31 d’ag. 2012

Relíquia nord-americana de sant Ramon Nonat

Contraportada i portada
El naixement de sant Ramon va ser conseqüència, segons la tradició, de la intervenció decidida del senyor de Cardona; al voltant de l’any 1200, amb l’espasa va obrir el ventre de la mare quan aquesta ja havia mort. D’aquest fet li prové el sobrenom de no nat ja que no havia estat infantat de forma natural. 


Pâgines interiors 2 i 3

A l’edat de 21 anys va ingressar en l’orde, recentment fundada, de la Mercè. Des d’aquesta organització, ja ordenat sacerdot, va participar en diverses redempcions d’esclaus. D’aquestes gestes se’n recorden tres de remarcables, una a València i dues a Alger, on va deslliurar de l’esclavatge a una gran quantitat de captius. La tradició també recorda el fet que el mateix sant va estar esclavitzat durant diversos mesos. Aleshores, va patir martiri amb un cadenat que li tancava la boca i li impedia divulgar la fe cristiana. Quan feia camí cap a Roma, el 31 d’agost de 1240, va morir al castell dels vescomtes de Cardona.

La seva festivitat se celebra el 31 d’agost. L’any 1620 va rebre la beatificació per Urbà VIII i la canonització, el 1657, per Alexandre VII.

La difusió de l’orde mercedari ha donat una gran empenta a la devoció dels seus sants. A l’estat d’Ohio dels Estats Units hi ha la població de Berea on va té la seu un convent de l’orde de la Mercè. Aquest cenobi és el lloc d’origen d’aquesta relíquies de tercer ordre (per contacte). Un petit díptic de 60 x 55 mm, amb quatre pàgines.
Portada (pàg. 1): Sant Ramon Nonat, cardenal (encerclant dibuix). Patró de la Maternitat, advocat de felicitat a la família cristiana

Contraportada (pàg. 4): Pares de l'Ordre de la Mare de Déu de la Mercè. Monestir de la Mare de Déu de la Mercè, Berea, Ohio

Interior (pàg. 2): Sant Ramon Nonat. Aquest membre estimat i sant de l'Ordre de la Mare de Déu de la Misericòrdia ha fet durant centenars d'anys, assistits per esposes i mares cristianes. La seva assistència es recomana a les dones embarassades i per a tots els que busquen pau, tranquil·litat i felicitat en la família

Interior (pàg. 3): Aquesta santa tela va tocar una relíquia de Sant Ramon Nonat

30 d’ag. 2012

Aquest cap de setmana, festes al carrer de la Passió de Manlleu dedicades a sant Roc

El carrer de la Passió de Manlleu, uns dels més antics del Baix Vila, té sant Roc per patró i el venera en una capelleta situada a l’edifici d’un conegut forn de pa.
A finals del segle XIX el carrer ja feia festa per la diada del sant, el 16 d’agost. Per la coincidència amb la Festa Major manlleuenca es va traslladar al darrer cap de setmana del mes. Actualment, i des de fa una vintena d’anys, se celebra amb gran i renovada animació.
El divendres, a mitja tarda, s’engalana el carrer i a les 9 del vespre es resa el rosari en honor del sant i es fa un pregó inaugural que sempre va a càrrec d’un veí o veïna, antic veí o veïna del carrer. Seguidament, una sardinada popular clou el primer dia d’activitats.
L’endemà dissabte, es dedica la tarda a jocs de cucanya per a la mainada; al vespre, sopar i ball.
Diumenge és el dia de l’arrossada, en tombar el migdia cap a la tarda, i xocolatada a punt de fer-se fosc.
Les festes es tanquen amb una missa, el diumenge següent, dedicada als difunts del carrer.
Aquest intens programa és un dels pocs exemples de festes dedicades al sant d’una capelleta de carrer de Manlleu.
 Les il·lustracions són de les festes de les edicions de 2005 i 2007.

29 d’ag. 2012

Relíquies del cotó de santa Sabina de Sant Pere d’Àger o d’Olot

A Catalunya es veneren (o s’han venerat) dues santa Sabina. D’una d’elles deu ser aquest cotó que, com en d’altres casos, ha esdevingut una “relíquia per contacte”. De fet, quan hi ha hagut l’interès en fer uns sobres impresos com aquest significa que la devoció a la santa ha estat ferma i incontestable.
Històricament, la primera de les santes Sabines venerades a Catalunya és la de Sant Pere d’Àger. Aquesta col·legiata de la Noguera, nascuda a la primera meitat del segle XI deu la seva empenta al cavaller Arnau Mir de Tost. Es tracta de la germana de dos altres sants màrtirs, Vicenç i Cristeta, originaris de la ciutat castellana d’Àvila i martiritzats en temps de Dacià (s.IV). La seva fama es va escampar per aquells paratges, especialment, a l’alta edat mitjana quan se’ls va dedicar un temple romànic. Jaime Villanueva, al seu Viaje literario á las iglesias de España, esmenta que a l’església d’Àger hi havia una urna, molt posterior, amb relíquies de las santa que hi devien ser portades pel mateix Arnau Mir des d’Àvila on hauria assistit en afers de conquesta sobre els sarraïns. Malgrat aquet ball de dates, Villanueva  estableix que el culte a la santa devia iniciar-se a partir del segle.
A l’església de Sant Esteve d’Olot es veneraven les relíquies de l’altra santa Sabina. En una urna de plata que guardava el seu cap, ossos principals i part de la seva sang. Es tractava d’una de tantes  restes sacres que s’atribuïen a màrtirs cristians enterrats als antics cementiris de Roma, en concret del Ciríac. El 6 de desembre de 1667, el provincial dels jesuïtes, Jacint Piquer les havia obsequiat  a diversos comissionats d’Olot. La tradició recomanava, en cas de sequera, acompanyar les relíquies de santa Sabina a l’església del Tura on testaven fins que queia la pluja. Havia estat fundada una confraria dedicada a aquesta santa que fou concedida, el 1684, pel papa Innocenci XI. La seva festivitat és indicada pel 29 d’agost.
De quina santa Sabina és el cotó d’aquesta relíquia? Per qui pugui donar llum a aquets dilema, vagi la nostra eterna gratitud.

