28 de set. 2012

Relíquies de la clarissa Anna Maria Antigó venerada a Perpinyà

Relíquia A
La ciutat nord-catalana de Perpinyà venera, en el seu convent de Santa Clara, la figura i el cos d’Anna Maria Antigó. Aquesta religiosa és tinguda com a beata malgrat mai hagi obtingut la declaració oficial.
Pep Vila (1) a la revista Presència, esmenta com es pot veure el seu cos incorrupte al convent Reial de Santa Clara de la Passió del barri del Vernet de Perpinyà: “en un altar lateral, gairebé darrera la porta d’entrada, hi ha el taüt cobert per un vidre que mostra el cos de la clarissa, amb un perfum de santedat que es perpetua des de segles enrere” i afegeix que “sencera com una ametlla, va vestida amb un hàbit burell; té la pell del rostre i mans grogosa i apergaminada”. La causa de beatificació es va iniciar el 1905, moment en el qual es va editar un opuscle del qual Vila en va recollir les següents dades: “En 1842 i després d’aixecar la coberta del taüt, l’atmosfera va quedar embalsamada amb l’aroma que exhalava aquell dipòsit” i continuava dient que “després de netejar la pols del cadàver i veure l’estat dels hàbits, les monges la vestiren de nou sense cap dificultat perquè el cos era flexible com el d’una dona viva. Notaren, això sí, un esqueixament al llavi superior i la pèrdua de dues falanges dels dits del peu”.
Relíquia B

La religiosa va néixer el 1602 i va morir el 28 de setembre de 1676 i formava part de la congregació de les clarisses des de 1621.
Les dues relíquies que s’exposen, una de la tela que va cobrir el cos i l’altra del seu propi hàbit son uns sobrets en els quals, a la part superior, hi consta una impressió en francès:
Relíquia A: “Linge qui a enveloppé le corps de notre vénérée Mère Anna Maria Antigó, religieuse clarisse, morte en odeur de sainteté le 28 septembre 1676, à l’age de soixante-quatorze ans, dont le corps se trouve encore intact”. És a dir: “Tela que va embolicar el cos de la nostra venerada Mare Anna Maria Antigo, religiosa clarissa, que va morir en olor de santedat el 28 de setembre de 1676, a l'edat de setanta-quatre anys, on el cos encara està intacte”.
Relíquia B: “Habit de notre vénérée Mère Anna Maria Antigó, religieuse clarisse, morte en odeur de sainteté le 28 septembre 1676, à l’age de seixante-quatorze ans, dont le corps se trouve encore intact”. És a dir: “Hàbit de la nostra venerada Mare Anna Maria Antigo, religiosa clarissa, va morir en olor de santedat 28 setembre 1676, a l'edat de setanta-quatre anys, on el cos encara està intacte”.
Nota:
1 Vila, Pepe. “Anna Maria Antigó, la santa incorrupta” Dins: revista Presència, 24 – 30 de gener de 1993, p. 22 - 23

26 de set. 2012

Fost d’Alguaire, un sant entre Catalunya i Euskadi

La festivitat de sant Fost o Faust d’Alguaire ha tingut diverses dates. Joan Amades, al seu Costumari Català (1), i Valeri Serra i Boldú, al seu Calendari folklòric d’Urgell (2), la situen el 25 de setembre; els calendaris catalans del dinou li assignen l’endemà, el 26; i els calendaris moderns li atribueixen el 13 d’octubre. Aquest ball de dades no fa res més que explicar la dubtosa existència d’un pagès que va ser considerat sant. Més enllà de paral·lelismes (o duplicitat) respecte un soldat màrtir cordovès del segle III (3) es deu tractar de la reproducció gairebé idèntica en el seu relat respecte diferents sants pagesos, laics, que han anat esdevenint (algun amb més sort que d’altres) patrons de la pagesia: sant Galderic, sant Medir, sant Isidre o el mateix sant Fost.
Fauste Cucurull, que fou canonge arxiver de l’arquebisbat de Tarragona, va ser-ne el biògraf de sant Fost més destacat. En la seva obra San Fausto, labrador confesor: su vida, milagros y culto que se le tributa (4)  va rebutjar els autors que posaven en dubte la veritable existència del sant i en va relatar la seva vida.
Cucurull afirmava que Fost era fill d’Alguaire (Segrià) i que hauria viscut entre els segles VI i VII; Ramir Viola recull que, segons la tradició, hauria nascut l’any 590 (5). Cristià de gran fe, humil, caritatiu i de vida austera, era un bon exemple per als seus veïns. Vivia amb els seus pares fent de pagès. En un moment determinat de la seva vida, es va proposar fer un viatge, perillós i atzarós, per la Mediterrània: segurament es proposava, diu l’autor, visitar Roma i Terra Santa. El vaixell en el qual viatjava va ser assaltat per pirates corsaris sarraïns que el van fer presoner. Conduït a unes terres desconegudes del nord d’Àfrica, el van vendre com esclau a un senyor de la crueltat.
Com esclau, Fost va assumir dures tasques de pagès en les terres del seu nou amo però mai va oblidar-se de pregar. Temorós que el temps en què Fost es dedicava a l’oració fos un temps perdut en la labor encomanada a l’hort, el senyor solia fuetejar el seu esclau en senyal de reprensió. Malgrat tot, Fost seguia pregant.
El senyor, infidel i desconfiat, va voler veure amb els seus propis ulls com Fost abandonava la seva feina en el moment de la pregària i en silenci va espiar-ne els moviments. La sorpresa fou majúscula ja que va contemplar que, quan Fost restava agenollat dirigint-se a Déu, l’aixada feia, tota sola, la feina. La visió d’aquest fet miraculós el va trastornar i, finalment, es va convertir al cristianisme. Després d’aquest fet, Fost va obtenir la llibertat i, acompanyat del seu senyor esdevingut amic, va retornar a Alguaire.  
Fost va viure els seus darrers anys a la seva població natalícia on es va engrandir la seva fama de santedat. Un desgraciat accident el va dur al llit de la mort. Just abans d’abandonar aquest món i expressant les seves darreres voluntats, va encomanar que quan fos mort posessin el seu cos damunt de la mula o cavall amb què treballava i deixessin que la bèstia fes el seu camí que, va assegurar, li indicaria Déu. El seu desig va ser assumit i l’animal va fer camí per l’Aragó i Navarra, espurnejant diversos miracles per on passava, fins arribar al poble alabès de Bujanda. Arribat en aquest lloc, després d’una forta pujada, va caure tres cops fins que va morir defallit. Allà, en el mateix punt on va caure per darrer cop, els veïns de la població hi van aixecar una capella en honor a sant Fost i on es venera, des d’aleshores, el seu cos incorrupte. Aquesta devoció, segons Amades, es tradueix en la invocació que fan de la seva ajuda en casos de sequera i altres esdeveniments que afectin les collites així com se’l reclama contra l’esterilitat femenina, del bestiar, i per afavorir uns bons parts; a Catalunya, en canvi, és l’antic patró dels hortolans i pagesos de les terres de Lleida (6).
Desitjosos de tenir alguna relíquia del seu compatrici sant, els alguairencs van procurar-se’n una provinent de Bujanda. El 24 de maig de 1826 la van rebre enmig de grans celebracions.

