29 de maig 2012

Sant Just de Vic, el protector català contra els terratrèmols


La devoció a sant Just, suposat frare llec fill de Vic, va tenir un aspecte que el distingia: era invocat contra els terratrèmols. Enrique Flórez comenta, després de transcriure uns documents que hi fan referència, que la relació entre sant Just i els terratrèmols es pot deure a algun fet ocorregut en vida del sant “pues si viviendo obtuvo tranquilidad en tiempos de terremoto, por interponerse con Dios mediante algun suceso público, era muy consiguente que, después de venerarle como bienaventurado, implorasen su patrocinio en otra semejante tribulación de moverse la tierra; y que li hicieron así, y por su oración lograron librarse del peligro, lo dice la citada oración secreta: Ejus prece a terraemotus concussione pie liberatos nos esse credimus (1)”. Cal tenir en compte també, la tipologia dels diferents miracles que Antoni Vicenç Doménech atribueix a les restes del sant Just –caiguda d’un mur damunt el sepulcre i damunt una llàntia encesa sense produït cap dany així com el moviment inexplicable dels seus ossos dins el reliquiari (2); és possible que s’associessin imaginàriament al fenomen dels terratrèmols o que, al contrari, fossin creades per explicar-ne la invocació.
Més aviat, però i com ja es va esforçar en deixar clar el canonge Ripoll, aquesta atribució es deuria a la percepció que, en els episodis de terratrèmols del primer terç del segle XV, Vic hauria estat lliure de les desgràcies que havien afectat d’altres poblacions, especialment del bisbat gironí.
Els fenòmens sísmics (3) es van deixar sentir, per primera vegada durant aquest període el 3 de març de 1373 amb una sèrie de moviments que van tenir l’epicentre a la Ribagorça; aquest cas devia afectar, en certa mesura a Vic i rodalies ja que va caldre restaurar el castell de Gurb que, entre d’altres afectacions, havia estat perjudicat per aquest terratrèmol (4). Posteriorment, entre els mesos de març i juny de 1427 es van repetir els episodis de terratrèmols; d’aquests, van ser especialment intensos els del 19 de març, amb epicentre a la zona d’Amer i Osor, el del 22 i 23 d’abril, que va provocar les primeres víctimes humanes, i el del 15 de maig, amb epicentre als voltants de la Olot a la qual va afectar greument. Segons Olivera, Redondo, Lambert, Riera i Roca, “l’impacte social d’aquest terratrèmol  va ser gran perquè hi va haver víctimes a causa del sisme” i afegeixen que “la documentació que s’ha conservat de Vic indica que la gent es troba molt espantada (5). Aleshores, els propis consellers de la ciutat de Vic consideraven que es tractava dels efectes de l’ira de Déu provocada pels pecats de la gent i que calia mitigar (6). Diversos moviments es van repetir durant el mes de juny sense que hi hagués cap desperfecte d’importància tal com manifestaven els consellers de la ciutat en el sentit que “per sort la ciutat de Vic i les terres d’Osona no han patit enderrocs i no han perdut las collita gràcies a la intercessió de la Verge i dels sants màrtirs Llucià i Marcià (7)”.
La percepció que les terres osonenques van estar lliures dels pitjors efectes del desastre és indicada per historiadors del segle XIX i XX. El mateix canonge Ripoll, després de recollir diversos documents amb referències a les afectacions a diferents punts de la geografia territorial catalana, afirma: “Ninguno de estos Escritores habla palabra de temblores de tierra ocurridos en la diócesis de Vich siendo ciertísimo que los hubo (8)”. Igualment, Fortià Solà, en descriure les repercussions dels terratrèmols d’aquella època també constata la poca incidència ocorreguda en terres del nord d’Osona i assegura que “de Torelló no n’he vist ni una referència que amb els terratrèmols hagi de lligar-se” però indica que “no obstant, em guardaria prou d’afirmar que el nostre terme es veu lliure del cataclisme que tot arreument ho capola” i afegeix que del Collsacabra es té notícia de masies enderrocades així com de les greus conseqüències a l’ermita de Santa Maria de Cabrera i el de Sant Bartomeu de Cubildases (9).
El 25 de maig de 1448 va tenir lloc el darrer dels terratrèmols de certa importància d’aquest període. L’epicentre es va situar, en aquesta ocasió, a la comarca del Vallès i els seus efectes van provocar l’ensorrament de la volta de l’església i de part del monestir de Santa Maria de l’Estany (10). Aleshores, els consellers de la ciutat es van fer ressò de la gran  calamitat que relacionaven amb l’actitud poc pietosa de les persones, en data d’11 de novembre de 1448 (11), dient:

“Attanents los dits  honorable consell que per los grans peccats qui regnen en los pobles signantment en aquells de la dita ciutat e terra de Osona per permissió divina gran temps ha passats han regnat grans flagells spacialment de terratrèmol, per lo  qual molts lochs, cases, monastirs e altres esgleyes se són enderrocats e en aquells enderrochs moltes persones mortes sens confessió e orda de Cristià, per la qual cosa lurs ànimes són pericoloses de salvació e axí com  los pobles se degueren corregir e esmanar lur mala vida e relaxar vicis e paccats, han augmentat e continuat aquells ab juraments, renegaments, blasfamaments e despitaments de nostro senyor Déu e de la gloriosa verge Maria e de sants e santes de paradís vahent que lo dit terratrèmol era cessat. E nostro senyor Déu, no volent sostanir tals celerats peccadors e blasfamadors de Déu, per convertir los peccadors hage permès un divendres a la miga nit, que era XXIIII de maig prop passat, que fou fet un furtimal e molt expeventable terratrèmol”.

