Sant Just de Vic, el protector català contra els terratrèmols

La devoció a sant Just, suposat frare llec fill de Vic, va tenir un aspecte que el distingia: era invocat contra els terratrèmols. Enrique Flórez comenta, després de transcriure uns documents que hi fan referència, que la relació entre sant Just i els terratrèmols es pot deure a algun fet ocorregut en vida del sant “pues si viviendo obtuvo tranquilidad en tiempos de terremoto, por interponerse con Dios mediante algun suceso público, era muy consiguente que, después de venerarle como bienaventurado, implorasen su patrocinio en otra semejante tribulación de moverse la tierra; y que li hicieron así, y por su oración lograron librarse del peligro, lo dice la citada oración secreta: Ejus prece a terraemotus concussione pie liberatos nos esse credimus (1)”. Cal tenir en compte també, la tipologia dels diferents miracles que Antoni Vicenç Doménech atribueix a les restes del sant Just –caiguda d’un mur damunt el sepulcre i damunt una llàntia encesa sense produït cap dany així com el moviment inexplicable dels seus ossos dins el reliquiari (2); és possible que s’associessin imaginàriament al fenomen dels terratrèmols o que, al contrari, fossin creades per explicar-ne la invocació.

Més aviat, però i com ja es va esforçar en deixar clar el canonge Ripoll, aquesta atribució es deuria a la percepció que, en els episodis de terratrèmols del primer terç del segle XV, Vic hauria estat lliure de les desgràcies que havien afectat d’altres poblacions, especialment del bisbat gironí.

Els fenòmens sísmics (3) es van deixar sentir, per primera vegada durant aquest període el 3 de març de 1373 amb una sèrie de moviments que van tenir l’epicentre a la Ribagorça; aquest cas devia afectar, en certa mesura a Vic i rodalies ja que va caldre restaurar el castell de Gurb que, entre d’altres afectacions, havia estat perjudicat per aquest terratrèmol (4). Posteriorment, entre els mesos de març i juny de 1427 es van repetir els episodis de terratrèmols; d’aquests, van ser especialment intensos els del 19 de març, amb epicentre a la zona d’Amer i Osor, el del 22 i 23 d’abril, que va provocar les primeres víctimes humanes, i el del 15 de maig, amb epicentre als voltants de la Olot a la qual va afectar greument. Segons Olivera, Redondo, Lambert, Riera i Roca, “l’impacte social d’aquest terratrèmol  va ser gran perquè hi va haver víctimes a causa del sisme” i afegeixen que “la documentació que s’ha conservat de Vic indica que la gent es troba molt espantada (5). Aleshores, els propis consellers de la ciutat de Vic consideraven que es tractava dels efectes de l’ira de Déu provocada pels pecats de la gent i que calia mitigar (6). Diversos moviments es van repetir durant el mes de juny sense que hi hagués cap desperfecte d’importància tal com manifestaven els consellers de la ciutat en el sentit que “per sort la ciutat de Vic i les terres d’Osona no han patit enderrocs i no han perdut las collita gràcies a la intercessió de la Verge i dels sants màrtirs Llucià i Marcià (7)”.

La percepció que les terres osonenques van estar lliures dels pitjors efectes del desastre és indicada per historiadors del segle XIX i XX. El mateix canonge Ripoll, després de recollir diversos documents amb referències a les afectacions a diferents punts de la geografia territorial catalana, afirma: “Ninguno de estos Escritores habla palabra de temblores de tierra ocurridos en la diócesis de Vich siendo ciertísimo que los hubo (8)”. Igualment, Fortià Solà, en descriure les repercussions dels terratrèmols d’aquella època també constata la poca incidència ocorreguda en terres del nord d’Osona i assegura que “de Torelló no n’he vist ni una referència que amb els terratrèmols hagi de lligar-se” però indica que “no obstant, em guardaria prou d’afirmar que el nostre terme es veu lliure del cataclisme que tot arreument ho capola” i afegeix que del Collsacabra es té notícia de masies enderrocades així com de les greus conseqüències a l’ermita de Santa Maria de Cabrera i el de Sant Bartomeu de Cubildases (9).

