31 de jul. 2012

Relíquies de la roca de la cova de sant Ignasi a Manresa

La tradició, en aquest cas amb fonament, diu que sant Ignasi de Loiola (24 de desembre de Loiola – Guipúscoa, 1491 - Roma, 31 de juliol de 1556) va fer estada a Manresa des del 25 de març de 1522 fins al 18 de febrer de 1523. En una cova natural damunt el riu Llobregat va fer vida penitent , gairebé eremítica, vivint una llarga temporada. Allà se suposa que començaria a redactar una de les seves obres cabdals, els seus Exercicis Espirituals. Aquesta balma, i els edificis que es van construir al seu voltant, han esdevingut un dels principals santuaris de la Companyia de Jesús, fundada per Ignasi. Ocasionalment, ja fa temps, se n’han extret bocins de pols de la roca, per fer-ne relíquies ignasianes, contingudes en uns curiosos sobrets impresos.

Vegeu: Bassegoda, Bonaventura. La cova de Sant Ignasi. Manresa: Fundació Caixa de Manresa; Angle Editorial, 1994. 

29 de jul. 2012

Reconstrucció hipotètica de la desapareguda ermita de Sant Jaume Vell de Manlleu

Fig. 1
Situada al nord del terme de Manlleu, gairebé fregant el límit amb el de Torelló, existeix la masia de Sant Jaume Vell. Aquest curiós hagiotopònim, associat antigament al de Vilamontà, no fa més que recordar una petita església que havia estat molt propera i que ja no existeix. Igualment, deixar ben clar que es tracta d’un nom que remet a una situació anterior a l’existència de l’actual ermita de Sant Jaume de Vilamontà o, com se li podria dir, Sant Jaume Nou.
El lloc de Vilamontà ja apareix documentat el 16 de setembre de 1031 (1) on s’esmenta “Villa Monta”,  i en textos del 26 de novembre i el 6 de desembre de 1053 amb motiu de dues vendes de terrenys que limitaven  per orient amb la via que venia de “Villa Montani” (2). En anys posteriors, també s’esmenta i, sempre, es vincula amb un camí de certa importància que devia comunicar Manlleu i Torelló. 
Fig. 2
 L’església, però, tardaria un parell de segles en ser documentada. Fortià Solà, a la seva Història de Torelló, reconeix l’església medieval en el lloc anomenat Sant Jaume Vell i en dóna algunes dades històriques: “El torellonenc Berenguer de Saniàs cita aquesta capella en el seu testament del 1267, i li llega dotze sous, o sigui, el doble de la quantitat que li assigna a d’altres capelles”. Seguidament, Solà afirma que “depèn, com és natural del priorat agustinià de Manlleu, el qual destina per al seu servei un capellà custodi” que en 1298 era el prevere G. Del Camp” (3). Igualment, aquest autor recull dos altres llegats: el de G., muller de G. Reig, l’any 1317, i la del notable torellonenc Bernat de Perafita, el 24 d’abril de 1392. Per altra banda, es constata com els fidels de Sant Feliu de Torelló s’hi solien desplaçar en processó (4).

Fig. 3
Les dates concorden amb l’anàlisi de l’historiador medievalista Jordi Bolòs sobre els hagiotopònims (Topònim format pel nom d'un sant o d'una santa, generalment acompanyat d'un altre nom) catalans quan diu que “a la baixa edat mitjana, es difongueren advocacions lligades a les noves influències i a les noves formes de religiositat “ i cita el cas de sant Jaume (5).