La ciutat de Vic, però, tot i la proximitat del moviment sísmic va sortir indemne i els consellers en prenien bona nota a partir d’allò que els demanaven el bisbe i capítol catedralici:

“E fins ací dels dits enderrochs e mort de persones aquesta ciutat ne sia stada preservada e fermeament se crega sia per la gran misericòrdia e pietat de nostre senyor Déu e per la advocació de la sua gloriosa mara e pregàries dels sants e santes de paradís e spacialment de mossèn sent Just, confessor, cors sant de aquesta seu. E per les dites consideracions los molt honorables vicari general en spiritual e temporal del senyor bisba e capítol de Vich ab entranament e sabuda dels honorables consellers hagen ordenat que d’ací avant perpetual a XXVIII de maig cascun any sia feta festa e gran sollempnitat en la dita ciutat e parròquia de Vich del dit mossèn sent Just”

Així s’establia donar el màxim relleu a la data procurant que es fes festa laboral en tota la ciutat i parròquia de Vic.
El consell de la ciutat recollia la decisió del bisbe Jordi d’Ornós que, en document del 30 d’octubre de 1448 reproduït pel canonge Jaume Ripoll, assenyala la celebració d’una missa matinal, el 28 de maig, a sant Just ja que: “per molts es creu de forma pietosa que l’esmentat sant, juntament amb d’altres sants, els quals creiem que a causa de la seva intercessió hem estat alliberats dels perills de terratrèmols establim que se celebri una missa matutina aquell dia a l’esmentat altar del beat Just amb l’ofici de terratrèmols que comença amb Terra tremuit, etc (12)”.
La proximitat de la data del terratrèmol amb la festivitat del sant –el 28 de maig- i la satisfactòria superació del tràngol devia aconsellar la seva invocació com a més propícia en casos de moviments sísmics; en aquesta ocasió ja no es van invocar els Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, com per 1427, possiblement per la continuació que aleshores van tenir les desgràcies i l’afectació directa a la seva urna. I és que segons, William A. Christian Jr. (13), desastres naturals com les terratrèmols i altres que esdevenien de forma sobtada eren indicis més fàcilment relacionables amb un dia concret en el quasl se celebrava la festivitat d’un santa, santa o advocació; llavors, aquest esdevenia l’especialista dasvant la possible repetició de la calamitat. És per aquest motiu que, des d’aquell moment, sant Just va passar a ser el protector de la ciutat de Vic en casos de tremolors de terra.
La necessitat invocadora a sant Just per a la protecció contra els terratrèmols, però, devia anar desapareixent després d’acabar-se el període de màxima incidència sísmica esdevinguda la primera meitat del segle XV. Possiblement per aquesta raó, temps després, al sant se li va canviar l’especialització i va passar a ser reclamat en casos d’excés de pluja.
Valeri Serra i Boldú, en el seu Calendari Folklòric d’Urgell escrit la segona dècada del segle XX, contemplava la diada del 28 de maig com la festa, entre d’altres, de Sant Just fill de Vic; del qual deia que “és invocat quan perillen les collites per massa pluja (14)”. Aquesta nova especialitat ja és documentada el segle XVIII en textos, també recollits pel canonge Ripoll. Precisament, el 23 de maig de 1736, els procuradors de Sant Isidre, congregació que devia aplegar la pagesia, fan instància al capítol catedralici “per rogativas per sol perque las plujas continuas apar que mallogran la cullita “ i que “se trega en professó acostumada S. Just (15)”. Igualment, el 8 de maig de 1763 quedava constància que els procuradors de Sant Isidre “havian acudit instant pregarias per sol” i afegeix que “se resolgué que en las missas se digués la collecta pro serenitate, y el lo chor las preces acostumadas” i el 16 de maig següent, després de la insistència delsprocuradors “se resolgué tenir estació conforme estil: y renovantlas per traurer S. Just. Perque la necessitat insta, se resolgué traurerlo lo endemà al matí dia 20, y que se participás y se convidás segons estil al Sr. Bisbe , al Ajuntament u al poble ab campaneta (16)”.
El canonge Ripoll, en fer una relació de les relíquies venerades a la catedral vigatana, fa constar: “També el cos de sant Just, confessor i patró d’aquesta església, guardat en un altre reliquiari de plata, el qual és invocat per a que torni el temps serè (17)”.
Malgrat tot, en uns goigs reimpresos el 1835 però que podrien ser del darrer terç del segle XVIII (18), encara recordava la intercessió del sant en moment de terratrèmol:

En temps de gran tempestat,
y fort combat,
estant lo mon tremolant,
estava Ausa clamant,
molt espantat,
vostre amparo implorant
confessantvos miraglós,
y poderós.
Siáunos Sant Just gloriós,
en nostres sustos socós.

I en l’estrofa següent refermava la propietat contra els moviments sísmics:

Amb vostra ajuda y favor
aquell temblor,
quedá luego assossegat;
la terra, y ayre calmat,
y sens temor,
fou tot lo mon aplacat,
mostrant quant sou portentós,
y poderós.
Siáunos...”.

En una altra estrofa, però, ja s’esmentava la darrera especialitat del sant davant l’excés de pluja:

Sempre que los fuyts designan,
que perillan,
per plourer demasiat,
si de cor sou reclamat,
se mitigan
las ayguas ab brevetat,
quedant Vos victoriós,
y poderós.
Siáunos... (19)

En una redacció posterior de goigs, editats el 1874, la relació entre sant Just i els terratrèmols havia passat a un segon terme i situada a un mateix nivell que d’altres invocacions:

Si als camps asseca l’eixut
si s’ mou y brama la terra,
o per causa de la guerra
nos ho veyém tot perdut
en temps de fam y bullici
i en qualsevol embolich:
San Just amat compatrici
Salveu la ciutat de Vich.

Estava, però molt més destacada  la seva capacitat per calmar les pluges excessives:

Quant, amagantse lo sol
per la pluja continuada
veyem perduda l’anyada
vostre bon cor sen condol
mentre ab piadós desfici
vos invoca gran i xich
San Just... (20).

La devoció per sant Just era manitnguda i expressada com a patró propi de l’església vigatana. S’expressava, normalment, el dia de la seva festa o en data aproximada i es duien les seves relíquies en processó. L’any 1658, per exemple, consta la següent petició:

“... lo Canonge Damians ha proposat que las lletanias son en la setmana que entraré y que en lo dimars se esdone la festivitat de St. Just patró desta Iglesia y que en la professo encara que se fassa de las lletanias se pode aportar las reliquias de St. Just u ques visiten las Iglas de la Pietat, Sta. Clara y Mercè y se ha resolt que en los tres dias se visiten las Iglas de la Pietat, Sta. Clara y demas de la Merce y que en la professo del dimars se aporten las reliquias de St. Just y que en la Igla. De St. Just se cante la Antiphona y Oracio del St. U despres en la Igla de St. Just comence la lletania y se vaya continuant en cantar fins a la Seu (21)”

