava dos dies abans, va comportar que fos moguda dins el calendari. El 1324, el Capítol ja havia decidit passar la festa dels màrtirs al 27 d’octubre, probablement per separar el màxim possible les dues celebracions. Un segle després, el bisbe Jordi d’Ornós, el 15 d’octubre de 1433, va determinar que a tota la diòcesi fos respectada la festa dels Sants Màrtirs el dimarts després de l’Ascensió. L’any 1447, però, el Capítol catedralici va indicar que es commemorés el diumenge després de l‘octava de l’arcàngel sant Miquel (1).

La consueta de la catedral de Vic de 1662 establia lo modo de resar lo offici romà lo dia dels Màrtirs. El document s’estableix que:

En la octava se diuen lo primer dia les lliçons de la escriptura corrent y las del segon nocturno se diuen del mateix comú dels màrtirs post laudes. Lo dia segent se diuen las que segueixen del mateix comú; l’altre dia post laudes, y axís va tota la octava. Emperò si se acteratà un dobla en sta octava per no axò se deixan las lliçons que se avian de dir lo dia del dobla, sinó que si se avian de dir post laudes, que·s diga post laudes lo andemà del dobla y las altres antes se diran també estas"(2).

D’aquesta festa, que finalment es va consolidar el 26 d’octubre, es compta amb la descripció que en va fer Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, el 1808. Coincidint amb la seva estada a Vic, i en un moment emmarcat per la Guerra del Francès, descriu el dia anterior a la celebració:

Se ha dit sent demà la festa dels Sants Màrtirs Llucià i Marcià, haver-se passat avís que ninguns trebàllien, sent Patrons de Vich, baix pena pecunària de 10 lliuras, y ab molt motiu los vigatans de ser-lus ben agrahïts, per haver-lus en altra ocasió librat-lus dels gabaigs que no pogueren entrar a la ciutat, sent ya en lo Pont que se aparegueren dos jovenets, no altras que estos dos gloriosos màrtirs, los Sants Llucià y Marcià, que’ls feren fugir"(3).

L’endemà, dia 26 d’octubre, el baró de Maldà segueix detallant les activitats relacionades amb la celebració; les relíquies es devien trobar a la catedral amb motiu de rogativa davant el coflicte bèl·lic que vivia el país:

Guardant-se las Sagradas Cendras de estos Sants Màrtirs LLucià y Marcià, en esta Santa Iglésia Cathedral, durant las rogativas ab sa intercessió a Déu nostre Senyor, antes del solemne ofici, est ab música, después del cant lo molt Iltre. Capítol de las horas Prima, Tèrcia, Sexta y Nona. Desde 3 quarts per las 9, fins a dos quarts per las 10, se ha feta la professó dels Sants Màrtirs, havent comensat si bé no ab timbalas y timbalers a caball devant, que aquí en Vich no se estilaran. Ha comensat fins al número de 12 vanderas ab sos vanderados y companys de estas, seguint después lo Revt. Clero de la Cathedral y los Srs. dignataris y canonges, ninguns ab ciris encesos a les mans, sí vestits ab sos bàbits de cor, seguint la música, escolans y demés individuos, que yo ne dich ministrils, y ab tot lo tern molt rich bermell de dalmàticas y capas de llana, o tissú ab galons de or; y desprués, las santas reliquias en un tabernacle, portant las varas del tàlem 6 capellans ab capas bermellas, no sé si de domàs; y al detràs lo Sr. Governador y Iltre Ajuntament, com lo de Barcelona antes de ser-hi los francesos, ab sos massers vestits ab sas gramallas bermellas. Havent seguit la professó lo curs de ciutat y vista nosaltres en casa Muntar voltar la plaza, havent entrat per aquell carrer a la iglesia de la Pietat, pròpia dels Sants Màrtirs, per casntar lo himne y oració. Tornada a la Seu, ab la corresponent il·luminació, se ha cantat lo Ofici Solemne per sa capella de música, mes no hi ha hagut sermó, únich requisit a esta grossa festa"(4).

Aquesta festa d’octubre havien assolit un cert ressò popular. L’antic carrer dels Sants Màrtirs, actual carrer del bisbe Casadevall, aprofitaven per fer celebracions veïnals:

Las iluminaciones de calle han terminado este año con las de la plaza de los Mártires, que celebraron ayer el martirio de sus patronos. Hermosa perspectiva ofrecía aquella abundante iluminación  con arcadas triangulares que circuían el óvalo del centro de la indicada plaza, en medio del cual descollaba una especie de templete, adornado con banderas y gallardetes destinado para la orquesta.  Las casas particulares estaban también muy iluminadas, y una considerable concurrencia ha asistido las dos noches á admirar esta especie de iluminación veneciana, que verdaderamente ha sido la mejor de cuantas se han hecho este año"(5).