Amb agraïment a Bibliogoigs per la cessió dels goigs que il·lustren aquest text

Font:
Ferrer, Félix A. "Literatura hagiogràfica latina en torno a los mártires Vicente, Sabina y Cristeta de Ávila (siglos VII-XI)". Hispania Sacra, LX 121, gener-juny de 2008, p. 9-46
Paluzié, Esteve. Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes, su historia civil, religiosa y local. Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepís, 1860, p. 150
Villanueva, Jaime. Viage literario á las iglesias de España. València: Imprenta de Olivares, 1824, vol. 9, p. 134-140

27 d’ag. 2012

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 27 d’agost al 2 de setembre

28 d’agost de 1945
S’erigeix en parròquia l’església de Sant Roc de Cantonigròs al terme de l’Esquirol – Santa Maria de Corcó (Osona)
29 d’agost de 1578
El degà del capítol catedralici, Jaume Planella, beneeix les obres de la cripta de la Seu de Manresa un cop enllestides
30 d’agost de 1372
Arriben a Manresa les relíquies de sant Maurici, sant Fruitós i santa Agnès i són col·locades ne unes arques que se situen damunt l’altar on resten fins a la construcció de la cripta
Reliquiari del Sant Dubte
30 d’agost de 1436
El vicari general del bisbat de Vic emet comunicat a totes les parròquies del bisbat  de l’existència de la Confraria d’Ivorra encarregada a enfortir el culte i record del miracle eucarístic del Sant Dubte esdevingut el 1010
30 d’agost de 1692
Es constitueix el beateri dominicà de Santa Caterina de Sena a l’església de Sant Domènec de Vic, amb la presa d’hàbit de tres devotes
30 d’agost de 1793
S’inaugura un nou retaule-tabernacle de marbre obrat per l’escultor manresà Jaume Padró, amb forma de templet, amb columnes i baldaquí, per cobrir les arques dels Cossos Sants de la cripta de la Seu de Manresa. Envoltaven el conjunt unes imatges d’alabastre dels sants Maurici, Fruitós, Auguri, Eulogi i Agnès i  de diversos àngels
1 de setembre de 1675
L’arenyenc Antoni Pasqual i Lleu, futur bisbe de Vic, rep les relíquies de santa Amància del papa Climent X. Aquestes relíquies es troben actualment, al casal de Sala d’heures de Santa Eugènia de Berga (Osona)
1 de setembre de 1940
Reposició de la imatge de la Mare de Déu de la Font de Manlleu destruïda a l’inici de la Guerra Civil. La nova escultura va ser realitzada per l’artista Pere Puntí  del bloc de pedra que havia quedat de la figura de sant Bernat Calbó que coronava la façana de la catedral de Vic abans de 1936
1 de setembre de 1960
S’extreuen del seu amagatall dins l’església parroquial de Falset, on havien estat amagades després de la Guerra del Francès, les relíquies de santa Càndia

Bibliografia (cliqueu)

25 d’ag. 2012

Relíquies de santa Teresa de Jesús Jornet com a beata

Teresa Jornet i Ibars va néixer a Aitona (el Segrià), el 9 de gener de 1843. Fou la primogènita de quatre germans nascuts en una família a pagesos benestants amb diversos membres dedicats a la vida religiosa. En destacava el germà de la seva àvia materna, Francesc Palau i Quer, frare carmelita descalç .
Va viure gran part de la seva infància amb una tieta a Lleida on va adquirir els primers estudis. Als 14 anys es va traslladar a Fraga on va estudiar magisteri i aconseguir la titulació de mestra. A la població urgellenca d’Anglesola va exercir la professió durant un temps.
A principi de 1862, va acceptar l’oferiment del seu oncle Francesc Palau que li va oferir a un orde que havia fundat. A mitjan 1868, després de la suspensió d’aquesta congregació, va fer de mestra de nenes a l’escola del convent de Santa Clara de la localitat burgalesa de Briviesca. En aquest centre va iniciar el noviciat per formar per de l’orde franciscà; no va arribar a professar  a causa d’una malaltia i va tornar a la llar paterna. Una vegada es va recuperar, el seu oncle la va reclamar, de nou, per fer de visitadora de les escoles de l’Institut de Carmelites Descalces Terciàries. A la mort de Palau, va abandonar aquesta tasca després de.
A mitjan de 1872, en un viatge a Estadilla i Barbastre, a terres d’Osca, va contactar amb el sacerdot Pedro Llacera. Aquest li exposà el projecte iniciat de fundar un institut religiós dedicat a l’assistència dels ancians desvalguts. D’aquesta trobada en va sorgir la congregació de Germanetes dels Ancians Desemparats en la qual consta com a fundadora. L’any següent va vestir l’hàbit i s’establí, amb la primera comunitat, a la plaça de l’Almoina de la ciutat de València, on havien estat reclamades per una associació catòlica. El 1877, acceptar els vots perpetus. Des d’aleshores, com a superiora general de l’Institut, participà en la seva expansió. El 1887, el papa Lleó XIII, va aprovar la congregació.
La seva delicada salut, afectada per una malaltia crònica, no li va impedir fer continuats viatges i la recaptació d’almoines i donatius necessaris per al manteniment de les cases que s’anaven obrint. Va morir el 26 d’agost de 1897, Llíria (País Valencià).
El papa Pius XII, el 27 d’abril de 1958, en va decretar la beatificació i Pau VI la va canonitzar el 27 de gener de 1974. Aquest darrer pontífex la va nomenar patrona de l’ancianitat, l’any 1977.
Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 136-137

