23 de set. 2012

Sobre el patronatge barceloní de la Mare de Déu de la Mercè i les seves festes

La Festa Major de Barcelona té lloc per la diada de la Mare de Déu de la Mercè. Això fa creure que aquesta imatge mariana, ben barcelonina, és única patrona de la ciutat i que la celebració es deu a aquest fet. Res més lluny de la realitat.
La Mare de Déu de la Mercè és testimoni de la creació de l’orde religiós mercedari atribuïda a sant Pere Nolasc. La tradició diu que, la Mare de Déu és va aparèixer, la nit del primer i segon dia d’agost de 1218, a aquest cavaller, d’origen no ben precisat, al rei Jaume I el Conqueridor i a Ramon de Penyafort aconsellant la creació d’un orde dedicat a la redempció de captius. Aquesta mateixa tradició afirma que sant Pere Nolasc va ser l’encarregat de gestionar l’elaboració d’una escultura d’acord amb la visió compartida dels tres personatges.
La fama del a Mare de Déu, en la seva advocació mercedària, va prendre volada a la ciutat de Barcelona mercès a diversos episodis que li foren atribuïts. Del 1267, diu Josep Maurí, és el primer temple que ocupava el mateix lloc de  l ‘actual i atribueix la imatge mariana, que s’hi venera, a l’escultor-orfebre Pere Moragues i realitzada en estil gòtic durant el segle XIV (1).
Joan Soler i Amigó afirma que la Mare de Déu “va baixar tres vegades a la seva basílica i es va asseure al cap del cor a presidir el cant de maitines”. Posteriorment, segons el mateix autor, “en un setge de nus genoveses a Barcelona, va fer aixecar una nuvolada espessa com el ferro contra la qual els projectils enemics rebotien i tornaven a caure  damunt d’ells causant gran mortaldat”; i afirma que “salva de tempestats els vaixells que se li encomanen i sovint se’ls apareix damunt les ones (2)”.
Se la té per patrona de Barcelona i, ho és, conjuntament santa Eulàlia i d’altres sants que la ciutat ha considerat com a protectors; posseeix, però, el patronatge exclusius –a part dels generals de totes les diòcesis catalanes- del bisbat de Barcelona. Explica Joan. F Cabestany que “el patronatge de la Mercè per Barcelona va iniciar-se amb els tràgics episodis, ara fa tres-cents anys, de la plaga de la llagosta a Catalunya (1686-1688)”. Aleshores, diu l’autor, “el Consell de Cent va proclamar-la patrona de la ciutat en agraïment a la protecció atorgada i va establir la festivitat el dia 2 d’agost, data tradicional de l’aparició del a Verge a Jaume el Conqueridor, a sant Pere Nolasc i a sant Ramon de Penyafort” i constata que “fins a aquesta avinentesa no va existir a la ciutat comtal cap mena de devoció especial a la Mercè”; fins i tot afirma que “la celebració d’aquest patronatge, a partir de 1686, no va arrelar entre les festes de la ciutat comtal (3)”.
El folklorista Joan Amades recull que el papa Pius IX va declara la Mare de Déu de la Mercè com a patrona principal de la diòcesi de Barcelona i copatrona de la ciutat (4). Des d’aleshores, la celebració va rebre certa empenta però malgrat al moment polític es va mantenir sense efervescència popular. Les festes dedicades a la Mar de Déu de la Mercè, convertides en festa major de Barcelona, van arrencar amb força a partir de 1871 de la mà de l’alcalde Francesc de Paula Rius i Taulet. Cabestany conclou que les festes a la mare de Déu mercedària “van sorgir com una manifestació més de la nostra Renaixença, no la literària, la més recordada, sinó de la total, la que va fer possible la Febre de l’Or o l’Exposició Universal i va omplir totes les actuacions vitals dels catalans (5)”. Jordi Pablo concedeix tres períodes a la festa major dedicada a la Mercè: el primer, iniciat per l’esmentat, que comptaria amb la culminació “l’any 1902, tretze anys després de la mort de Rius i Taulet” en què “l’organitzador dels esdeveniments era l’aleshores regidor de la Lliga Francesc Cambó” que “va voler convertir la Mercè en la festa major de Catalunya”; posteriorment, “a la postguerra, l’alcalde Porcioles va voler recuperar aquell esperit impulsant un segon model festiu, que anà creixent des dels anys cinquanta [del segle XX] i que patí una decadència dels seixanta als setanta”; finalment, “la tercera fase s’inicià el 1979 i dura fins a l’actualitat (6)”.
Poc a poc, la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè va rellevar la celebració festamajonera de la suposada màrtir barcelonina santa Eulàlia. L’enveja que tindria aquesta darrera vers al “nou” patronatge, es tradueix, segons la veu popular, en una pluja que, sovint, visita la celebració del setembre. Són les anomenades “llàgrimes de santa Eulàlia” que intenten manifestar, celestialment, que ella primera en rebre la devoció dels barcelonins i barcelonines.