Notes:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1984, vol. 5, p. 203-204
2 Serra, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1981, p. 262
3 Faust, Gener i Marcial [en línia] Viquipèdia. Wikimedia Foundation, Inc, 2012 [Consulta 25 de setembre de 2012] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Faust,_Gener_i_Marcial_de_C%C3%B2rdova
4 Cucurull, Fauste. San Fausto, labrador confesor: su vida, milagros y culto que se le tributa. Tarragona : Impr. R. Gabriel Gibert, 1934
5 Viola, Ramir. “Faust d’Alguaire” dins Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 2000, vol. 2, p. 149
6 Amades, Joan. Costumari català… [op. cit.], p. 204

24 de set. 2012

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 24 al 30 de setembre

24 de setembre de 1712
Fundació de la confraria del Santíssim Sagrament a la parròquia de Santa Maria de Vilalleons, al terme de Sant Julià de Vilatorta
24 de setembre de 1774
Entre aquest dia i l’endemà es fa la processó que condueix les relíquies de santa Càndia a Falset. Són conduïdes en un baiard sobre les espatlles de vuit persones. Les sacres restes són rebudes el dia 25 amb gran solemnitat i entusiasme
24 de setembre de 1781
El bisbe de Vic, Manuel de Artalejo, posa la primera pedra de la reforma de la catedral de Vic que li donaria l’estil neoclàssic de l’actualitat
24 de setembre de 1871
A Barcelona se celebren grans fires amb motiu de les festes de la Mare de Déu de la Mercè amb carrers engalanats i diverses activitats lúdiques que duren fins al primer d’octubre
24 de setembre de 1939
Es col·loca una nova imatge mariana del Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, parròquia de Sant Feliu de Pallerols, semblant a la destruïda el 1936 a l’inici de la Guerra Civil Espanyola
25 de setembre de 1419
Es registra un cobrament de part de l’argenter gironí Narcís Estrader per a la realització de dos bustos-reliquiari per a les relíquies de sant Prim i Felicià de Sant Pere de Besalú
25 de setembre de 1675
L’arenyenc Antoni Pasqual i Lleu, futur bisbe de Vic, rep les relíquies de sant Candi i santa Clementina del papa Climent X
25 de setembre de 1898
És beneïda la campana que seria col·locada al campanar d’espadanya de l’ermita de Sant Pere Pescador, a les Gorgues (Osona)
26 de setembre de 1710
El papa Climent XI canonitza el que fou bisbe de Vic, Bernat Calbó
26 de setembre de 1897
És inaugurada l’ermita de Sant Pere Pescador, situada a les Gorgues (Osona) construïda pels pescadors de canya manlleuencs
27 de setembre de 1391
El bisbe de Girona, Berenguer d’Anglesola, autoritza la veneració de les relíquies de sant Vicenç que havia proporcionat Pere Rovira a l’església parroquial de Sant Vicenç de Besalú
27 de setembre de 1849
El bisbe de Girona, Florenci Lorente, reconeix la incorruptibilitat de la Sagrada Forma del Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses. L’acompanyava el bisbe electe de Terol, Jaume Soler
27 de setembre de 1854
Enmig d’una gran epidèmia del còlera morbo, és exposada la Sagrada Forma del Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses amb gran i beneficiós efecte entre la població
27 de setembre de 1866
El bisbe de Vic, Lluis Jordà, reconeix la incorruptibilitat de la Sagrada Forma del Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses
28 de setembre de 1952
És col·locada una imatge de la verge de Fàtima a una fornícula de la façana de l’edifici del carrer Umbert, 20 de Manlleu en record a l’estada de la imatge mariana dos anys abans a la població i el seu pas pel carrer
28 de setembre de 1960 
El bisbe de Vic, Ramon Masnou, concedeix cent dies d’indulgència als fidels que cantin o resin els Goigs de la Mare de Déu del Carme de la Farga de Bebiè, venerada a l’església d’aquesta colònia industrial del terme de Montesquiu i Les Lloses
29 de setembre de 1126
Es consagra un nou temple de Santa Maria del monestir de Serrateix amb la presència d’Oleguer, arquebisbe de Tarragona i bisbe de Barcelona i dels bisbes Pere Berenguer d’Urgell i Ramon Gaufred de Vic
30 de setembre de 1950
Inici de la solemne visita a Manlleu de la imatge de la Verge de Fàtima que va durar fins al 2 d’octubre

Bibliografia (cliqueu)