Al voltant de l’any 1660, el canonge Pere Ramis i el ciutadà Pere Brunells van pagar les obres d’orfebreria i material de l’urna d’argent que, fins al 1809, va restar a la catedral vigatana amb les restes de sant Just. Ramis, que era fill de Figueres, el 6 de març de 1661 va lliurar a la seva població natalícia un reliquiari amb relíquies de sant Just i dels Sants Màrtirs, Llucià i Marcià (22). Sens dubte, devien formar part de les restes sagrades aconseguides arran de la seva decisiva aportació econòmica per construir unes arques de plata per als tres sants malgrat la promesa que havia fet “de custodiar y guardar ab lo decoro y reverència sels deu prometent que no les estregaran a altre o sia Comú , o, particular (23)”.
L’any 1809, durant la Guerra del Francès, va desaparèixer l’urna de plata que des del 1660 estava servada a la catedral de Vic i col·locada a l’altar major. Posteriorment, segons notícia aporada pel canonge Ripoll, un devot de sant Just en va pagar una de nova, de metall daurat. El 2 de juny de 1827 s’hi van col·locar les restes que es conservaven i es van posar, de nou, a la veneració (24).
Les relíquies i el reliquiari de sant Just van desaparèixer definitivament l’any 1936, durant la destrucció de l’edific de la catedral i del gran part del seu contingut.
La pèrdua d’importància en el patronatge ciutadà de sant Just el va relegar a ser considerat patró de la diòcesi de Vic. Així, ja se’l considerava l’any 1660 quan el capítol catedralici tractava la translació de les restes de sant Just a l’arca plata pagada pel canonge Ramis (25); seria així fins al 1868.
Arran de la reforma de festius que el govern espanyol havia sol·licitat al Vaticà, l’any 1867, s’establia que cada bisbat només podía venerar un patró principal, la diada del qual es marcaria com a festa laboral, i que aquest havia de ser designat per la Santa Seu (26). Davant aquesta decisió, el bisbe Antoni Lluís Jordà, el 6 d’octubre de 1867, afirmava que “siendo el Patrono de esta diócesis San Justo confesor, y autorizando el Decreto Pontificio el exponer las dudas que pueden ofrecerse a los Prelados, hemos acudido al efecto á la Santa Sede y esperamos la resolución, que os participaremos luego de su recibo (27)”. Curiosament, la proposta aportada des del bisbat vigatà no va ser de mantenir sant Just sinó de nomenar sant Joan Baptista. El bisbe feia petició de la forma següent: “Que en la Diócesis ha de haber un Patrono principal cuya fiesta obligue con los dos preceptos, y á este fin pedimos al Sumo Pontífice que, dispensando las formalidades de derecho, designase Patrono de la Diócesis vicense al glorioso S. Juan Baustista en la fiesta de su Natividad, y el Sumo Pontífice ha accedido benignamente á nuestras súplicas”. Seguidament afirmava que “grande es nuestra satisfacción al poner nuestro Obispado bajo el patrocinio de un Santo de cuyas glorias el mismo Dios ha sido pregonero, asegurándonos que entre los hijos de mujeres no ha nacido ninguno mayor que Juan Bautista” i s’havia fet, entre d’altres raons, “para que no se pierda fiesta tan popular en totdo el Obispado, hemos suplicado también al Romano Pontífice que nombrase Patrono de la Diócesis un Santos cuya concepción anunciarons los ángeles y cuyas glorias publicaron los que antes eran mudos (28)”. Finalment, la resolución pontificia de Pius IX, designava “por Patrono Principal de esa Diócesis al expresado San Juan Bautista, y ha concedido que ser conserve ten toda la Diócesis la fiesta de su Natividad con doble precepto de oir misa y abstenerse de trabajos serviles (29)”. Finalment, una nota complementària desterrava definitivament el patronatge de sant Just: “Debe darse por no puesta la cruz en el dia de S. Justo y publíquese que no es dia festivo, debiéndose aplicar la misa pro populo aquellos que están á ello obligados (30)”.
És així com a l’edició dels seus goigs, impresos el 1874, la capçalera ja anunciava que es tractava de l’antich patró del bisbat de Vich. Malgrat aquest fet, el 1879 encara s’editava una novena on encara se’l considerava “fill i patró de la ciutat de Vich, quals reliquias se veneran en lo altar major de la Santa Iglesia Catedral (31)”. En aquest fulletó, hi ha imprès el text d’uns goigs que, editats cinc anys abans en full solt, encara diuen:

“Ab Llucià y Marciá
Bernat y Miquel dels Sants
sou nostres representants
devant del Rey soberà;
aixís de tot malefici
la ciutat està al abrich.
Salveu ó Sant compatrici
la plana y ciutat de Vich”.

Curiosament, aquests goigs també feien esment del patronatge de ant Just que el Capítol catedralici havia considerat com a propi:

“En la Santa Catedral
Més de sis cents anys arrera
Que l’ capítol vos venera
Com a patró principal;
Puig exerciu tal ofici
En santedat feulo rich.
Salveu...”