En el mateix sentit ho celebrava el veïnat proper a l’església de la Pietat:

Los vecinos de la plaza de la Piedad, deseando recordar en algún modo los extraordinarios regocijos que la ciudad de Vich dedicaba en siglos anteriores á sus ínclitos Hijos y Patronos, cuya festividad celebraba ayer la Iglesia, engalanaron la plaza contigua al templo con bonitos pabellones, iluminando los balcones y ventanas de sus casas en las noches de la víspera y del día de ayer. En la tarde de este salió para diversión de los chiquillos el tradicional Bou de fusta, que consiste en un cuero de este animal, afectando la figura del mismo, debajo el cual se mete un hombre que se oculta por una tela que ocupa el rededor de las cuatro piernas del bicho. Para los muchachos es una de las más agradables diversiones, ofreciendo mucho juego por su similitud con la realidad"(6).

A partir de la segona dècada del segle XX, les relíquies dels Sants Màrtirs es van acostumar a deixar a la catedral, com indici d’una nova apropiació eclesiàstica dels patrons, i només es duien a la Pietat amb motiu de les diferents activitats festives. Així es desprèn de les descripcions de diferents edicions com la de 1926:

El martes, festividad de los Santos Mártires Luciano y Marciano, al igual que todos los años fue trasladada, en solemne procesión, la urna que guarda sus cenizas, a la iglesia catedral frente a la cual se cantó solemne oficio por el ilustre cabildo, siendo luego retornadas a la iglesia de Piedad a causa de las obras que se realizan en el presbiterio de la misma [catedral per la col·locació de les obres de Sert]. A dichos actos asistió una representación del ayuntamiento presidida por el alcalde don Juan Comella"(7).

I la de 1927:

El miércoles, festividad de los Santos Mártires Luciano y Marciano, patronos de la ciudad, fueron llevadas en procesión sus reliquias al igual que todos los años, desde la iglesia parroquial de la Piedad a la Catedral Basílica"(8).

 
Il·lustració: pintura de Marià Colomer i Parés a l’església de la Pietat, de 1791, sobre la protecció dels Sants Màrtirs Llucià i Marcià respecte la ciutat de Vic

Notes:

[1] Altés i Aguiló, Francesc X. Missale Vicense 1496. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2001, p. 80 i 81
2Vilamala, Jordi. “Consueta y nota de diferents cosas de la catedral de Vic, de l’any 1662 (Vic, Arx. Episcopal, Pietat, 12)”. Miscel·lània litúrgica catalana, núm 17, 2008, p. 290
3 Maldà, Rafael Amat i de Cortada, baró de. Exili de Barcelona i viatge a Vic : 1808. Barcelona : Abadia de Montserrat, 1991, p. 151
4 Maldà, Rafael Amat i de Cortada, baró de. Exili de Barcelona... [op. cit.] p. 152-153
5 El Ausonense, 27 d’octubre de 1861, p. 2
6 Diario de Vich, 147, 27 d’octubre de 1877, p. 1-3
7 La Vanguardia,  30 d’octubre de 1926, p. 11
8 La Vanguardia,  29 d’octubre de 1927, p. 17

24 d’oct. 2012

Fa 800 anys de la crisi personal de sant Bernat Calbó

Fa  aproximadament 800 anys que, en aquestes mateixes dates i segons alguns historiadors, Bernat Calbó –futur abat de Santes Creus i bisbe de Vic- va patir una crisi personal que el va encaminar cap a la seva fructífera vida religiosa.
El biògraf del sant, Eufemià Fort, esmenta que “en vorejar els trenta-cinc anys de la seva edat Bernat Calbó, patí una crisi que decidí un nou rumb a la seva vida” i més endavant detalla que “…fou una gravíssima malaltia que posà Bernat Calbó a les portes de la mort”. Igualment, afirma que “hom ha conjecturat que el fet degué esdevenir-se cap a la darreria de l’any 1212 o primeria de 1213, si bé hi ha qui opina que succeí un any més tard”(1).
Eduard Junyent també es fa ressò d’aquesta doble possibilitat de dates. Precisament, recull un testament redactat per Bernat Calvó i que situa entre 1213 i 1214. D’aquest document, en diu que “Sembla que el motiu que ocasionà aquest testament fou una greu malaltia en què Bernat Calbó, davant del perill de la mort, degué pensar a deixar els seus afers en regla. I això seria vers les darreries de l’any 1212 o principis del següent, segons alguns autors, jutjat en canvi per altres com de darreries de l’any 1213 o principis del 1214”. Afegeix Junyent que “precisament arran d’aquesta malaltia greu de la qual en sortí amb vida, deriva el propòsit de renúncia de les coses del món i el determini de demanar l’hàbit cistercenc al monestir de Santes Creus”(2). Fins aquell moment, Bernat Calbó havia compartit un doble caràcter, militar i jurista, al servei de la Cúria eclesiàstica de Tarragona.
El Diccionari biogràfic Albertí, afegeix que la seva tardana vocació fou “segurament deguda a la crisi anímica que li provocà una malaltia greu”(3).
D’aquest replantejament de vida, el mateix Junyent, comenta que el canvi de les armes de cavaller per l’hàbit monàstic  era un “gest molt comú en els homes de l’edat mitjana, que solien passar de les passions més violentes i de les dissolucions més irades al recolliment interior més fervorós i a la segregació del món per poblar els cenobis monàstics que es multiplicaven ràpidament”(4).
Hauria estat, fet i fet, allò que ara en diríem una crisi de personalitat que li hauria arribat a la trentena d’anys associada a una malaltia de la qual es desconeix la tipologia.