Dedicat a Nora Vela, barcelonina militant.

Notes:
1 Maurí, Josep. Els “La Mare de Déu de la Mercè, patrona de la Diòcesi de Barcelona”, dins Els Sants de la Diòcesi de Barcelona.  Barcelona: Gràficas Marina, 1957, p. 33
2 Soler, Joan. Enciclopèdia del a fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 426
3 Cabestany i Fort, Joan-F. “El patronatge de la Mare de Déu de la Mercè”, Barcelona metròpolis mediterrània, 1987, núm. 4,  abril-juny, p. 105-106
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, vol. 5, 2001, p. 191
5 Cabestany i Fort, Joan-F. “El patronatge de la...” [op. cit.], p. 106
6 Pablo, Jordi. “Les festes de la Mercè de Barcelona” dins Tradicionari: el calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 5, p. 303-305

5 comentaris:

Zerosetze ha dit...

Quin detall Joan, moltes gràcies! Sí, estem de Festa Major. Tot el que expliques és ben cert i poc conegut per la majoria de barcelonins. Però no sé si d'aquí poc veurem altres 'llàgrimes' perquè enguany la protagonista és La Sagrada Família i un espectacle audiovisual, projectat sobre la seva façana, fabulós. Sort que en aquest cas tot queda en família!

Joan Arimany Juventeny ha dit...

Moltes gràcies a tu. I que tinguis molt bona Festa Major.

Antonio ha dit...

¡Hola!

He llegit diverses entrades del teu blog i t'haig de felicitar. Em sembla fabulosa la recerca d'informació que fas i totes les referències biogràfiques amb les quals enriqueixes totes les teves publicacions.

Ara bé, amb la Mare de Déu de la Mercé, si m'hagradaria puntualiztzar.

El fet de que es consideri Patrona única i principal de la Ciutat de Barcelona es perqué realment es així. M'explico:

És ben cert que durant anys el Consell de Cent va anar proclamant a Sants, Santes i a Maria en diverses advocacions com a Patrona de Barcelona i molt cert és que a la Mercé ho és desde el segle XVII.

Però en primer lloc, la devoció mercedaria si que es va trasnformar en una devoció popular abans d'aquest patronatge. Primer sent una devoció dels mercedaris, després dels mariners i segons passaben els anys més i més de la Ciutat (a més de créixer el seu renom poc a poc per tota Espanya primer i la resta del món després).

La celebració de la Mercé com a Patrona de Barcelona no va poder arrelar ja que tot i ser considerada Patrona (al mateix rang que Santa Eulàlia, etc.) no tenía l'autorització eclesiàstica pertinent per rebre el culte amb la mateixa lluidessa (ni dejú, ni res de res) degut als nombrosos patronatges (i dies festius i de dejú que tenien els barcelonins com a conseqüència).