Notes:
1 Flórez, Enrique. España sagrada: iglesia ausonense. Guadarrama: Editorial Agustiniana, 2008, p. 252
2 Domènec, Antoni V. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 111-112
3 Vegeu: Olivera, C. [et al.]. Els Terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut Cartogràfic de Catalunya, 2006
4 Olivera, C. [et al.]. Els Terratrèmols dels... [op. cit.], p. 70
5 Olivera, C. [et al.]. Els Terratrèmols dels... [op. cit.], p. 12
6 Olivera, C. [et al.]. Els Terratrèmols dels... [op. cit.], p. 267, docs. 71, 73 i 74
7 Olivera, C. [et al.]. Els Terratrèmols dels... [op. cit.], p. 272, doc. 88
8 Ripoll, Jaume. Documentos que pueden servir para ilustrar la historia de los temblores de tierra acaecidos en Catalunya á principios y mitag del siglo quince, de cuyo azote ó se vió enteramente libre ó esperimentó ligeros daños la ciudad de Vich por la intercesión de su hijo y patrono S. Justo confesor. Vic: Imp. Ignasi Valls, 1829, p. 4
9 Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, V. 1, p. 298
[1]0 Pladevall, Antori. “L’Estany. Santa Maria de l’Estany”. Dins: Catalunya romànica. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1984, vol. 2,  p. 214
11 AMVI, Llibre d’acords 1 (11 de noviembre de 1448). Transcrit a: Ordeig, Ramon. “Aspectes del segle XV vigatà segons els acords del consell municipal.”, Ausa, X/101, 1982, p. 18-19
12 Ripoll, Documentos inéditos con... [op. cit.], p. 2
13 Christian, Willkiam A. Religiosidad local en la España de Felipe II. Madrid: Nerea, 1981, p. 59
14 Serra, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. Barcelona: Abadia de Montserrat, 198, p. 160
15 Ripoll, Jaume. Documentos inéditos con... [op. cit.], p. 5
16 Ripoll, Jaume. Documentos inéditos con... [op. cit.], p. 6
17 Ripoll, Jaume. Breve sumario de las sagradas reliquiasque se guardan y veneran en la santa Iglesia catedral de Vich. Publicale D.J.R.V. con algunos documentos que pueden ilusrat su historia. Vic: Ignacio Valls, 1832, p.2
18 Els goigs en qüestió porten anotat “impresos a Vich per Joseph Tolosa sens expressió de any”. La familia Tolosa, impresor vigatans, va començar a exercir per Josep Antoni Tolosa des de 1762 i fins a final de segle. Font: Llanas, Manuel. L’edició a Catalunya: el segle XVIII. Barcelona: Gremi d’Editors de Catalunya, 2003, p. 181-183. Evidentment, en la reimpressió de 1835, almenys l capçalera va ser actualitzada segons la data de 1809 que hi consta.
19 Goigs del gloriós Sant Just confessor, patró y natural de la ciutat de Vich, las reliquias del qual se veneran en la iglesia catedral, ahont están collocadas en una arca de metal daurat, que en 1809 era de plata. Vic: Ignasi Valls, 1835.
20 Goigs en honor del gloriós sant Just antich patró del bisbat de Vich. Vic: Imp. de la Viuda y Fill de J. Valls, 1874
21 ACV 57/60, f. 90 anv – rev.
22 Genís, Martí. “L’hospital de Vich”, Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya. Setembre de 1928, núm. 97, p. 22
23 ACV, arm . 57/61 f. 51 anv.
24 Ripoll, Jaume. Documentos inéditos con... [op. cit.], p. 6
25 ACV, arm 57/61, f. 50r  – 51v
26 Boletín oficial eclesiástico del Obispado de Vic, núm. 503, 30 de juliol de 1867, p. 57
27 Boletín oficial eclesiástico del Obispado de Vic, núm. 510, 3¡10 d’octibre de 1867, p. 200
28 Boletín oficial eclesiástico del Obispado de Vic, núm. 530, 30 d’abril de 1868, p. 239-241
29 Boletín oficial eclesiástico… [op. cit.], p. 241
30 Boletín oficial eclesiástico… [op. cit.]
31 ABEV, AV/Dev (9)

28 de maig 2012

Mes de juny: ruta dominical per les fornícules de Vic

L'Oficina de Turisme de Vic ha programat, per als quatre diumenges de juny, una ruta per algunes de les capelletes de carrer o fornícules de Vic. Comença a les 12 del migdia davant mateix de l'Oficina, a la plaça del Pes. Passarà per prop d'una trentena de capelletes i d'altres elements arquitectònics de la ciutat i permetrà descobrir diversos episodis de la història de Vic des d'una mirada diferent. Alçarem la vista per contemplar la simbologia que s'amaga als carrers del nucli antic i, una llambregada, a l'eixample Morató.


25 de maig 2012

Sant Pere Malasanc o Malasang i els primers temps de l’orde mercedari


Pere Malasanc o Malasang era fill d’una de les famílies més nobles de la ciutat de Lleida. Va néixer a lasegona meitat del segle XIV i va heretar tots els béns familiars en quedar orfe molt aviat. En la seva infantesa va adquirir uns estudis elementals per llegir i escriure.
Quan tenia divuit anys, un sermó que va escoltar en una església li va transformar la vida i va decidir prendre la carrera religiosa; va repartir les propietats que li pertocaven entre els seus germans i va abandonar la ciutat per dirigir-se a Saragossa. A la capital aragonesa va treballar de servent en una residència familiar i va aprofitar per adquirir formació. Durant un temps va estar retirat al monestir de Santa Engràcia i, posteriorment, va estudiar teologia al convent de Sant Llàtzer on va sol·licitar l’ingrés a l’orde mercedari.
Va ser nomenat comanador del convent de Santa Maria del Olivar, a Terol, on es va guanyar la fama de santedat. També va ocupar el mateix càrrec a la casa de Perpinyà durant tres anys i en d’altres comunitats de l‘orde i per dues vegades va ser nomenat Definidor general.
A partir de 1415, amb la designació com a Redemptor de la província mercedària d’Aragó, juntament amb fra Joan de Granada, Redemptor de la província de Castella, va participar en diverses missions per redimir captius a la terres sarraïnes de Granada i a l’Àfrica. Les causes de la seva mort són diferents segons els autors que les expliquen, encara que tots coincideixen en que va ser assagetat. Segons Francesc de Neyla va ser empresonat i martiritzat a la ciutat granadina. Per Narcís Feliu de la Penya va ser mort per uns pirates otomans que van assaltar la galera genovesa en què s’havia embarcat. Altres fonts relaten que els genovesos el van assassinar el 25 de maig de 1428.

Font: Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 110 - 111

24 de maig 2012

Sant Ponç de Planella o el dia més llarg que es recorda


La tradició explica que Ponç de Planella, inquisidor de l’orde dominicà desplaçat a terres de l’Alt Urgell, va morir emmetzinat i posteriorment colpejat en mans d’un grup d’heretges albigesos. Era l’any 1238 i el seu cos, com a màrtir de l’Església, havia de rebre santa sepultura. Per aquest motiu, van anar a cercar-lo en processó a Castellbò, lloc del succés. El camí era llarg i la tornada a la catedral de la Seu d’Urgell feia tard. El dia s’acabava i la nit era a tocar. El sol, vetllant per donar temps per fer les degudes exèquies, es va aturar durant sis hores en el seu camí cap a l’horitzó. Just després d’acabar la cerimònia, l’astre rei va caure ràpidament i es va amagar per donar pas a la fosca.
Ponç de Planella fou un frare dominicà nascut, probablement, a Moià que va arribar a ser prior del convent lleidatà del seu orde. El papa Gregori IX, el 1235, va nomenar-lo inquisidor del comtat d’Urgell per combatre l’heretgia càtara. Sembla que va participar juntament amb d’altres inquisidors a la condemna pòstuma del cavaller Ramon de Josa davant del rei Jaume I el Conqueridor i del bisbe barceloní Arnau de Gurb.
El bisbe Josep Torras i Bages, el 1909, va permetre continuar amb la veneració dedicada a una relíquia seva exposada a l’altar major de l’església parroquial de Santa Maria de Moià on el tenen per patró; també el veneren a la Seu d’Urgell. No ha estat mai canonitzat oficialment tot i que el bisbat d’Urgell va iniciar el procés el 1867.
El Museu Diocesà de la Seu d’Urgell conserva el sepulcre gòtic de Ponç de Planès. Es tracta d’un sarcòfag de 184 cm de llargada, 36 cm d’ample i 65 d’alçada màxima amb tapa de doble vessant. A la part frontal conté sis plafons decorats amb escenes en què intervenen frares dominicans emmarcades per arcades de l’estil gòtic flamíger.