Notes:
1 Fort, Eufemià. Sant Bernat Calbó: abat de Santes Creus i Bisbe de Vic. Vila-seca - Salou, 1979, p. 36
2 Junyent, Eduard. Diplomatari de sant Bernat Calvó, abat de Santes, Creus Bisbe de Vich. Reus: Asociación de Estudios Reusenses, 1956, p. 7
3 “Bernat Calvó” dins Diccionari biogràfic. Barcelona: Albertí, 1966, vol. 1, p. 277
4 Junyent, Eduard. Diplomatari de sant... [op. cit.], Introducció: p. XXX

22 d’oct. 2012

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 22 al 28 d’octubre

22 d’octubre de 1748
La imatge del Sant Crist de l’Hospital de Vic és conduït en processó fins al a catedral i l’acompanyaven les relíuis dles Sants Màrtirs Llucià i Marcià i santa Escolàstics
22 d’octubre de 1911
S’estableixen les Filles de Maria a la parròquia de Sant Esteve de Granollers (associació de noies solteres) en un acte en el qual es beneí l’estendard de l’associació. Assistiren les congregacions marianes de sant Andreu de Gurb, Manlleu i Vic
23 d’octubre de 877
Primera translació de les relíquies de sant Eulàlia des de l’església de Santa Maria de les Arenes a la catedral de Barcelona conduïda pel bisbe Frodoí
23 d’octubre de 1086
Segona consagració del temple de Santa Maria de Manlleu pel bisbe Berenguer de Lluçanès on s’estableix una canònica agustiniana
23 d’octubre de 1728
Les restes de sant Bernat Calbó es col·loquen dins la urna de plata construïda per l’orfebre barceloní Joan Matons amb presència del bisbe Ramon de Marimon
24 d’octubre de 1561
Guillem Cassador, bisbe de Barcelona, comença a participar al concili de Trento
24 d’octubre de 1753
El bisbe de Vic, Bartomeu de Sarmiento, reconeix la incorruptibilitat de la Sagrada Forma del Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses
24 d’octubre de 1912
El bisbe de Vic Josep Torras i Bages, en la seva visita pastoral a Santpedor, mana el trasllat de les relíquies de sant Irineu màrtir des de l’església del convent dels franciscans, que es trobava en mal estat, a l’església parroquial
24 d’octubre de 1954
És reposada la imatge de la Mare de Déu del Carme venerada a una fornícula situada a la façana d’un edifici del carrer del Vendrell de Manlleu. Havia estat salvada pels veïns de la destrucció dictada el novembre de 1936
25 d’octubre de 1005
Data del document fundacional de Sant Pere de Casserres en què la vescomtessa Ermetruit refà l’antic edifici en el lloc anomenat Castell de les Serres i el dedica a l’apòstol Pere
25 d’octubre de 1931
La Confraria vigatana de la Mare de Déu del Bonsuccés visita la capelleta del carrer Nou de Torelló
26 d’octubre de 1243
Mor el bisbe de  Vic Bernat Calbó i anterior abat de Santes Creus, conseller de Jaume I que va ser canonitzat el 1710
26 d’octubre de 1665
Es comença a enrunar l’antic altar  de l’església de Santa Maria d’Ivorra, lloc on el 1010 esdevingué el miracle eucarístic del Sant Dubte. En un reconditori de l’ara del ‘altar s’hi troben diverses peces de roba relacionades amb el miracle
26 d’octubre de 1686
La parròquia de Forcall, comarca dels Ports al nord del País Valencià, arriben les relíquies del màrtir sant Víctor de la mà de Fra Gaspar Gil
26 d’octubre de 1710
Canonització de Bernat Calbó, que havia estat abat de Santes Creus i bisbe de Vic, per Climent XI
27 d’octubre de 1904
El bisbe de Vic, Josep Torres i Bages, determina que no es doni culte públic a les relíquies, entre les quals hi ha el cos del Sant Infant, que es troben a l’interior de l’església de Sant Pere de Casserres que es troba en estat d’abandonament
27 d’octubre de 2007
Benet XVI beatifica 498 religiosos assassinats per la Guerra Civil Espanyola, nombrosos dels quals eren catalans
28 d’octubre de 1620
Primera activitat pública i oficial de la Confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés de Vic
Bibliografia (cliqueu)

