22 de juny 2012

Els sants patrons de Vic i la seva presencia a la façana de la catedral d'abans de 1936

La reforma neoclàssica de la catedral de Vic, duta a terme a finals del segle XVIII, va fer desaparèixer la major part de l’edifici romànic i gòtic i la capella de Santa Maria de la Rodona. A més d’aquests i d’altres efectes sobre el patrimoni medieval, fruit de l’evolució històrica, la “nova” seu vigatana va deixar elements que avui considerem indestriables del passat i present de la ciutat. A mig camí, però, es van quedar alguns dels símbols que, durant el segle XIX i primer quart del XX, els eren característics. Es tracta, especialment, de les figures escultòriques que presidien la cornisa de la façana i els primers contraforts de l’edifici, dedicats als sants patrons de la ciutat, i que van ser víctimes del fervor anticlerical dels prrimers dies de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).


Postal de Thomas.
Barcelona
El bisbe Antonio Manuel de Artalejo (1777-1782) va emprendre la reforma que va conduir a l’actual temple neoclàssic. La consagració es va fer en època del seu successor, Francesc de Veyan i Mola, el 15 de setembre de 1803, enmig de grans manifestacions festives i litúrgiques. La façana, de pedra blanca de Sant Bartomeu del Grau, era descrita de la següent manera a la pàgina 18 del fulletó editat per Segimon Pou a la impremta de Dorca, en record de l’esdeveniment:


Tiene dos órdenes de arquitectura, à saber primero y segundo; el primero es toscano, y el segundo dórico, rematando con una hermosa proporcionada balaustrada; sobre el firme de las seis pilastras, con que está adornada la dicha fachada, están colocadas seis estatuas colosales de los Santos Patronos, hechas de la misma piedra blanca; à saber, sobre las mas exteriores la de los Santos Luciano y Marciano, en las inmediatas à estas las de S. Justo, y B. Miguel de los Santos, y en las más céntricas las de S. Bernardo Calvó, y Santa Escolástica


Com bé diu aquest document imprès, eren sis els patrons representats presidint la façana de la catedral; potser volien recordar les estàtues dels apòstols i sants de la façana de la basílica de Sant Pere del Vaticà i de la seva gran plaça. A la part superior de la banda del cloquer estaven representats sant Just i sant Bernat Calbó; a la banda del claustre o palau episcopal, santa Escolàstica i sant Miquel dels Sants. Restaven, a mitja alçada, en els sortints que encara es poden veure a banda i banda, els dos màrtirs sant Llucià (cloquer) i sant Marcià (claustre o palau).


És interessant, ara que estem en el cas, fer una breu pinzellada de la personalitat d’aquests sis patrons i de les seves posicions estàtiques en la façana descrita. A la part central, més propera a la creu situada sobre el frontó que presideix el conjunt, hi havia els dos patrons més destacats a finals del XVIII. Sant Bernat Calbó, bisbe de Vic entre 1233 i 1243, va ser canonitzat el 1710 després d’una llarga tradició de culte i veneració a la mateixa seu que gaudia del privilegi de posseir-ne el seu cos. Santa Escolàstica, germana de sant Benet, mai havia trepitjat aquesta terra, però Vic es lloava de posseir-ne tot un peu en un ric reliquiari almenys des del segle XV. Als dos extrems exteriors hi havia sant Just, antic patró del capítol catedralici i, aleshores, patró del bisbat, el qual, a finals de l’època medieval, era considerat protector contra els terratrèmols i se li havia afegit la propietat de deslliurar de l’excés de pluja. Miquel dels Sants, que el 1803 només havia estat declarat beat, era una figura emergent que s’imposaria, especialment, a partir de la seva canonització el 1862.