Font: Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 118-119

19 de maig 2012

La devoció vigatana pels franciscans Joan de Cetina i Pere de Dueñas


Entre les relíquies que rebien devoció a la ciutat de Vic –a part dels Sants Màrtirs Llucià i Marcià, de sant Just i de sant Bernat Calbó-, Antoni Vicenç Domènec, el 1602, esmenta que també hi havia les restes de dos màrtirs que havien  patit martiri a Granada: sant Joan de Cetina i sant Pere de Dueñas. Ho fa en la segona part de la seva obra on recull les vides i altres aspectes dels personatges que, en el moment de la redacció i edició de l’any 1602, no havien estat canonitzats. Els tracta sota el títol de ‘Vida de los Bienaventurados Martyres fray Juan Lorenço de Cetina, y fray Pedro de Deñas, religiosos de la Orden del Serafico Padre San Francisco, cuyos huessos tiene con veneración la Catedral de Vique’ (1).
Domènec ofereix els trets biogràfics d’aquests dos màrtirs que, en els aspectes generals, coincideixen amb els que proporcionen els hagiògrafs més moderns. El franciscà Benjamín Agulló Pascual al Directorio franciscano / santoral franciscano (2) esmenta que Joan Llorenç de Cetina (1340 – 1397) era de família noble aragonesa. Va ingressar a l’orde franciscana i es va ordenar sacerdot al monestir de Sant Francesc de Montsó; d’allà va viatjar fins a Barcelona per estudiar Arts i Teologia. L’any 1388 va fer vida eremítica prop del convent de Nostra Senyora dels Àngels de Xelva. Desitjós de trobar la salvació del martiri, en no poder anar a Jerusalem, es va dirigir a Sant Francesc del Monte, prop de Còrdova, de camí cap al regne de Granada, en mans dels sarraïns; en aquest convent va prendre com a company el jove frare, també franciscà, Pere de Dueñas, fill de la zona.
Ambdós es van dirigir a terres de Granada a principi de l’any 1397. Allà van iniciar la seva missió apostòlica però van ser aconsellats en abandonar-la pel mateix cadi de la ciutat; van ser conduïts al lloc on s’hostatjaven uns comerciants catalans i altres religiosos que els van intentar persuadir de deixar la seva tasca. La perseverança de Joan de Cetina i Pere de Dueñas era tanta que van ser castigats a treballs forçosos. La seva fama de cristians va arribar a oïdes del mateix soldà Muhammed VII (1370 - 1408), que els va convidar renunciar a la seva fe i als intents de propagar-la. Davant la reiterada posició dels dos cristians, el 19 de maig de 1397, els va fer fuetejar i, finalment, decapitar. Segons Benjamín Agulló “les restes mortals dels màrtirs van ser llençades fora de les muralles on les van recollir els comerciants catalans i els captius cristians”, aquests van enviar una part d’aquestes restes a Sevilla i Còrdova “i una altra part major a Vic, juntament amb un escrit dels fets que havien presenciat”.
Aquest relat coincideix, també, amb el que conté el document conservat a la catedral de Vic d’on, segurament, van pouar els biògrafs posteriors. L’escrit, transcrit per Antoni Vicenç Domènec diu, textualment:
“Jesús, Maria, Francesc. En la ciutat de Granada el 19 de maig del 1397, sota el regnat de Muhammed patiren passió els sants màrtirs fra Joan Llorenç de Calataiud i el seu company fra Pere toledà, de l’orde dels Menors, els quals van ser enviats a presó per la fe del Senyor Nostre Jesucrist, i amb ferros lligats, després greument assotats, davant del rei escapçats. Després van ser arrossegats d’allà pels infidels de forma barroera i finalment per la porta anomenada Bibarambla van ser llençats fora de la ciutat. Passats tres dies arribaren uns captius cristians i agafaren els cossos dels sants i els van sepultar a tocar de les muralles de la esmentada ciutat. Unes relíquies d’ells les van enviar a la ciutat de Sevilla i a la ciutat de Còrdova amb uns frares de dita orde on van ser venerats pels fidels cristians. En honorar-los i reverenciar-los van curar-se molts de malalties, i molts miracles van manifestar-se en la Santa Església de Deu. En aquell temps estaven hostatjats a Granada uns fidels cristians catalans que van veure tot això com també fra Eustaqui del regne de Portugal, de l’orde dels Menors, fra Miquel de la Mercè de Captius, i els mercaders Guillem Verini, Pere Roig, Antoni Taraçona, Pere de Borja (C14)”.
Joan Amades (4), en comentar els dos sants al Costumari català en el dia de la seva festivitat (19 de maig), diu que ambdós havien estudiat a Barcelona i que “van viure a Vic, on van treballar molt pel bé del cristianisme”; no se sap de quina font va recollir aquestes dades el folklorista però la resta de biògrafs només esmenten la presència de Joan de Cetina a Barcelona i mai junt al seu company així com tampoc diuen res de la seva estada a la ciutat vigatana. El mateix Amades explica que, després de la decapitació, “uns mercaders vigatans que es van escaure a Granada quan va produir-se llur mort, per tal de poder emportar-se’n llurs cossos sense perill de seguir la sort dels sants i sense que els moros els fessin abandonar els cossos, van posar-los dintre de les saques de llana que mercadejaven i els van comprar a pes de llana” i afegeix que “trets els cossos de la moreria andalusa, els van portar a Vic”.
Malgrat allò que diu Amades, no es tenen informacions concretes de la raó de l’arribada de les relíquies dels dos màrtirs a Vic ni el moment exacte en què es va produir el fet. Només se sap que el 13 de maig de 1588, en la visita que el bisbe Pere Jaime (1587 – 1597) va fer a la catedral, segons document transcrit pel mateix Antoni Vicent Domènech, es contempla: “Una capsa de fusta rodona en la qual va veure ossos dels santíssims màrtirs fra Joan Llorenç de Calataiud i el seu company fra Pere toledà, de l’orde de Menors, en la dita capsa posats. Igualment el reverendíssim va veure un full de papir amb un escrit, en el qual els ossos dels sants predits es trobaven embolicats, escrit amb una lletra antiga...(5)”.
En qualsevol cas, l’arribada es devia produir abans de 1457. Això es desprèn de l’escrit que recull Domènech i que devia veure en la seva visita a la catedral vigatana, on afegeix: “La molt alta senyora reina d’Aragó, que Deus do vida e sanitat molts anys a llahor y glòria a l’altíssim Déu y Senyor nostre, donya Maria, en l’any 1457 a 8 d’octubre, per a la seva devoció va agafar relíquies dels dits sants, per mèrits dels quals Deus, en sa infinita misericòrdia, li dó gràcia que puxa fer tals obres que conseguesca aquella glòria del Paradís. Amen (6)”.  No hi ha dubte que aquesta menció a donya Maria, reina d’Aragó, fa referència a Maria de Castella (Segòvia 1401 – València 1458) que va estar casada amb Alfons el Magnànim del qual va exercir la regència a la Península durant la llarga absència del rei, especialment des de 1423.
Aquest va ser un fet prou recordat ja que es va fer constar, en escriure els goigs dedicats als dos sants a finals del segle XIX, en una estrofa que recull Valeri Serra i Boldú (7) on s’esmenta:

De eixas Reliquias sagradas
una Reyna de Aragò
se’n portà una porciò,
y las restans son guardadas
y en un altar veneradas
detràs del altar major (8)”

En qualsevol cas, l’existència de les relíquies de Joan de Cetina i Pere de Dueñas és molt anterior a l’aprovació del seu culte; aquesta confirmació no va arribar fins al 1731, de mans del papa Climent XII. El Martirologi romà els acull, en la seva festa del 19 de maig, però només els concedeix el grau de beats (9).

Notes:
1 Domènech, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p., 317 – 324
2  Agulló Pascual, Benjamín o.f.m. “Beatos Juan De Cetina (1340-1397) y Pedro De Dueñas (¿-1397) Mártires de Granada” [en línia] Directorio franciscano. Santoral franciscano. Curia Provincial de los Franciscanos. València [Consulta: 27 d’agost de 2009] Disponible a: http://www.franciscanos.org/selfran32/juancetina.html
3 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los...,  op. cit., p. 324
4 Amades, Joan. Costumari català. El curs de l ‘any. Barcelona : Salvat, 1984, vol 3, pàg. 654
5 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los...,  op. cit., p. 324
6 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los...,  op. cit.
7 Serra, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. [Barcelona]: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981, p. 150
8 Goigs dels sants màrtirs franciscans, Joan de Cetina y Pere de Duenyas, las reliquias dels quals se veneran en la catedral de Vich. Sa festa en 19 de maig. Sant Gervasi : Imp. De Torras, 1887
9 Martirologio romano. Basauri: Comisión Episcopal Espanyola de Liturgia, 2007, p. 317

18 de maig 2012

Imatges de la presentació dels 'Goigs al retrobament de l'arqueta...' a Manlleu

Un bon nombre de manlleuenques i manlleuencs s'ha reunit, avui, al temple parroquial de Santa Maria de Manlleu, per assistir a la presentació dels 'Goigs al retrobament de l'Arqueta dels Sants Màrtirs de Manlleu'. Acompanyat de Toni Donada, conjuntament hem pogut explicar la història antiga i recent de l'arqueta dels Sants Màrtirs en el mateix lloc on es va produir la devoció durant dos segles i mig, de la seva desaparició l'any 1936 i del seu 'retrobament' fa justament uns mesos.
L'acte ha estat iniciat per la benvinguda adreçada per mossèn Joan Serrabassa, rector de la parròquia. S'ha comptat amb la participació, que agraeixo especialment, de mossèn Josep M. Riba, director del Museu Episcopal de Vic.
S'ha pogut comptar amb la companyia de Josep Capdevila, autor de la melodia dels goigs, però no amb la de Nora Vela, que ha actualitzat la lletra original i que ha adequat la rima poètica, a la qual s'ha fet esment.
L'acte ha finalitzat amb el cant dels goigs, per part del cor parroquial dirigit per Joan Usart, al qual s'han sumat tots els assistents que ja tenien, a les seves mans,
Ha estat, per mi, un acte molt emotiu i que ha intentat retornar, encara que de forma simbòlica, l'Arqueta dels Sants Màrtirs al seu lloc inicial.
Ara, aquest full de goigs, editat per l'associació Amics dels Goigs de Barcelona, que compta, per primera vegada en aquest tipus de document d'un codi QR (inspiració inicial de Núria Silvestre) ja van sols...
Només em cal agraïr l'assistència de totes i tots.
Aquí teniu unes imatges de la vetllada...






Aquests és el primer full de goigs amb codi QR de la història



16 de maig 2012

El primer full de goigs amb codi QR és de Manlleu

Els Goigs al retrobament de l’arqueta dels Sants Màrtirs de Manlleu han esdevingut el primer full de goigs editat amb codi Qr. Aquest dimecres, 16 de maig de 2012, han estat presentats a la seu de l’associació Amics dels Goigs de Barcelona, que ha estat l’entitat que n’ha assumit l’edició. Vegeu el full al bloc dels Amics dels Goigs.

Aquests goigs recullen la història d’un reliquiari que, setanta-cinc anys després de desaparèixer, va ser identificat entre les peces exposades al Museu Episcopal de Vic. Aquesta arqueta de plata està relacionada amb la devoció a quatre suposats sants màrtirs, les restes dels quals van arribar a Santa Maria de Manlleu l’any 1680. Poc després, els fidels de la parròquia van encarregar la peça d’orfebreria barroca, que va restar en un altar de l’església fins al 1936. A l’inici de la Guerra Civil, tot i ser salvada de la crema del temple parroquial, va ser lliurada a les autoritats d’aquell convuls moment. Des d’aleshores se’n va perdre la pista fins que la passada tardor, mitjançant la comparació de fotografies antigues i actuals, va ser localitzada entre les peces exposades al MEV. Els goigs presentats són el testimoni de l’antiga veneració, però especialment d’aquests darrers fets que, com s’haurien explicat segles enrere, es presenten en un full de goigs, amb text poètic, il·lustracions artístiques i una melodia per ser cantats.

En la producció d’aquests goigs hi han intervingut tres osonencs: l’il·lustrador manlleuenc Toni Donada Madiroles, que ha assumit la part gràfica i la compaginació; el santquirzenc Josep Capdevila i Sanitjas, que ha compost una melodia original, i el també manlleuenc Joan Arimany i Juventeny (que va identificar l’arqueta entre les peces del MEV), que ha escrit la nota històrica i s’ha encarregat de la coordinació. Conjuntament amb els tres osonencs, la barcelonina Nora Vela i González, experta en goigs, n’ha fet la revisió literària i l’actualització del text, tot partint de l’escrit original del segle XIX, sorgit de la ploma de mossèn Ramon Andreu i Berenguer.