21 d’oct. 2012

El papa Benet XVI declara santa la vigatana Carme Sellés

Canonització de Francesc Coll el 2009
Avui diumenge, 21 d’octubre de 2012, el papa Benet XVI presidirà la solemne celebració de canonització de la beata vigatana Carme Sellés i Barangueras (1848 – 1911).  Es tracta de la primera persona catalana declarada santa després de tres anys qn què es va canonitzar Francesc Coll.
Ho serà juntament amb d’altres beats com Giacomo Berthieu (1838 – 1896), sacerdot profés de la Companyia de Jesús i màrtir; Pietro Calungsod (1654 – 1672), laic catequista i màrtir; Giovanni Battista Piamarta (1841 – 1913), fundador de la Congregació de la Sagrada Família de Natzaret i els humils servents del Senyor; Maria Anna Cope (1838 – 1918), religiosa professa de la Congregació de les Germanes de la Tercera Ordre de Sant Francesc de Siracusa; Catherine Tekakwitha (1656 – 1680), laica; i Anna Schäffer (1882 – 1925), laica. 
Carme Sallés i Barangueras va néixer a Vic (Osona) el 9 d’abril de 1848. Era la segona de deu germans en una família humil. De petita va destacar per la seva devoció i la seva capacitat de lideratge. Uns coneguts de la família van demanar als seus pares que permetessin que es casés amb el seu fill; tot i ser un bon matrimoni, la noia el va refusar i va manifestar la seva vocació religiosa. Tot i la negativa inicial dels seus pares, que l'obliguen a acceptar el casament, és finalment autoritzada a trencar el compromís i abraçar la vida religiosa.
Va entrar com a novícia a les Adoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat de Barcelona en 1871, que treballen en la rehabilitació de dones marginades, prostitutes, etc. Carme, però, vol treballar en l'ensenyament de nens, prevenint així, amb l'educació prèvia, que sigui necessària una rehabilitació: ho resumia amb el lema "para alcanzar buenos fines, son menester buenos principios". Així, les deixà per ingressar a la comunitat de Dominiques de l'Anunciata, dedicades a l'ensenyament de les nenes. Creia fermament qe la cultura podria fer que la dona ocupés amb dignitat el seu lloc a la família, com a educadora dels seus fills, i a la societat, que està, de mica en mica, donant possibilitats laborals a les dones. A més, creia, també, que la cultura pot donar suport a una fe veritable, evitant la superstició i la sensibleria de la religiositat del moment.
Després de dubtar de la seva vocació en l'educació i va pensar en dedicar-se a la vida contemplativa però, no va ser aceptada, juntament amb d’altres tres companyes, en les congregacions on van intentar entrar.
El 1892, a Burgos, va fundar la congregació de les Religioses Concepcionistes Missioneres de l'Ensenyament per a l'educació de les nenes. L’arquebisbe de Burgos Manuel Gómez-Salazar y Lucio-Villegas va promulgar el decret d'erecció de l'institut, el 16 d'abril de 1893, i va nominar Sallés com a superiora general.
Amb les seves companyes, funden nous col·legis a Segòvia, El Escorial, Madrid, Pozoblanco, Almadén, Valdepeñas, Manzanares, Santa Cruz de Mudela, Barajas de Melo, Arroyo del Puerco, Santa Cruz de la Zarza... Després de Castella, la congregació es va estendre per Navarra, a Murchante.
Va morir a Madrid el 25 de juliol de 1911 tres anys després que l’institut que havia fundat hagués estat aprovat per la Santa Seu. 
Joan Pau II la va promoure com a venerable el 25 de novembre del 1984 i la va beatificar, després de verificar-se un miracle degut a la seva intercessió, el 15 de març de 1998. La confirmació d’un segon miracle ha permès la seva canonització.


Podeu llegir el llibret imprès per a l‘ocasió:


Podeu consultar el web de la congregació fundada per Carme Sellés: http://www.concepcionistas.com/

16 d’oct. 2012

Sant Galderic, tingut per patró de la pagesia catalana

El dia 16 d’octubre se celebra la festivitat de sant Galderic. Aquest és reivindicat, en els darrers anys, com a patró de la pagesia catalana enfront del madrileny sant Isidre per considerar-lo més "nostrat".
La tradició esmenta que Galderic va néixer a l’entorn de l’any 830, a Vievila, Llenguadoc (Occitània), de família pagesa, i que es dedicava a conrear la terra prop de la seva població d’origen. Antoni Vicent Domènech diu que era cristià de moltes virtuts, ple de paciència i misericòrdia i beneït per la gràcia de Déu. Aquestes qualitats li transferien la capacitat d’obrar miracles com el dia en què estava dedicat a batre el blat i amenaçava una forta tempesta; Galderic es va posar a resar i es van retirar els núvols damunt seu mentre al voltant començava a caure un abundós aiguat. Igualment se li atribueix el fet miraculós de travessar un riu sense mullar-se. Va morir l’any 900 envoltat d’una fama de santedat. Malgrat això, no deixa de ser paradoxal que, sense haver exercit activitat eclesiàstica, hagi estat considerat sant.
Generalment, se’l presenta amb vestit de pagès, amb cinturó cenyint i faldó curt. L’acompanya una pala rudimentària de fusta que subjecta amb una mà i unes espigues de blat amb l’altra.
És considerat patró de la ciutat de Perpinyà. També ho és de la pagesia de la Catalunya Vella (i no pas de tots els pagesos catalans) i dels hortolans de les hortes de Sant Pau de Barcelona. La pagesia rossellonesa el recordava, especialment, en temps de sequera quan les relíquies eren conduïdes, en processó, fins al mar.
Sant Galderic havia estat venerat amb especial devoció al monestir benedictí de Sant Martí del Canigó (Conflent) que havia obtingut el 1014 mitjançant un robatori pietós. El cenobi va esdevenir, per aquest motiu, un santuari i punt de rebuda de pelegrins.
Part de les restes de sant Galderic que hi havia a Sant Martí del Canigó van ser dipositades al monestir, també de l’orde benedictí, de Sant Pau del Camp de Barcelona. Hi van ser portades l’any 1654, arran de la precària situació esdevinguda a les terres nordpirinenques per la Guerra dels Segadors.