En un lloc secundari i inferior, a la cornisa del primer contrafort de l’edifici, hi havia els dos sants patrons de la ciutat. Sant Llucià era a la banda del cloquer, i sant Marcià al del Palau Episcopal. Els dos Sants Màrtirs, com eren coneguts sant Llucià i sant Marcià, tenien una significació més civil que religiosa. El 1656 s’havien imposat com a protectors preferents de Vic, defensats pel Consell de la Ciutat, per davant del pretendent que aportava el Capítol catedralici, sant Just. Des d’aleshores, havien estat ben presents en l’imaginari col•lectiu dels vigatans en mostres de devoció popular i en elements arquitectònics del paisatge urbà, com les capelletes de carrer. Malgrat tot, a finals del segle XVIII, molt abans que perdessin el protagonisme en favor de sant Miquel dels Sants, ja van estar destinats a una presència menys destacada dins l’arquitectura catedralícia.


Santa Coloma
de Centelles

L’any 1936, a l’inici de la contesa civil, les sis estàtues van ser abatudes. La disbauxa dels primers dies i la massiva destrucció de simbologia religiosa amuntegada a diferents llocs de la ciutat, víctima del foc, va eliminar veritables obres d’art. Estirades amb cordes, una a una, les estàtues presents a les fornícules dels edificis religiosos i d’habitatges privats van perdre el seu lloc i la dignitat que se’ls havia atorgat. Davant la catedral, passat un temps, els fragments de majors dimensions de les escultures dels sants patrons van ser traslladats a un descampat situat rere el col•legi de Sant Miquel, on van restar durant un cert temps.


Mare de Déu de la
Font de Manlleu
La qualitat de la pedra va aconsellar, però, d’aprofitar-ne alguns per elaborar noves escultures, de menors dimensions. Així, se sap que de la peça restant de sant Bernat Calbó, l’any 1940, l’artista Pere Puntí en va esculpir la imatge que presideix la font de la Mare de Déu de Manlleu; igualment, Jaume Seguranyes va esculpir, per la mateixa època, la que resta a la façana de l’església parroquial de sant Coloma de Centelles sense que sapiguem quin sant era l’original. D’alguna manera, queda manifest, tot i que encara mai hi ha hagut la voluntat decidida de reposar-les, que algunes de les sis escultures antigues de la catedral de Vic perduren en esperit i matèria, al seu cor mineral, en forma d’altres imatges.
Potser ja seria hora, després que fa uns anys es recuperés la imatge de sant Pere a la fornícula central, que es comencés a plantejar la reposició del conjunt escultòric de la cornisa neoclàssica. L'avinentesa dels 150 anys de la canonització de Sant Miquel podria marcar l'inici de recuperació d'aquesta magnífica portada mitjançant una primera figura escultòrica, la del patró de la ciutat. Una reposició que aniria a favor d'una millora estètica i artística d'una façana que tot i ser conceptualment equilibrada, pateix, i així ho hem sentit a dir sovint, d'una excessiva fredor.

21 de juny 2012

Les festes del Call del Ter de Manlleu dedicades a sant Lluís

Festes de sant Lluís de 1944. Foto Valls; 
Fons Biblioteca Municipal de Manlleu
L’actual carrer d’Enric Delaris, tradicionalment conegut com a Call del Ter, acull dues capelletes. Una, dedicada a sant Antoni Abat és actualment buida i es troba a la part alta; l’altra, a mig camí cap al riu, conté la imatge de sant Lluís Gonzaga. Era amb motiu de la festivitat d’aquest darrer sant, el 21 de juny, que els veïns celebraven unes festes molt participades i de les quals, malauradament, només en resta el record.
Pel que fa al motiu de la col·locació del sant en la seva fornícula, hi ha dues versions que intenten explicar-lo: Esteve Gaja esmenta que “hom pot admetre com a possible si això vindria pel nom d’algun propietari que, en construir-hi la casa, posà la capella del seu patró” (1); l’altra fa referència al patronatge del sant, dedicat al jovent estudiant, i que s’hauria situat, com realment era fins a 1940, davant mateix de l’escola del Sagrat Cor de Jesús que els Germans de La Salle van fundar el 1880.
A principi de la Guerra Civil la imatge va ser destruïda; posteriorment, per l’aiguat d’octubre de 1940, va quedar molt afectada la casa que tenia la fornícula a la façana i per aquesta raó es va traslladar la ubicació a un altre edifici, a l’altra banda i carrer amunt. La inauguració  solemne va tenir lloc el 18 de juny de 1944. Aquell dia va fer-se un ofici a l’església parroquial de Santa Maria seguit de la corresponent processó que va conduir l’escultura, després de ser beneïda, fins al seu lloc actual.
A finals del segle XIX, Domènec Torrent i Garriga ja esmenta que el carrer feia festa per sant Lluís malgrat que no comenta res de la capelleta (2). A mitjan segle XX, aquesta festa veïnal va arribar a ser de les més celebrades de Manlleu. Durant uns anys va ser característic fer un correbou tot tancant els accessos del carrer per impedir alguna fugida imprevista. Les festes encara es van celebrar a final de la dècada de 1980. En una de les darreres edicions, el 1987, la premsa explicava el programa que s’hi oferia: “Actes religiosos, jocs per a la mainada, ballaruga, música per donar i per vendre tot el dia... tot plegat un pilot d'atractius que van atorgar vida a les garlandes que en tota la llargada del carrer guarnien la festa. Després de la xocolatada, fer rebentar els globus lligats a les cames, va resultar un bon espectacle per als grans i un tip de saltar i riure per als petits (3)”.