23 de set. 2012

Sobre el patronatge barceloní de la Mare de Déu de la Mercè i les seves festes

La Festa Major de Barcelona té lloc per la diada de la Mare de Déu de la Mercè. Això fa creure que aquesta imatge mariana, ben barcelonina, és única patrona de la ciutat i que la celebració es deu a aquest fet. Res més lluny de la realitat.
La Mare de Déu de la Mercè és testimoni de la creació de l’orde religiós mercedari atribuïda a sant Pere Nolasc. La tradició diu que, la Mare de Déu és va aparèixer, la nit del primer i segon dia d’agost de 1218, a aquest cavaller, d’origen no ben precisat, al rei Jaume I el Conqueridor i a Ramon de Penyafort aconsellant la creació d’un orde dedicat a la redempció de captius. Aquesta mateixa tradició afirma que sant Pere Nolasc va ser l’encarregat de gestionar l’elaboració d’una escultura d’acord amb la visió compartida dels tres personatges.
La fama del a Mare de Déu, en la seva advocació mercedària, va prendre volada a la ciutat de Barcelona mercès a diversos episodis que li foren atribuïts. Del 1267, diu Josep Maurí, és el primer temple que ocupava el mateix lloc de  l ‘actual i atribueix la imatge mariana, que s’hi venera, a l’escultor-orfebre Pere Moragues i realitzada en estil gòtic durant el segle XIV (1).
Joan Soler i Amigó afirma que la Mare de Déu “va baixar tres vegades a la seva basílica i es va asseure al cap del cor a presidir el cant de maitines”. Posteriorment, segons el mateix autor, “en un setge de nus genoveses a Barcelona, va fer aixecar una nuvolada espessa com el ferro contra la qual els projectils enemics rebotien i tornaven a caure  damunt d’ells causant gran mortaldat”; i afirma que “salva de tempestats els vaixells que se li encomanen i sovint se’ls apareix damunt les ones (2)”.
Se la té per patrona de Barcelona i, ho és, conjuntament santa Eulàlia i d’altres sants que la ciutat ha considerat com a protectors; posseeix, però, el patronatge exclusius –a part dels generals de totes les diòcesis catalanes- del bisbat de Barcelona. Explica Joan. F Cabestany que “el patronatge de la Mercè per Barcelona va iniciar-se amb els tràgics episodis, ara fa tres-cents anys, de la plaga de la llagosta a Catalunya (1686-1688)”. Aleshores, diu l’autor, “el Consell de Cent va proclamar-la patrona de la ciutat en agraïment a la protecció atorgada i va establir la festivitat el dia 2 d’agost, data tradicional de l’aparició del a Verge a Jaume el Conqueridor, a sant Pere Nolasc i a sant Ramon de Penyafort” i constata que “fins a aquesta avinentesa no va existir a la ciutat comtal cap mena de devoció especial a la Mercè”; fins i tot afirma que “la celebració d’aquest patronatge, a partir de 1686, no va arrelar entre les festes de la ciutat comtal (3)”.
El folklorista Joan Amades recull que el papa Pius IX va declara la Mare de Déu de la Mercè com a patrona principal de la diòcesi de Barcelona i copatrona de la ciutat (4). Des d’aleshores, la celebració va rebre certa empenta però malgrat al moment polític es va mantenir sense efervescència popular. Les festes dedicades a la Mar de Déu de la Mercè, convertides en festa major de Barcelona, van arrencar amb força a partir de 1871 de la mà de l’alcalde Francesc de Paula Rius i Taulet. Cabestany conclou que les festes a la mare de Déu mercedària “van sorgir com una manifestació més de la nostra Renaixença, no la literària, la més recordada, sinó de la total, la que va fer possible la Febre de l’Or o l’Exposició Universal i va omplir totes les actuacions vitals dels catalans (5)”. Jordi Pablo concedeix tres períodes a la festa major dedicada a la Mercè: el primer, iniciat per l’esmentat, que comptaria amb la culminació “l’any 1902, tretze anys després de la mort de Rius i Taulet” en què “l’organitzador dels esdeveniments era l’aleshores regidor de la Lliga Francesc Cambó” que “va voler convertir la Mercè en la festa major de Catalunya”; posteriorment, “a la postguerra, l’alcalde Porcioles va voler recuperar aquell esperit impulsant un segon model festiu, que anà creixent des dels anys cinquanta [del segle XX] i que patí una decadència dels seixanta als setanta”; finalment, “la tercera fase s’inicià el 1979 i dura fins a l’actualitat (6)”.
Poc a poc, la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè va rellevar la celebració festamajonera de la suposada màrtir barcelonina santa Eulàlia. L’enveja que tindria aquesta darrera vers al “nou” patronatge, es tradueix, segons la veu popular, en una pluja que, sovint, visita la celebració del setembre. Són les anomenades “llàgrimes de santa Eulàlia” que intenten manifestar, celestialment, que ella primera en rebre la devoció dels barcelonins i barcelonines.

Dedicat a Nora Vela, barcelonina militant.

Notes:
1 Maurí, Josep. Els “La Mare de Déu de la Mercè, patrona de la Diòcesi de Barcelona”, dins Els Sants de la Diòcesi de Barcelona.  Barcelona: Gràficas Marina, 1957, p. 33
2 Soler, Joan. Enciclopèdia del a fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 426
3 Cabestany i Fort, Joan-F. “El patronatge de la Mare de Déu de la Mercè”, Barcelona metròpolis mediterrània, 1987, núm. 4,  abril-juny, p. 105-106
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, vol. 5, 2001, p. 191
5 Cabestany i Fort, Joan-F. “El patronatge de la...” [op. cit.], p. 106
6 Pablo, Jordi. “Les festes de la Mercè de Barcelona” dins Tradicionari: el calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 5, p. 303-305

19 de set. 2012

Els secrets del claustre del monestir de Ripoll

Aquest passat diumenge, l’Albergueria, centre de difusió cultural del bisbat de Vic, va organitzar una interessant “descoberta”dels secrets del claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll. Aquests secrets van ser explicats pel Dr. Reinald González que va dirigir la intervenció arquitectònica i arqueològica que els va dur a la llum.
Entre l’abril de 2010 i el desembre de 2011, la Diputació de Barcelona, el Bisbat de Vic i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, mitjançant conveni , va permetre aquesta restauració. Inicialment, es pretenia netejar els murs del claustre que estava recobert per una capa de ciment portland, aplicat en la restauració de l’edifici  a finals del segle XIX. Aquest revestiment afectava de forma nociva al mur interior i, en alguns casos, s’havia desprès. L’actuació, però, va permetre descobrir importants elements que han permès un millor coneixement de l’evolució arquitectònica i organització del claustre i de tot el monestir. El Dr. Reinald González va oferir aquestes novetats a un nombrós públic que va seguir atentament les seves paraules.