Article publicat a El Far de Puig-agut, núm. 96, octubre de 2012

Bibliografia
Catalunya romànica. Barcelona: Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1995, vol. 7, p. 331-336
Cortade, Eugeni. “Galderic” dins Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 2000, vol. 2, p. 236
Domènec, Antoni Vicent. Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña. Girona: Imprenta de Gaspar Garrich Librero, 1630, p. 199
Vigué, Jordi. El monestir romànic de Sant Pau del Camp. Barcelona: Artestudi, 1974, p. 144

15 d’oct. 2012

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 15 al 21 d’octubre

16 d’octubre de 1414
Data del testament d’Antoni Vinyes, resident de Barcelona però amb arrels a Torelló, en el qual fa una deixa per tal que sigui construïda una capella, dins la parròquia de Sant Feliu de Torelló, en el lloc anomenat “rocha píbrida”. Aquest és el primer document que fa referència a l’església mariana de Rocaprevera de Torelló
16 d’octubre de 1823
És assassinat, prop de Vallirana (Baix Llobregat), el bisbe de Vic Raimon Strauch i Vidal
17 d’octubre de 1878
Les relíquies de sant Fortià són conduïdes al santuari de la Mare de Déu de Borgonyà i l’arqueta és situada a l’altar, als peus de la imatge mariana que s’hi venera
18 d’octubre de 1888
Inici de les celebracions amb motiu de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona
18 d’octubre de 1964
És beneïda la creu de terme situada al passeig del Cingle de Manlleu sobre el riu Ter. La creu, de metall i actualment desapareguda, havia estat forjada als Tallers de J. i M. Grillot i la columna (que encara perdura) fou cedida per Joan Molas
19 d’octubre de 1817
Una processó provinent de Vic amb la Mare de Déu del Bonsuccés visita Torelló i, especialment, les relíquies de sant Fortià en petició de pluja
20 d’octubre de 1390
La comunitat de Sant Pere de Besalú expressa la intenció de construir una sepulcre d’alabastre per contenir les relíquies de sant Prim i sant Felicià. Sembla que no es va realitzar mai
20 d’octubre de 1691
El bisbe de Vic, Antoni Pasqual, en la seva visita pastoral, concedeix quaranta dies d’indulgència a tothom que resi un Parenostre i una Avemaria davant la imatge de la Mare de Déu de Rocaprevera (Torelló)
20 d’octubre de 1790
El Vicari general de Barcelona, Plàcid de Montoliu, fa reconeixement de l’urna que conté les relíquies dels sants màrtirs Magne, Innocent, Mansuet, Constanci, Teodor, Especiós, Urbà, Amand, Benet, Lliberat, Aureli, Reparat, Climent, Just, Vicenç i Crescenci i dóna llicència per a la seva pública veneració a Mataró
21 d’octubre de 1883
Romiatge al santuari de la Mare de Déu de Cabrera per promoure la devoció al Sant Rosari promogut pel papa Lleó XIII. Hi assisteixen un miler de persones de les parròquies que l'entorn.
21 d’octubre de 1883
Es comença a celebrar la fira de santa Úrsula a Valls
21 d’octubre de 1912
S'estrena el llibre de visites del santuari de la Mare de Déu de Cabrera
21 d’octubre de 1984
Canonització del beat Miquel Febres Cordero, germà dels Germans de les Escoles Cristianes de La Salle, per Joan Pau II
Bibliografia (cliqueu)