Notes
1 Gaja, Esteve. “Els carrers de Manlleu” dins Lletres amicals. Manlleu: cròniques i textos literaris, 1956, vol. 11. [Sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
2 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vic : Imprenta y Libreria de Ramon Anglada, 1983, p. 147
3 Molist, Carles. “Sant Lluís al carrer del Germà Delaris” dins Manlleu-publicació, núm. 438, 26 de juny de 1987, p. 6

20 de juny 2012

Nou número d'El Far de Puig-agut

El Far de Puig-agut, publicació portaveu de la pabordia del Santuari de Puig-agut (o Lurdes, com se'l coneix popularment) ja té un nou número al carrer. En paper, es distribueix pels canals habituals, però també disposa d'una versió digital que podeu consultar a: http://elfardepuig-agut.blogspot.com.es/

La propera missa que s'oficiarà al Santuari tindrà lloc aquest proper diumenge 24 de juny de 2012, fstivitat de Sant Joan, a les 6 de la tarda. La presidirà Mons. Joan Godayol (bisbe emèrit d'Ayaviri, Perú). Mitja hora abans, hi haurà rés del Sant Rosari.

18 de juny 2012

Els Goigs al retrobament de l’arqueta dels SSMM de Manlleu al Full diocesà

Aquest cap de setmana, el Full diocesà Solsona-Vic es fa ressò de la presentació dels Els Goigs al retrobament de l’arqueta dels Sants Màrtirs de Manlleu. Aquest acte va tenir lloc a l’església parroquial de Santa Maria de Manlleu el passat 18 de maig després de ser presentats, dos dies abans, a la seu de l’associació Amics dels Goigs de Barcelona que els va editar.

Seguidament us reproduïm l’article publicat a la pàgina 7 del Full diocesà, any 106, núm. 5278 (numeració del Bisbat de Vic):


17 de juny 2012

Davant la Font de la Mare de Déu de Manlleu encara es canten els seus goigs

Com cada any, en un dels diumenges posteriors a Corpus (la tradició mana fer-ho el que s’escau dins l’octava posterior a la diada dedicada a l’Eucaristia), Manlleu celebra la Festa de la Mare de Déu de la Font. Es tracta d'una de les poques festes veïnals que aplega el sentiment i la devoció popular característica de temps passats.

Aquesta particular advocació, amb un important reconeixement local, és venerada dins el temple on, des de 1722, es recullen les aigües conduïdes des d’un pou que en època medieval ja hi havia davant de l’església de Santa Maria. La festa que anualment la recorda ja se celebrava en ple segle XIX.

Abans de 1869, Mn, Ramon Andreu va escriure els Goigs a Nostra Senyora de la Font de Manlleu. En aquella època, segons Domènec Torrent i Garriga, la imatge estava envoltada de retaules i altres ofrenes de devots que el bisbe de Vic els va fer retirar per considerar-los poc apropiats per aquell lloc.