El 25 de maig de 1448 va tenir lloc el darrer dels terratrèmols de certa importància d’aquest període. L’epicentre es va situar, en aquesta ocasió, a la comarca del Vallès i els seus efectes van provocar l’ensorrament de la volta de l’església i de part del monestir de Santa Maria de l’Estany (10). Aleshores, els consellers de la ciutat es van fer ressò de la gran  calamitat que relacionaven amb l’actitud poc pietosa de les persones, en data d’11 de novembre de 1448 (11), dient:

“Attanents los dits  honorable consell que per los grans peccats qui regnen en los pobles signantment en aquells de la dita ciutat e terra de Osona per permissió divina gran temps ha passats han regnat grans flagells spacialment de terratrèmol, per lo  qual molts lochs, cases, monastirs e altres esgleyes se són enderrocats e en aquells enderrochs moltes persones mortes sens confessió e orda de Cristià, per la qual cosa lurs ànimes són pericoloses de salvació e axí com  los pobles se degueren corregir e esmanar lur mala vida e relaxar vicis e paccats, han augmentat e continuat aquells ab juraments, renegaments, blasfamaments e despitaments de nostro senyor Déu e de la gloriosa verge Maria e de sants e santes de paradís vahent que lo dit terratrèmol era cessat. E nostro senyor Déu, no volent sostanir tals celerats peccadors e blasfamadors de Déu, per convertir los peccadors hage permès un divendres a la miga nit, que era XXIIII de maig prop passat, que fou fet un furtimal e molt expeventable terratrèmol”.

La ciutat de Vic, però, tot i la proximitat del moviment sísmic va sortir indemne i els consellers en prenien bona nota a partir d’allò que els demanaven el bisbe i capítol catedralici:

“E fins ací dels dits enderrochs e mort de persones aquesta ciutat ne sia stada preservada e fermeament se crega sia per la gran misericòrdia e pietat de nostre senyor Déu e per la advocació de la sua gloriosa mara e pregàries dels sants e santes de paradís e spacialment de mossèn sent Just, confessor, cors sant de aquesta seu. E per les dites consideracions los molt honorables vicari general en spiritual e temporal del senyor bisba e capítol de Vich ab entranament e sabuda dels honorables consellers hagen ordenat que d’ací avant perpetual a XXVIII de maig cascun any sia feta festa e gran sollempnitat en la dita ciutat e parròquia de Vich del dit mossèn sent Just”

Així s’establia donar el màxim relleu a la data procurant que es fes festa laboral en tota la ciutat i parròquia de Vic.

El consell de la ciutat recollia la decisió del bisbe Jordi d’Ornós que, en document del 30 d’octubre de 1448 reproduït pel canonge Jaume Ripoll, assenyala la celebració d’una missa matinal, el 28 de maig, a sant Just ja que: “per molts es creu de forma pietosa que l’esmentat sant, juntament amb d’altres sants, els quals creiem que a causa de la seva intercessió hem estat alliberats dels perills de terratrèmols establim que se celebri una missa matutina aquell dia a l’esmentat altar del beat Just amb l’ofici de terratrèmols que comença amb Terra tremuit, etc (12)”.

La proximitat de la data del terratrèmol amb la festivitat del sant –el 28 de maig- i la satisfactòria superació del tràngol devia aconsellar la seva invocació com a més propícia en casos de moviments sísmics; en aquesta ocasió ja no es van invocar els Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, com per 1427, possiblement per la continuació que aleshores van tenir les desgràcies i l’afectació directa a la seva urna. I és que segons, William A. Christian Jr. (13), desastres naturals com les terratrèmols i altres que esdevenien de forma sobtada eren indicis més fàcilment relacionables amb un dia concret en el quasl se celebrava la festivitat d’un santa, santa o advocació; llavors, aquest esdevenia l’especialista dasvant la possible repetició de la calamitat. És per aquest motiu que, des d’aquell moment, sant Just va passar a ser el protector de la ciutat de Vic en casos de tremolors de terra.

La necessitat invocadora a sant Just per a la protecció contra els terratrèmols, però, devia anar desapareixent després d’acabar-se el període de màxima incidència sísmica esdevinguda la primera meitat del segle XV. Possiblement per aquesta raó, temps després, al sant se li va canviar l’especialització i va passar a ser reclamat en casos d’excés de pluja.