22 d’ag. 2012

Mesures tradicionals de la religiositat popular osonenca contra la sequera

Mare de Déu del Bonsuccés
La falta de precipitacions de les darreres setmanes fa que la sensació de sequera, en les nostres contrades,  sigui evident en el paisatge. Tot i no estar en la situació dels anys 2007 i 2008, en què va caldre mesures excepcionals d’estalvi d’aigua, el fet que ens trobem en ple estiu comporta una major percepció de la necessitat de pluja.
A la comarca d’Osona, a finals del segle XIX i principis del XX s’havia establert un protocol per iniciar diferents formes de rogativa, que es caracteritzaven en una progressiva mobilització d’imatges  religioses i una diversitat d’itineraris. A Vic, per exemple, era la Confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés, formada en la seva major part per bracers  o pagesos que treballaven directament al camp. Aquest col·lectiu, mitjançant els seus representants, emplaçaven les autoritats eclesiàstiques i civils a endegar les mesures preestablertes. Els procuradors es posaven d’acord amb els administradors de la Confraria de sant Isidre, formada pels pagesos propietaris,  i es presentava instància a l’Ajuntament de Vic. Aquesta institució municipal, es posava en contacte amb l’estament eclesiàstic representat  pel capítol catedralici. Una vegada, en capítol havia decidit quins accions calia dur a terme, ho posaven en consideració del bisbe i, aquest, responia al batlle que, al seu torn, ho comunicava a les dues confraries.
El prevere Josep Capdevila (1), l’any 1931, deixava constància d’aquests passos que formaven part del “modus operandi” quan la necessitat de pluja esdevenia un cost per a l’agricultura i, per tant, per a l’economia humana. Si els resultats de cadascuna de les actuacions no feia l’efecte desitjat, es passava al següent amb l’esperança que, aquesta sí, procurés assolir l’objectiu desitjat i provoqués la pluja:
Catedral de Vic
Primer pas.- Després que els sacerdots havien fet les oracions “ad petendam pluviam”, o sigui, “per demanar pluja”es duien els Sants Màrtirs Llucià i Marcià a la catedral de Vic. Allà es deixava l’arqueta amb les relíquies fins que hagués plogut.
El lloc habitual d’estada de l’arqueta dels Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, era l’església de la Pietat, hereva de la romànica capella de Sant Sadurní. Havien esdevingut, des de 1656, els patrons de la ciutat. El seu trasllat fins a la seu, nucli del poder eclesiàstic, significava tota una submissió del poder civil quan es tractava d’implorar l’ajuda divina.
Relíquia de Sant Miquel S.
Segon pas.- Quan no era suficient el primer pas, també es duien les relíquies de sant Miquel dels Sants a la catedral i s’exposaven juntament amb les de sant Benet i santa Escolàstica. La utilització de relíquies del nou patró de Vic, sant Miquel dels Sants, sembla que es va practicar, per primera vegada, en les rogatives de 1878 (2).
Tercer pas.- El dia convingut, es duien les relíquies dels diversos sants al Prat de la Riera amb la Veraceu de la seu amb la qual es beneïa el terme. L’octubre de 1877, per exemple, es va celebrar una rogativa esmentada per la premsa  i que contemplava aquest pas:
Á las cuatro de la tarde del domingo verificase en el Prado de la Riera la ceremonia religiosa de que dimos cuenta para alcanzar del Cielo algún remedio en la prolongada sequía que nos aflige. Las venerandas cenizas de los Mártires vicenses Stos. Luciano y Marciano, la mano de S. Bernardo, Obispo de Vich, cuyo cuerpo entero se conserva en un precioso sarcófago de plata, el pié de Sta. Escolástica y el sagrado Lignum crucis, bajo palio, fueron trasladadas allí en procesión solemne, en la que se veían un buen número de trabajadores del campo, el clero y las autoridades. La ceremonia duró poco más de una hora, estando de vuelta en la catedral antes de las seis. Fue mucha la concurrencia que acudió á presenciar aquel acto” (3).
Quart pas.- Les imatges de la Mare de Déu dels Dolors, el Sant Crist de l’Hospital, la Mare de Déu del Remei i la Mare de Déu del Bonsuccés eren conduïdes a la catedral
Mare de Déu dels Dolors
El trasllat d’aquestes imatges, des dels seus llocs de culte habitual fins, a la catedral prenia un relleu ciutadà molt destacat. En el cas del Sant Crist de l’Hospital, se sap que aquestes pràctiques ja es van fer a finals del segle XVI però es van fer freqüents en la centúria següent (4). El setembre de l’any 1650, segons explica Segimon Cunill, “comissions formades  per elements de les dues corporacions [Capítol catedralici i Consell del a ciutat] disposaren la forma i manera com s’havia d’anar a l’església de l’Hospital i portar en processó el St. Crist a la Catedral posant-lo en un altar portàtil que s construiria davant la capella de Santa Llúcia, i n ell estaria exposat  fins el diumenge primer després de la festa de St. Miquel”. Igualment es va fer entre el 6 de maig i el 2 de juny de 1691. De l’any 1734, es descriu que els representants del Capítol i del Consell, es van traslladar a la capella de l’Hospital per cercar el Sant Crist i que “prengueren en ella la Imatge del Sant Crist dotze preveres amb estola morada i en processó, fent el curs al revés del Corpus, es tornà al a Catedral, i depositant la Imatge en el Presbiteri al costat de l’Epístola, fent-se-li una capella des de la barana fins a la paret, posat en disposició de poder ésser vista i adorada pel poble”.
 