La galeria nord, que comparteix mur amb l’església romànica i el campanar, ha permès fer lluir l’acurada construcció promoguda per l’abat – bisbe Oliba  en els anys 1028-1032. En aquest sector, també s’han netejat els vint-i-sis capitells del segle XII.
La galeria est ofereix, des d’ara, les portes d’accés a diferents dependències monacals com la sala Capitular i dormitori. S’han deixat els arcs vistos i reforçat els elements que indiquen les obertures. Igualment, s’hi ha identificat els llocs on la tradició diu que havien estat situades les tombes del comte de Barcelona, Guifré el Pilós, i del comte de Besalú, Bernat Tallaferro.
La galeria sud guardava alguns dels descobriments més interessants i que van captar més l’atenció del s visitants. L’eliminació d’unes pilastres de reforç i del recobriment mur van permetre la visualització de quatre finestres i la disposició d’un trams de la paret amb carreus disposats en opus spicatum (espina de peix) que permeten atribuir aquest sector a l’època preromànica i, per tant, més antiga del monestir. En aquest lloc es va fer la troballa “estrella” de tota la intervenció: els fragments d’una marededéu sedent feta de pasta de guix. D’aquesta imatge es desconeix la cronologia tot i que sembla ser model típicament romànic i que podria ser una rèplica de la imatge venerada originalment a l’altar principal de l’església del monestir.
Finalment, la galeria oest conté obertures de diferents èpoques entre les quals s’ha consolidat la que permetia la relació dels monjos amb l’exterior.
El Dr. Reinald González va concloure que la feina feta havia permès una millor lectura del monestir i que havia obert noves perspectives en el seu coneixement .
Si us interessa, podeu saber-ne més llegint el dossier de premsa sobre la restauració.

17 de set. 2012

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 17 al 23 de setembre

17 de setembre de 1184
Dolça, senyora de la Vall d’Hostoles, fa diverses deixes pietoses entre les quals hi ha or per a Santa Maria del Coll
17 de setembre de 1691
El Consell de la universitat de la vila de Mataró acorda pagar a rajoler Joan Puigbó la quantitat de 30 lliures per a les obres de la capella de sant Desideri de l’església de Santa Maria de Mataró
17 de setembre de 1774
El vicari general de Barcelona lliura al beneficiat de la parròquia de Falset, mossèn Rocamora, i al comissionat de la població, Pere Rull, la caixa tancada i segellada amb les relíquies de santa Càndia
17 de setembre de 1775
El bisbe de Vic, Bartomeu Sarmentero, beneeix la nova església de la Mare de Déu de Puig-l’agulla i s’hi trasllada la imatge que era guardada a Vilalleons
18 de setembre de 1429
S’inaugura l’edifici dedicat a capella de Santa Maria de Rocaprevera essent la primera construcció amb capacitat per al culte diví d’aquest santuari
18 de setembre de 1904
S’inicia una Santa Missió a Manlleu
19 de setembre de 1687
Rafael Amalrich, pagès de Manlleu, és atacat per un ós ferotge que ja li tenia la pota al coll. La invocació a la Mare de Déu de la Gleva el va salvar i, per aquest motiu, va obsequiar amb un exvot al santuari marià
19 de setembre de 1795
Es fa el solemne trasllat de les relíquies de les santes Juliana i Semproniana a la nova urna de plata que havia ofert el canonge de Barcelona i mataroní, Dr. Marià Pou, amb la notable despesa de 1.750 lliures
19 de setembre de 1817
Processó amb els Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, després de dur la Mare de Déu del Bonsuccés a veure sant Fortià de Torelló
19 de setembre de 1835
Davant el perill de guerra de l’anomenada Primera Carlinada, es decideix baixar la imatge de la Mare de Déu de Rocaprevera a l’altar major de l’església parroquial de Sant Feliu de Torelló en una solemne processó
20 de setembre de 1612
Els fidels de la parròquia de Sant Boi de Lluçanès funden la Confraria del Roser que, entre d’altres activitats, organitza la festa de Sant Baldiri
21 de setembre de 1637
La fama de sant Miquel dels Sans atreu l’orde dels trinitaris a Vic que s’instal·la a l’església de Santa Margarida del carrer de Sant Pere de la ciutat
21 de setembre de 1924
S’inaugura una nova remodelació del santuari de Rocaprevera de Torelló. En aquest cas es van seguir els plànols de l’arquitecte Josep Maria Pericas
21 de setembre de 1948
L’abat Aureli M. Escarré renova l’autorització de la delegació de Santa Maria de Montserrat a la parròquia de Santa Maria de Mataró
21 de setembre de 1976
L’aplec celebrat al Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, parròquia de Sant Feliu de Pallerols, serveix per recordar la figura de Mossèn Jaume Borrell que se n’havia ocupat des de l’any 1958; es dedica a la seva memòria el mirador del santuari
22 de setembre de 1748
A causa de la necessitat de pluja a la ciutat de Vic i comarca, s’inicien diverses pregàries a instàlcia dels procuradors de Sant Isidre. Es porten les relíquies dels Sants Màrtirs Llucià i Marcià a la catedral i s’exposen juntament amb les de santa Escolàstica
22 de setembre de 1774
Arriben a Tarragona les relíquies de santa Càndia amb destí a Falset on se signa el document que autoritza la seva exposició públics
22 de setembre de 1835
Després de la desamortització i l’abandonament del monestir de Sant Cugat del Vallès, són assignades la totalitat de relíquies de les santes JUaliana i Semproniana a l’església parroquial de Mataró
22 de setembre de 1939
Els fidels de Santa Maria de Camprodon participen d’una gran rebuda de les relíquies de sant Patllari un cop han estat retornades després de ser custodiades fora de las parroquia durant la Guerra Civil Espanyola
22 de setembre de 1952
Fundació de l'arquebisbe Gregorio Modrego Casaus dels Habitatges del Congrés Eucarístic Internacional
23 de setembre de 1856
El papa Pius IX concedeix el privilegi privat de dir missa a l’oratori de la casa Parrella de Torelló
23 de setembre de 1866
A mig matí,  surt una processó amb el Sant Crist de l’Hospital de Vic fins a la catedral. Se situa el Sant Crist a l’altar major
Bibliografia (cliqueu)

16 de set. 2012

Les restes de l’ermita de Sant Pere Pescador al descobert (i II)