La principal aportació d’aquests goigs, però, és la incorporació d’un codi QR que facilita, mitjançant un telèfon mòbil, escoltar-ne la melodia. La importància de la introducció d’aquest element de codificació electrònica rau en el fet que, després de cinc-cents anys de publicació de goigs, entren a l’era de les noves tecnologies de la comunicació. De la mateixa manera que, a finals del segle XIX, van incorporar-se les partitures musicals, les fotografies en les estampacions o el color en les decoracions dels goigs, en aquesta ocasió es fa un pas més en la seva actualització. 

Podeu provar el codi amb un telèfon mòbil que tingui la corresponent aplicació:

Els goigs, en tant que documents literaris pensats per ser cantats, ara disposaran d’un sistema que facilitarà l’adequació de la lletra a la melodia que els correspon fins i tot en el cas que la persona que els interpreti no tingui coneixements de solfeig.


El codi us dirigirà cap a una pàgina web on es veurà i s'escoltarà el següent:



La presentació, a Osona, d’aquests goigs, tindrà lloc el divendres 18 de maig de 2012, a dos quarts de 9 del vespre, a l’església de Santa Maria de Manlleu. L’esdeveniment estarà emmarcat per la conferència “Història antiga i recent de l’Arqueta dels Sants Màrtirs de Manlleu” a càrrec de Toni Donada i Joan Arimany. Al final de la xerrada, el cor parroquial de Santa Maria, amb Joan Usart a l’orgue, cantaran els goigs per primera vegada.


11 de maig 2012

Propera conferència dels Amics dels Goigs sobre els Sants patrons

La propera conferència del XVè cicle dels Amics dels Goigs estarà dedicada als "Sants patrons a través dels goigs". Serà una visió panoràmica de com els Sants patrons, en tant que sants conciderats "especials" per al col·lectiu humà que els veneren amb especial estima, han tingut una presència notable en els goigs. Aquest repàs anirà precedit d'una introducció sobre què han representat, i representen, els Sants patrons. Hi esteu convidats i convidades.


Aquesta conferència tindrà alguna relació amb la nota de premsa, enviada per l'associació Amics dels Goigs, als mitjans de comunicació? Així recull aquesta nota Flama.info: agència cristiana de notícies.

9 de maig 2012

'Elter.net' es fa ressò de la desaparició de les restes de Viacrucis de Manlleu

El mitjà de comunicació digital 'elter.net' s'ha fet ressò de la informació publicada en aquest bloc, el passat 29 d'abril, sobre la definitiva desaparició de les restes d'una creu de l'antic Viacrucis urbà de Manlleu. 
Podeu llegir-ho a:
http://www.elter.net/noticia/12642/patrimoni/manlleu/restauracio-parcial-can-vilaro-esborra-xic-mes-tracat-lantic-viacrucis-urba-manlleu

8 de maig 2012

El XV cicle de conferències dels Amics dels Goigs és a punt de començar

Els dimecres d'aquest mes de maig teniu se'ns ofereix una proposta de conferències en el XV cicle dels Amics dels Goigs de Barcelona:


6 de maig 2012

6 de maig: festivitat de sant Joan de Bíclarum, bisbe gironí


Els calendaris catalans antics recullen, en la data del 6 de maig, la festivitat de sant Joan Biclar o de Bíclarum, bisbe de Girona.

Nascut a Santarem (Portugal), al voltant de l’any 540, era d’origen got. La seva joventut la va passar estudiant a Constantinoble. Després del seu retorn a terres hispàniques, quan ja era considerat un personatge prestigiós per la formació adquirida en terres de la mediterrània oriental, va ser emplaçat a acollir l’arianisme pel rei visigot Leovigild. Es va negar a la petició del monarca i aquest, l’any 577, el va desterrar a Barcelona. Sant Isidor de Sevilla, que el va incloure a la seva obra De Viris Illustribus, n’explica que “per deu anys patí moltes insídies i persecucions per part dels arrians”.

Després de la mort del rei, va fundar un monestir regit amb regla pròpia del qual es desconeix l’emplaçament..
Era bisbe de Girona l’any 591 i va participar en els diferents concilis celebrats a la seva època, entre els quals destaquen el de Saragossa, l’any 592, el de Barcelona de l’any 599, el de Toledo del 610 o del 614 a la seu d’Ègara. De la seva labor a l’episcopat en destaca la promoció i desenvolupament del culte litúrgic. Igualment, es va distingir per una important producció escrita de la qual només es conserva una crònica històrica dels fets ocorreguts entre els anys 566 i 589.

Font: Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 60

2 de maig 2012

Sant Vicenç de Castellet celebra l’aplec del panellet de Vallhonesta

El primer dia de maig, com fa cinquanta-vuit anys, els habitants de sant Vicenç de Castellet (Bages) han celebrat l’aplec del panellet de Vallhonesta.
Després de l’obligada caminada des del nucli urbà, per camins bosquerols, els santvicentins i les santvicentines es van apropar a l’ermita, antiga església parroquial, de sant Pere de Vallhonesta. Allà s’hi va celebrar una missa i, a la sortida, es van oferir els “panellets” del qual en pren el nom l’aplec.
L’oferiment de “panellets” o peces de pa cuit en aquesta celebració, té origen  a l’edat mitjana quan a l’hostal de sant Jaume de Vallhonesta, proper al santuari, s’oferia aquest aliment en forma d’almoina als més necessitats que estaven de pas pel camí ral que anava de Barcelona a Manresa. El bisbe Antoni Pasqual, el 1692, va instituir aquest gest simbòlic que es va traslladar dee la capella de l’Hostal cap al santuari de sant Pere. Després de restar un temps sense recordar-se, entre 1932 i 1954, es va recuperar en el format actual de caràcter ben popular. La tradició local afirma que quin mantingui sencer aquest pa o panellet fins l’aplec següent haurà manifestat no haver passat necessitats ni gana suficient com per haver-lo necessitat. En l’edició d’enguany es van repartir uns 950 panellets i es calculava que n’haurien faltat dos-cents més  per cobrir tots l’assistència.Segons Catalunya romànica (1), l’església de sant Pere de Vallhonesta havia exercí funcions parroquials fins que les va perdre en favor de sant Vicenç de Castellet i fins al 1850 fou un municipi independent. L’edifici ja és documentat l’any 1115 i ja forma part de les primers llistes de parròquies del bisbat de Vic de 1154. Arquitectònicament presenta diferents etapes, amb la nau i l’absis iniciats el segle XI i la resta en la centúria següent amb afegits del segle XIII quan es va aixecar l’imponent campanar d’espadanya.
El Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet o Santvicentí, vetlla per al manteniment de la festa i de l’edifici de sant Pere de Vallhonesta. En aquesta ocasió, l’entitat va ser acompanyada amb l’agrupació gegantera i sardanista del municipi, el gremi de carreters i cansaladers, la parròquia de Sant Vicenç i l’Associació de Veïns de Vallhonesta.