Santuari de la Gleva
Cinquè pas.- Si encara no havia plogut o no ho havia fet suficient, les relíquies dels Sants Màrtirs Llucià i Marcià eren conduïts al santuari de la Mare de Déu de la Gleva. Aquesta mesura havia estat molt habitual durant els segles anteriors. Francesc Poquí explicava la raó per la qual havia arribat aquesta facultat afavoridora de la pluja als Sants Màrtirs Llucià i Marcià i la vinculava a la figura mariana venerada a la Gleva. Segons la tradició, en  el període que els dos sants van fer d’eremites a la cova del serrat de Sants Llúcia, actualment coneguda com “la dels Sants Màrtirs”, de camí a Vic feien parada en un pedró dedicat a la Mare de Déu. D’aquesta relació, segons Francesc Poquí, n’hauria esdevingut la capacitat:
“...bien pudo ser, que al tiempo destos invictos martyres, i en el mismo lugar donde ay el Santuario de Gleba, i allí cerca, huviese algun Oratorio de Maria al qual visitasen (...) Podemos dezir que de adorar nuestros invictos Martyres en dicho lugar, consiguieron el mayor triunfo, y se coronaron de bendiciones (...) De aquí discurría que de venerar à Maria con visos de Gleba, les vino à tan Santos Martyres la gloria, y el don de alcançar agua, ó lluvia en tiempos de sequedades”(5).
Arqueta dels Sants Màrtis de Vic
La primera de les processons de les quals es té constància, és esmentada per fra. Narcís Camós a la seva obra Jardín de María. Camós explica que l’any 1337, després de divuit mesos de sequera, es va iniciar una processó amb motiu de rogativa:
“Viéndose pues tanta necesidad, determinaron los circumvecinos de Vich de consultar con los rectores, que fuesen  al obispo, que era entonces el ilustrísimo Sr. D. Galcerán Sacosta (el cual reconoció los huesos y ceniza de los santos mártires Luciano y Marciano, e hizo la capilla del Corpus en la Catedral, donde está enterrado). Llegados pues que fueron a él, le pidieron qué medio podían tomar porque Dios se sirviese de aplacar aquel castigo, y él les repondió que determinasen de hacer una muy devota procesión a la Virgen de la Gleva, por lo cual, convocándose los rectores de los lugares vecinos, con el Cabildo y ciudad, fueron sin tardar mucho a la Virgen personalmente el día de San Lucas, y con grande devoción y lágrimas se encomendaron a Ella muy de veras, y después bajar la santa imagen al río Ter, que pasa no muy lejos de su capilla”(6).
El format de la processó de 1337, segons Antoni Pladevall, “va quedar com a cerimonial de totes les processons de pregàries futures que es feien portant a la Gleva les relíquies dels Sants Màrtirs, després de posar-se d’acord els capítols eclesiàstics i municipal”(7). Fou a partir de mitjan segle XVI i, especialment, durant el segle següent que van sovintejar les rogatives dels Sants Màrtirs a la Gleva (8). Ben il·lustrativa d’aquestes és la descripció redactada en poemes i impresa en full solt titulada Relación verdadera y más copiosa de la portentosa procesión que la siempre insigne ciudad de Vique hizo llevando las reliquias de sus invictos mártires Luciano y Marciano, al templo suntuosísimo de María Sma. De la Gleba, á los 15 de abril del año 1680. Reimpresa a expensas de D. Juan Ordeig, prebítero (9).
La  convicció vigatana de la capacitat dels Sants Màrtirs per combatre la sequera va arribar a finals del segle XIX. El mes d’abril de 1868 va tenir lloc una de les darreres rogatives a la Gleva “para alcanzar el tan deseado como urgente beneficio de la lluvia”. El ritual centenari va ser el prefixat. N'és testimoni fidel la crònica que, del fet, en va recollir la premsa de l’època (10). El resultat dels precs van fer, com solia ser habitual, el seu efecte i a mitjan mes de maig es va fer un ofici en acció de gràcies:
“El domingo último según anunciamos, se celebró en la Sta. Iglesia Catedral un oficio solemne en acción de gracias por haber alcanzado del Cielo el beneficio de la lluvia. Asistieron el Ilmo. Sr. Obispo, los M. I. Ayuntamiento y cabildo Eclesiástico, y predicó en dicha función el conocido y sabio P. Goberna, de la Compañía de Jesús. Mañana, viernes, serán llevadas otra vez á sus respectivos templos las Santas Imágenes y Reliquias que se habían trasladado solemnemente á la Catedral para alcanzar la tan deseada lluvia, excepto el Santo Cristo del Hospital, el traslado de cuya venerabilísima imagen no tendrá lugar según creemos, hasta que esté concluida la santa misión” (11).
De forma semblant, l’any 1877, es va fer una nova rogativa a la Gleva, amb las participació de les relíquies dels Sants Màrtirs i l’assistència d’entre 15.000 i 20.000 persones segons la premsa (12).
L’assoliment dels propòsits marcats pels vigatans, gràcies a la intercessió dels seus patrons, comportava el reforçament de la fe popular. És un exemple ben clar, són aquestes exclamacions impreses a la premsa:

“¡Gloria á los Santos mártires Luciano y Marciano. Al cerrar esta sección está lloviendo y al parecer continuará. En la mañana de hoy , como decimos más arriba, se han trasladado los restos de nuestros ínclitos Patronos en la Santa iglesia Catedral; y esta tarde ya gozamos del beneficio tiempo ha anhelado. ¿Ojalá esta lluvia sea suficientemente duradera y general, para que en todas partes puédanse tributar cumplidas gracias al Dios de las misericordias por medio de sus Santos patronos respectivos, á cuya intercesión se haya acudido en estos días de plegaria universal. ¡Loado sea el Señor! ¡Y al entrar en el mes de María, sean todo flores de gracia sobre la tierra!”(13).
Sisè i darrer pas.- El definitiu, i gairebé infalible, era la conducció en processó de la Mare de Déu del Bonsuccés a Torelló, acompanyada per les relíquies dels sants que es trobaven a Vic i les de les altres parròquies que se sumaven a la rogativa.
Sant Feliu de Torelló
El primer dels romiatges de rogatives per pluja que la Confraria de la Mare de Déu del Bonsuccés, amb la imatge mariana de la seva patrona, a Torelló va fer la del 16 d’abril de 1753. El destí era l’església parroquial de Sant Feliu i, especialment, les relíquies de sant Fortià. Aquestes darreres pertanyien, segons la tradició, a un dels Sants Innocents que va matar Herodes. Aquesta processó va ser de gran efectivitat i va marcar el futur.
Arqueta de sant Fortià
Així, el 24 d’agost de 1817 i el maig de 1824 la Mare de Déu el Bonsuccés va tornar a la capital de la Vall del Ges. Una de les processons més reeixides, per volum de seguidors, va ser la del 4 de maig de 1868 com també ho va ser la 15 de febrer de 1878 (14)

Bibliografia:
1 Capdevila, Josep M. La Mare de Déu del Bon-succés i la seva confraria. Vic : Seràfica, 1931, p. 52-53
2 Hospital de la Santa Creu de Vic: història d’uns institució assistencial. Vic : Hospital de la Santa Creu, 2000, p. 53
3 Diario de Vich, 144, 23 d’octubre de 1877
4 Vegeu: Cunill, Segimon. El Sant Crist de l’Hospital de Vic. Vich: Gazeta de Vich, 1931, p. 56 i ss.
5 Poquí, Francisco. Gleba de discvrsos, en excelencias de la gleba de oro Maria, baxo la invocacion de la gleba, coronada de mvchos favores, gracias, y milagros, para consuelo de sus devotos. Cuyo muy devoto, y frequentado santuario està erigido en el termino de la Villa de San Hipolyto de Voltregà de obispado de Vique. Barcelona: Joseph Llopis, 1692, p. 258 – 261
6 Camós, Narciso. Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña. Barcelona : Orbis, 1949, p. 350
7 Pladevall, Antoni. Santa Maria de la Gleva: patrona de la plana de Vic. Barcelona : Montblanc-Martín, 1988, p. 61
8 Vegeu la relació que consta a: Pladevall, Antoni. Santa Maria de… [op. cit.], p. 66 -69
9 Relación verdadera y más copiosa de la portentosa procesión que la siempre insigne ciudad de Vique hizo llevando las reliquiasd de sus invictos mártires Luciano y Marciano, al templo suntuosísimo de María Sma. De la Gleba, á los 15 de abril sdel año 1680. Reimpresa a expensas de D. Juan Ordeig, prebítero. Vic: Imp. de Soler Hermanos, 1864 (anvers i revers)
10 Eco de la Montaña, 575, 17 d’abril de 1868, p. 1-2
11 Eco de la Montaña, 585, 21 de maig de 1868, p. 2
12 Diario de Vich, 23, 29 de maig de 1877, p. 186-187
13 La comarca leal, núm. 233, 28 d’abril de 1893, p. 6
14 Capdevila, Josep. La Mare de… [op. cit.], p. 55 i ss.
Vegeu, també: Roma, Francesc. Temps atmosfèric, rituals religiosos i resposta social als segles XVII i XVIII. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 2011

20 d’ag. 2012

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 20 al 26 d’agost

20 d’agost  de 1551
Són concedits cent dies d’indulgència als fidels que visiten el santuari de la Mare de Déu de Penyafel de la parròquia de Santa Maria del Penedès (Santa Margarida i els Monjos)
22 d’agost de 1559
El bisbe de Vic, Iscle de Moya de Contreras, visita l’Hospital de Vic i, en aquest, la imatge del Sant Crist que estaria relacionat amb un miracle esdevingut el 1633
22 d’agost de 1819
El bisbe de Vic, Ramon Strauch i Vidal, visita el Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses i concedeix 40 dies d’indulgència a tothom que el visiti
Santuari de Rocaprevera
22 d’agost de 1936
És destruït tot l’interior del santuari de Rocaprevera de Torelló, imatge mariana inclosa. L’edifici, mentre dura la guerra, fa funcions de quadra de bestiar i magatzem
24 d’agost de 1817
Una processó, provinent de Vic amb la Mare de Déu del Bonsuccés visita Torelló i, especialment, les relíquies de sant Fortià en petició de pluja (vegeu un apunt anterior d'aquest bloc)
24 d’agost de 1856
És exposada la Sagrada Hòstia del Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses a causa d’una sequera general
24 d’agost de 1866
El papa Pius IX concedeix el privilegi privat de dir missa a l’oratori de la casa Bassas de Torelló
25 d’agost de 1695
El daurador Joan Urgelles pacta el treball de decoració del retaule de la capella de la Confraria del Roser de Mataró pel preu de 452 lliures
26 d’agost de 1322
Es porta a terme la fundació de la Confraria de Sant Antoni Abat, del gremi dels mestres sabaters de la Seu de Manresa
Capelleta de Sant Ramon Nonat
26 d’agost de 1951
S’inaugura la capelleta de carrer dedicada a sant Ramon Nonat a l’Avinguda de la Diputació de Manlleu (vegeu un apunt en el Bloc de capelletes de carrer de Manlleu)
 Bibliografia (cliqueu)
Amb aquest apunt seguim amb un plec d'efemèrides de la religiositat catalana. S'aniran publicant cada dilluns amb els principals fets ocorreguts durant la setmana que s'inicia en la història de Catalunya i en l'àmbit de parla catalana, .