14 d’oct. 2012

Imatges i resum de la conferència ‘Els nostres sants’ a La Garriga

Arran de la participació en l’exposició de capelletes de visita domiciliària de La Garriga promoguda per la Fundació Maurí, es va establir una futura col·laboració amb l’entitat. La coincidència de temàtica entre un llibre de Josep Maurí i Serra (La Garriga, 1912- 1967), Els sants de la diòcesi de Barcelona, i el Diccionari de sants històrics catalans,publicat per mi mateix fa poc menys d’un any, va aconsellar fer una conferència al voltant del tema dels sants i del llibre de Josep Maurí, del qual se celebra el centenari del naixement. L’acte ha estat presentat per Víctor Rodríguez, secretari de la Fundació.
El llibre Els sants de la diòcesi de Barcelona, és l’obra escrita –en aparença- més modesta de Josep Maurí. Redactada l’any 1957, completa la seva producció bibliogràfica formada per  Història del santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós (1952), Història de La Garriga, en 3 volums (1949-1951-1953), Història del santuari de la Mare de Déu del Vilar de Blanes (1952) i Història del Convent de Blanes : el de les "coses benignes" (1958).
En síntesi, es pot afirmar que Els Sants de la Diòcesi de Barcelona és un llibre de bibliòfil, edició artesanal (en una època en la qual ja existia la producció industrial) limitada i exquisida. Des del punt de vista tècnic, es pot dir que té una portada a dues tintes, del pintor i il·lustrador Sebastià Llobet Ribas (Barcelona, 1887 - 1975), i que és un volum intons o intonso,  amb les fotos al seu lloc, aspecte que fa la lectura més agradosa. És un llibre que transmet la idea que va ser escrit i editat amb estimació,.
Josep Maurí, el 22 de juny de 1957, signava la introducció d’aquest llibre que va escriure en el marc d’una glorificació dels sants vinculats a la diòcesi de Barcelona. Aquesta era una proposta  que va promoure el mateix arquebisbe Gregori Modrego per a 1958. Aplegant i retocant diversos articles publicats,  l’any 1951, al Full d’Acció Catòlica de Sant Esteve de la Garriga, sobre sants i festes litúrgiques diocesanes, Maurí va editar aquest volum que ell mateix va definir com a “recull periodístic”. Els textos, reuneixen allò de què de cada sant en diu la història, la tradició i la literatura i, també, el patrimoni artístic que se’ls ha vinculat.
A la portada no figura només figura nom, títol i any  però no cap editorial; la qual cosa vol dir que l’autor no va tenir un intermediari amb el tipògraf i impressor. Al moment actual es diu autoedició (terminologia que no existia en l’època però que ara és molt utilitzada) i que va pagar les despeses Josep Maurí mateix.
 La contraportada, en canvi, aporta informació sobre el nombre d’exemplars impresos (500), el nom de l’autoria de la il·lustració de la coberta i el Nihil obstat. Pel fet que Josep Maurí era notari, devia conèixer tots els procediments legals que calien per a l’edició el llibre. Aquesta minuciositat es destaca en el nihil obstat que és l'aprovació oficial, des del punt de vista moral i doctrinal, d'una obra que aspira a ser. És a dir, que està lliure d'error en matèria de doctrina i moral catòlica, i s'autoritza per tant la seva lectura pels fidels catòlics. Posteriorment, i dins aquesta llicència, és el mateix Arquebisbe Gregori Modrego qui dóna l’ordre d’imprimir-se, o sia, l’Imprimatur.
I com que, en aquest cas ,el llibre de Maurí no porta dipòsit legal (que no va ser imprescindible fins l’any següent , 1958) duia l’imprimatur , posterior, a la revisió de censors
El llibre de Maurí va passar pels censors. Pel fet de no ser editat per editorial, segurament calia un control de major precisió, especialment, pel fet de ser un llibre religiós. La presència del censor, en aquesta època, devia ser obligat perquè, a més, el llibre estava escrit en català.
El llibre conté un exordi ben interessant. L’exordi és aquella primera part d’un discurs que té per objecte preparar l’atenció, la benevolència, dels oients o, en aquest cas, dels lectors. En aquest cas, Maurí utilitza un text extret d’un parlament del comte-rei Martí l’Humà adreçat a les Corts de Perpinyà l’any 1406. Una vegada més, juntament amb l’ús de la llengua catalana, se n'evidencia la gosadia de Maurí en fer referència explícita al que fou darrer dels regents de la dinastia més nostrada.
Els diferents exemplars examinats de Els Sants de la Diòcesi de Barcelona indiquen que el llibre era intons o intonso, no tallat. Aquest és un signe de ser un llibre exquisit. Diu la Viquipèdia d’aquest tipus de llibres que: “Tradicionalment el llibre intons és especial perquè les pàgines que no han estat separades en procés de tall mecànic, i cal separar-les manualment mitjançant un ganivet o un obre cartes. Detall pel qual aquests llibres són considerats un objecte exquisit de gran valor estètic, ja que emula les edicions antigues en les quals predominava l'acabat rústic”(1).
El procés d’impressió es feia, i encara es fa, amb una mena de llençols de paper que solen permetre la impressió de vuit pàgines per cara. És a dir, amb una sola passada pels corrons de la rotativa. La meva reflexió personal em porta a pensar que devia ser una forma de permetre que el nou propietari de llibre, el lector, participés del procés de construcció física del mateix llibre pel fet que li calia separar-ne els fulls.
La impressió d’aquests llençols de 8 pàgines per cara, un cop doblats, donava 16 pàgines aplegades en un sol fascicle o quadern. Per cosir-los en l’ordre adequat, la primera pàgina de cada fascicle havia de dur un numero de mides molt petites a la part inferior. En aquest cas, porta la numeració de fascicles (que es diu portar signatura) la qual cosa vol dir que va ser fet de forma artesanal. La feina es va fer manual (pàg. 33 porta 3), (Pàg. 49 porta  4)... En total, el llibre de Maurí està format per 4 fascicles de 16 pàgines= 64 pàgines.
Un altre element a destacar és la situació de les il·lustracions. Es tracta de fotografies en pàgines al marge de la numeració general (número +b). Un altre signe d’exquisitat ja que les edicions més senzilles duien les imatges en un grup de pàgines al final i agrupades. En aquest cas són fotografies en paper cuixé que ,en aquesta època, també indicava un cert luxe.
Al final del llibre, es troba el colofó del llibre on s’indica que ha estat imprès a la impremta Marina de Barcelona. Continua tradició dels primeres èpoques de la impremta en què la forma de datar el llibre (segons el dia en què acabava de ser imprès) era en referència a la festivitat del sant d'aquell dia. És interessant destacar que no és gaire freqüent citar dues dates diferents, però en aquest cas hi consta el dia en què va començar la impressió (8 de juliol – Santa Elisabet) i el dia en què va enllestir-se (27 de juliol – Sant Cugat).
Malgrat que han passat 55 anys des de la publicació d’aquest llibre, es tracta d’un estudi hagiogràfic ben vigent. Recentment, apareix la seva referència en una edició de goigs dedicats a la Mare de Déu de la Mercè realitzada per l’Associació Amics dels Goigs de Barcelona en la festa d’enguany. Igualment, són remarcables les diverses cites que en fa la Viquipèdia, coneguda i utilitzada, enciclopèdia en línia quan es tracta de biografiar sants com Sever de Barcelona, Maria de Cervelló, Madrona de Tessalònica o els beats Lluís Eixarc i Domènec Castellet.
Nota:
1 “Intons” [en línia] Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 13 d’octubre de 2012] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Intons