Valeri Serra i Boldú, en el seu Calendari Folklòric d’Urgell escrit la segona dècada del segle XX, contemplava la diada del 28 de maig com la festa, entre d’altres, de Sant Just fill de Vic; del qual deia que “és invocat quan perillen les collites per massa pluja (14)”. Aquesta nova especialitat ja és documentada el segle XVIII en textos, també recollits pel canonge Ripoll. Precisament, el 23 de maig de 1736, els procuradors de Sant Isidre, congregació que devia aplegar la pagesia, fan instància al capítol catedralici “per rogativas per sol perque las plujas continuas apar que mallogran la cullita “ i que “se trega en professó acostumada S. Just (15)”. Igualment, el 8 de maig de 1763 quedava constància que els procuradors de Sant Isidre “havian acudit instant pregarias per sol” i afegeix que “se resolgué que en las missas se digués la collecta pro serenitate, y el lo chor las preces acostumadas” i el 16 de maig següent, després de la insistència delsprocuradors “se resolgué tenir estació conforme estil: y renovantlas per traurer S. Just. Perque la necessitat insta, se resolgué traurerlo lo endemà al matí dia 20, y que se participás y se convidás segons estil al Sr. Bisbe , al Ajuntament u al poble ab campaneta (16)”.

El canonge Ripoll, en fer una relació de les relíquies venerades a la catedral vigatana, fa constar: “També el cos de sant Just, confessor i patró d’aquesta església, guardat en un altre reliquiari de plata, el qual és invocat per a que torni el temps serè (17)”.

Malgrat tot, en uns goigs reimpresos el 1835 però que podrien ser del darrer terç del segle XVIII (18), encara recordava la intercessió del sant en moment de terratrèmol:

En temps de gran tempestat,

y fort combat,

estant lo mon tremolant,

estava Ausa clamant,

molt espantat,

vostre amparo implorant

confessantvos miraglós,

y poderós.

Siáunos Sant Just gloriós,

en nostres sustos socós.

I en l’estrofa següent refermava la propietat contra els moviments sísmics:

Amb vostra ajuda y favor

aquell temblor,

quedá luego assossegat;

la terra, y ayre calmat,

y sens temor,

fou tot lo mon aplacat,

mostrant quant sou portentós,

y poderós.

Siáunos...”.

En una altra estrofa, però, ja s’esmentava la darrera especialitat del sant davant l’excés de pluja:

Sempre que los fuyts designan,

que perillan,

per plourer demasiat,

si de cor sou reclamat,

se mitigan

las ayguas ab brevetat,

quedant Vos victoriós,

y poderós.

Siáunos... (19)

En una redacció posterior de goigs, editats el 1874, la relació entre sant Just i els terratrèmols havia passat a un segon terme i situada a un mateix nivell que d’altres invocacions:

Si als camps asseca l’eixut

si s’ mou y brama la terra,

o per causa de la guerra

nos ho veyém tot perdut

en temps de fam y bullici

i en qualsevol embolich:

San Just amat compatrici

Salveu la ciutat de Vich.

Estava, però molt més destacada  la seva capacitat per calmar les pluges excessives:

Quant, amagantse lo sol

per la pluja continuada

veyem perduda l’anyada

vostre bon cor sen condol

mentre ab piadós desfici

vos invoca gran i xich

San Just... (20).

La devoció per sant Just era manitnguda i expressada com a patró propi de l’església vigatana. S’expressava, normalment, el dia de la seva festa o en data aproximada i es duien les seves relíquies en processó. L’any 1658, per exemple, consta la següent petició:

“... lo Canonge Damians ha proposat que las lletanias son en la setmana que entraré y que en lo dimars se esdone la festivitat de St. Just patró desta Iglesia y que en la professo encara que se fassa de las lletanias se pode aportar las reliquias de St. Just u ques visiten las Iglas de la Pietat, Sta. Clara y Mercè y se ha resolt que en los tres dias se visiten las Iglas de la Pietat, Sta. Clara y demas de la Merce y que en la professo del dimars se aporten las reliquias de St. Just y que en la Igla. De St. Just se cante la Antiphona y Oracio del St. U despres en la Igla de St. Just comence la lletania y se vaya continuant en cantar fins a la Seu (21)”

Al voltant de l’any 1660, el canonge Pere Ramis i el ciutadà Pere Brunells van pagar les obres d’orfebreria i material de l’urna d’argent que, fins al 1809, va restar a la catedral vigatana amb les restes de sant Just. Ramis, que era fill de Figueres, el 6 de març de 1661 va lliurar a la seva població natalícia un reliquiari amb relíquies de sant Just i dels Sants Màrtirs, Llucià i Marcià (22). Sens dubte, devien formar part de les restes sagrades aconseguides arran de la seva decisiva aportació econòmica per construir unes arques de plata per als tres sants malgrat la promesa que havia fet “de custodiar y guardar ab lo decoro y reverència sels deu prometent que no les estregaran a altre o sia Comú , o, particular (23)”.