16 d’ag. 2012

Restauren els gravats sobre roca de Savassona (Osona)

Situat al terme municipal de Tavèrnoles (Osona), dins l'Espai Natural Guilleries-Savassona, l’entorn de l’església de Sant Feliuet és un paratge que bull història. Enmig de la vegetació i sota la vigilància de l’esglesia romànica amb elements preromànica, conté elements de gran interès arqueològic i antropològic. Entre aquests, a més de las diverses troballes relacionades amb la cultura neolítica i ibèrica, cal comptar-hi, per la seva força plàstica, els gravats sobre roca dels quals es té ben poc coneixement. Darrerament, un equip d’arqueòlegs ha portat a terme la neteja i restauració d’aquests gravats per retornar-los part de la seva imatge original i, segons informava El 9 Nou, “els arqueòlegs realitzen una tasca preventiva per tal que les restes no es vegin afectades amb el pas del temps” (1).
Aquests gravats van ser estudiats, per primera vegada, a principi de la dècada de 1960 després que fossin localitzats per arqueòlegs de la zona com J. Soler, Dr. Eduard Junyent i Martí Cassany. Enmig d’un indret on s’havien fet diverses descobertes arqueològiques des del neolític fins a l’època medieval, es van detectar diversos símbols gravats directament en grans blocs de pedra despresos del penya-segat que forma el turó de sant Feliuet. Es tracta de quatre blocs, una de les quals és coneguda com “pedra de les bruixes”, dividida en dues parts, i una altra que conté, com element destacat, una figura antropomorfa.
El conjunt de Savassona, segons descriuen Martí Mas i Cornellà i Joan Pallarès-Personat està format per quatre pedres a l’aire lliure amb 598 figures gravades, on predominen quantitativament les cassoletes (42,64%) i els cruciformes (14,04%), destacant, pel seu tamany i originalitat, les combinacions d’elements (tot i que només sumen un 2%) molt difícilment paral·lelitzables, i un antropomorf” (2). La tècnica que es va utilitzar per fer els gravats foren les d’abrasió, repicat o combinació de repicat i abrasió. Mas afirmava, en un dels seus primers anàlisi dels gravats que “el signe més repetit i localitzable a les quatre pedres és el de la creu” però aclaria que “sembla ésser que a una mateixa tipologia, la cruciforme, li poden correspondre diferents estils, tècniques i composicions. Possiblement tampoc no li corresponen un mateix significat ni moment cronològic” (3).
Juntament amb aquesta tipologia, cal destacar la singularitat que suposa la figura antropomorfa en una altra roca. Xavier Roviró i Martí Cassany en proporcionen aquesta descripció: “És una figura amb uns solcs molt ben marcats, desproporcionada amb un cap molt gran i asexuada (tot i que alguns estudiosos asseguren que és de sexe femení). És un baix relleu que presenta el braç esquerra formant angle recte sobre l’abdomen, s’aprecia l’intent de diferenciació de la mà tot esbossant algun dit. Els peus i l’altra mà no estan ben definits. A la cara hi ha tres petites incisions arrodonides distribuïdes irregularment, que corresponen als ulls i al nas o a la boca (4).

Els elements naturals i culturals de Savassona, per si sols, han tingut suficient força al llarg de la història com fer fer-los ben presents. En el reculat any del 889, en un dels primers documents osonencs que es coneixen, consta la venda d’una vinya situada al terme de Savassona que de parte oriente infronta in ipsas rokas... (5).
Igualment, el 1035, en un testament s’esmenta la “roca” anomenada Savassona i es fa referència a un terreny que delimita de meridie in sepulcrum antiquum. i afegeix de occiduo in ipsa schela qui ascendit super clibanum… (6); o sigui, "pel sud al sepulcre antic" i "per ponent amb l’escala que puja per les clivelles" o forats.
Antoni Pladevall i Albert Benet plantejaven que “el sepulcre antic esmentat l’any 1035 podria correspondre a la famosa Pedra dels Sacrificis, gran còdol amb escales i restes d’obra, sota el qual han estat trobades tombes de l’època neolítica i del bronze” (7):
Igualment, la presència dels gravats ha generat narracions fabuloses lligades amb les bruixes (només cal tenir en compte la denominació d’una de les grans pedres).
Tot plegat fa de Savassona un lloc ben interessant i que, amb la darrera restauració, encara es fa més amable de visitar.

Vegeu un enregistrament audiovisual elaborat des de l'Espai Natural de les Guilleries Savassona sobre la darrera actuació realitzada:



Notes:
1 Bover, Olga. “Un equip restaura les pedres gravades del pla de Savassona”. El 9 Nou, núm. 3197, 10 d’agost de 2012, p. 36
2 Mas, Martí; Pallarès-Personat, Joan. "Els gravats rupestres de Catalunya. Una aproximació al seu estudi”. Espacio, tiempo y forma, sèrie I, prehistòria i arqueologia, vol. 2, p. 180
3 Mas, Martí. "Avanç a l’estudi dels gravats rupestres de Savassona (Tavèrnoles)". Ausa, vol. 10, núm. 102-104, p. 126
4 Cassany, Martí; Roviró, Xavier. “El conjunt arqueològic i rupestre”, El butlletí. Unió Excursionista de Vic, juliol 2004/març 2005, p. 27-28
5 Junyent, Eduard. Diplomatari de la catedral de Vic: segles IX – X. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1980, vol. 1, doc. 13, p. 13
6 Ordeig, Ramon. Diplomatari de la catedral de Vic: segle XI. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs; Arxiu i Biblioteca Episcopals, 2003, fascicle 2, doc. 938, p. 266
7 Pladevall, Antoni; Benet, Albert. “Sant Feliu de Savassona” dins Catalunya romànica: Osona II. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 616

13 d’ag. 2012

Relíquia de la Venerable Filomena de Santa Coloma

Josepa Ferrer i Galzeran va néixer a Móra d’Ebre l’any 1841 en una família de deu germans. Quan tenia 13 anys es va veure atreta per la vida mística i contemplativa ingressant al convent de les mínimes de Sant Francesc de Paula, a Valls, adoptant el nom de Filomena de Santa Coloma. Diversos períodes d’èxtasi li van proporcionar visions i revelacions de caràcter espiritual. Va viure entregada a la recerca de la perfecció moral amb una gran entrega a la penitència.
Josep-Rafael Carreras de Nadal, al Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, en diu que “es tracta  d’un dels casos més evidents  i extraordinaris de la mística cristiana de tots els temps”. Va morir, a Valls, l’any 1868. La seva fama de santedat va estar acompanyada per la incorruptibilitat del seu cos.
El papa Lleó XIII la va declarar venerable l’any 1891 i Joan Pau II va iniciar el seu procés de beatificació l’any 1989.