12 d’oct. 2012

Sant Grau, el sant que va fer ressuscitar un bou

El folklorista Joan Amades explica de sant Grau (del qual és la festa el 13 d’octubre) que va fer estada a Catalunya en un moment en què una gran malura matava els bous. La desaparició d’aquest bestiar tan necessari per a la feina de pagès feia perillar l’economia de moltes famílies de casa nostra. Temorosos que això, potser, fes créixer la prima de risc i enfonsés la precària estabilitat pressupostària nacional, van implorar l’ajuda divina. Sant Grau va prendre part en el prec i va fer ressuscitar un bou que acabava de morir tot beneint-lo. En veure tal prodigi, tots els pagesos, als quals se’ls havia mort un bou, van desenterra l’animal i, aquests, van tornar a la vida per acció i gràcia de la benedicció del sant.
Il·lustració: capelleta de carrer a Els Hostalets d’en Bas (la Garrotxa)
Font: Amades, Joan. Costumari català. El curs de l ‘any. Barcelona,: Salvat, 1956, vol. 5, pàg. 472

11 d’oct. 2012

Per quina celebració substituiríeu la “festa” de la Hispanitat?

Enguany, dins el moviment popular dirigit a assolir la independència de Catalunya, diverses institucions, centres educatius i empreses han decidit no celebrar el 12 d’octubre com a dia festiu. Aquesta data, al marge de la seva significació religiosa i dedicació a la Mare de Déu del Pilar, ha estat marcada per la història amb una simbologia espanyolista i específicament hispànica.

La coincidència d’aquest dia amb el “descobriment” d’Amèrica va promoure, ja des de la segona dècada del segle XX, la commemoració de l’efemèride en forma de ‘Dia de la Raza’ i com ‘unió’ dels estats aplegats en el concepte territorial d’Hispanoamèrica. Aquest fet va prendre força durant el franquisme i ha impregnat la festa, malgrat la conversió posterior en “festa de la Hispanitat”, fins fer-la “desagradable” a ulls del nacionalisme català de principi del segle XXI.

És versemblant que, amb la desitjada independència de Catalunya, el calendari festiu anyal tingués alguns canvis en allò que afecta a l’almanac de dies laborals i no laborals. No seria la primera vegada, en absolut, que afers de tipus polítics tinguessin un efecte en aquest sentit.

L’any 1582 es va fer efectiva la reforma gregoriana, promoguda pel papa Gregori XIII, amb finalitats reguladores del còmput temporal. Posteriorment, el papa Urbà VIII, en aplicar les directrius sorgides del Concili de Trento, aprovava la butlla Universa por orbem en la qual establia el límit en trenta-sis les festes de precepte que es podien gaudir per part de l’Església. Des d’aleshores, han estat diverses les modificacions que s’han aplicat, especialment, des del punt de vista litúrgic.

El calendari, però, també ha contingut, en diverses èpoques, festes de tipus civil que han estat instaurades o defenestrades d’acord amb els canvis polítics. Dos dels exemples més clars són el 14 d’abril (Festa de la República) o l’1 d’abril (anomenat Dia de la “Victòria” en record, per part del bàndol guanyador, de l’acabament de la Guerra Civil).

En una futura remodelació festiva del calendari d’una Catalunya independent és molt probable que hi haguessin alguns canvis substancials. Sembla que, a part de les altres diades amb correspondència religiosa, també es mantindria la Diada Nacional de l’Onze de setembre per la seva força tradicional i la funció de cohesió d’identitat durant els anys de transició cap a la sobirania nacional. En canvi, n’hi hauria dues que, molt possiblement, serien suprimides. Una correspondria al 6 de desembre (Dia de la Constitució) que, per lògica, es podria canviar amb la nova efemèride nascuda del dia del referèndum per la independència o del dia de la declaració d’independència, el nostre Independence day.

El dubte, però, seria el recanvi del 12 d’octubre. Quina nova data, reservant la connotació religiosa, podria erigir-se en nova festivitat? L’aposta més plausible, i que seria la proposta d’aquest bloc, és la data del 27 d’abril, Mare de Déu de Montserrat, patrona de les diòcesis catalanes i, en general, de tot Catalunya.