Mossèn Pau Parassols i Pi, entre les seves aportacions sobre la història local (massa vegades sense fonament) esmenta un monjo manlleuenc anomenat Jaume de Vilamontà que el 1307 hauria edificat l’església damunt mateix de les parets de casa seva i la va dedicar a l’apòstol sant Jaume. Fou seguir per Domènec Torrent i Garriga que deixa el mateix testimoni (6).
Fig. 4
Segons Orriols, l’església antiga de Sant Jaume existia, encara, el 1686 i es devia enderrocar durant el segle XVIII (7).
L’any 1854, després d’un hivern molt dur i d’una epidèmia de còlera, els manlleuencs van decidir la reconstrucció simbòlica de l’església en un lloc més proper a la població. Ara és coneguda amb el nom de l’anterior, Sant Jaume de Vilamontà, i a vegades se li afegeix la qualitat de “nou”.
Situació i recreació
Fig. 5
Gil Orriols, a Catalunya romànica, a mitjan dècada de 1980, ja confirmava l’estat actual del lloc: “el que actualment es pot veure de l’església  és tant sols la forma de la planta, que forma un sot central que la deixa entreveure. Tot el que queda dels murs es troba totalment enterrat, ja que l’herba i la terra no permeten de veure-hi una sola pedra”. En feia, però, una descripció hipotètica sobre la qual ens hem guiat: “L’església constava d’una nau rectangular rematada al costat de llevant , per un absis semicircular. L’edifici era de reduïdes dimensions (8)”.
Segons les comprovacions actuals, la capella estava situada a les següents coordenades 42° 1.1497 N i 2° 16.860 E, a 539 metres d’altitud amb una planta aproximada de 14 metres de llargada i 5 metres d’amplada.
Figures:
1.- Reconstrucció hipotètica de l’església de Sant Jaume Vell. En aquest cas s'ha interpretat que la porta seria situada a la façana de migdia i que, per la senzillesa de l'obra, no tindria campanar.
2.- Mapa de situació del lloc entre Manlleu i Torelló
3.- Detall del mapa anterior
4.- Dibuix de la planta en el lloc on es trobava l’església
5.- Vista cap al sud des de la posició de l’església. Es pot veure Manlleu i, a mig camí, l’ermita de Sant Jaume [nou] de Vilamontà

Notes:
1 Ordeig, Ramon. Diplomatari de la catedral de Vic: segle XI. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs; Publicacions de l’Arxiu i Biblioteca Episcopals, fascicle segon, doc. 893, p. 216
2 Ordeig, Ramon. Diplomatari de la catedral de Vic: segle XI. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs; Publicacions de l’Arxiu i Biblioteca Episcopals, fascicle tercer, doc. 1124, p. 433; doc. 1125, p. 434
3 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1948, vol. 2, p. 259
4 Solà, Fortià. “Sant Jaume de VIlamontà” dins Homenatge a la vila de Manlleu al apostol Sant Jaume ab motiu de la festa patronal celebrant la restauració de sa ermita de Vilamontà. Vic : Tip. Franciscana, 1928, p. 4 i 5
5 Bolòs, Jordi. Catalunya medieval. Barcelona: Pòrtic, 2000, p. 120
6 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic: Imp. Y Libreria de Ramon Anglada, 1893, p. 143
7 Orriols, Gil. “Sant Jaume de Vilamontà” dins Catalunya romànica. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, vol 2, 1984, p. 325-326
8 Orriols, Gil. [op. cit]

28 de jul. 2012

La inauguració de 'Londres 2012', una lloança a la 'cultura popular' del segle XX

La cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Londres 2012 ha estat tota una mostra de 'cultura popular'. En el món anglosaxó, la cultura popular és nodrida d'allò que, avui,  podríem considerar com a quotidià: James Bond, la música pop, la música techno de la dècada de 1980, les sèries de televisió o la literatura de J.K. Rowling; tot junt ha estat present en l'esdeveniment. I és perquè, contràriament a allò que, en el nostre context solem interpretar, la cultura popular s'aferra a la vida quotidiana de les darreres generacions. No es tracta de buscar, per la pròpia consciència
nacional, unes arrels medievals sinó d'allò que constata l'evolució social que els temps han anat interpretant. És a dir, la història de l'Imperi (la Gran Bretanya), indubtable i incontestable -no com a casa nostra- es pot permetre el luxe de revisar les darreres dècades i el seu impacte en el món actual. Potser, el moment clau ha estat l'homenatge al creador del world wilde wilde com a metàfora d'allò que som i, inevitablement, serem...

25 de jul. 2012

L’ermita manlleuenca de Sant Jaume de Vilamontà honora el seu patró titular

L’ermita de Sant Jaume de Vilamontà de Manlleu, situada a un quilòmetre al nord del nucli urbà, va celebrar el seu aplec anual el passat 22 de juliol i ha recordat el seu patró titular en el dia de la seva festivitat.
El passat diumenge, l’aplec es va iniciar amb una missa a les 8 del matí seguida d’un esmorzar popular. A les 6 de la tarda, una audició de sardanes amb la cobla Canigó va completar el programa del dia. Per altra banda, avui dimecres, a les 7 del a tarda, ha tingut una nova celebració eucarística oficiada per Mn. Jordi Vila, rector de la parròquia de Sant Pau de Manlleu a la qual està adscrita l’ermita. S’ha comptat amb l’acompanyament musical de dos membres de la cobla Canigó, amb acordió i tenora.
Sant Jaume de Vilamontà de Manlleu va ser edificada el 1855 després que la població, en veure superada una mala anyada d’inclemències meteorològiques i un epidèmia, van decidir dedicar-la al copatró parroquial.
Domènec Torrent i Garriga recordava a finals del segle XIX que “el invierno de 1853-54 fué tal vez el más crudo que ha sentido Manlleu en el presente siglo” i, més endavant explica que “si el invierno fué malo, el verano de 1854 fué peor. Vino con él el cólera morbo, que causó muchas víctimas en la villa (1)”.
Davant tanta dissort, els habitants de la Manlleu, desesperats per la gran mortalitat que es produïa la malaltia entre els veïns, van fer una prometença o un vot de poble (2): si la població superava aquest mal pas edificarien, amb els seus esforços, una ermita dedicada a sant Jaume.