Mitjançant un camí, primerament de molt bon caminar però difícil en el seu tram final, s’arriba a la petita península on hi ha les restes de Sant Pere Pescador. Es pren a la carretera de Sant Bartomeu Sesgorgues (des de la carretera que va de l’Esquirol – Santa Maria de Corcó a Tavertet). Després d’aquesta antiga parròquia, a mà dret i resseguint la riera de les Gorgues en direcció a ponent, s’arriba a les proximitats de la confluència amb el torrent de les Paganes i la riera de Sant Martí (després del Salt del Cabrit). Des d’aquest punt, i degut al fet que el camí no es freqüenta d’ençà de l’existència del pantà de Sau (que fa aturar les aigües de la contrada) s’emprèn un tram de camí que fa ziga-zaga. Just aleshores, s’albira, a migdia, l’edifici del monestir e Sant Pere de Casserres. Unes lloses verticals i unes escales marcades a la pedra semblen indicar que, la via, havia tingut temps millors i de més ús. Baixant, entre boixos, arços i romegueres, s’arriba a la petita península que, de tant en tant, queda al descobert. La terra nua, amb brutícia d’origen humà i de diversa mena, explica com el més usual és que es trobi submergida. En un punt, més o menys central, despullades, hi ha les poques restes de l’ermita de Sant Pere Pescador.
La construcció era de planta rectangular, de 8,45 m. per 5,33 m. aproximadament, amb l’altar encarat a llevant (sensiblement tombant al nord-est). La porta, a ponent, oferia una obertura d’1,30 m. Els seus murs, però, expliquen que era una estructura massissa ja que tenen d’entre 0,44 i 0,62 m. L’alçada màxima d’aquests no arriba al metre. La pedra amb la qual va ser aixecada és nua, sense gaire treball; només als escaires i al marc de la porta es pot veure un repicat i un contorn més marcat. Precisament, es poden veure diverses d’aquestes pedres quadrades treballades, de 0,40 m de banda, disperses pel voltant.
No es pot dir gaire més cosa d’una estructura que, lentament, es va esfondrant per la força de l’aigua. Les pedres s’acumulen al voltant de la plata rectangular, a dins i a fora, formant una minsa protecció als murs que encara restes drets.
Són el testimoni d’una capella construïda a finals del segle XIX gràcies a l’esforç dels pescadors de canya manlleuencs i, també, de Roda de Ter.
A l’altra banda del braç d’aigua, encara s’atreveix algun pescador actual a llençar l’ham a l’aigua somorta. Segurament, ara, tres quarts de segle després de ser incendiada, es pregunta què devia ser aquell munt de pedres. La resposta és clara: Sant Pere Pescador, en honor del patró dels pescadors de canya.

*Agraeixo la important aportació de David Molet i Mercè Franquesa en la realització d'aquesta investigació sense la qual no hauria estat possible

15 de set. 2012

Les restes de l’ermita de Sant Pere Pescador al descobert (I)

Situació general
L’actual sequera i el baix nivell de les aigües del pantà de Sau permeten tornar veure (i no és freqüent) la forma dels murs i els fonaments de l’ermita de Sant Pere Pescador de les Gorgues. Aquesta construcció, modesta i senzilla, va ser obra dels pescadors de canya manlleuencs que tenien el titular de la capella com a patró (vegeu l’anterior apunt d’aquest bloc: La desapareguda ermita de Sant Pere Pescador a les Gorgues).
  
Situació ermita i punt des
d'on va ser presa la imatge
L’any 1962 s’inaugurava el pantà de Sau que, amb poc temps, submergiria una part de la comarca d’Osona. La seva llera, seguint la que fins aleshores tenia el riu Ter, s’eixamplaria considerablement. El poble de Sant Romà i moltes d’altres construccions, es veurien afectades per l’augment del nivell de les aigües. Prop de 17 quilòmetres, riu amunt de la presa, gairebé en el seu origen, l’embassament cobria, també, la modesta ermita de Sant Pere Pescador. Situada just en la confluència de la riera de Sant Martí (després del Salt del Cabrit) i de la riera de les Gorgues i el torrent de les Paganes, es forma un istme que, generalment, es manté sota el nivell de l’aigua. Allà, sobre el terra nu, s’alcen unes runes que marquen l’existència d’una construcció de planta quadrada.

Vista del lloc on està situada l'ermita
La destrucció sistemàtica dels elements i símbols religiosos, en començar la Guerra Civil Espanyola, va afectar l’edifici modest de Sant Pere Pescador. Ramon Vinyeta afirma que va ser incendiada el 1936 (1). Després de la guerra, l’edifici no es va reconstruir. El novembre de 1951, en una excursió per la zona, Josep. M. Raich Vergadà, esmenta que es troba“ en un pequeño rellano las ruinas de una ermita de construcción relativamente moderna: Sant Pere Pescador” (2) i el mateix Vinyeta deia que “han transcorregut molts anys i no s’ha parlat mai eficaçment de reconstruir-la”. Les restes devien perdurar dempeus durant uns anys fins que les aigües del pantà de Sau van créixer suficientment per omplir el braç del riu que aplegava el curs de les dues rieres i el torrent.
Les runes de l'ermita de Sant Pere Pescador
El 1956, amb previsió de la futura inundació del paratge de Sant Pere Pescador, el butlletí de la Sociedad de Pescadores Deportivos de Manlleu la titulava un escrit amb els mots: “Elegia anticipada de Les Gorgues”. Joan Castell i Masallera descrivia poèticament, en aquest text, “aquell itinerari ancestral, clàssic, que ha vist desfilar pacíficament generacions darrera generacions, amb milers de petjades que han gastat i esmolat els seus camins de cabres amb escalons, típics trencacolls de les fragoroses fondalades que han fet esdevenir famosa en l’excursionisme regional la nostra comarca...” i concloïa dient que “sofrirà una modificació radical, encara ara imprevista”. Entre els indrets que detallava hi havia “l’ermita de Sant Pere pescador, testimoni votiu de la fe dels èmuls de l’apòstol Simó Pere, restarà submergida com aquella llegendària  catedral nòrdica que inspirà a Debussy un dels seus més famosos preludis” (3). L’entitat tardaria, però, set anys a acomiadar-se del paratges de les Gorgues. El 16 de juny de 1963 va tenir lloc el concurs de pesca d’acomiadament que s’acompanyava amb aquestes paraules: “Desapareixeran aquells racons tan propis, tan nostres, tan genuïns de cada aficionat. S’esborrarà, per sempre, aquell i aquell lloc, que tanta confiança ens donava en la captura del més gran o del major dels peixos”(4). Els participants al concurs van ser de 275 pescadors i se’n van classificar 186 en el procés de pesatge del peix. Eren de poblacions com Manlleu, Torelló, Vic, Roda de Ter, Sant Vicenç de Castellet o Barcelona (5). Es va aprofitar l’ocasió per organitzar un concurs fotogràfic, impulsat pel Grup Excursionista de Manlleu, en el qual es van presentar més de setanta fotografies (6).
Amb la previsió certa d’una inundació de les restes de Sant Pere Pescador, es va promoure una reconstrucció en un lloc proper o, almenys, establir un monument que en fes memòria. L’esmentat Ramon Vinyeta, considerant que el nou nivell de les aigües aportarien un paisatge diferent que no estaria mancat d’atractiu, deia que “l’ermita de Sant Pere desapareixeria però que “arran de l’embassament de Sau que de segur redoblarà la bellesa d’aquests indrets, s’esdevindran unes circumstàncies molt favorables per a fer renéixer la devoció popular vers el Sant Patró dels pescadors, fent-li reedificar l’ermita en el lloc més a propòsit” (7). De fet, a mitjan de la dècada de 1960, la Societat de Pescadors Esportius de Manlleu i el Grup Excursionista de Manlleu havien fet gestions amb el rector de Sant Martí Sescorts, amb l’Ajuntament de Santa Maria de Corcó i l’associació de pescadors de Roda de Ter per perpetuar la memòria de la desapareguda ermita. Es preveia construir un edicle en el lloc conegut amb el nom de Morro de l’Esparver, proper a la confluència de la riera de les Gorgues i el Salt del Cabrit. Es preveia promoure una subscripció popular, que en un principi constava de 5.000 pessetes (8). Aquest propòsit no es va dur mai a terme.
L’any 1985, Quirze Parés ja descrivia el record material de Sant Pere Pescador de la següent manera: “Fins fa poc quedaven les parets, visibles quan el pantà estava baix, però ara estan completament aterrades”(9). La visita a aquestes runes seran l’objectiu del proper apunt.
(Continuarà)
*Agraeixo la important aportació de David Molet i Mercè Franquesa en la realització d'aquesta investigació sense la qual no hauria estat possible