Els goigs que actualment es canten, però, són posteriors. El 2 de juny de 1929, s’estrenaven els Goigs de la Mare de Déu de la Font de la Vila de Manlleu escrits pel recentment recordat Mn. Joan Puntí i Collell amb música de Mn. Ferran Gorchs. Són els que, encara ara, es canten al finalitzar el Sant Rosari que es resa davant mateix de la imatge mariana. Els podeu escoltar al web Els goig d’Obaga del Col·lectiu Obaga.



Les capelletes de visita domiciliària, protagonistes a TV3


Aquest matí de diumenge, 17 de juny de 2012, les capelletes de visita domiciliària han estat les protagonistes d’un reportatge emès al programa Signes dels temps de TV3. 
Ambientat a la població de La Garriga, on la Fundació Maurí va fer una exposició d’aquesta devoció el passat mes d’abril, s’hi recullen els principals aspectes d’aquesta manifestació de religiositat popular que sortosament es manté a moltes poblacions. Els i les periodistes de la “nostra” televisió han sabut captar magníficament el sentiment de les dones i els homes que estimen la tradició de compartir una capelleta entre diverses famílies. Personalment els vull agrair la seva tenció i professionalitat.
Podeu veure el reportatge, des d'aquest enllaç:

16 de juny 2012

Antoni Pladevall enceta les festes Tradifoc 2012 amb un pregó sobre els inicis de la Flama del Canigó


Ahir divendres, a la sala d’exposicions de Can Puget de Manlleu va tenir lloc el primer acte de les festes de Tradifoc Manlleu 2012 dedicades a la tradició dels focs de Sant Joan i la Flama del Canigó.

Com és habitual, el tret de sortida de les celebracions tenen forma de pregó que ofereix una personalitat dins el món vinculat amb la cultura catalana i, especialment, en la festa dels Focs de Sant Joan. Enguany, l’encarregat d’aquesta missió ha estat el Dr. Antoni Pladevall, una de les personalitats amb més coneixements de la gran majoria d’àmbits vinculats a la nostra historia passada i recent.

L’acte va ser presentat per Àlex Garrido, actual regidor de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Manlleu. Lluís Soler, president de Tradifoc Manlleu, va presentar el pregoner, de llarga i intensa biografia i producció bibliogràfica a l’entorn de la història i la cultura catalanes.

Antoni Pladevall va situar dedicar gran part del seu discurs a situar els orígens de la vigent tradició de la Flama de Sant Joan i la festa dels focs, com unió entre el poble català trinxat després del Tractat dels Pirineus , Per arribar a aquest punt va caldre vèncer els prejudicis que a banda i banda dels Pirineus s’havien establert i potenciat des dels estats espanyol i francès vers els veïns respectius; Catalunya (sud i nord), al mig, era víctima d’aquesta inèrcia fonamentada en criteris més aviat capciosos.

A la dècada de 1940 van arrencar algunes iniciatives tímides des de Catalunya nord, on hi havia llibertat democràtica però on l’entramat cultural català era molt puntual. La recuperació de les fogueres enceses per Sant Joan, (que tot i ser ancestrals gairebé eren inexistents des de la Segona Guerra Mundial) havia estat promoguda pel Cercle de Joves de Perpinyà i s’havia establert la vinculació amb la muntanya del Canigó com a referent a l’hora d’encendre els focs dels llocs propers; aquesta va ser l’espurna que posteriorment va fer néixer la coneguda Flama que ara coneixem. L’any 1963, es va promoure el costum de fer baixar una flama encesa al cim del massís per repartir-la pels pobles de la vall del Tet. I l’any següent, ja arribava a Perpinyà, al Castellet,
Amb motiu d’un altra iniciativa nascuda al nord dels Pirineus, la Romeria dels cims, es va generar i intensificar el contacte amb la Unió Excursionista de Vic tot utilitzant la figura de Jacint Verdaguer com a nexe d’unió. En aquesta Romeria, una flama era repartida des de l’església del monestir de Sant Martí del Canigó cap a d’altres esglésies del voltant. I el 1962, ho va fer, per primera vegada, a una església situada al sud dels Pirineus.