Les cròniques de l’època diuen que la pitjor afectació era una envestida del còlera va entrar pel port de Vigo (Galícia), el novembre de 1853,
i que set mesos després, pel juliol de 1854, ja havia arribat al de Barcelona espantant tot el país. La població, que no veia remei a l’abast, es va refugiar en el sentiment religiós.

Jaume Serra, un manlleuenc que ho va viure, recorda l’episodi amb les següents paraules: “Davant aquella penosa situació els veïns de Manlleu dirigien els seus ulls al Cel, suplicant al Déu Totpoderós volgués apartar el flagell que sobre d’ells pesava, posant per intercessor de les seves súpliques, al gloriós Apòstol Sant Jaume a qui feren vot, si obtenia de l’Omnipotent que finís la pesta, d’aixecar una nova capella a ell dedicada, en substitució de la que feia més de cinc-cents anys existia en terres de Vilamontà i era ja mig ruïnosa. Nostre Senyor sempre bondadós, atengué la súplica dels desolats manlleuencs, i als pocs dies desaparegué el terrible flagell, i aquests es disposaren a complir la promesa”(3). Un any després de tanta desgràcia, el 1855, el bisbe de Vic Antoni Palau va beneir el nou recinte sagrat que, des d’aleshores, va ser lloc habitual on s'expressaven les rogatives i precs davant les desgràcies més diverses.

Notes
1 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 109.
2 Segons Joan Soler i Amigó, un 'vot de poble' és una "prometença col·lectiva feta a Déu o a un sant de complir -una sola vegada o, més sovint, cada any o amb una periodicitat establerta- una determinada pràctica piadosa -processó, missa, peregrinació. amb motiu de ser estalviada la població d'una pesta o altra calamitat pública".- "Vot. Vot de poble”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 799.
3 Serra, Jaume. Homenatge a la vila de Manlleu al apostol Sant Jaume ab motiu de la festa patronal celebrant la restauració de sa ermita de Vilamontà. Vic : Tip. Franciscana, 1928, p. 6

19 de jul. 2012

Presentada ‘Catalonia Sacra’, una nova eina per conèixer el nostre patrimoni eclesiàstic

Aquest dijous, 19 de juliol, ha tingut la presentació de Catalonia Sacra, segons informa Flama: agència cristiana de notícies. L'acte ha tingut lloc a  la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona i ha estat presidit pel cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, i per Mons. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona i president de la  Conferència Episcopal Tarraconense.

Es tracta d'un projecte, que ja és realitat, destinat a fomentar el coneixement lle patrimoni arquitectònic i artístic que ofereixen els deu bisbat de l'església catòlica del nostre país i que ha nascut de l'interès dels bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET) i, especialment, dels delegats del Secretariat Interdiocesà de Conservació i Promoció de l'Art Sagrat (SICPAS).

Catalonia Sacra té difusió a partir d'una plataforma web on es presenten els tres eixos de la seva oferta.  El primer, proposa un contacte amb les deu catedrals catalanes mitjançant unes visites dirigides a la comprensió de la realitat litúrgica i artística de l'edifici. El segon eix exposa diverses rutes diocesanes que faciliten, també, un coneixement territorial, històric i monumental de cadascun dels bisbats. Finalment, un tercer eix conté visites globals per la geografia catalana amb el patrimoni eclesiàstic com a motiu. Es preveu que, passat l'estiu, Catalonia Sacra es vagi dotant de noves eines destinades a facilitar les visites proposades.

Igualment, són interessants alguns dels diferents enllaços com el que permet la visualització dels diversos números de la revista Taüll, publicada pel Secretariat interdiocesà per a la Custòdia  i Promoció de l'Art Sagrat de Catalunya.