Notes bibliogràfiques:
1 Vinyeta, Ramon. Les Gorgues: Collsacabra Occidental. Granollers: Montbalnc, 1961, p. 66
2 Raich,  Josep. M. “De las Guillerías: notas de una excursión”. Agrupación Excursionista Montaña, febrer de 1952, núm. 105, p. 1
3 Castell, Joan “Castestel”. “Elegia anticipada a Les Gorgues”. Manlleu Sociedad de Pescadores Deportivos, 1956 [s.p.]
4 Junta, La. “Saludo”. Manlleu Sociedad de Pescadores Deportivos, 1963 [s.p.]
5 “La despedida de Les Gorgues constituyó un acontecimiento sin precedentes”. Comarca, núm. 184, 29 de juny de 1963, p. 8
6 Comarca, núm. 187-188, 10-24 d’agost de 1963 [s.p.]
7 Vinyeta, Ramon. Les Gorgues: Collsacabra... [op. cit.]
8 “San Pedro Pescador, una ermita inundada”, Comarca, 23 de maig de 1964, núm. 208, p. 1
9 Parés, Quirze. La despoblació rural i les masies del Collsacabra. Barcelona: Rafael Dalmau, 1985, p. 180

13 de set. 2012

La desapareguda ermita de Sant Pere Pescador a les Gorgues

Fig. 1
Els pescadors de canya manlleuencs del darrer terç del segle XIX, segurament des de molt temps abans, tenien l’hàbit d’anar a pescar a les Gorgues prop del lloc conegut com la font tosca. Just allà on s’unien les rieres de Sant Martí i de l’Esquirol, feien parada. Seguint un camí rural, entre les actual carreteres de Roda de Ter i Olot, feien camí fins trobar, prop del Salt del Cabrit, el lloc desitjat. El 19 de novembre de 1876 un grup de manlleuencs van aixecar-hi un pedró dedicat al seu patró predilecte (1) i, més endavant, a final de segle, van aixecar-hi tota un ermita.
Fig. 2
Constituïts en societat, juntament amb aficionats ocellaires, solien  fer una processó pels carrers de Manlleu la vigília de la festivitat de Sant Pere (28 de juny). No faltava el pas per l’Horta de Font on, encara ara, hi ha l’antiga capelleta dedicada al sant. La festivitat de sant Pere oferia una dificultat als pescadors de canya: sinó volien perdre’s la missa al seu patró, havien d’estalviar-se la seva afició més destacada. La solució va ser prodigiosa: unir les dues necessitats en un mateix lloc. Aleshores van decidir erigir una ermita a sant Pere just al lloc on solien estar presents fent la seva activitat de pesca (2). L’edifici es va construir en l’anomenat Serrat de la Creu (dins la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues) que, aleshores, era propietat dels manlleuencs Pere Mas i Josep Sellés
Fig. 3
El 26 de setembre de 1897, el bisbe Josep Morgades va  concedir llicència per poder celebrar missa a l’ermita (3). Un any després, el 25 de setembre de 1898, se celebrava un altre esdeveniment remarcable. La crònica periodística de l’època indica que el matí d’aquell dia “es notava un desacostumat trànsit de carruatges a la carretera d’Olot i molt afluència de gent pels diferents camins que condueixen a la[font] tosca”. El canonge de Vic, Josep Pujol, beneïa la campana que havia de situar-se al senzill campanar d’espadanya. Seguidament, mossèn Pere Comas va oficiar una missa solemne. Posteriorment es va celebrar un multitudinari dinar, afectat per un sobtat temporal. A la tarda, dos dels sobrevinents del grup que havia aixecat el pedró dedicat a sant Pere el 1876, Bartomeu Roca i Josep Sellés van fer la lectura d’una memòria de la benedicció d’aquell primer monument. Finalment, ja en plena tarda, es va resar el Sant Rosari i es van cantar els goigs dedicats a sant Pere (4).
Fig, 4
 D’aquests goigs, precisament, no se’n té cap més constància que una carta manuscrita pel gran poeta Jacint Verdaguer, on s’adreçava a l’autor del text, el poeta manlleuenc Joan Baptista Güell. Aquest darrer, havia demanat opinió a mossèn Cinto i rebia resposta positiva i elogiosa: “Jesús, Joseph y Maria siau nostra companyia. Molt Sr. meu: Ab molt gust he llegit los Goigs de Sant Pere que V. ‘ns envia. Los trobo sencills y substanciosos com han de ser y mirant mes à la gloria del Sant y al bé de sos devots, que a la vanitat retòrica. Que’l gloriós Sant Pere beneesca á V. Desde sa capella à aqueix Centre Aucellista y Pescador y à aquest inutil sacerdot S. de V. Jacinto Verdaguer, Pvre. 20 de novembre de 1896” (5). Aquest document, prou valuós per si mateix, indica que els goigs haurien estat escrits molts mesos abans de la construcció de l’església i que, en qualsevol cas, serien dedicats a la imatge del pedró inaugurat el 1876.