Bibliografia:
“Filomena de Santa Coloma” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, vol. 11, p. 130
Carreras de Nadal, Josep-Rafael. “Filomena de Santa Coloma” dins Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Claret, 2000, vol. 2, p. 178

Efemèrides de la religiositat popular catalana: del 13 al 19 d’agost

13 d’agost de 1322
S’institueix la Confraria de Tots Sants de la Seu de Manresa
13 d’agost de 1592
Una butlla del papa Climent VIII uneix les rendes i dignitats del monestir de Santa Maria de Roses i de Santa Maria del Coll a l’abadia d’Amer
13 d’agost de 1892
El bisbe de Sogorb, Francesc d’A. Aguilar i Serrat, presideix la consagració de l’altar major (Vegeu il·lustració: Fototipia Thomas, Barcelona Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu) del temple de Santa Maria de Manlleu. Aguilar era fill de la població.  S’hi col·loquen relíquies dels  Sants Màrtirs de Manlleu, Víctor, Pacífic, Justa i Clara, dels Sants Llucià i Marcià, de sant Bernat Calbó, de sant Miquel dels Sants, de sant Just de Vic, sant Eudald de Ripoll i altres sants. Aquest altar perduraria fins al juliol de 1936.
15 d’agost de 1810
L’exèrcit francès, amb el quarter general a Mora, entra a Falset i profana el temple parroquial. Les relíquies de santa Càndia són extretes de la seva urna i escampades per terra
15 d’agost de 1946
Benedicció del a nova imatge de l’Assumpció de Maria del temple parroquial de Santa Maria de Corcó, que va ser conduïda en processó fins un lloc provisional a l’espera de la reconstrucció del temple definitiu
15 d’agost de 1949
El bisbe de Vic Joan Perelló beneeix solemnement el nou temple parroquial, reconstruït després de la Guerra Civil Espanyola.
15 d’agost de 1955
Un cop reconstruït el temple, són inaugurades les pintures que decoren la volta del presbiteri de l’església parroquial de Santa Maria de Manlleu, obra del pintor Carles Llobet i Raurich, amb una superfície decorada de 210 metres quadrats
15 d’agost de 1999
Inici de les celebracions del cinquantenari de la reconstrucció de l’església de Santa Maria de Corcó  que es va commemorar durant els dotze mesos següents

16 d’agost de 1770
El Consell Municipal de la Vila de Mataró acorda demanar de nou, al monestir de Sant Cugat del Vallès, les relíquies de les santes Juliana i Semproniana. Aquestes gestions, adreçades a l’abat del cenobi, van donar el resultat desitjat
 
17 d’agost de 1664
Trasllat de les relíquies dels Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, a l’altar major de la Pietat de Vic  un cop enllestides les obres d’edificació
17 d’agost de 1752
El dominic P. Mestre Francesc Parés lliura a la parròquia de Sant Pere de Torelló una relíquia de sant Severí que havia obtingut a Roma
18 d’agost de 1259
El vescomte Folc V de Cardona concedeix a Sant Pere de Casserres, al seu prior Ramon i als seus successors, que tots els homes i totes les dones que resideixin dins el terme de Rupit estiguin lliures de les quèsties, recaptes, emprius, serveis i altra mena d’exaccions que fins aleshores els havia fet
19 d’agost de 1715
La confraria de la Minerva de la Seu de Manresa encomanen a l’escultor Joan Sunyer la construcció d’un retaule de la capella del Santíssim Sagrament en reposició del que havia estat destruït el 1714

Bibliografia (cliqueu)

Amb aquest apunt encetem un plec d'efemèrides de la religiositat catalana que s'aniran publicant cada dilluns, a primera hora, amb els principals fets ocorreguts en la història de Catalunya i en l'àmbit de parla catalana, durant la setmana que s'inicia.

11 d’ag. 2012

Els Tonis de Manlleu a la Revista d’Etnologia de Catalunya

El bloc Etnologia.cat, ha anunciat l’aparició de darrer número, el 38, de la Revista d’Etnologia de Catalunya. Aquest és el primer cas en què s’edita, exclusivament, en format digital.

Conté un dossier monogràfic sobre “Etnografia, innovació i empresa” que ha estat coordinat per l’antropòloga M. Jesús Buxó. S’hi poden llegir, també, les recerques de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, amb onze articles de les recerques que van ser finalitzades l’any 2010. Igualment,, hi conten els resums dei les quinze recerques becades aquell mateix any per l'IPEC.

Entre aquests darrers textos, us fem atenció del titulat “La festa dels Tonis de Manlleu. Entre la devoció i la gresca”, que podeu llegir a les pàgines 249 a 252.