17 de jul. 2012

El Museu dels Sants d’Olot, una visita obligada

El març de 2007 es va inaugurar el Museu dels Sants d’Olot. Un espai cultural imprescindible per tothom que tingui interès per la religiositat popular del nostre país.


El museu es troba ubicat en el carrer Joaquim Vayreda, 9 d’Olot dins un edifici neogòtic, antiga seu del taller Arte Cristiano. Aquest va ser el primer taller d'imatgeria religiosa fundat a la ciutat, l'any 1880, per Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix i Valentí Carrera. La intenció era la de proporcionar un futur professional als alumnes de l'Escola Pública de Dibuix d'Olot.

D’aquesta manera, a la capital de la Garrotxa es va anar consolidant una indústria artesanal dedicada a la fabricació d’imatgeria religiosa. La producció de diversos tallers va convertir la ciutat en un referent en aquest àmbit i que, malgrat els canvis socials, segueix representant.


Un dels atractius del museu és poder presenciar (en jornades laborables) és poder presenciar el treball que encara es porta a terme a la planta dels soterrani. És molt interessant conèixer la labor que generava uns elements de devoció i decoració que, temps enrere, eren molt freqüents a les llars catalanes.


La planta baixa i primera planta, conté el gruix de l’exposició permanent d’imatgeria religiosa així com sales d’imatgeria popular, com els gegants i el bestiari festiu així com les figures de pessebre.

Podeu veure un reportatge sobre el museu dels Sants d'Olot inclòs dins el programa de Televisió Transversal i emès per les televisions locals de Comunicàlia.

15 de jul. 2012

La Devocioteca es presenta als Premis Blocs Catalunya 2012

L’associació STIC.CAT (Societat de Tecnologia i Coneixement) ha convocats els Premis Blocs Catalunya 2012. Després del termini de presentació de candidats, segons les categories prèviament indicades, el passat 12 de juliol es va obrir el termini de votacions que estarà obert fins al proper 10 de setembre.

El procés de votació necessita estar registrat al web Stic.cat mitjançant un senzill procediment.

Enguany, aquest bloc (amb 600 més) s'ha presentat a aquest repte tant atractiu. Des de maig de 2008 que la Devocioteca intenta ser un recull de les mostres de religiositat popular que es desenvolupen en el marc territorial de parla catalana.

Si us agrada la Devocioteca i creieu que és un bloc interessant, amb informacions que mereixen la vostra atenció, podeu votar a la categoria "història, tradicions i patrimoni" on hi ha la llista de blocs participants en aquest grup temàtic.

Avui, precisament, l'Espai Internet de TV3 s'ha fet ressò d'aquesta convocatòria. Entre els blocs que han estat recollits, dels diferents participants, s'ha pogut veure la Devocioteca: Espai Internet 15/07/2012

12 de jul. 2012

La sang del Sant Crist de l'Hospital de Vic

El 12 de juliol de 1633, fa 379 anys, a la capella de l'Hospital de la Santa Creu de Vic va tenir lloc un fet extraordinadi. El prevere Jaume Miret realitzava la celebrció eucarística quan, un cop acabada la cerimònia, es va adonar que hi havia nou gotes de sang repartides per les peces de roba d'ús litúrgic repartides per l'altar. Sense saber-ne donar explicació, es va procedir a guadar aquests elements i iniciar-ne diverses investigacions. N es va saber determinar l'origen d'aquelles gotes que, però es va constatar que, per la seva forma, havien caigut de forma perpendicular i des d'una vertical cap a la taula de l'altar.
La tradició va atribuir aquelles gotes de sang a una imatge de Sant Crist que restava a la capella de l'Hospital on s'havia celebrat la missa. Progressivament, l'imaginari popular li va donar un protagonisme destacat a la representació del Crucificat. Aquesta va entrar a formar part de les diverses rogatives promocionades des del Consell de la ciutat i dels del Capítol catedralici. En casos de sequera o altres calamitats naturals era conduït, processionalment i juntament a reliquiaris i d'altres imatges religioses, fins a las caedtral i altres punts de la ciutat.

Vegeu: Cunill, Segimon. El Sant Crist de l'Hospital de Vich. Vich: Gazeta de Vich, 1931, 78 pp.

9 de jul. 2012

Entre Església i Ciutat*

A la figura del sant patró, en un context ciutadà o civil, li corresponen diverses funcions. Per una banda, per als creients, i tal com sembla evident, esdevé un mitjancer entre el poble i la Divinitat. Per una altra banda i de forma no tan manifesta, fa la funció de mediador entre els dos grans poders de la Ciutat: el poder civil i el poder eclesiàstic.