(Continuarà...)

Il·lustracions:
1.- Imatge de l’ermita de Sant Pere Pescador. Any 1907/1909. Àngel Toldrà
2.- Estampa de goigs dedicats a Sant Pere com a patró dels pescadors
3.- Imatge d’una passera damunt la riera prop de la Font Tosca. Any 1907/1909. Àngel Toldrà
4.- Carta del poeta mossèn Jacint Verdaguer dirigida al manlleuenc Joan Baptista Güell tractant dels goigs de Sant Pere Pescador 

Notes bibliogràfiques:
1 Roca, Àlex. “Més notícies de l’ermita de Sant Pere Pescador” dins Manlleu: episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 236-238
2 Roca, Àlex. “L’ermita de Sant Pere Pescador” dins Manlleu: episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 233- 235
3 “San Pedro Pescador, una ermita inundada”, Comarca, 23 de maig de 1964, núm. 208, p. 1
4 Ezequiel. “La bendición de la campanya”, El Ter, 8 d’octubre de 1898, núm. 22, p. 1-2
5 Pujol, Francesc d’A. “Mossèn Cinto i els pescadors de Manlleu”. Sociedad de pescadores deportivos. Manlleu. 1972 [s.p.]

10 de set. 2012

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 10 al 16 de setembre

10 de setembre de 1360
Es dóna llicència, als monjos del monestir benedictí, per a la construcció d’una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat al carrer de Sant Pere de Vic
11 de setembre de 1598
En el dia de la mort del rei espanyol  Felip II, la tradició diu que la campana interior de la porta de la sagristia del santuari de la Mare de Déu del Far, es posa a tocar per si mateixa quinze batallades, igualment que en el dia de la mort de Carles V
13 de setembre de 1840
Després de cinc anys, passada la guerra de la Primera Carlinada, es retorna la imatge de la Mare de Déu de Rocaprevera al seu santuari de Torelló
13 de setembre de 1904
Té lloc un gran pelegrinatge de la població de la Vall d’Hostoles al Santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, parròquia de Sant Feliu de Pallerols, en commemoració del cinquantenari de la declaració del dogma de l’Immaculada
14 de setembre de 1590
Es posa la primera pedra del convent de Santa Clara de Vic enfront del portal de Manlleu
14 de setembre de 1975
Se celebra el bicentenari de la inauguració del santuari de Santa Maria de Puig-l’agulla (Sant Julià de Vilatorta), presidit pel bisbe de Vic Ramon Masnou, que comptà amb la presència d’unes 3.500 persones
15 de setembre de 1420
Es registra un cobrament de part de l’argenter gironí Narcís Estrader per a la realització de dos bustos-reliquiari per a les relíquies de sant Prim i Felicià de Sant Pere de Besalú
15 de setembre de 1803
Se celebra la consagració de la catedral de Vic després de la reforma neoclàssica iniciada el 1781
15 de setembre de 1912
El bisbe de Vic Josep Torras i Bages presideix la consagració de l’església parroquial de Santa Maria d’Artés
15 de setembre de 1939
És beneïda una nova imatge de la Mare de Déu de Rocaprevera, després que el 1936 fos cremada l’antiga, segons talla de l’escultor Josep M. Camps i Arnau
16 de setembre de 1748
El papa Benet XIV declara Pere Màrtir Sans, missioner dominicà, ‘màrtir consumat’ de l’Església
16 de setembre de 1939
El rector de la parròquia de Santa Maria de Camprodon retorna, des de Girona, les relíquies de sant Patllari després que fossin traslladades durant l’a Guerra Civil Espanyola

Bibliografia (cliqueu)

8 de set. 2012

La mesura del peu de la Mare de Déu

Els Evangelis canònics no proporcionen gaire informació de l’aspecte físic de Maria, la Mare de Déu, ni de la seva edat en els moments clau de la seva vida. Precisament, Evangelista Vilanova afirma que Maria és “esmentada només d’una forma discreta i episòdica (anunciació, visitació, Betlem, purificació, fugida a Egipte, visita al temple, noces de Canà, crucifixió, Pentecosta, en el conjunt de la literatura neotestamentària” (1). Cal anar als evangelis apòcrifs per trobar informació personal de la Mare de Déu, especialment en el període anterior al naixement de Jesucrist. El protoevangeli de Jaume relata la vida de Maria fins al naixement de Jesús però no ofereix dades relacionades amb l’edat i aspecte de Maria en relació als fets concrets de la seva biografia (2).
Per aquesta raó esdevé especialment curiosa i interessant una relíquia sobre paper on hi ha impresa la suposada planta de la sabata de la Mare de Déu. A l’interior del perímetre d’aquesta planta hi ha un escrit, en italià, que ens aproxima a la seva procedència sense, però, determinar-la: “Justa mesura del peu de la Santíssima Verge Mare de Déu, treta del seva veritable sabata, que es conserva amb molta devoció en el un convent d’Espanya. El Papa Joan XXII va concedir 300 anys d'indulgència a qui besi tres vegades aquesta mesura i resi tres Avemaries, les que van ser confirmades pel papa Climent VIII, l'any de la nostra redempció de 1603. Aquestes indulgències no tenint prescripció de nombre es poden guanyar totes les vegades al dia que desitgin els devots de la Santíssima Mare de Déu. Es pot també aplicar per les ànimes del Purgatori. És permès per a major glòria de la Reina del Cel i de la terra, treure d'aquesta mesura altres semblants a ella les quals totes tenen les mateixes indulgències. Maria Mare de la Gràcia, prega per nosaltres”.
L’aspecte que, d’entrada, desperta la curiositat és la seva dimensió. La seva llargada màxima és d’uns 18,5 centímetres. Això indicaria, en les mides actuals, que seria una sabata amb número 29-30, que estaria relacionat amb una edat de 5 anys. Per altra banda, és interessant el fet que, tot i indicar que es tracta d’una relíquia en possessió d’un “convent d’Espanya” estigui escrit en un text redactat en italià. En qualsevol cas, assenyala l’interès internacional de la relíquia.
Pot donar-se el cas, malgrat no ho indiqui l’escrit de la relíquia, que estigui relacionada amb la planta del peu d’una imatge mariana venerada, com sí diu, en un monestir espanyol. Són més habituals del que sembla aquestes relíquies que aporten mesures d’imatges escultòriques ja sigui amb unes cintes, que indiquen llargada o perímetre, o d’altres que, com l’exposada en aquest text, fa referència al peu. De casos propers n’hi ha Rovaprevera (Torelló) o, ja més llunyà, a Loreto (Itàlia). D’aquests darrers, podeu llegi un interessantíssim apunt del bloc & Piscolabis Librorum del 2 de març de 2009.
Notes:
1 Vilanova, Evangelista. “Maria” dins Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, vol. 14, p. 394
2 Santos, Aurelio de. Los evangelios apócrifos: edición crítica y bilingüe. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 1985, p. 136-176