A partir de 1966, aquesta llengua de foc traspassaria definitivament la frontera administrativa per Coll d’Ares i prendria dos camins en terres sudcatalanes: cap al Ripollès i Osona, i cap a Olot i Girona. Des de llavors, cada festa de Sant Joan, la Flama passaria a recórrer més territori fins escampar-se pels Països catalans.

El mateix Pladevall va acabar el seu pregó definint tot aquest procés de gestació de la Flama del Canigó en tres paraules: fe, coratge i catalanitat.

L’acte es va cloure amb una gran actuació musical dels alumnes de l'Escola El Carme-Vedruna que van finalitzar amb un emotiu cant de l'himne d'Els Segadors.

Qui vulgui conèixer els detalls del naixement de les manifestacions populars que van proporcionar l’origen de la Flama del Canigó pot gaudir de la lectura d’un llibre on el mateix Antoni Pladevall va participar: Flama del Canigó: Focs de Sant Joan. Camprodon: Editorial D; Amics de la Flama del Canigó, 1999, 152 pàgs.

15 de juny 2012

Les capelletes de visita domiciliària a TV3

Aquest proper diumenge, a les 10 del matí, no us perdeu el reportatge del programa 'Signes dels temps' de Televisió de Catalunya (TV3). Estarà dedicat a les capelletes de visita domiciliària de La Garriga. Hi ha hagut, en aquest reportatge, una modesta participació manlleuenca. 
Les capelletes de visita domiciliària són un model de devoció popular que es dóna en l'àmbit familiar a moltes llars catalanes i que posa en un primer lloc la virtut cristiana del fet de compartir.
En podeu veure l'anunci a: http://www.tv3.cat/actualitat/434561/Capelletes-de-visita-domiciliaria-a-Signes-dels-temps

13 de juny 2012

Nova edició de la Festa de la Mare de Déu de la Font de Manlleu

Aquest proper diumenge se celebra una nova edició de la Festa de la Mare de Déu de Font. Es tracta d'una de les manifestacions de devoció popular més entranyables que se celebren a Osona.Es fonamenta en l'interès i paciència d'un actiu grup de veïnes i de veïns que vetllen pel bon manteniment d'aquest racó emblemàtic de Manlleu.
Si en voleu saber més: http://devocioteca.blogspot.com.es/2009/06/una-marededeu-i-una-font-celebren-la.html

8 de juny 2012

Sant Miquel dels Sants: fa 150 anys de la seva canonització

Plafó de rajoles
Un dia com avui de 1862, el papa Pius IX va canonitzar el, fins aleshores, beat Miquel dels Sants. Així, l’actual patró de la ciutat de Vic va adquirir la máxima qualificació d’entre els fidels de l’Església catòlica.


Templet de Sant Miquel Xic
Miquel Argemir i Mitjà va néixer a l’antic carrer de Sant Hipòlit de Vic, el 29 de setembre de 1591 i era fill d’un notari que va arribar a conseller en cap de la mateixa ciutat. Orfe de mare quan només tenia un any de vida, va viure la seva infantesa amb mostres de profunda religiositat i de penitència així com la declarada intenció de fer vida eremítica.

Llinda de l'oratori de la casa natalícia
Va iniciar els estudis de gramàtica als Estudis Generals de Vic  quan tenia deu anys i, l’any següent, va fer els de càtedra major, coincidint amb la mort del seu pare. L’any 1603 va ingressar als convent barceloní de l’orde de la Santíssima Trinitat de la Redempció de Captius, els membres del qual eren coneguts com a trinitaris calçats on va ser destinat al servei de l’església i de la sagristia. El 1608, buscant una vida més austera, va ingressar a Oteiza a l’orde dels Trinitaris Descalços, reforma de l’anterior. Posteriorment, a Alcalà de Henares professà dins l’orde com a Miquel dels Sants, nom amb el qual seria conegut. Seguidament va ser destinat al convent de La Solana  i Sevilla on va tenir les primeres experiències místiques. Entre 1611 i 1615 va estudiar filosofia a Baeza i teologia a la Universitat de Salamanca i, ja prevere, és ordenat sacerdot a la ciutat portuguesa de Faro. Finalment és destinat, amb el càrrec de director, al convent de Valladolid.

