1 de maig 2012

Les relíquies de la Veracreu i la seva facultat per exorcitzar tempestes

Veracreu de Manlleu
Fins fa unes dècades, amb la reforma conciliar posterior al Vaticà II, cada parròquia solia tenir la seva Veracreu. Era el testimoni físic, més simbòlic que real, de l’instrument que es va fer servir per a la mort de Jesucrist.

La suposada localització de la creu de la Passió de Crist es deu a les investigacions realitzades per santa Helena, mare de l’emperador romà Constantí. Després que fou convertida al cristianisme, la tradició diu que la va trobar durant un viatge a Terra Santa. Aquelles restes de fusta es van repartir (i multiplicar desmesuradament) durant els segles posteriors en forma de minúscules porcions o estelles destinades a la seva veneració que en el nostre àmbit van ser conegudes amb el nom de Veracreu.

Veracreu de Campodon
Segons Antoni Pladevall, “les relíquies de la veracreu proliferaren sobretot a partir de les croades; cada parròquia i cada família important posseïa relíquies de la veracreu , gairebé sempre d’autenticitat molt dubtosa, a despit de les autentiques o documents d’autenticitat que es procuraven de Roma (1)”. Joan Soler comenta que “és la relíquia més sagrada i venerada, autora de guaricions miraculoses; se’n van fer estelles que es conserven en diferents esglésies del món antic (2).

Aquestes estelles repartides per les parròquies rebien el nom de Lignum crucis (fusta de la creu) se solia exposar en riques obres d’orfebreria, de metalls preciosos, en forma de creu i al bell mig del punt on creuen els dos travessers.

Comunidor de Porqueres (Pla de l'Estany)
Església i comunidor de Porqueres
Una de les funcions bàsiques de la Veracreu era la de presidir nombroses processons i, especialment, la de conjurar contra les tempestes. En aquest cas, es duia al comunidor. Aquest lloc és, en els casos més excepcionals, una construcció de petites dimensions, amb teulat a quatre pendents des d’on “el sacerdot, posat a aixopluc, feia les pregàries contingudes en el virtual per comminar les tempestes (3). Una edició impresa el 1837, que porta el títol de Manual de ritus del Bisbat de Vich (4) i el subtítol “reduït y coordenat, que podrà servir per conveniència, y comoditat dels parrocos, vicaris y demés esclesiàstichs del espresat bisbat, fet principalment per los que han de servir en las parròquies rurals” indica, en l’apartat XIV del capítol dedicat a processons, “De exorcismis contra inminentem tempestatem, fulgurum, et et grandinis”, o sigui: Per l’exorcisme contra imminents tempestes, llamps i pedregades. 

Aquest document indica que:

“Aixi que lo sacerdot aqui toca Comunir, y exorcisar las tempestats, veurd nubols negres, y grosos, que amenazan tempestat, y pedra, farà tocar las Campanas, aixi per mourer los animos dels que las ouhen de suplicar de nostre Senyor que per sa misericordia los vulla deslliurar de pedra, tempestat y de tot perill, com tambe pera que las Campanas, aixi perque son benehidas, com perque se tocan en nom de la Iglesia, poden ab lo sò dissipar, y desfer los nubols, sossegar las iempestats y prevenir los enganys dels esperits malignes. Vestit despres ab Sobrepellis, Garnatxa ò Roquet y Estola benehirà la aigua  [….] , pendrà la Vera Creu ahont la hi hanrá,,ó altre Creu, y algunas Reliquias de Sants, ó Agnus Dei, si pot. y ab devocio sensilla, intencio pura, humilitat profunda, temor verdader, cor contrit, confianza en la bondat, y misericòrdia del Senyor,y en la intercessió y patrocini dels Sants, en particular de Maria Santíssima, dels Patrons de la mateixa parròquia y de Sant Isidro dels Pagesos, anirá junt ab la aigua beneita, y salpaser ahont se acostuma exorcisar las tempestats, y alli farà los Exorcismes[…]Y si la tempestat persevera y es molt perillosa, convocant lo Poble ab la Campana, en~cesos los llums competens, y lo Ciri Pasqnal, podrà lo Sacerdot traurer lo Santíssim Sagrament sobre del Altar, pero no en altre part per estar prohibit en las Constitucions Tarraconenses' Itb. 3. tit. 27. De Reliquiis, et Veneratione Sanctorum, cap. unic. y en lo Concili de Gerona del any 1717 Const. 16 y aixi esposat lo Santissim lo Clero, y Poble ab fe viva, y animo pur, suplicarà al Senyor que bulga apartar la tempestat”.


Aquesta pràctica, que va perdurar fins fa poques dècades, es podria considerar ben bé una superstició; a ulls de la mentalitat de l’època eren l’únic mitjà per combatre contra les inclemències del temps. Francesc Roma i Casanovas, en un llibre recentment publicat pel Patronat d’Estudis Osonencs, fa un exhaustiu i minuciós d’aquesta credulitat popular. Amb el títol El temps atmosfèric, ritual religiosos i resposta social als segles XVII i XVIII (5) és un volum que no us podeu perdre.

Notes
1 Pladevall, Antoni. “Veracreu” dins Gran Encilopèdia Catalana. Barcelona: Encilopèdia Catalana, vol. 24, p. 19
2 Soler, Joan. “Creu: Vera Creu” dins Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona. Barcanova, 1998, p. 188
3 Moliné, Enric. “Comunidor” dins Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 1998, vol. 1, p. 588
4 Manual de ritus del Bisbat de Vich. Barcelona: Imprenta de Garriga, 1837. Vegeu pàgines 493-520
5 Roma, Francesc. El temps atmosfèric, ritual religiosos i resposta social als segles XVII i XVIII. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 2011, 223 pàgs. ISBN: 978-84-936936-6-4

2 comentaris:

Galderich ha dit...

Ep, haurem de buscar el llibre d'en Francesc Roma, té molt bona pinta!

Astu ha dit...

Tota la producció d'en Francesc Roma, té garantia de qualitat, doncs a més d'original, sempre està molt ben fonamentada i quasi sempre ens fa descobrir realitats culturals, de casa nostra, que, prèviament, desconeixíem