5 de set. 2012

L’Albergueria del Bisbat de Vic proposa una interessant “descoberta”

L’Albergueria, centre de difusió cultural del Bisbat de Vic, ha organitzat per al proper diumenge 16 de setembre, una “descoberta” de les darreres novetats al voltant de la restauració del monestir de Santa Maria de Ripoll. En les parets del claustre, remodelat a finals del segle XIX per l’arquitecte Elies Rogent, es van utilitzar diverses peces com elements constructius que ara han vist la llum de nou. Es tracta de finestrals, portes, parets romàniques de l’edifici que va inspirar el bisbe Oliba i, fins i tot, una marededéu medieval fins ara desconeguda.
La visita, que tindrà una durada de dues hores, s’iniciarà a les 11 del matí del diumenge 16 de setembre i comptarà amb l’acompanyament del Dr. Reinald González que ha dirigit les tasques arqueològiques d’aquesta intervenció.
Per més informació, cliqueu: L’Albergueria.

3 de set. 2012

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 3 al 9 de setembre

3 de setembre de 1604
El canonge de la Seu de Barcelona, Bernat Oliva, fill de Ripoll, funda una missa que cal celebrar, tots els dies a les 11 del matí, a l’altar major de l’església de Sant Eudald
3 de setembre de 1660
El canonge Francesc Llucià de Codina fa testament en favor de la fundació d’un convent de monges carmelitanes calçades de la Presentació que es construeix a les Davallades de Vic
3 de setembre de 1782
En les obres de la reforma de la catedral de Vic, s’obté el permís per ampliar la nau per la banda de la façana. Aquest fet comporta l’enderrocament de l’església romànica de Santa Maria de la Rodona
4 de setembre de 1690
La confraria del Roser de Mataró encarrega l’obra del retaule de la seva capella a l’església parroquial a l’escultor mataroní Antoni Riera pel preu de mil vint-i-dues lliures, quinze sous
4 de setembre de 1785
El bisbe de Vic, Francisco de Veyán, reconeix la incorruptibilitat de la Sagrada Forma del Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses
4 de setembre de 1847
S’erigeix a l’altar major de l’església parroquial de Santa Eugènia de Berga la Confraria del Sagrat Cor de Jesús, agregada a la de l’església de Sant Pau Extramurs de Roma
4 de setembre de 1853
El degà Francesc Carmeniu, exposa la Sagrada Forma del Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses a causa d’una gran sequera
4 de setembre de 1892
El bisbe de Vic Josep Morgades presideix l’acte de col·locació de la primera pedra de l’església de l’església parroquial de Santa Maria d’Artés
5 de setembre de 1751
Les relíquies dels Sants Màrtirs Llucià i Marcia i de santa Escolàstica són exposades a la catedral de Vic en petició de pluja
5 de setembre de 1806
Beatificació de Josep Oriol, prevere, per Pius VII
6 de setembre de 1714
Un terrible incendi crema part de l’interior i del mobiliari de la Seu de Manresa en el fragor dels darrers dies de la Guerra de Successió
6 de setembre de 1929
És fundada la Congregació mariana de sant Francesc de Borja, instituïda entre els homes casats de la parròquia de Santa Maria de Mataró
7 de setembre de 1293
Ramon Gener o ‘del mas Gener’ de Palou de la parròquia de Santa Eugènia de Berga mana que els seus hereus facin cremar perpètuament una llàntia d’oli davant l’altar de Santa Maria de l’església parroquial
7 de setembre de 1732
Les relíquies de sant Irineu màrtir són acollides a l’església del convent de franciscans de Santpedor de recent construcció en la mateixa data en què el temple és beneït
7 de setembre de 1774
El bisbe de Vic, Bartomeu Sarmentero, posa la primera pedra de la nova església de la Mare de Déu de Puig-l’agulla
7 de setembre de 1961
Es condueixen, sota tàlem i amb tota solemnitat, les relíquies de santa Càndia fins al temple parroquial per a la seva veneració
8 de setembre de 1792
S'inaugura la reforma a l'edifici del santuari de Santa Maria de Cabrera, especialment a l'altar major, amb una festa molt animada i on assisteix molta gent de la rodalia
8 de setembre de 1807
S’inauguren les reformes de l’església del monestir de Santa Maria de Serrateix
8 de setembre de 1831
En el dia de la festa principal del santuari de Santa Maria de Cabrera cau un llamp al campanar de l'edifici causant diverses desperfectes a l'estructura de l'edifici
8 de setembre de 1877
Després d’una inspecció efectuada per les màximes autoritats de l’arquebisbat de Tarragona, a falta de documents acreditatius, es determina mantenir les relíquies de santa Càndia de Falset apartades de la veneració pública
8 de setembre de 1923
Coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu de la Gleva
9 de setembre de 1855
Benedicció de l’església dedicada a sant Roc que, després de ser ampliada el 1860 i el 1884, esdevindria la parròquia de Cantonigròs la municipi de l’Esquirol l’any 1945
9 de setembre de 1951
S’inaugura prop del santuari de la Mare de Déu de Núria una font dedicada al Dr. Pere Tarrés, ara beat, obra del sarrianenc Pere Queraltó i Nou. Es va bastir en el lloc on el Dr. Tarrés, per problemes de salut, va passar alguns temporades. La va beneir Mn. Andreu Subirà

Bibliografia (cliqueu)