La normativa canònica assumeix, des de 1630, que l’elecció del patró ha de sorgir com una aspiració dels ciutadans i dels seus representants. D’aquesta manera hi hauria una segura acceptació popular de la figura religiosa. Malgrat això, l’Església es reservava l’aprovació definitiva de la proposta del patronatge i, en certa manera, del seu control. Així, s’establí una mena de miratge, que encara continua, en el qual el poble veu i considera el patró triat com un dels seus quan en realitat i inevitablement forma part de la cosmologia celestial, més enllà de les mans humanes.

El 4 d’agost de 1863, el consistori municipal vigatà acordava proposar sant Miquel dels Sants com a patró de Vic. Des d’aleshores, no sense dificultats inicials, el nou patró es va anar imposant per damunt de l’anterior. Els Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, suposades glòries d’un hipotètic passat ausetà, deixaven pas al vigatà sorgit de la florida època barroca i de la “nova” Església posterior al concili de Trento.

Cada any, el 5 de juliol, la celebració de la festivitat del sant és el moment indicat pel diàleg que s’estableix a través del mitjancer, del patró, dins la ciutat de Vic. Just abans de l’ofici de Festa major, el seguici de les autoritats civils, encapçalades per l’alcalde i acompanyades per nombrosos símbols ciutadans, fa el camí des de l’Ajuntament cap a la catedral. El trajecte no hauria pogut ser millor escollit. A mig camí, tot el grup s’atura –a la casa natalícia del sant-, recull i agombola la relíquia de sant Miquel, la seva imatge escultòrica i la bandera. Des d’allà, són escortades fins a la seu vigatana. Fins aquí és la ciutat qui, en primera instància, creu posseir el patró.

Arribats a la catedral, però, cedeix el patró (enganyosament perquè mai ha estat totalment seu) al poder episcopal que el col·loca, ara, al mateix pla del prelat, en el creuer de la nau central, presidint la cerimònia.

L’evidència plàstica més clara d’aquest diàleg es pot observar al final de l’ofici de Festa major. Hi ha dos moments clau, i de gran força simbòlica, que exemplifiquen de forma gestual i ben explícita, que l’amfitrió (el poder episcopal) és qui té la iniciativa, qui deté el veritable potestat sobre els fets terrenals i celestials.

El primer té lloc quan l’àliga, símbol ciutadà per excel·lència, entra al temple i ofereix una dansa solemne davant els dos representants eclesiàstics, bisbe i sant patró. Aquest fet, que es va realitzar l’any passat per primera vegada, conté un significat ben profund que va més enllà de l’aspecte estètic.

Finalment, esdevé el segon moment antropològicament més substancial. Es tracta del darrer i definitiu ritual de devoció al sant patró: l’alcalde el primer i seguidament la resta de fidels, passen a fer la besada al reliquiari que subjecta pacientment un eclesiàstic. En aquest moment, el contacte esdevé físic, a més d’espiritual, entre el protector celestial i els ciutadans. La comunió és perfecta: protector i protegits es mouen al mateix ritme, en la mateix sintonia. Un any més, l’un i els altres, restaran subjectes als designis marcats pel Transcendent.

*Article publicat a El 9 Nou, núm. 3188, 6 de juliol de 2012, p. 47

5 de jul. 2012

Imatges de la processó i ofici solemne a Sant Miquel dels Sants 2012

Avui, 5 de juliol, s'ha celebrat la tradicional processó i ofici solemne dedicat a sant Miquel dels Sants a la ciutat de Vic. Aquests dos actes, que formen part del programa de la Festa Major de la capital osonenca, aglutinen la devoció vigatana. 


Amb una catedral plena de gom a gom de vigatans endiumenjats, el bisbe de Vic mons. Romà Casanova ha recordat que, enguany, es commemora amb el 150è aniversari de la canonització de Sant Miquel dels Sants. Ha dedicat la major part de la seva homilia a la vida exemplar d'aquest vigatà trinitari descalç i ha inclòs aquesta frase carregada de sentit dins la religiositat popular: "La ciutat de Vic és sortosa de tenir sant Miquel dels Sants com a patró".  


Seguidament, podeu veure un reportatge fotogràfic de l'esdeveniment:















4 de jul. 2012

Antologia de goigs a Sant Miquel dels Sants

Amb motiu del 150è aniversari de la seva canonització, Biblio goigs i la Devocioteca us ofereixen una antologia de goigs dedicats a sant MIquel dels Sants amb noves aportacions.