9 d’ag. 2012

Sant Eudald: mil vuit anys de patró de Ripoll

El 1004, la població de Ripoll vivia arrecerada al seu monestir. Tota la comarca vivia una mala anyada. Una forta sequera malmetia les collites i provocava fam, debilitat i afavoria l’aparició i escampada d’epidèmies infeccioses. Els ripollesos, amb l’abat Seniofred al capdavant, van implorar l’ajuda divina. L’intercessor per reclamar-la el tenien, des del 978 ben a prop. Les relíquies de sant Eudald i el seu poder teúrgic havia de ser la solució a tanta desgràcia (1).
El 9 d’agost de 1004, una solemne processó va sortir de l’església de Santa Maria del monestir ripollès fins a l’església de Santa Oliva –que posteriorment va ser dedicada a sant Eudald. Allà es van trobar amb la  processó que venia de Vallfogona on també patien els mateixos mals.
L’esdeveniment i la convicció dels ripollesos devia ser molt gran com per considerar-lo un sant ‘especial’ i, d’alguna manera el més afavoridor per al col·lectiu. Joaquim Boixés afirmava que aquesta aclamació “fou un vot popular i devia tenir gran importància quan l’Abat s’avingué a ‘perdre’ una joia que considerava pròpia del Monestir –ja que les relíquies de sants eren el més preuat tresor dels cenobis- per a que els ripollesos dediquessin una església pròpia al Sant Patró” (2). Certament, l’església que va reunir les dues processons va ser dedicada al nou patró temps després. Josep M. Pellicer situa aquest moment l’11 d’agost de 1004; és a dir, dos dies després de les rogatives (3). Malgrat aquesta afirmació, Ramon Bonet desestima que la dedicació fos immediata sinó que tindria lloc el 3 de febrer de 1054 (4).
Aquest temple perduraria, després de diverses reformes degudes als estralls de les incursions de l’exèrcit francès, fins al 1936, a l’inici de la Guerra Civil Espanyola. L’espai que ocupava ara és una plaça.

Notes:
1 Sant Eudald: patró de Ripoll 1004-2004. Ripoll: Ajuntament de Ripoll; Imp. Maideu, 2004, p. 7
2 Boixés, Joaquim. El petit país del Ripollès. Ripoll: Edicions Maideu, 1970, p.37
3Pellicer, Josep M. El monasterio de Ripoll. Gerona: Establecimiento Tipográfico de Manuel Llach, 1872, p. 22
4 Bonet, Ramon. Vida i culte de sant Eudald: patró de la comtal Vila de Ripoll: La història, la tradició, la llegenda. Ripoll; Olot: Imp. Bonet, 1984,p.87-88

Amb aquesta efemèride, anunciem que a partir del proper dilluns des de primera hora, setmana a setmana, en aquest bloc hi trobareu un recull de les diverses efemèrides catalans de la religiositat popular. Espero que sigui un estudi interessant per a tothom.

7 d’ag. 2012

La capelleta vigatana doble: sant Albert i Mare de Déu del Carme del carrer de Gurb

Al carrer de Gurb de Vic es pot veure una veritable joia del patrimoni arquitectònic vigatà, vinculada a la religiositat popular, en forma de capelleta de carrer. Es tracta de la capelleta de sant Albert, situada a la façana d’un edifici privat a la finca número 9, al capdamunt del carrer de Gurb. L’excepcionalitat d’aquesta, conjuntament a la seva forma que recorda a l’estil gòtic flamíger, prové de la seva doble dedicació: a sant Albert i a la Mare de Déu del Carme.
La presència de sant Albert, tan festejada any rere any al carrer de Gurb, remet a la presencia del convent carmelità construït, des de 1418 fins a 1507, fora muralles de la ciutat (1). La imatge venerada és la de sant Albert de Sicília o de Trapani que va morir a la ciutat italiana de Messina el 1307. L’any 1457 va ser beatificat i canonitzat el 1476. La condició de carmelita el va fer objecte de culte a tot l’orde i en va promoure entre el seus símbols més preuats. És ben comprensible que la seva imatge fos destacada dins l’entramat urbà vigatà més proper a la seva seu conventual.
La representació més freqüent de sant Albert de Sicília, segons explica Juan Ferrando, és la que el vesteix amb l’hàbit marró, amb mantell blanc, propi del seu orde (2). Sol aixecar un crucifix o una làmpada o copó.
Uns goigs editats a Vic, recorden la devoció que se mostrava al sant:

Al devot, que a vós reclama,
bé l’acull vostra bondat,
i, cada any, ve i us aclama,
confiada, la Ciutat;
ningú surt de vostra vora
sens mercès o amb desconhort.
Sant Albert, ara i tothora,
acolliu-nos, protector (3)”.

La capelleta és singular. El fet extraordinari que presenti dos nivells, amb dues imatges (tot i que relacionades), la fa poc corrent. A la part baixa hi ha sant Albert i, a la part superior, hi ha la de la Mare de Déu del Carme. En aquest sentit, és la representació física de la diferència entre dues categories de veneració: la dulia, adreçada als sants, i la hiperdulia, en grau superior i adreçada a Maria en la seva advocació carmelitana. Malauradament, les capelletes de carrer esdevenen –a vegades- en un obstacle per a la instal·lacions de cablatge elèctric. Les companyies encarregades de distribuir aquest cablejat ho fan sense valorar, o menyspreant, els elements que enriqueixen el nostre patrimoni. Aquest cas de la capelleta de sant Albert no és únic a la ciutat de Vic. N’hi ha diverses que són víctimes innocents d’unes infraestructures, relacionades amb l’enllumenat i la distribució d’energia elèctrica, que les desllueixen.

 
N o t e s
1 Rovira, J. M.; Ponce, Santi. El carrer de Gurb: un barri emblemàtic de Vic. Vic: Ajuntament de Vic, 2001, p. 20-21
2 Ferrando, Juan. Iconografia de los santos. Barcelona: Omega, 1950, p. 25
3 Barnils, Francesc. Goigs a St. Albert la imatge del qual és venerada en el seu altar de la parroquial del Carme, de Vich. Vic: Tipografia Balmesiana, 1975