L’any 1809, durant la Guerra del Francès, va desaparèixer l’urna de plata que des del 1660 estava servada a la catedral de Vic i col·locada a l’altar major. Posteriorment, segons notícia aporada pel canonge Ripoll, un devot de sant Just en va pagar una de nova, de metall daurat. El 2 de juny de 1827 s’hi van col·locar les restes que es conservaven i es van posar, de nou, a la veneració (24).

Les relíquies i el reliquiari de sant Just van desaparèixer definitivament l’any 1936, durant la destrucció de l’edific de la catedral i del gran part del seu contingut.

La pèrdua d’importància en el patronatge ciutadà de sant Just el va relegar a ser considerat patró de la diòcesi de Vic. Així, ja se’l considerava l’any 1660 quan el capítol catedralici tractava la translació de les restes de sant Just a l’arca plata pagada pel canonge Ramis (25); seria així fins al 1868.

Arran de la reforma de festius que el govern espanyol havia sol·licitat al Vaticà, l’any 1867, s’establia que cada bisbat només podía venerar un patró principal, la diada del qual es marcaria com a festa laboral, i que aquest havia de ser designat per la Santa Seu (26). Davant aquesta decisió, el bisbe Antoni Lluís Jordà, el 6 d’octubre de 1867, afirmava que “siendo el Patrono de esta diócesis San Justo confesor, y autorizando el Decreto Pontificio el exponer las dudas que pueden ofrecerse a los Prelados, hemos acudido al efecto á la Santa Sede y esperamos la resolución, que os participaremos luego de su recibo (27)”. Curiosament, la proposta aportada des del bisbat vigatà no va ser de mantenir sant Just sinó de nomenar sant Joan Baptista. El bisbe feia petició de la forma següent: “Que en la Diócesis ha de haber un Patrono principal cuya fiesta obligue con los dos preceptos, y á este fin pedimos al Sumo Pontífice que, dispensando las formalidades de derecho, designase Patrono de la Diócesis vicense al glorioso S. Juan Baustista en la fiesta de su Natividad, y el Sumo Pontífice ha accedido benignamente á nuestras súplicas”. Seguidament afirmava que “grande es nuestra satisfacción al poner nuestro Obispado bajo el patrocinio de un Santo de cuyas glorias el mismo Dios ha sido pregonero, asegurándonos que entre los hijos de mujeres no ha nacido ninguno mayor que Juan Bautista” i s’havia fet, entre d’altres raons, “para que no se pierda fiesta tan popular en totdo el Obispado, hemos suplicado también al Romano Pontífice que nombrase Patrono de la Diócesis un Santos cuya concepción anunciarons los ángeles y cuyas glorias publicaron los que antes eran mudos (28)”. Finalment, la resolución pontificia de Pius IX, designava “por Patrono Principal de esa Diócesis al expresado San Juan Bautista, y ha concedido que ser conserve ten toda la Diócesis la fiesta de su Natividad con doble precepto de oir misa y abstenerse de trabajos serviles (29)”. Finalment, una nota complementària desterrava definitivament el patronatge de sant Just: “Debe darse por no puesta la cruz en el dia de S. Justo y publíquese que no es dia festivo, debiéndose aplicar la misa pro populo aquellos que están á ello obligados (30)”.

És així com a l’edició dels seus goigs, impresos el 1874, la capçalera ja anunciava que es tractava de l’antich patró del bisbat de Vich. Malgrat aquest fet, el 1879 encara s’editava una novena on encara se’l considerava “fill i patró de la ciutat de Vich, quals reliquias se veneran en lo altar major de la Santa Iglesia Catedral (31)”. En aquest fulletó, hi ha imprès el text d’uns goigs que, editats cinc anys abans en full solt, encara diuen:

“Ab Llucià y Marciá

Bernat y Miquel dels Sants

sou nostres representants

devant del Rey soberà;

aixís de tot malefici

la ciutat està al abrich.

Salveu ó Sant compatrici

la plana y ciutat de Vich”.