S’admeten, però, més propostes...

10 d’oct. 2012

Nota de premsa sobre la conferència ELS NOSTRES SANTS

Recordeu que el proper dissabte 13 d'octubre, a les 7 de la tarda, a la Fundació Maurí de La Garriga esteu convidats a la conferència ELS NOSTRES SANTS.

9 d’oct. 2012

Darrer número d'El Far de Puig-agut

El número 96, de la tercera època, de la capçalera degana de Manlleu ja és al carrer. El Far de Puig-agut, butlletí portaveu de la Pabordia del santuari de Puig-agut de Manlleu ofereix, en aquesta ocasió, diversos articles d’interès: Del veïnatge de Puig-agut, d’Àlex Roca, dedicat a la parròquia de Sant Martí Sescorts; la vinyeta còmica En Madiroles de Toni Donada; el text reflexiu i de reflexió Engany, del Pare Marcel Capellades de l’ermita de Sant Salvador; la biografia de Sant Galderic, tingut per patró de la pagesia catalana de Joan Arimany i Juventeny; i diverses notícies vinculades al santuari entre les quals destaca la propera missa que se celebrarà aquest proper diumenge 14 d’octubre, a les 5 de la tarda. La contraportada és reservada a la reproducció dels Goigs en honor de St. Martí bisbe, patró de la parròquia de Sant Martí Sescorts.
Podeu llegir aquests textos a la versió digital del butlletí: http://elfardepuig-agut.blogspot.com.es/

8 d’oct. 2012

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 8 al 14 d’octubre

8 d’octubre de 1924
Comença una Santa Missió, a Manlleu, que es va celebrar fins al 19 del mateix mes
8 d’octubre de 1959
Comença una Santa Missió, a la parròquia de Santa Maria de Corcó, que va durar fins al 18 del mateix mes
9 d’octubre de 1893
El bisbe de Barcelona, Jaume Català, beneeix les quatre campanes de l’església del Sant Esperit de Terrassa
9 d’octubre de 1904
Romiatge al santuari de la Mare de Déu de Cabrera per commemorar el cinquantenari de la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció
9 d’octubre de 1977
Se celebra la commemoració del mil·lenari del monestir de Santa Maria de Serrateix presidida pel bisbe de Solsona, Miquel Moncadas, i l’abat de Montserrat, Cassià M. Just
10 d’octubre del 879
El comte Guifré el Pelós funda el monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll
10 d’octubre de 1954
S’inaugura el casal parroquial de Nostra Senyora de Gràcia de Manlleu dins el conjunt de col·legi de Gràcia
11 d’octubre de 1885
S’inaugura a Vic l’església de les Dominiques de l’Anunciata fundades per sant Francesc Coll el 1849
11 d’octubre de 1970
És inaugurada la restauració exterior del santuari de Puig-agut de Manlleu amb la col·locació d’un nou cimbori d’aram
11 d’octubre de 2009
És canonitzat el beat Francesc Coll, fundador de les Dominiques de l’Anunciata, per Benet XVI
12 d’octubre de 1116
El bisbe de Vic, Ramon Gausfred, concedeix al monestir de Sant Pere de Casserres l’església de Sant Miquel de la Guàrdia que es troba a l’actual terme de les Masies de Roda
12 d’octubre de 1805
La imatge de la Mare de Déu de Rocaprevera, que el 1780 s’havia dut a l’església parroquial de Sant Feliu de Torelló, és retornada al seu santuari després de ser reconstruït
12 d’octubre de 1903
El bisbe de Barcelona, Salvador Casañas, aprova el reglament de la Congregació de Nostra Senyora de l’amor formós i sant Lluís Gonçaga de Mataró amb l’objectiu de millorar l’educació cristiana entre els joves
12 d’octubre de 1828
El Vicariat Eclesiàstic General mana recollir i guardar en lloc decent però apartat de la veneració pública les relíquies de santa Càndia de Falset per dubtar-ne de l’autenticitat. Havien estat profanades el 1810 per tropes franceses
12 d’octubre de 1959
És beneïda la imatge mariana de la Mare de Déu del Pilar i és col·locada a la fornícula de la façana d’un edifici del carrer Verge del Pilar de Manlleu
13 d’octubre de 1431
Alfons el Magnànim, rei d'Aragó, en Real Cèdula, faculta per demanar almoina per al reliquiari del Sant Dubte d'Ivorra a tot el regne d'Aragó
14 d’octubre de 1421
Es registra un cobrament de part de l’argenter gironí Narcís Estrader per a la realització de dos bustos-reliquiari per a les relíquies de sant Prim i Felicià de Sant Pere de Besalú
14 d’octubre de 1696
S’inaugura l’església del convent de l’orde carmelità descalç a Vic, dedicada a sant Josep i sant Jeroni, realitzada segons projecte de fra Josep de la Concepció
14 d’octubre de 1979
Beatificació d’Enric d’Ossó, fundador de les Teresianes, per Joan Pau II
Bibliografia (cliqueu)