Agreixo el reportatge fotogràfic a Núria Silvestre, manlleuenca santvicentina.

Nota:
1 “Sant Pere de Vallhonesta” dins Catalunya romànica. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, vol XI, p. 489-192

1 de maig 2012

Les relíquies de la Veracreu i la seva facultat per exorcitzar tempestes

Veracreu de Manlleu
Fins fa unes dècades, amb la reforma conciliar posterior al Vaticà II, cada parròquia solia tenir la seva Veracreu. Era el testimoni físic, més simbòlic que real, de l’instrument que es va fer servir per a la mort de Jesucrist.

La suposada localització de la creu de la Passió de Crist es deu a les investigacions realitzades per santa Helena, mare de l’emperador romà Constantí. Després que fou convertida al cristianisme, la tradició diu que la va trobar durant un viatge a Terra Santa. Aquelles restes de fusta es van repartir (i multiplicar desmesuradament) durant els segles posteriors en forma de minúscules porcions o estelles destinades a la seva veneració que en el nostre àmbit van ser conegudes amb el nom de Veracreu.

Veracreu de Campodon
Segons Antoni Pladevall, “les relíquies de la veracreu proliferaren sobretot a partir de les croades; cada parròquia i cada família important posseïa relíquies de la veracreu , gairebé sempre d’autenticitat molt dubtosa, a despit de les autentiques o documents d’autenticitat que es procuraven de Roma (1)”. Joan Soler comenta que “és la relíquia més sagrada i venerada, autora de guaricions miraculoses; se’n van fer estelles que es conserven en diferents esglésies del món antic (2).

Aquestes estelles repartides per les parròquies rebien el nom de Lignum crucis (fusta de la creu) se solia exposar en riques obres d’orfebreria, de metalls preciosos, en forma de creu i al bell mig del punt on creuen els dos travessers.

Comunidor de Porqueres (Pla de l'Estany)
Església i comunidor de Porqueres
Una de les funcions bàsiques de la Veracreu era la de presidir nombroses processons i, especialment, la de conjurar contra les tempestes. En aquest cas, es duia al comunidor. Aquest lloc és, en els casos més excepcionals, una construcció de petites dimensions, amb teulat a quatre pendents des d’on “el sacerdot, posat a aixopluc, feia les pregàries contingudes en el virtual per comminar les tempestes (3). Una edició impresa el 1837, que porta el títol de Manual de ritus del Bisbat de Vich (4) i el subtítol “reduït y coordenat, que podrà servir per conveniència, y comoditat dels parrocos, vicaris y demés esclesiàstichs del espresat bisbat, fet principalment per los que han de servir en las parròquies rurals” indica, en l’apartat XIV del capítol dedicat a processons, “De exorcismis contra inminentem tempestatem, fulgurum, et et grandinis”, o sigui: Per l’exorcisme contra imminents tempestes, llamps i pedregades. 

Aquest document indica que:

“Aixi que lo sacerdot aqui toca Comunir, y exorcisar las tempestats, veurd nubols negres, y grosos, que amenazan tempestat, y pedra, farà tocar las Campanas, aixi per mourer los animos dels que las ouhen de suplicar de nostre Senyor que per sa misericordia los vulla deslliurar de pedra, tempestat y de tot perill, com tambe pera que las Campanas, aixi perque son benehidas, com perque se tocan en nom de la Iglesia, poden ab lo sò dissipar, y desfer los nubols, sossegar las iempestats y prevenir los enganys dels esperits malignes. Vestit despres ab Sobrepellis, Garnatxa ò Roquet y Estola benehirà la aigua  [….] , pendrà la Vera Creu ahont la hi hanrá,,ó altre Creu, y algunas Reliquias de Sants, ó Agnus Dei, si pot. y ab devocio sensilla, intencio pura, humilitat profunda, temor verdader, cor contrit, confianza en la bondat, y misericòrdia del Senyor,y en la intercessió y patrocini dels Sants, en particular de Maria Santíssima, dels Patrons de la mateixa parròquia y de Sant Isidro dels Pagesos, anirá junt ab la aigua beneita, y salpaser ahont se acostuma exorcisar las tempestats, y alli farà los Exorcismes[…]Y si la tempestat persevera y es molt perillosa, convocant lo Poble ab la Campana, en~cesos los llums competens, y lo Ciri Pasqnal, podrà lo Sacerdot traurer lo Santíssim Sagrament sobre del Altar, pero no en altre part per estar prohibit en las Constitucions Tarraconenses' Itb. 3. tit. 27. De Reliquiis, et Veneratione Sanctorum, cap. unic. y en lo Concili de Gerona del any 1717 Const. 16 y aixi esposat lo Santissim lo Clero, y Poble ab fe viva, y animo pur, suplicarà al Senyor que bulga apartar la tempestat”.


Aquesta pràctica, que va perdurar fins fa poques dècades, es podria considerar ben bé una superstició; a ulls de la mentalitat de l’època eren l’únic mitjà per combatre contra les inclemències del temps. Francesc Roma i Casanovas, en un llibre recentment publicat pel Patronat d’Estudis Osonencs, fa un exhaustiu i minuciós d’aquesta credulitat popular. Amb el títol El temps atmosfèric, ritual religiosos i resposta social als segles XVII i XVIII (5) és un volum que no us podeu perdre.

Notes
1 Pladevall, Antoni. “Veracreu” dins Gran Encilopèdia Catalana. Barcelona: Encilopèdia Catalana, vol. 24, p. 19
2 Soler, Joan. “Creu: Vera Creu” dins Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona. Barcanova, 1998, p. 188
3 Moliné, Enric. “Comunidor” dins Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 1998, vol. 1, p. 588
4 Manual de ritus del Bisbat de Vich. Barcelona: Imprenta de Garriga, 1837. Vegeu pàgines 493-520
5 Roma, Francesc. El temps atmosfèric, ritual religiosos i resposta social als segles XVII i XVIII. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 2011, 223 pàgs. ISBN: 978-84-936936-6-4