En els darrers anys de la seva vida va exercir la pràctica de la confessió i la predicació essent sovintejades les mostres d’èxtasi místic. El 10 d’abril de 1625, quan tenia trenta-tres anys, va morir a la ciutat de Castella-Lleó.

Vic, la ciutat nadiua del sant, conserva diversos llocs i edificis relacionats que se li relacionen. A l’antic carrer de Sant Hipòlit, avui de Sant Miquel dels Sants, hi ha la casa on va néixer. L’any 1779 i amb motiu de la beatificació, va ser convertida en capella pública i oratori. S’hi conserven alguns dels objectes relacionats amb la seva vida i elements de la devoció que Vic li ha mostrat.
Capelleta a la Casa de la Ciutat
A la banda nord-est del nucli urbà de Vic hi ha l’oratori de Sant Miquel Xic, isolat i erigit en la mateixa època. Commemora el lloc on la tradició diu que essent infant es va rebolcar sobre uns arços plens d’espines sense fer-se ferides.

Avui, a les 7 de la tarda, a la catedral de la ciutat vigatana tindrà lloc una missa en acció de gràcies amb motiu de la commemoració dels 150 de la canonització de sant Miquel. Serà presidida pel bisbe Romà Casanova.

7 de juny 2012

Un curiosa capelleta de carrer vigatana


A Vic, hi ha aquesta capelleta on dos personatges s’abracen. Qui són? Quina és la historia que amaguen aquests escrits que els emmarquen? Si ho voleu saber, només heu de venir a la ‘Ruta de les fornícules de Vic: una mirada als sants’. Els diumenges de juny, a les 12 del migdia, amb sortida a l’Oficina de turisme de la ciutat.

3 de juny 2012

Primera sessió de la ruta per les fornícules de Vic


Avui diumenge, 3 de juny, ha tingut lloc la primera sessió de les “ruta de les fornícules de Vic: una mirada als sants” organitzada per l’Oficina de Turisme de Vic.  Una quinzena de persones ha participat en aquest recorregut per les principals capelletes de carrer, i altres elements arquitectònics de simbologia religiosa, del nucli antic de Vic.

Conduïda per Xavier Cervera, expert coneixedor de la religiositat popular de Vic, i per mi mateix, s’ha pogut fer un itinerari per una trentena de capelletes, la majoria en el format de fornícula però d’altres en plafons de rajola. Els coneixement de la devoció i vida popular vigatana aportats per Cervera han estat el fil conductor excepcional per anar desgranant les històries i els simbolismes dels diferents sants i advocacions marianes representades als carrers de la ciutat. Igualment, s’ha deixat constància de l’evolució del fenomen de les capelletes de carrer, exportable a la majoria de ciutats i pobles del país, que han vist desaparèixer el seu contingut religiós, en forma d’escultura, o que, com en el cas de la fotografia han estat objecte d’un curiós procés: de finestra va passar a capelleta dedicada a sant Joan Baptista i de capelleta va esdevenir, un cop va ser destruïda la imatge el 1936, novament una finestra; un viatge d’anada i tornada. Una curiosa història que es repetirà els tres propers diumenge de juny. 

Qui en vulgui saber més: Oficina de turisme de Vic.

1 de juny 2012

‘Per Cap d’Any, cada u resa pel seu sant’


Aquesta és una de la gran quantitat de dites i refranys sobre el cap que Víctor Pàmies ha recollit en el seu segon llibre En cap cap cap

Aquesta dita, segons esmenta, fa referència al fet que "la gent d'ofici i els botiguers en general feien llum davant la imatge del seu sant patró, que veneraven en una capelleta casolana, comunment penjada en un indret ben alt de la botiga o de l'obrador, gairebé arran de sostre" (p. 136, refrany 940).

Com en el cas del primer volum dedicat a les dites i refranys sobre l’ull, aquesta nou llibre ha estat finançat per micromecenatge.

Víctor: enhorabona i felicitats per una magnífica obra “de cap a peus”!.