Curiosament, aquests goigs també feien esment del patronatge de ant Just que el Capítol catedralici havia considerat com a propi:

“En la Santa Catedral

Més de sis cents anys arrera

Que l’ capítol vos venera

Com a patró principal;

Puig exerciu tal ofici

En santedat feulo rich.

Salveu...”

Notes:

1 Flórez, Enrique. España sagrada: iglesia ausonense. Guadarrama: Editorial Agustiniana, 2008, p. 252

2 Domènec, Antoni V. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 111-112

3 Vegeu: Olivera, C. [et al.]. Els Terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut Cartogràfic de Catalunya, 2006

4 Olivera, C. [et al.]. Els Terratrèmols dels... [op. cit.], p. 70

5 Olivera, C. [et al.]. Els Terratrèmols dels... [op. cit.], p. 12

6 Olivera, C. [et al.]. Els Terratrèmols dels... [op. cit.], p. 267, docs. 71, 73 i 74

7 Olivera, C. [et al.]. Els Terratrèmols dels... [op. cit.], p. 272, doc. 88

8 Ripoll, Jaume. Documentos que pueden servir para ilustrar la historia de los temblores de tierra acaecidos en Catalunya á principios y mitag del siglo quince, de cuyo azote ó se vió enteramente libre ó esperimentó ligeros daños la ciudad de Vich por la intercesión de su hijo y patrono S. Justo confesor. Vic: Imp. Ignasi Valls, 1829, p. 4

9 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, V. 1, p. 298

[1]0 Pladevall, Antori. “L’Estany. Santa Maria de l’Estany”. Dins: Catalunya romànica. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1984, vol. 2,  p. 214

11 AMVI, Llibre d’acords 1 (11 de noviembre de 1448). Transcrit a: Ordeig, Ramon. “Aspectes del segle XV vigatà segons els acords del consell municipal.”, Ausa, X/101, 1982, p. 18-19

12 Ripoll, Documentos inéditos con... [op. cit.], p. 2

13 Christian, Willkiam A. Religiosidad local en la España de Felipe II. Madrid: Nerea, 1981, p. 59

14 Serra, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. Barcelona: Abadia de Montserrat, 198, p. 160

15 Ripoll, Jaume. Documentos inéditos con... [op. cit.], p. 5

16 Ripoll, Jaume. Documentos inéditos con... [op. cit.], p. 6

17 Ripoll, Jaume. Breve sumario de las sagradas reliquiasque se guardan y veneran en la santa Iglesia catedral de Vich. Publicale D.J.R.V. con algunos documentos que pueden ilusrat su historia. Vic: Ignacio Valls, 1832, p.2

18 Els goigs en qüestió porten anotat “impresos a Vich per Joseph Tolosa sens expressió de any”. La familia Tolosa, impresor vigatans, va començar a exercir per Josep Antoni Tolosa des de 1762 i fins a final de segle. Font: Llanas, Manuel. L’edició a Catalunya: el segle XVIII. Barcelona: Gremi d’Editors de Catalunya, 2003, p. 181-183. Evidentment, en la reimpressió de 1835, almenys l capçalera va ser actualitzada segons la data de 1809 que hi consta.

19 Goigs del gloriós Sant Just confessor, patró y natural de la ciutat de Vich, las reliquias del qual se veneran en la iglesia catedral, ahont están collocadas en una arca de metal daurat, que en 1809 era de plata. Vic: Ignasi Valls, 1835.

20 Goigs en honor del gloriós sant Just antich patró del bisbat de Vich. Vic: Imp. de la Viuda y Fill de J. Valls, 1874

21 ACV 57/60, f. 90 anv – rev.

22 Genís, Martí. “L’hospital de Vich”, Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya. Setembre de 1928, núm. 97, p. 22

23 ACV, arm . 57/61 f. 51 anv.

24 Ripoll, Jaume. Documentos inéditos con... [op. cit.], p. 6

25 ACV, arm 57/61, f. 50r  – 51v

26 Boletín oficial eclesiástico del Obispado de Vic, núm. 503, 30 de juliol de 1867, p. 57

27 Boletín oficial eclesiástico del Obispado de Vic, núm. 510, 3¡10 d’octibre de 1867, p. 200

28 Boletín oficial eclesiástico del Obispado de Vic, núm. 530, 30 d’abril de 1868, p. 239-241

29 Boletín oficial eclesiástico… [op. cit.], p. 241

30 Boletín oficial eclesiástico… [op. cit.]

31 ABEV, AV/Dev (9)