No obstant no va arrelar diguem que institucionalment però si al cor dels barcelonins com demostrava l'interès de una continua llista d'alcaldes de Barcelona en proclamar-la Patrona Principal i el propi temple actual així com la gran part de joies, exvots, mantells, etc. de la Verge ara gairebé tots desapareguts degut als atacs que va patir la Basílica al segle XX.

Antonio ha dit...

És a dir, que la Mercé és la ÚNICA DE LES PATRONES DE BARCELONA que ha estat realment recolzada per el poble, el Consell de Cent i per bona part de l'esglèsia barcelonina. El problema venia també de mans de congregacions, confraries i nobles que veien en "el salt" de la Mercé un perill de pèrdua de privilegis (com finalment va succeïr) tals com els "de Santa Eulàlia" o "els del Roser".

Igualment va ser invocada com a Patrona (per necessitats especials de la comunitat) als segles XVII, XVIII, XIX i XX.

És així, com la Verge mercedària es convertí en la principal de totes les devocions marianes de la Ciutat (antigament més que la Mare de Déu de Montserrat que no va arrelar del tot el seu Culte a Barcelona fins el XIX) de la mà del Papa Pius IX qui va proclamar per rescripte a la Mare de Déu de la Mercé com a Patrona de Barcelona i la seva església. És a dir, el Papa, en nom de tota l'Esglèsia i a instancies del poble, el governs i l'esglesia barcelonina escull d'entre totes les devocions proclamades patrones de Barcelona a la Mercé.

És per aixó que només la Mercé és la Patrona de Barcelona, rang propi donat pel poble, el clergat i els governants amb la ratificació oficial de l'Esglèsia romana qui autoritza, proclama i regula el títols i els privilegis de ser la Patrona de Barcelona. Això succeí el 27 de Febrer de 1868 i va ser arrán d'aquest fet que la Verge de la Mercé va anar ganant força "festiva" amb tots els privilegis.
(Hem de tenir d'entrendre que "PER RESCRIPTO vol dir que el Papa escull segons consideri oportú, és a dir, si la Mercé es Patrona la resta son automàticament i sense falta d'altres decrets copatrons i copatrones)

Igualment de no tenir devoció no s'hauria construit la Basílica actual (on hi havia una important església gòtica) al segle XVIII.

A partir del XIX la Mercé obté una força imparable e incomparable (com a devoció barcelonesa) que tindrà frè tras el Concili Vatica II i la posterior Transisició Espanyola (èpoques on es deixa de vestir a la Mare de Déu, deixa de processionar, s'implanten noves "tradicions" a més d'una constant persecució moderna de la seva devoció degut a motius polítics -que la hi ha, d'una banda el laicisme i d'altra que la Mercé ha representan "l'espanyolisme o espanyolitat" a Barcelona i Catalunya enfront de la Moreneta -"catalanitat" i Santa Eulàlia -"revol·lució) també es desacralitzà totalment la Festa Major de la Ciutat").

I si es fixen coincideix la proclamació total de Patrona Major i Principal amb "l'auge" de la Festa Major de Barcelona tans sols tres anys després de les dates ben certes al respecte que posses!


També haig de comentar que aquest any s'han complert els 125 de la Coronació de la Mare de Deu com a Reina de Barcelona amb rang canònic per via pontificia.


Espero que em puguís entendre, explicar tantes coses abreujant és molt difícil i pot ser no ho he fet bé.



Rebin tots una abraçada

¡Visca la única Patrona de tots els barcelonins!
¡Visca la Reina de Barcelona!
¡Visca la Mare de Déu de la Mercé!

Joan Arimany i Juventeny ha dit...

Hola Antonio,
Moltes gràcies per la detallada explicació. Agraeixo l'aportació que, segur, millora clarament el meu text que està mancat de tanta precisió. És lloable, així mateix, que tingui aquesta estimació per la seva patrona.
De nou, moltes gràcies.
Joan