26 de set. 2012

Fost d’Alguaire, un sant entre Catalunya i Euskadi

La festivitat de sant Fost o Faust d’Alguaire ha tingut diverses dates. Joan Amades, al seu Costumari Català (1), i Valeri Serra i Boldú, al seu Calendari folklòric d’Urgell (2), la situen el 25 de setembre; els calendaris catalans del dinou li assignen l’endemà, el 26; i els calendaris moderns li atribueixen el 13 d’octubre. Aquest ball de dades no fa res més que explicar la dubtosa existència d’un pagès que va ser considerat sant. Més enllà de paral·lelismes (o duplicitat) respecte un soldat màrtir cordovès del segle III (3) es deu tractar de la reproducció gairebé idèntica en el seu relat respecte diferents sants pagesos, laics, que han anat esdevenint (algun amb més sort que d’altres) patrons de la pagesia: sant Galderic, sant Medir, sant Isidre o el mateix sant Fost.
Fauste Cucurull, que fou canonge arxiver de l’arquebisbat de Tarragona, va ser-ne el biògraf de sant Fost més destacat. En la seva obra San Fausto, labrador confesor: su vida, milagros y culto que se le tributa (4)  va rebutjar els autors que posaven en dubte la veritable existència del sant i en va relatar la seva vida.
Cucurull afirmava que Fost era fill d’Alguaire (Segrià) i que hauria viscut entre els segles VI i VII; Ramir Viola recull que, segons la tradició, hauria nascut l’any 590 (5). Cristià de gran fe, humil, caritatiu i de vida austera, era un bon exemple per als seus veïns. Vivia amb els seus pares fent de pagès. En un moment determinat de la seva vida, es va proposar fer un viatge, perillós i atzarós, per la Mediterrània: segurament es proposava, diu l’autor, visitar Roma i Terra Santa. El vaixell en el qual viatjava va ser assaltat per pirates corsaris sarraïns que el van fer presoner. Conduït a unes terres desconegudes del nord d’Àfrica, el van vendre com esclau a un senyor de la crueltat.
Com esclau, Fost va assumir dures tasques de pagès en les terres del seu nou amo però mai va oblidar-se de pregar. Temorós que el temps en què Fost es dedicava a l’oració fos un temps perdut en la labor encomanada a l’hort, el senyor solia fuetejar el seu esclau en senyal de reprensió. Malgrat tot, Fost seguia pregant.
El senyor, infidel i desconfiat, va voler veure amb els seus propis ulls com Fost abandonava la seva feina en el moment de la pregària i en silenci va espiar-ne els moviments. La sorpresa fou majúscula ja que va contemplar que, quan Fost restava agenollat dirigint-se a Déu, l’aixada feia, tota sola, la feina. La visió d’aquest fet miraculós el va trastornar i, finalment, es va convertir al cristianisme. Després d’aquest fet, Fost va obtenir la llibertat i, acompanyat del seu senyor esdevingut amic, va retornar a Alguaire.  
Fost va viure els seus darrers anys a la seva població natalícia on es va engrandir la seva fama de santedat. Un desgraciat accident el va dur al llit de la mort. Just abans d’abandonar aquest món i expressant les seves darreres voluntats, va encomanar que quan fos mort posessin el seu cos damunt de la mula o cavall amb què treballava i deixessin que la bèstia fes el seu camí que, va assegurar, li indicaria Déu. El seu desig va ser assumit i l’animal va fer camí per l’Aragó i Navarra, espurnejant diversos miracles per on passava, fins arribar al poble alabès de Bujanda. Arribat en aquest lloc, després d’una forta pujada, va caure tres cops fins que va morir defallit. Allà, en el mateix punt on va caure per darrer cop, els veïns de la població hi van aixecar una capella en honor a sant Fost i on es venera, des d’aleshores, el seu cos incorrupte. Aquesta devoció, segons Amades, es tradueix en la invocació que fan de la seva ajuda en casos de sequera i altres esdeveniments que afectin les collites així com se’l reclama contra l’esterilitat femenina, del bestiar, i per afavorir uns bons parts; a Catalunya, en canvi, és l’antic patró dels hortolans i pagesos de les terres de Lleida (6).
Desitjosos de tenir alguna relíquia del seu compatrici sant, els alguairencs van procurar-se’n una provinent de Bujanda. El 24 de maig de 1826 la van rebre enmig de grans celebracions.

Notes:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1984, vol. 5, p. 203-204
2 Serra, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1981, p. 262
3 Faust, Gener i Marcial [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation, Inc, 2012 [Consulta 25 de setembre de 2012] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Faust,_Gener_i_Marcial_de_C%C3%B2rdova
4 Cucurull, Fauste. San Fausto, labrador confesor: su vida, milagros y culto que se le tributa. Tarragona : Impr. R. Gabriel Gibert, 1934
5 Viola, Ramir. “Faust d’Alguaire” dins Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 2000, vol. 2, p. 149
6 Amades, Joan. Costumari català… [op. cit.], p. 204

2 comentaris:

Galderich ha dit...

Suposo que deu ser el mateix que el de Sant Fost de Campsentelles!

Un altre sant pagès per posar a la llista i no aquest intent de creure que Sant Galderic fou l'únic sant pagès antic quan en realitat no ho va ser mai a la Catalunya Sud!

Joan Arimany Juventeny ha dit...

Tens raó Galderich,
Els sants tenen territoris concrets en els quals hi ha devoció particular. Segles enrere, la segmentació era molt més gran que no pas ara en què els mitjans de comunicació difonen, a vegades amb interessos, una o altra devoció i la converteixen en general. El cas de la pagesia, com en d'altres, és ben clar.